Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Rosa Magraner

Rosa Magraner llig el manifest de la diada dels valencians

0

Els actes que ahir es dedicaren a Tavernes a la celebració del “9 d’Octubre, Dia del País Valencià” es van iniciar a les 10 del matí amb l’acte institucional celebrat al saló de plens de l’Ajuntament i que ha reunit a les autoritats i representants de diverses associacions i entitats locals.

La professora Rosa Magraner ha estat enguany l’encarregada de llegir el manifest (manifest complet en pdf ací) amb motiu de la jornada dels valencians i valencianes. Un manifest on recordava els fonaments històrics del nostra país, amb la conquesta de Jaume I el Conqueridor, així com ha palesat la voluntat del rei de crear una nova col·lectivitat sota el nom de Regne de València, atorgant-li lleis pròpies plasmades en els Furs, que ens foren arrabassats ja en el 1707 pel borbó Felip V. 

Molta part del parlament l’ha dedicat a parlar del nostre major signe d’identitat, la llengua i recordava com va ser precisament una conseqüència de la conquesta i com la llengua nostrada va gaudir d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. Això recordava va fer que “la llengua dels valencians anara paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona”.

Rosa Magraner ha explicat com va ser el retrobar-se en la seua llengua, a través de professors com Carme Miquel a Tavernes, i Sanchis Guarner i el mateix Joan Fuster en la Universitat, fins a comprendre que “no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la” i demanava la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar.

Finalment, reivindicava el País Valencià com a cresol de cultures que han passat per les nostres i la gran riquesa del mateix, paisatgística i agrícola. “Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques” i demanava un esforç de tots i totes per mantindre i conrear les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques.

A continuació el manifest complet. També en pdf ací.

Manifest del dia 9 d’octubre de 2022

Bon dia Sr. Alcalde, Regidores i regidors de l’Ajuntament de Tavernes; bon dia a totes les persones que us heu aplegat en aquest acte per celebrar el 9 d’octubre, la festa de tota la ciutadania valenciana. És un honor per a mi poder adreçar-me a totes i a tots vosaltres en un dia tan assenyalat i tan important per a mi, una professora que ha dedicat tota la seua vida laboral a la formació de la gent jove de la Valldigna a peu d’aula.

Pocs països hi ha al món que tinguen la seua data de naixement tan clara com el nostre País Valencià. Hui, un any més i perquè cal, celebrem que el 9 d’octubre de 1238 tingué lloc l’entrada triomfal del rei Jaume I i de la seua host d’aragonesos i catalans a la ciutat de València. Una ciutat que els musulmans dominaren durant més de cinc-cents anys i que ells anomenaven “Balansiya” en arabitzar el topònim d’origen llatí “Valentia”, de quan fou fundada pels valents soldats veterans romans al segle II a.C. I València, de capital de una taifa, prompte esdevingué el cap i casal del nou Regne de València, que immediatament fou creat pel monarca conqueridor, amb corts i lleis pròpies i adaptades a la seua realitat –els Furs– i diferents de les del Regne d’Aragó, de les del Regne de Mallorca, o dels Usatges dels comtats catalans, territoris tots que integraven aleshores la corona confederada sota el monarca.

Jaume I va voler deixar constància del seu llarg regnat (1213-1276) i, probablement, ell mateix va dictar als seus escrivans el “Llibre dels Feits”, la primera de les quatre grans Cròniques dels reis de la Corona d’Aragó amb valor historiogràfic i literari, escrita per primera vegada en català (abans es feien en llatí). El rei narra en primera persona, usant el pronom “Nós” majestàtic que en l’Edat Mitjana empraven els reis i els papes per referir-se a si mateixos. I en aquesta Crònica, poc abans de la Pasqua de 1238, abans fins i tot de la conquesta de la ciutat de València, els emissaris de Jaume I ja havien aconseguit cartes de la rendició o capitulació dels castells d’Alfàndec. I conta el rei:

253. E, enans que nós partíssem d’Almenara reteren-nos Alfàndec sempre en l’altre dia, e haguem aquests cinc castells guanyats. E anam-nos-en al Puig on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia feita.

El 28 de setembre de 1238, després de 5 mesos de setge a la ciutat, el rei musulmà de València, Zayyan ibn Mardanix, va signar la rendició a Jaume I amb la condició de disposar de 5 dies perquè qui volguera pogués marxar cap al sud lliurement amb tots els béns que pogueren portar. Diu la tradició que Zayyan va ser l’últim en eixir de la ciutat el 8 d’octubre i que al dia següent, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fet l’entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de València va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d’agraïment. I diu la Crònica o “Llibre dels Feits de Jaume I”:

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei (moro de València) e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.

