L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.

L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.

El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.

La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.

Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la  majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”

Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans  a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients  preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució,  fins arribar al carrer Granada.

Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia  a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.

Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.

Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.

Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.

Imatges. Enric Marco.

La Casa de la Marquesa de Gandia va acollir fa uns dies la constitució formal de la nova Junta general del Centre d’Estudis i investigacions comarcal, CEIC Alfons el Vell, formada per 25 membres, que tenia com a únic ordre del dia l’elecció del Consell executiu i del nou director general, Després de la votació entre els membres va ser elegida com a nova directora Rosa Mascarell Dauder, que serà la primera dona en ocupar el càrrec. L’acte va estar presidit pel regidor delegat de Cultura, Nahuel González, qui al dia següent va comparéixer davant els mitjans de comunicació, acompanyat de la gestora cultural, pintora i assagista gandiana.

La directora ha destacat la vàlua de totes les persones que formen el consell general i executiu, totes i tots referents en el seus àmbits: la literatura, la ciència, l’art, la medicina, la música… “Realment serà un bon equip que treballarà per la cultura de Gandia i farà que la ciutat tinga presència, no només a la comarca, sinó més enllà, fins i tot, si cal, internacionalment”.

Acompanyen Rosa Mascarell en el nou Consell executiu del Ceic:

– Juli Capilla: filòleg, escriptor i editor.
– Mar Beltran, historiadora de l’art i comissària d’exposicions.
– Joan Negre, arqueòleg i director del MAGa.
– Boro Mañó, Llicenciat en BBAA i professor de ceràmica.
– Balbina Sendra, historiadora de l’art i directora del Palau Ducal dels Borja de Gandia.
– Enric Marco, físic i tècnic d’astronomia de la UV.
– Emili Morant, matemàtic i professor de secundària a l’Ies Maria Enríquez.

Entre moltes altres mèrits, la nova directora del CEIC, Rosa Mascarell, és gestora cultural, pintora i assagista. Màster en Estètica i teoria de les arts (UAM), Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’educació (UV).

Membre del Patronat la Fundació María Zambrano i de la Fundació Francisco Brines, amb el càrrec de Secretària.

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

Imatges: Enric Marco.

Felicitats pels 25 anys de Vilaweb a Vicent Partal, Assumpció Maresma i a tot l’equip de periodistes que han estat en el passat i als que actualment tiren del carro d’aquest periodisme d’avantguarda, pròxim i en línia, a l’abast no només de la comunitat catalanoparlant sinó del món sencer.

Fa anys que seguesc el projecte de Vilaweb, fins i tot des d’aquell temps en que es feien aquelles curioses 24 hores d’internet en que els internautes d’aleshores ens presentàvem i dèiem la nostra. Remenant per la xarxa he trobat aquest fragment de l’any 1999:

Nom:
Enric Marco Soler

Títol:
Endavant des de Burjassot (l’Horta)

Text:
Des de Burjassot, des del campus de Burjassot de la Universitat de València,
salude a tota la comunitat internauta de catalanoparlants d’arreu del món.
En especial a Vicent Grau, el primer que ha enviat un missatge a la festa.
Jo també visc a la Valldigna (la Safor).

Que faig a la xarxa.?

Principalment rebre i enviar missatges electrònics i visitar pàgines web del meu camp de treball, l’astronomia.

En una comunitat lingüística desvertebrada com la nostra en la que no hi ha mitjans de comunicació globals i en els que hi ha s’ajusten de gust o per força als confinaments autonòmics, només Vilaweb ha aconseguit trencar les barreres. Bé, caldria també recordar la revista El Temps, i la revista científica Mètode de la Universitat de València però són una altra cosa.

He seguit diàriament les notícies del país i del món a través de Vilaweb. Un dels fets més fort que se m’han quedat en la memòria va ser aquell 11 de setembre de 2001 quan, en tornar de dinar a les 3 de la vesprada, vaig engegar l’ordinador i vaig trobar-me en portada les Torres Bessones de Nova York en flames. Gràcies per l’objectivitat i el rigor en el tractament d’aquests fets i els dels altres atemptats que van venir en anys posteriors.

