Pols d'estels

L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.

L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.

El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.

La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.

Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la  majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”

Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans  a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients  preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució,  fins arribar al carrer Granada.

Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia  a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.

Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.

Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.

Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.

Imatges. Enric Marco.