Cap a finals d’octubre el rei En Jaume i la seua host conquesten Cullera i, amb dificultats, perquè, com sabeu, és època de gota freda i havia plogut molt, travessaren per vora l’estany de Cullera i continuaren la conquesta cap al sud.

313. E, quan fom anant, trobam aquel grau que ix de la vall d’Alfàndec e dixem a un escuder que passàs a cavall e ab una llança si hi havia gual: e no hi trobà gual en lloc que hi pogués passar que no hagués a nadar tant com una llança de cavaller, e pus nós no haviem barca e nós dixem:
– Passem en bona ventura, que açò a fer ens cové.
E passam d’aquella manera que en l’altra érem passats. E, quan fom endret lo castell a la Ràpita podia bé ésser hora nona. E faem venir per mar pa, e vi, e carn salada, car carn fresca no la hi podiem haver llavors. E, quan nós fom aquí, eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab un escuder tan solament que venc ab ell, e demana’m-li:
***
– Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell.

I l’endemà el rei prengué possessió dels castells d’Alfàndec i de Bairén.

Malgrat que la conquesta del regne no havia finalitzat, pocs mesos després Jaume I atorgaria els Furs a la ciutat i Regne de València i manaria escriure el Llibre del Repartiment, on adjudicava el govern feudal dels territoris conquerits als nobles catalans i aragonesos que havien participat en la conquesta i el rei s’atorgava a ell mateix, el domini de la majoria de les ciutats costaneres més importants, les ciutats reials com Borriana, Vila-reial, València, Cullera, Alzira, Xàtiva, etc. L’interior fou repoblat majoritàriament per aragonesos, mentre que a la costa hi va haver un predomini de repobladors catalans. I d’ací ve la dualitat lingüística que existeix a les terres valencianes, des de la fundació del Regne. Dualitat que no va representar mai un problema i, a més, els moriscos seguien parlant la seua variant d’àrab fins que dolorosament i injustament foren expulsats el 1609. El valencià gaudí d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. També la llengua dels valencians va anar paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona.

De menuda, jo em qüestionava quin problema tenia la llengua que parlàvem a casa, al poble, que no estava a l’escola, ni a la tele, ni al cine. A l’escola, tot en castellà. Només una mestra, la meua estimada mestra Carme Miquel (que recentment ha estat nomenada, pòstumament, filla adoptiva de València), quan eixíem al pati o d’excursió, ens parlava en valencià, ens ensenyava cançons, jocs tradicionals i despertà en mi l’amor per la llengua dels meus iaios, dels meus pares. Però tota la meua educació va ser en castellà fins a la universitat. Allí vaig conéixer i admirar grans professors com Don Manuel Sanchis Guarner, i vaig tindre la sort de rebre classes de Joan Fuster, un dels nostres millors escriptors, tan incomprés, tan poc i mal llegit, amb tan dialogant i brillant com era. Als darrers cursos de la facultat vaig poder començar a llegir i estimar la nostra literatura. I actualment és envejable la nòmina de grans autors i obres d’una qualitat totalment equiparable a qualsevol altra literatura d’altres llengües.

El problema era que ens volien fer creure que era una llengua de segona, no apta per a usos públics i cultes. Hem mamat durant moltes generacions, i això encara perdura, que cal ocultar la llengua per educació, que només és apta per a la festa, el folklore, la quotidianitat. Però això no és cert. Com a filòloga sé que no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la. Però això no és tan fàcil. El poble valencianoparlant ha resistit històricament molts atacs i prohibicions i encara som un poble que estima la seua llengua, i manté la transmissió intergeneracional, almenys en comarques com la nostra, perquè és la nostra major senya d’identitat. I el que hem de fer és usar-la, naturalment. Cal mantenir la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar. I conrear-la també en els usos públics, estendre-la en aquells àmbits on encara no s’usa o es fa testimonialment.

El poble valencià té una llarga història però no prou coneguda per la majoria de la gent. En les nostres terres s’han anat succeint diverses cultures que hem integrat com una sola. Tenim un territori d’una gran riquesa paisatgística i agrícola. Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques. Gaudim i millorem les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques i també defensem la llengua que ens identifica. Hem d’estimar i respectar la llengua tal i com estimem la nostra terra i respectem els nostres avantpassats. Forma part de nosaltres i és la millor herència que els podem deixar als nostres fills.