Tanmateix, la meua implicació en el diari va fer un canvi radical quan Vilaweb engegà l’interessant projecte del blocs de més Vilaweb a partir de 2004. Centenars de blocaires compartírem els nostres escrits i començàrem a parlar de literatura, de fotografia, d’art, d’història, de filosofia, de política o de ciència. D’això ja fa 15 anys i ho recordava fa unes setmanes en aquest bloc. Des de llavors els blocaires de Vilaweb hem fet de l’amistat virtual una amistat real en les tres trobades que hem fet a Alcanar (el Montsià), a Búger (Mallorca, I, II, III i IV) i a Otos (la Vall d’Albaida). Unes amistats que no existirien sense la idea de país sencer del projecte de Vilaweb.

El 2014 celebràrem a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona els 10 anys de blocs a Vilaweb. Allí trobàrem cares conegudes, amicals, però també gent desconeguda, la família de Vilaweb s’havia fet gran. Ací la crònica i ací el vídeo de la presentació.

Gràcies per fer-nos participar en aquest innovador projecte de periodisme. Per molts anys!

Fotos:

1.- Trobada de blocaires a Alcanar. 2008.
2.- Amb Jaume Prenafeta, llavors director comercial, en una visita a la redacció de Vilaweb. 2011.
3.- Als 10 anys de bloc, amb Francesc Cabiró, Enric Marco, David Figueras, Roser Giner i Vicent Partal. 2014

Aquests  dies el meu bloc fa anys. El 15 d’abril de 2005 escrivia un article sobre el cel d’abril amb un poc pedagògic mapa estel·lar i un text una mica maldestre. Per aquella època escrivia a Quinzedies, una revista d’actualitat de la Safor, articles diversos de cultura i ciència i, de primeries, vaig aprofitar part del treball fet per presentar-lo a l’abast de la comunitat catalanoparlant.Recorde aquest dia de la primavera del 2005 com Juli Peretó m’animà a escriure sobre temes astronòmics i divulgar l’exploració espacial en l’acabada de crear secció de blocs de Vilaweb. Precisament ell ja escrivia una interessant crònica sobre temes d’evolució biològica a El buit del temps.

Durant aquests 15 anys i amb una periodicitat més o menys setmanal, he escrit 4 o 5 articles mensuals abastant multituds de temes sobre l’actualitat de l’astronomia, exploració espacial, defensa de la nit, física i ciència en general. He seguit alguns temes quasi en directe i en detall com ara la missió Gaia, l’exploració del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per la sonda Rosetta, la nova cara de Plutó per New Horizons, o la recent descoberta de les Ones Gravitatòries, la darrera predicció de la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, entre moltíssims altres temes. Evidentment les ocupacions professionals i personals m’han impedit seguir tots i cadascun dels temes al detall, tant com voldria.

Aquests articles, a l’abast de tothom a través de la plataforma que ens ofereix Vilaweb, han estat moltes vegades portada del diari mateix per interés periodístic, cosa que agresc molt, i és una mostra que la ciència no és aliena a les inquietuds de la redacció.

Sóc conscient que els blocs han perdut la preeminència com a mitjà d’expressió per  als usuaris d’internet. Actualment ja no són tan utilitzat com fa 15 anys. El boom del seu ús ha passat i ara els usuaris es decanten més cap a eines més ràpides i amb missatges més breus i contundents com Twitter, Instagram o el decadent Facebook. Tanmateix considere que l’eina del bloc permet posar més informació i ser més reflexiu que qualsevol d’aquestes eines. I, sobretot, t’assegura un ràpid accés als teus articles més antics.

Vaig ser dels primers que escriviren a blocs.mesvilaweb.cat i dels que continua per ací. I ho continuaré fent encara que ara també m’he expandit a altres mitjans nostrats i de fora per divulgar astronomia i pel foment de la lluita contra la contaminació lumínica que ens ha furtat les estrelles.

Adjunte la imatge de la majestuosa galàxia espiral que és la més gran coneguda al nostre entorn galàctic, l’univers local. La galàxia, UGC 2885, és 2,5 vegades més ampla que la nostra Via Làctia i conté 10 vegades més estrelles. Aquesta imatge l’han publicada per commemorar el 30è aniversari del telescopi espacial Hubble. De moment, per la pandèmia del COVID-19, tots els esdeveniments de l’aniversari s’han ajornat. Fa cinc ja vaig parlar del telescopi en els 25 anys a l’espai.

Imatge:
1.- La galàxia, UGC 2885. NASA, ESA i B. Holwerda (Universitat de Louisville)

De tant en tant passen fets extraordinaris, com ara presentar un poemari amb regust astronòmic a la llibreria Fan Set, a l’edifici cultural Octubre de València.

El passat divendres 30 de novembre, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich presentava el seu darrer llibre de poemes La gota negra (Pagès Editors) —amb Post scriptum de Joan Navarro— a la llibreria Fan Set, i la participació de Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà i la meua pròpia.

Aquesta efemèride poeticoastronòmica va omplir l’espai de la llibreria de nombrós públic i d’una bona representació dels poetes valencians, com ara Francesc Mompó, Lluís Roda, Joan Navarro i Pere Bessó, entre d’altres.

L’acte començà amb la meua introducció astronòmica sobre el fenomen planetari de la gota negra que dona títol al poemari i apareix al primer poema

Pòrtic
En un moment de la festa
tots vam riure amb estrèpit
i entre llàgrimes.
El dibuix molecular d’una llàgrima
de rialla —diuen— no coincideix
amb el dibuix que llisca,
per una de tristesa. Però ningú
no pot veure-hi tan endins
i vaig passar de contraban el dol.
L’esperaré cent anys, la llàgrima
que em delati (fins al dos mil
cent disset no tornarà a produir-se
la gota negra de Venus
en el trànsit pel sol).

Seguiren les intervencions de la poeta Maria Josep Escrivà, que recordà un amic astrònom que viu a Aras i que resultà ser l’amic comú Joanma Bullón, agent forestal i astrònom, que li explicà fa anys els llaços entre la natura i el cel.

El poeta Jordi Solà Coll recità alguns dels poemes més representatius del poemari i explicà el mon poètic de Cèlia Sànchez-Mústich. Finalment l’autora explicà el procés de creació de l’obra, la casual però encertada elecció del títol.

Ací us deixe la meua intervenció. Realment va ser una mica improvisada a partir d’aquest text de base.

La gota negra

Presentació del poemari de Cèlia Sànchez-Mústich

30 de novembre de 2018

Venus és un planeta que ha despertat sempre una gran fascinació. Primerament és el planeta germà de la Terra. Un germà, això si, ben particular. Encara que des de l’atmosfera ploga àcid sulfúric i el diòxid de carboni (CO2) present ens l’ha conduït a un escalfament global desbocat, amb temperatures d’uns 400 ºC, (una meravella, vaja!), el planeta ha estat associat, a través de la mitologia, a la bellesa femenina: Venus, com a deessa romana, o Afrodita, l’equivalent grega.  No debades, seguint la tradició, els seus accidents geogràfics tenen nom de dona i, per cert, no n’hi ha cap del nostre país…

També és l’estel del vespre, el primer astre que apareix en pondre’s el Sol o, com a estel de l’alba, és el darrer objecte celeste a desaparèixer .

Venus, però, també té misteri i poesia astronòmica. El fet que la seua òrbita es trobe dins de l’òrbita terrestre ens permet als humans veure’l jugar amb el Sol a conillets a amagar: ara em veus, ara no em veus. En aproximar-se el planeta a l’astre rei, la lluïssor d’aquest ens l’amaga sovint i durant un temps li perdem el rastre, ja que passa per damunt o per sota del disc solar.

La gràcia d’aquesta geometria celeste és grandiosa quan l’alineament és perfecte, és a dir, qun el Sol, Venus i la Terra formen una línia recta. És aleshores quan la majestuosa deessa celeste Venus transita davant de Sol i ho fa d’una manera ben particular. Durant unes hores, una gota negra, com de tinta xinesa, taca la brillantor de la nostra estrella en passar per davant del Sol. Tanmateix la bellesa del fenomen és sublim en el moment en què el disc del planeta «toca» el disc solar. Però què hi ha de tan bonic i a la vegada tan misteriós en l’encontre dels llimbs dels dos astres?

El que passa és que realment no es toquen, sinó que podríem dir que Venus besa el Sol, ja que no contacta sinó que s’hi enganxa, com s’enganxa una gota de pluja a la vora d’una fulla. Aquesta gota negra venusiana ha portat de corcoll els astrònoms des de les primeres observacions del fenomen allà pel segle XVIII.

I és que si mesurem els moments exactes dels contactes (els besos) observats des de dos punts ben allunyats en la superfície terrestre (Europa i Austràlia, per exemple), serem capaços de conèixer, amb l’ajuda de la trigonometria, la grandària del Sistema Solar! Paraules majors, que no és poca cosa!

Fem-ho doncs! El problema, com la bona confitura, és que aquests besos i trànsits venusians són ben escassos. Només 2 alineacions per segle, separades per 8 anys (2004 i 2012) i després, una espera d’uns 100 anys (2117). Les aventures i desventures dels científics a la cacera de Venus són de les més interessants de la història de la ciència. De vegades, s’ha resolt amb èxit com l’epopeia del capità Cook observant el trànsit de Venus des de Tahití el 1761; de vegades en fracàs, com la persecució inútil de Venus per l’astrònom francés Le Gentil. La gota és bonica, però també esquiva. I a més és una punyeta per als astrònoms, que no poden mesurar ben bé el moment exacte del contacte….

La gota negra, en record del planeta Venus besant el Sol, és en el poemari de Cèlia la metàfora de la vida, la fugacitat, la petitesa front a la immensitat espacial i temporal de la natura i de l’Univers. També és un cant a la ciència, no només a l’astronomia sinó també a la biologia i la geologia (història de la Terra).

El poemari és ple de metàfores astronòmiques, unes comparacions ben sòlides i fonamentades, sorprenents, de vegades enigmàtiques.

————————————

Anexos:

Potser la primera pel·lícula científica va ser feta el 1874 al Japó per l’astrònom francés Jules César Janssen i és justament del fenomen de la gota negra del trànsit de Venus.

1874 Pierre Jules César Janssen – Passage de Venus

He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.

Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.

Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural,  les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.

El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.

Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.

La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.

Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.

L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.

Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la  seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.

Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.

Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.

I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.

Imatges:

1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum

En poques hores comença l’any 2018. Us desitje un millor any per a tothom.

Us regale una eixida de la Terra vista des de la Lluna, obtinguda per les càmeres del Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO). Aquesta impactant foto està composada per una sèrie d’imatges obtingudes el 12 d’octubre de 2015 quan aquest satèl·lit artificial de la Lluna es trobava a només 134 km d’alçada de la superfície lunar sobre el cràter Compton en la cara oculta de la Lluna.

Observeu que bella és la Terra, la nau que ens protegeix en el nostre viatge vital per la Galàxia. Sembla fràgil però no ho és. El que és fràgil és l’espècie que ha colonitzat tot el planeta que usa la violència per arreglar conflictes, que ompli l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle, que acaba amb molts dels habitats naturals.

La Terra passarà la prova. La humanitat no ho sabem. El que si que sabem és que el nostre planeta ha viscut milers d’anys sense la nostra presència i pot tornar-ho a fer sense problema.

Esperem que durant el 2018 minve la nostre petjada ecològica i el diàleg entre persones prevalga sobre la imposició i la violència al món.

Bon any 2018

Més informació a:
NASA Releases New High-Resolution Earthrise Image

Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.

Via Ángel Gómez Roldán ‏@agomezroldan 24 des. Los de @CassiniSaturn siempre felicitan estos días con estilo…

Arriba Nadal i s’omplen les xarxes de missatges d’amor i fraternitat. Seguint la tradició,  és hora de felicitar els familiars i els amics i desitjar-los totes les bones ventures. Tanmateix jo no vull oblidar que a l’altra banda de la Mediterrània la gent fuig de la guerra i de la misèria arriscant la vida per arribar a un món més segur. A ells, sobretot, vull dedicar molts d’aquests desitjos de felicitat i d’esperança en una Europa que, de vegades, se’m fa tan llunyana.

Però com que aquest és un bloc de ciència vull fer arribar aquest missatge de bons desitjos amb una imatge que resumeix part de la feina que faig.

La fotografia mostra el conjunt d’antenes de seguiment de satèl·lits que l’Instituto Nacional de Técnica Aerospacial (INTA) té situada a la Montaña Blanca al sud de Gran Canària, Illes Canàries.

S’hi veu la darrera superlluna de l’any, la del dia 14 de desembre passat. L’explotació mediàtica del fenomen de la superlluna ha estat recurrent enguany i sembla que continuarà. Una ben normal combinació de la Lluna situada prop del perigeu i en fase de plena ha estat elevada als altars dels espectacles astronòmics. Les fotos que ens mostren la Lluna ben gran estan fetes amb zoom des d’una gran distància de manera que la Lluna semble gran sobre el paisatge elegit.