Els matemàtics del país reunits a Otos

0

5TrobadaMatLa Societat d’Educació Matemàtica Al-Khwarizmi ha organitzat la 5a Trobada de Societats de Matemàtiques de Parla Catalana aquest cap de setmana a les comarques centrals valencianes.

Dissabte de matí els participants es van concentrar a les portes del Monestir de Santa Maria de Valldigna, a la Safor, per visitar-lo de la mà de l’historiador de Tavernes Enric Martí. La història del cenobi, el seu espoli i la seua lenta però contínua restauració van ser els temes de l’explicació fins l’hora de dinar.

La reunió de treball i coordinació de les societats matemàtiques ja es realitzà a la vesprada al Palau d’Otos, a la Vall d’Albaida, poble on es desenvoluparia la resta d’activitats del cap de setmana.

Arribada la nit, vaig preparar el telescopi per l’observació astronòmica anunciada al programa que ens permeté veure, entre núvols, el planeta Júpiter amb les seues bandes acolorides i les quatre llunes galileanes. Tanmateix l’oratge no ajudà gens, ja que no trigà a fer la guitza i impedí l’exploració d’altres objectes previstos com la nebulosa d’Orió. En lloc d’açò, els assistents van poder contemplar diversos instruments astronòmics antics, cedits per a l’ocasió per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i van conéixer com s’usaven.

Després de sopar i ja avançada la nit els participants de la Trobada assistiren a una conferència de Joan Olivares sobre mètodes antics i tradicionals de mesurar el temps. S’aturà especialment en el rellotge de peus que s’usava per repartir la tanda en el reg i  que encara era viu fins fa pocs anys en la comarca de la Vall d’Albaida.

La intensa jornada acabà amb un petit recital de poemes matemàtics, seleccionats per Rosa Magraner, tant de reconeguts poetes -David Jou o Feliu Formosa-, com d’altres inèdits o propis.

Pedra-BassetL’endemà diumenge els matemàtics visitaren la “Ruta dels rellotges de Sol d’Otos“, guiats pel seu dissenyador, l’escriptor i gnomonista Joan Olivares, el qual explicà les característiques i dificultats de la construcció dels diversos models de rellotges. “La pedra de Basset”, calendari que marca la data del 25 d’abril, en record de la batalla d’Almansa, així com el rellotge calendari dels xiprers de benvinguda, a l’entrada del poble, foren dels més admirats per les seues dificultats tècniques.

DRuiz-JOlivaresEn aquesta trobada he tingut l’ocasió de conéixer personalment Daniel Ruiz Aguilera de la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i coautor de l’estudi dels efectes de la llum del sol eixint del solstici d’hivern a la Seu de Mallorca. Ja en vaig parlar el darrer solstici. Una meravella visual i astronòmica encara que sembla que no buscada expressament.

En aquestes trobades científiques hi han participat membres de les diferents juntes directives de la Societat Catalana de Matemàtiques, la Federació d’Entitats d’Educació Matemàtica de Catalunya, la Societat Balear de Matemàtiques-XEIX i de la pròpia societat que l’organitza en aquesta ocasió.

Fotos: 1. Els participants en el Monestir de Santa Maria de Valldigna. 2. Joan Olivares explica el significat i les característiques gnomòniques de la Pedra de Basset. 3. Amb Daniel Ruiz Aguilera i Joan Olivares davant del seu rellotge més espectacular. Crèdits: Enric Marco.

La Festa Estellés a Tavernes, un èxit

0

Festa Estellés 2011

Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta valencià d’ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble viu, amb ganes de demostrar l’amor per la cultura i llengua pròpia. I recolzant l’acte, molts dels membres del govern municipal, amb l’alcalde Jordi Juan, al capdavant.

La vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat  en complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema “Vora el barranc dels Algadins“, per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu naixement.  Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l’acte i aspectes de la vida del poeta de Burjassot.

L’acte va començar amb un sopar d’entrepà que va donar pas després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una projecció de l’entrevista que per a TV3 l’escriptor Josep Maria Espinàs li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels anys 80  i a les actuacions i interpretacions musicals d’artistes tan coneguts com Josep Enric Grau,  Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i la Petita Orquestra Peiotaire.

Entre actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents. Molts rostres coneguts del mon cultural i de l’ensenyament de Tavernes (no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d’Estellés.  A esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,  Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava passatges compartits amb el poeta de Burjassot.