Aquesta bonica foto l’ha feta el fotògraf Claus Vogl, de Fürth, Alemanya, que explica: “Vaig passar les meues vacances la setmana passada a Gran Canària. Coneixia el lloc de l’ESA de fa molts anys i sempre estava fascinat per aquestes grans antenes que s’encaren a l’espai. Em vaig situar dalt d’una petita muntanya a 1,6 quilòmetres a l’oest de la gran antena, als afores d’un petit poble anomenat Montaña la Arena i d’allí vaig fer la foto. L’equip de la càmera era una Canon EOS 5D Mark 3 amb un objectiu EF 70-200 / 2,8 IS L  (temps d’exposició de 1,0 seg / obertura F5.6 / ISO 400) ”

Cal fer notar que les antenes estan il·luminades per baix amb llum blanca. Aquest efecte sembla bonic a primera vista però cal recordar que la llum blanca és la més contaminant des del punt de vista ambiental i de salut humana. Encara que les antenes només treballen en el rang de les ones de ràdio, els tècnics de l’INTA i l’ESA també haurien d’estar conscienciats del problema.

Bon Nadal a tothom.

Imatge: Lluna d’hivern. Claus Vogl

En la nostra curta estada al País Basc no podien deixar de visitar la costa basca. Una costa retallada, plena de penya-segats, ben diferent a la costa valenciana. En l’anterior viatge, ja ens va sorprendre l’illot de Gaztelugatxe, prop de la localitat biscaïna de Bermeo i el cap de Matxitxako. Ara, però, aniríem a la part occidental de la costa guipuscoana, per visitar els espectaculars penya-segats de Deba i Zumaia.

El flysch de Mutriku i Zumaia

Els espectaculars penya-segats de la costa occidental de Guipúscoa amaguen un singular tresor natural: milions d’anys d’història geològica escrits en successius estrats rocosos que, a causa de l’acció contínua de la mar, han quedat al descobert.

Aquesta capritxosa formació ha estat batejada amb el nom de ‘flysch’, l’element que dóna personalitat a tota la costa. La seqüència de capes de flysch té la particularitat de conformar una sèrie pràcticament contínua de prop de 60 milions d’anys (des de fa uns 110 milions d’anys fins fa uns 50 aproximadament), i en la qual podem assenyalar grans esdeveniments i cataclismes de la història de la Terra, incloent-hi l’última gran extinció esdevinguda a escala global. Per això no ens ha de sorprendre que diversos estrats siguen referències internacionals del temps geològic del planeta.

El nostre recorregut per aquest tresor geològic comença per Mutriku. Aquesta població posseïx un petit port pesquer en el qual dinàrem. A la part de dalt del poble, passat el centre de salut, s’hi troba el Centre Nautilus (més informació del Diario Vasco) que alberga una excepcional col·lecció de fòssils d’ammonites recollits durant dècades per Jesús María Narváez i per Esperanza Azkarraga en els penya-segats del flysch negre que es troba des de Mutriku fins a Saturrarán. Ammonites de 50 cm de diàmetre i ben estranys ammonites heteromorfs, que presenten la closca desenrotllada. Grans peces fòssils d’antics cefalòpodes que habitaren els fons marins quan la costa basca era un conjunt d’illes coral·lines en una mar tropical. Va ser llavors quan la placa de la Península Ibèrica empenyé aquestes illes contra la placa europea i del xoc es formaren els Pirineus i els 60 milions d’anys de sediments eixiren a la superfície, per formar els penya-segats entre Mukriku, Deba i Zumaia i que actualment formen part del Geoparc de la Costa Basca.

A la vesprada visitarem el Geoparkea per veure el flysch en directe. La marea baixa era a les 17:30 i, per tant, seria el moment de veure el llibre de la història geològica ben obert damunt de les aigües. Seguint al carretera N634, a l’eixida d’una corba tancada, prop d’Etorraberri, es troba el camí que ens du al paratge de Sakoneta. Abans, però, deixem el cotxe al costat d’un hotel rural i seguim a peu. Les rutes es veuen detallades en aquest pamflet i també en aquesta guia del flysch.

Després d’un passeig de 15 minuts sota un sol de vesprada infernal arribem als penya-segats del flysch. Des d’un mirador podem admirar la grandiositat del paratge, però serà més endavant quan trobem la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai. Els sediments rocosos es presenten verticalment com un llibre, mentre que la marea minvant deixa petits tolls d’aigua on gambes, peixos i carrancs lluiten per sobreviure fins que torne la mar en la pròxima marea.

L’excursió acaba a Zumaia. Al port dues traineres del Zumaiako Telmo Deun Elkartea s’entrenen per no perdre el nivell en la lliga de regates d’enguany. És un poble de costa més turístic on els de Donosti fan vacances. Moltes terrasses i molta gent. A l’altra banda del poble es troba l’ermita de San Telmo on rodaren una de les escenes més famoses de la pel·lícula Ocho apellidos vascos.

Més informació:

Hi ha un vídeo de RTVE de quasi una hora sobre el flysch. Los acantilados de Zumaia.

Documental dirigido por Alberto Gorritiberea y Asier Hilario en el que 25 geólogos y científicos de las más variadas disciplinas de talla internacional ofrecen sus impresiones sobre los acantilados rocosos de Zumaia (Guipúzcoa) que recogen más de 50 millones de años de historia ecológica. Además, dan sus opiniones sobre el estado actual del planeta.

El video de la UCM: El flysch de Zumaia 60 millones de años de historia de la Tierra.

En la costa guipuzcoana se encuentra una de las mejores secuencias tipo Flysch del mundo. A lo largo de unos 16 Km se puede estudiar una formación prácticamente completa, que comprende unos 60 millones años de historia geológica. En ella han identificado cuatro límites geocronológicos: Cretácico/Terciario (K/T), Daniense-Selandiense(D/S) , Selandiense/Thanetiense (S/T) y Paleoceno/Eoceno (P/E) de los cuales están definidos como estratotipos (D/S y S/T). Los estratos del Flysch aparecen verticales por la deformación sufrida durante la Orogenia Alpina, a causa del choque de la placa Ibérica con la Europea.
Este video es el resultado de un Proyecto de Innovación y Mejora de la Calidad Docente de la Universidad Complutense de Madrid.

Guión: Elena Vindel, Victoria López-Acevedo, Miguel Ángel Miñón. Realización: Miguel Ángel Miñón.

Imatges:
1. Panoràmica del flysch des de Sakoneta
2.- El museu Nautilus a Mutriku
3.- Port de Mutriku
4.- Vista del flysch des del mirador
5.- Camí a la costa
6.- Vista del flysch
7.- Carranc de roca (Pachygrapsus Marmoratus) atrapat en un toll d’aigua esperant la marea alta
8.- Estirat sobre la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai.

Totes les fotos són d’Enric Marco. Per usar-les cal permís de l’autor.

Ni fet aposta. Resulta que la setmana que voltem per Euskadi és la festa major de Bilbao, l’Aste Nagusia, on la música, el teatre, el folklore, la cultura popular i els castells de focs són els ingredients bàsics de la festa més coneguda i massiva de la capital de Biscaia. El programa d’enguany prometia molt.

Milers de persones als carrer en les més de 300 activitats gratuïtes per a tots els públics. Nosaltres hi anem un dia qualsevol, dimarts 23 d’agost amb una calorada de 30 graus. Al davant del teatre Arriaga, al Kiosk de l’Arenal actua la banda municipal de la ciutat amb solistes valencians inclosos. Els nostres músics omplin les bandes i orquestres de tot arreu…I al mateix temps, i al voltant dels melòmans, un concurs multitudinari de truita de creïlla fetes per joves i vells.

El programa d’activitats no deixa cap espai buit i cal afanyar-se per anar a la trobada de bertsolaris a la plaça de Santiago, davant de la Catedral. Amb un calor sufocant en que tothom cerca la minúscula ombra d’un migdia d’agost, podem escoltar la cadència rítmica dels versos euskèrics de dues parelles de bertsolaris. Parlant més tard amb Uxue Alberdi,  una de les dones artistes/poetes que hi participa, ens conta que els versos són improvisats i consten de diverses combinacions mètriques i estròfiques al·lusives a l’actualitat, a la festa, etc… Per part nostra li contem la tradició valenciana dels versadors valencians, que sempre van en parella: l’u canta mentre l’altre li recita a l’orella.

Dinem al barri Vell, Zazpikaleak (en basc Set carrers, conegut en castellà com a Casco Viejo) mentre un fum de gent recorre el barri en busca de gelats, seient, menjar o festa, molts d’ells amb el mocador de la Setmana Gran al coll.

La festa pren un descans a la vesprada encara que les activitats per a joves continuen al voltant de les atraccions en l’Arenal. Molts carrers tallats del centre deixen passar el flux de persones que circulen amunt i avall.

A les 7, centenars de persones de tot origen i condició ballen en rogle al so de la música tradicional de Gaztedi a la plaça Barria o Nova de Bilbao, lloc que no cal perdre’s si es vol degustar els autèntics i insuperables pinxos de la ciutat.

Ja més tard, mentre el Sol ja es pon, al davant del teatre Arriaga, la companyia Tresperté ens meravellà amb l’obra Oopart, en la que una peculiar tripulació nouvinguda aterra davant dels nostres ulls i ens presenta la gran oportunitat de fer viatges en el temps. Espectacular és la sincronització dels tres personatges en les accions cap avant i cap endarrere.

En acabar l’espectacle, i sobre el pont, admirem el castell de focs de la pirotècnia Xaraiba d’Ourense al costat de milers de bilbaïns i turistes en general.

Ja són les 11 tocades però ens queda el plat fort de la nit, el concert de l’Orquestra Simfònica de Bilbao en Abandoibarra, al costat del Museu Guggenheim. Milers de persones assegudes a les cadires, als parc, de plantó escolten en silenci l’espectacle visual i sonor. Sort de la pantalla gegant que ens permet veure primers plans dels artistes. De la mà del pianista i presentador Iñaki Salvador i sobretot amb la veu de la soprano Ainhoa Arteta i la mezzosoprano Ainhoa Zubillaga, es repasen les melodies més conegudes del cinema. Ací un tast del concert gràcies a la televisió basca eitb.eus i fotos en primer pla de El Correo. Un plaer per als sentits per a acabar el dia.

Imatges:
1.- Ainhoa Arteta canta amb l’orquestra simfònica de Bilbao al costat del Guggenheim.
2.- La banda municipal de Bilbao toca a l’Arenal amb solistes valencians.
3.- Trobada de bertsolaris a la plaça de Santiago amb Uxue Alberdi.
4.- La companyia Tresperté ens meravellà amb l’Oopart.
5.- Focs d’articifi amb la pirotècnia Xaraiba d’Ourense.
6.- Public escoltant l’orquestra simfònica de Bilbao.
Fotos d’Enric Marco

Retornem al País Basc. Ara, però, venim de vacances i a gaudir sobretot de les seues meravelles naturals. Venim a omplir-nos de tots els colors del verd, recorrent muntanyes i valls, zones costeres i ries. Deixem de costat els pobles i ciutats que ja visitarem fa tres anys amb els amics del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Ens allotgem en la casa rural de Garai, al municipi de Zubiaur, (Orozko), que regenten Mila i Gabriel i situada estratègicament al centre de Biscaia a només uns 20 km de Bilbao. Tot i la proximitat de la gran ciutat, l’entorn és realment impressionant, dintre d’una vall envoltada de muntanyes plenes de pins, roures, carrasques i mil espècies més. Ens trobem a les portes del major parc natural de Biscaia i Araba, el Gorbeia, nom del cim de 1400 metres que domina el parc i fita del muntanyisme basc. Tanmateix, des del poble el cim que domina el poble és l’Itxina, una immensa mol·le  calcària que quan li pega el Sol, se’ns apareix amb un blanc farinós que li dona un aspecte misteriós, fantasmal, que dóna ganes d’explorar i de perdre’s. La elevada temperatura dels dies que passàrem per aquelles terres, però, ens feren desistir de fer llargues caminades a ple sol.

Coneguérem la lluita dels apicultors contra la vespa asiàtica. Insectes invasors que sembla que arribaren en algun contenidor arribat a algun port de França ja ataquen els ruscos bascos, menjant-se les abelles meleres per alimentar les seues cries. Bitxos enormes com tancs front a abelles menudes i fràgils com bicicletes. Vespres com tres abelles. I, les ruscos envoltats per senzilles trampes per a vespes a bases de xacolí i pomes agres….

Però en la volta que férem al parc, en busca de llocs tranquils, bells, sempre vigilats per la mole immensa del mont Gorbeia de 1.482 metres d’altura i amb el cim coronat des de 1899 per una creu metàl·lica, de la qual hi ha hagut diferents versions. L’actual és de 17,23 metres d’altura. És un dels cinc Montes Bocineros de Biscaia, des d’on es convocaven a Juntes generals mitjançant fogueres i el toc de banyes.

Seguint per la N-240, en arribar a dalt del port de Barazar (605 m), s’obri a la dreta el camí que porta als Aiguamolls de Saldropo (Humedal de Saldropo). Un indret idíl·lic amb cavalls rebolcant-se per la pols i vedells pasturant. El camí que envolta els aiguamolls es pot recórrer en mitja hora, travessant boscos amb pins altíssims. Tanmateix la zona humida no es veu des del camí. Es troba amagada darrere d’una densa vegetació.

Havent dinat a Legutio front a l’immens mar d’aigua al fons del qual Gorbeia es fa present, acabem la volta al parc en Murgia. Fins arribar-hi hi ha diverses sendes que amb una caminada d’unes 4 hores permet accedir al cim del Gorbeia. Ho deixarem per a millor ocasió.

Des de Murgia, cap al sud puja una carretera cap al santuari de Santa Maria del Oro (Oroko Andra Maria). Un lloc elevat i magnífic per veure el parc des del Sud i gran part de Biskaia i Araba. Per acabar-ho d’arreglar la natura ens regalà una preciosa posta de Sol darrere d’unes llunyanes muntanyes potser ja de Cantàbria.

Imatges:
1.- Zubiar des de la casa rural Garai
2.- Zubiar, Orozco
3.- Itzina, des del camí a Artea
4.- El mont Gorbeia des dels Aiguamolls de Saldropo
5.- Bosc als Aiguamolls de Saldropo
6.- Santuari de Oroko Andra Maria
7.- Posta de Sol des del Oroko Andra Maria
Fotos d’Enric Marco

Vaig començar l’abril de 2005 a contar històries astronòmiques per a qui volguera llegir-me. Ara 11 anys després he arribat al respectable apunt número 1000. Realment el número 1000 va ser el que parlava dels Perseids d’enguany. Aquest seria ja, per tant, el 1001.

El camí fins arribar ací ha estat llarg. Moltes vegades he estat temptat d’abandonar i deixar aparcat temporal o definitivament Pols d’estels. La feina, algunes noves responsabilitats, altres projectes engrescadors han estat els responsables. De vegades he baixat el ritme d’apunts per mes i he deixat de parlar d’esdeveniments astronòmics importants. Però, finalment, he seguit endavant

Ara amb 1000 apunts ja publicats, i uns pocs com a esborranys que eixiran (o no) a l’aire algun dia, veig les coses de manera més tranquil·la. Seguiré, més actiu o menys, depenent de les circumstàncies personals.

Moltes gràcies a Vilaweb que des de fa un temps publica de manera regular notícies científiques (d’astronomia o d’altres disciplines) sense que calga que les publique jo abans. Un bon mitjà que ha descobert que la ciència i la tecnologia també interessen als lectors i que en una societat tan tecnològica com l’actual és necessari parlar-ne tant com es parla de política, d’economia o d’esports.

Us deixe amb una imatge dels Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àguila aconseguida amb el Telescopi Espacial Hubble. Un indret de naixement estel·lar que m’impressiona cada vegada que el veig.

El telescopi espacial Hubble de la NASA va tornar a observar l’any 2014 els famosos Pilars de la Creació, ja observats l’any 1995, revelant ara una visió més nítida i més àmplia de les estructures en aquesta imatge de llum visible. Els astrònoms van combinar diverses exposicions del telescopi per construir un punt de vista molt més ampli que el tradicionalment conegut. Els pilars s’eleven uns 5 anys llum d’alçada. La característica fosca, en forma de dit a la part inferior dreta pot ser una versió més petita dels pilars gegants. La nova imatge va ser presa amb la càmera  Wide Field 3  del Hubble. Els pilars es banyen a la llum ultraviolada d’una agrupació d’estrelles joves i massives situades fora de la part superior de la imatge. Uns dolls de gas es poden veure emanant fora dels pilars a mesura que la radiació intensa els escalfa i evapora en l’espai.

Les estrelles estan naixent en la zona més profunda dels pilars, que estan fets de gas d’hidrogen fred lligat amb pols. Els pilars són part d’una petita regió de la Nebulosa de l’Àguila, una vasta regió de formació d’estels a 6.500 anys llum de la Terra. Els colors de la imatge donen compte dels elements químics més destacats. L’emissió de l’oxigen és de color blau, el sofre és de color taronja, i l’hidrogen i el nitrogen són de color verd.

Imatge:
A higher-resolution HST image of the Pillars of Creation, taken in 2014 as a tribute to the original photograph. 2014. NASA.