I al final, cloent l’acte, l’alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més d’agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l’Ajuntament per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre 1984  amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Mac).

Jordi Juan va llegir l’emblemàtic poema “Assumiràs la veu d’un poble” amb la qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es pensa repetir en pròximes edicions.

En resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner, que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços. Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.

De la web de La Cotorra de la Vall.

Fotos d’Enric Marco.

Homenatge blocaire a Estellés

0

Estellés

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot un 4 de setembre de 1924 i avui hauria fet 87 anys. Ell se sentia un entre tants, un valencià més, però per a nosaltres és un dels nostres millors poetes. Un exemple de bon valencià. Un home senzill i alhora molt culte, amb un món interior immens i una gran expressivitat. Un poeta del poble, el fill del forner que feia versos. I quins versos! Quanta generositat ens brinden els seus poemes! I que fàcil ens resulta identificar-nos amb l’estellés més quotidià, amb el més reivindicatiu o amb el més tendre.

En el seu homenatge i a l’espera de la primera Festa Estellés que farem a Tavernes el 9 de setembre, en la qual participarem, us deixem un dels nostres poemes preferits:

Un poema del Llibre de meravelles, 1971, potser un dels que més significativament es parla de l’ofici familiar de forner i de com va conformar-li la manera de ser:

L’OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”. Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Rosa Magraner i Enric Marco.

100anysdevalor

6
Publicat el 22 d'agost de 2011

EnricValor100

És d’admirar com una persona  –a  qui a penes has vist en algunes ocasions i amb qui tan sols has creuat quatre paraules de cortesia i reconeixement en una mostra del llibre valencià de les que es feien a la Llotja del cap i casal– pot ser tan significativa en la teua vida. Això és, precisament, el que m’ha esdevingut amb el mestre Enric Valor. Tan sols l’havia vist de lluny en alguns actes. D’ell en coneixia La flexió verbal i la Gramàtica catalana, especialment referida al País Valencià.

La meua sorpresa fou quan vaig llegir totes les seues Rondalles valencianes en els dos volums de l’editorial Gorg. Quin sentiment de retrobament amb les meues arrels, amb la meua infantesa, amb la llengua rica i exuberant dels meus majors que per un temps ens havien fet menysprear per vulgar, pobletana i rebordonida!

Quin goig en llegir a les seues admirables pàgines aquelles expressions que jo havia escoltat a casa tota la vida i tantes altres paraules del nostre patrimoni lexical que jo desconeixia o que ja havíem perdut a casa!

La primera rondalla, El llenyater de Fortaleny, la recollí Valor al meu poble: La Vall de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. El meu iaio Batiste una vegada em va explicar que feia uns anys un senyor foraster anava pel poble preguntant als vells sobre antigues històries o contes populars i que sa mare, que en sabia un fum, va parlar amb ell una llarga estona. Pot ser fóra la meua besàvia Gertrudis una de les informants valleres d’aquesta extraordinària rondalla del llenyater? Això no ho sabré mai, però em queda el dubte i la il·lusió que així fóra. I sempre que llig aquesta rondalla o alguna altra als meus alumnes em vénen els records.Enric Valor és la persona que més ha influït en mi a l’hora de recuperar el valor i la dignitat de la meua llengua materna. La seua bonhomia i saviesa m’encoratja a continuar la dura tasca, en aquests temps difícils d’oblit i d’autoodi . Ell, com Espriu, com Sanchis Guarner i tants altres, va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I nosaltres tenim el dret i el deure de llegar a les generacions futures el nostre major patrimoni cultural: la nostra llengua.

Emmirallem-nos en la figura del mestre Enric Valor! Està en joc el futur de la llengua que ens fa ser valencians. Els nostres fills i els nostres alumnes ens ho agrairan.

Rosa Magraner i Grau
Tavernes de la Valldigna

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ombra felina

2

Ombra felina

L’escriptor Francesc Mompó, al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes, fa una crida estiuenca perquè la gent escriga un haikú a partir d’una foto que hi té penjada.Vol que els facen blocaires, que els penjen al seu bloc i que li envien a ell un enllaç. Jo d’aquestes coses de fer filigranes amb la llengua en sé ben poc. Rosa, la poetessa de casa, s’hi ha dedicat i ha fet aquest haikú. Ací el teniu…

L’ombra felina,
projectada al vell banc,
augura vida

L’estructura del haikú és 4-6-4 síl·labes.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari