Publicació 11 octubre 2023
Col·lecció A TOT VENT
Editorial Edicions Proa
ISBN 978-84-19657-33-6
Pàgines 400
Codi 0010329304
Sinopsi de Tiberi Cèsar
Núria Cadenes ha escrit la gran novel·la de l’emperador Tiberi, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica. Aquesta és la història de Tiberi, fill de Lívia, successor d’August, segon emperador de Roma, despietat conqueridor de Pannònia i de Germània, home d’esperit torturat, enamorat, taciturn, cruel, culte. Aquesta és la història de la ciutat que va bastir el seu domini sobre mig món: lleis, marbre i rapinya. Núria Cadenes recrea fastuosament la Roma del segle primer i ens submergeix, potser com mai abans, en la vivència interior i més humana dels seus protagonistes i, particularment, de les dones, que aquí prenen un relleu nou i merescut. Escrita amb una força verbal espectacular i hipnòtica, Tiberi Cèsar és una novel·la històrica i íntima, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica com les persones que la van fer.
———————-
Sempre m’ha interessat la història romana. Des de la fundació de la ciutat de Roma per Ròmul i Rem el 753 aC fins a l’acabament de l’imperi romà d’Occident quan Ròmul Augústul fou deposat pel rei dels hèruls Odoacre l’any 476. Tanmateix la part central, la més coneguda, la del pas de la República a l’Imperi, i com la família Júlia-Clàudia arriba al poder i el manté, és la més interessant. Juli Cèsar, Marc Antoni, Cleòpatra, Octavi August, Tiberi, Gai Calígula fins a arribar a Claudi i Neró formen una saga familiar i política ben coneguda.
Tiberi, però, s’ha mantingut a l’ombra. Un heroi de guerra que lluità a Cantàbria, que fou conquistador de Pannònia (Àustria Oriental) i Germània i arriba al poder després de la mort de tots els successors prevists per Octavi, no havia tingut, fins ara una novel·la dedicada. El manteniment de l’Imperi instaurat pel seu pare adoptiu Octavi, abandonant finalment la inútil i costosa en vides i diners expansió en Germania més enllà del Rin, és la gran contribució de Tiberi a la Pax Romana.
El llibre de Núria Cadenes no és una biografia al ús del segon emperador romà, sinó una successió d’episodis curts de 2 o 3 pàgines de la vida romana en temps de Tiberi, en la que surten, com un film, escenes importants de la seua vida i dels personatges que l’envolten. Amb noms en llatí de capítols extrets de passatges de clàssics romans, la història va fluint de mica en mica explicant-nos els pensaments, els anhels, les pors de la gent que envoltaven l’emperador i del mateix Tiberi. Veurem moments de plaer, d’amor, de terror, de crueltat, de traïció, de poesia o fins i tot d’èxtasi front a la natura.
Els personatges van entrant i eixint, com Júlia, filla d’Octavi i segona dona de Tiberi, Vipsània, la primera dona i el seu amor perenne, Lívia, la matrona romana i mare, Drus, el germà estimat mort a Germània, Agripina, neta d’Octavi i dona de Germànic, l’estimat del poble així com tants i tants familiars i amics i enemics de l’emperador.
No és una lectura fàcil. L’autora ha tractat d’escriure a la manera romana, amb paraules d’origen romà o grec, amb frases llargues en les que de vegades juga al doble sentit o a l’equivoc, dir sense voler dir. Requereix, per tant, una lectura atenta i reposada per anar descobrint els amants secrets, les conspiracions, els amors perduts, les venjances cruels, els exilis perpetus als familiars o els suïcidis imposats.
Podem pensar l’ingent tasca de documentació que ha hagut de fer servir Núria Cadenes per explicar la història de Roma d’aquell temps, sense incloure cap paraula, fets, descripcions fora del seu temps. De fet, com explica a les entrevistes que podeu llegir a les referències, la novel·la li va costar més de 10 anys de pair.
Una lectura ben recomanable però que s’ha de llegir a poc a poc com les bones menges. Enhorabona Núria per la història de Tiberi.
Feia anys que no passejàvem per Tarragona. Fa uns dies ens hi acostarem per visitar, de manera pausada, relaxada, el seu magnífic patrimoni artístic, per gaudir del moment i poder escoltar sense presses les explicacions dels guies.
La ciutat fou fundada pels germans Cneo i Publi Corneli Escipió l’any 218 aC en el context de la segona guerra púnica. Primerament era una només una fortificació militar en la part més alta, amb la ciutat a vora mar. Va ser, però, després de la victòria contra els cartaginesos que la ciutat cresqué i arribà a ser la capital de la Hispània citerior. L’emperador August hi va residir entre el 26 i 25 aC per dirigir les darreres campanyes militars contra càntabres i asturs. Aquest va ser el moment del màxim esplendor de Tarragona com a colònia romana.
Una visita imprescindible per comprendre la magnitud i bellesa de la ciutat en aquella època és acostar-se a la Plaça del Pallol, 3 (Antiga Audiència), just al costat d’una de les portes de la muralla i admirar la maqueta de Tarragona al segle II. Com que la zona on s’ubica la ciutat està a distintes altures, cada àrea es va dedicar a una funció. A la part més alta de la ciutat s’hi pot veure el temple (actual ubicació de la catedral), la segona terrassa hi havia una gran plaça porxada que ubicava el Fòrum Provincial de la Tarraconense, on es feia el comerç i les funcions administratives de la província, a continuació el circ, on es feien les curses de quàdrigues i per sota en direcció al port, hi havia la zona d’habitatges. En aquesta àrea hi havia un petit Fòrum de la colònia per a les funcions administratives de la ciutat. Finalment l’important port que permetia comerciar amb tota la Mediterrània. Ja fora de les muralles i vora el mar s’hi va construir l’amfiteatre, encara existent. Cal destacar la Via Augusta que enllaçava amb Roma al nord i cap a Valentia cap al sud. Al sud de la ciutat la via tenia un ramal que duia cap Ilerda i Caesaraugusta. Cal destacar que aquestes rutes estaven plenes de monuments funeraris on s’enterraven els morts donat que estava prohibit enterrar els morts dins de les muralles de la ciutat.
Maqueta de la Tarraco Imperial. Segle II
Amb aquesta visió de la ciutat antiga ja podem comprendre i gaudir del que queda del mon romà en la ciutat actual i, malauradament tot el que s’ha perdut.
La primera visita s’ha de fer, és clar, al circ romà edificat durant el govern de l’emperador Domicià (81-96 dC) i que va estar en funcionament fins al segle V dC. Actualment només en queda la capçalera est i un centenar de metres de la zona nord. Amb capacitat per a uns 25000 espectadors les curses devien ser uns del espectacles més valorats. Normalment els aurigues eren molt famosos i corrien per diners i prestigi. Aquestes curses tenien una clara simbologia religiosa. L’arena simbolitzava la terra i els carros el sol; les set voltes que s’havien de recórrer representen els set dies de la setmana; els quatre colors de les esquadres o equips que participaven (verd, blau, roig, blanc) representen les quatre estacions; mentre que els dotze carros que hi participen corresponen als 12 mesos de l’any i als 12 signes del zodíac. D’aquesta manera la cursa representa el pas del temps i el cicle de vida i mort.
S’entra per la part sud, prop de la capçalera oriental. Allí queden 3 arcs monumentals de 6,40 m d’altura. El central dona accés a la part superior del circ mitjançant una escalinata de pedra marmòria, de la que es conserven in situ els primers quatre graons. Els espectadors accedien a les grades des de la via, pujaven per l’escala i en arribar a la plataforma superior es distribuïen per les graderies. En pujar a la plataforma superior pots veure l’arena, les grades i pots imaginar-te l’emoció que sentirien els espectadors en veure les quadrigues vindre i girar davant d’ells.
Pretori o castell del Rei.
L’arc més oriental dels tres conservats en aquest sector, dona pas a una volta de canó: la Volta de Sant Hermenegild realitzada en opus caementicium. Té una longitud de 50 m i una alçada entre 5,90 m i 7,10m. Només en queda una part ja que, durant la guerra del francès, l’exèrcit francès explosionà l’edifici, en retirar-se de la ciutat. Eixim, per tant, a l’exterior, i, a l’esquerra podem recórrer la volta coneguda com a Volta Llarga del circ, de 94 m de longitud, que s’estén sota la del c/ Enrajolat que amida 3,70m de llum per 2,80 d’altura. De tant en tant amb obertures que donen a les grades.
La resta del circ va ser enderrocat i usat com a pedrera durant l’edat mitjana. Tanmateix podem veure com les cases de la plaça de la Font estan construïdes sobre les grades. La plaça mateixa és part de la zona de l’arena i la espina del circ.
Just al costat de les restes del circ s’hi pot accedir al Pretori o castell del Rei. Aquesta construcció d’època romànica fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. Construït i reformat per diversos reis, va servir de residència reial i actualment les seues dependències mostren algunes peces d’interés com ara el magnífic sarcòfag del segle III dC trobat en 1948 en aigües de Tarragona que conta la història tràgica d’Hipòlit i Fedra amb uns magnífics relleus. La visita hauria de continuar pel Museu d’Arqueologia de Tarragona però actualment és tancat per remodelació.
Caminant per la ciutat arribant a la part alta on trobem l’escalinata que ens du a la Catedral. Aquesta catedral gòtica està dedicada a Santa Tecla i ocupa just l’àrea on estava el temple dedicat a l’emperador August. Però durant els dies d’entre setmana que hi estiguérem no vam aconseguir entrar-hi. Sempre la vàrem trobar tancada.
Per acabar el dia una gran tempesta amb pluja intensa, trons i llamps ens agafà d’improvís prop de la Rambla Nova mentre tornàvem a l’hotel. Una pluja forta que ens remullà.
El dia següent, sota un plugim intermitent, visitàrem les muralles de Tarragona. D’un perímetre emmurallat total de 4,5 km només en queda 1,1 km i que envolta parcialment la part oest de la part alta de ciutat. Podem trobar diverses fases constructives, des del segle II aC fins a les defenses de la Guerra de Successió al segle XVIII. De les diverses torres hi destacaria la torre de Minerva. Aquesta defensa es localitza en el punt més alt de la ciutat, orientada vers l’interior, però amb un clar domini visual de la mar. En dos dels seus costats i en un dels seus cantons figuren uns caps humans esculpits i en la part superior trobarem la meitat d’un relleu de la deessa Minerva.
Muralles romanes de Tarragona.
Al llarg del passeig arqueològic podem admirar una reproducció d’August de Prima Porta. Donada a la ciutat l’any 1934 per Mussolini, va ser instal·lada el 1936 en la seua actual ubicació. També podem veure una reproducció de la Lloba capitolina alletant Ròmul i Rem. És una còpia de la rèplica que es conserva a l’entrada del Pretori que fou lliurada a Tàrraco per l’Ajuntament de Roma, el 1965, per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. Si bé sempre s’ha pensat que l’escultura original era d’origen etrusc, ara els investigadors s’inclinen a pensar que és més bé d’origen medieval.
Eixint del centre de la ciutat i acostant-nos a la zona baixa del port ens trobem amb les restes del Fòrum Colonial que s’encarregava de les funcions administratives i comercials de la ciutat. Aquestes restes varem ser descobertes a finals del segle XIX en enderrocar les muralles renaixentistes que tancaven la ciutat pel sud, a l’altura de la Rambla Nova. La ciutat començà a expandir-se cap al port i, a partir dels anys 20, començà l’excavació arqueològica de la part encara no urbanitzada. De les fotos antigues de l’excavació s’hi veuen munts de terres i restes de construccions mentre el nou carrer de Soler talla com una navalla la zona de nord a sud. Quants restes artístiques s’hauran perdut durant aquests anys d’abandó!
Escultura d’August.
El conjunt està per dues zones separades pel carrer de Soler però unides per un pont que el travessa. En la primera zona s’hi troben les restes de la basílica, amb dues columnes senceres i set bases d’altres, una tribuna i restes de cases i tendes. A l’altra part, passat el pont, hi ha part del Capitoli, el temple principal de Tarraco, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva, restes d’una plaça i cases i un carrer empedrat.
Però a Tarragona no només s’hi pot gaudir del tresor artístic que prové del seu passat romà. Al final del segle XVIII, després de la devastació de la Guerra de Successió, la societat és recuperà i la burgesia es manifestà com a classe emergent. Així que s’hi poden trobar magnífiques mansions com la Casa Canals i la Casa Castellarnau que vàrem visitar el dia següent.
La Casa Canals es troba al carrer Granada, 11, a la part alta de la ciutat, mirant cap a la mar. La construcció original fou destruïda durant la Guerra dels Segadors i l’actual es bastí a finals del segle XVIII.
La casa seria ja monumental a principis dels segle XIX quan la família Canals la cedí de l’11 al 15 de novembre de 1802 al rei Carles IV acompanyat de la reina Maria Lluïsa i del seu seguici. El rei vingué a inaugurar el port de Tarragona. Des dels balcons de la casa, obert en la muralla romana est de la ciutat, la família real pogué gaudir de les activitats que es feren en el seu honor.
Casa Canals.
La família Canals, originaris de Reus, posseïen títols nobiliaris i emparentaren amb altres famílies poderoses de la ciutat. L’esplendor màxim de la casa fou quan Joaquim Canals, un comerciant, es casà amb Maria Antònia de Castellarnau en 1852. «Diu la llegenda que Joaquim Canals Foraster (1803-1868) estava promès amb Rosa Balcells Aleu, però la família Balcells va desfer el matrimoni i la va casar amb Josep Antoni de Castellarnau Camps. Joaquim Canals va anar a fer fortuna a Amèrica i, en tornar, va decidir casar-se amb la filla de la seva promesa anterior, Maria Antònia de Castellarnau Balcells», segons conta el majordom que teatralitza la vida de la família Canals. Llavors Joaquim Canals devia tenir vora 50 anys mentre que la seua esposa en tindria uns 18. La casa fou de la família fins a finals del segle XX fins que el 1992 la comprà la Generalitat que la cedí a l’ajuntament. Se dedicà molt de temps i treball per restaurar i recuperar la casa al seu estat original.
En entrar a la planta noble, s’hi entra directament a la gran sala de ball, amb mobles neoclàssics, presidida a banda i banda pels retrats de Maria Antònia i Josep. Cal fixar-se també amb els espills, les aranyes i les cadires d’estil isabelí. Les habitacions tenen avantcambra i alcova mentre que el jardí romàntic amb fonts de rocalla no es troba arran de carrer, sinó a la planta noble. A la terrassa tenim una vista esplèndida de la ciutat i la mar.
A l’altra banda de la ciutat antiga, prop de les muralles, trobarem la casa Castellarnau. No tan ben conservada que l’anterior però és molt més antiga ja que es va construir a inicis del segle XV. L’any 1542 hi va viure l’emperador Carles I durant la seua estada a Tarragona. Al segle XVIII l’edifici fou comprat per Carles de Castellarnau que inicia una sèrie d’importants reformes que li donaren la fesomia actual. Ací també l’espai més emblemàtic és el saló de ball, que presenta un sostre decorat amb pintures de temàtica mitològica realitzades pel pintor provençal Josep Bernat Flaugier a finals del segle XVIII. A la planta baixa s’ha recuperat l’antiga cuina. Sembla que el darrer propietari de la casa es va vendre tots els mobles per pagar els deutes de manera que actualment s’hi poden veure una barreja de mobiliari de diverses procedències i èpoques.
Casa Castellarnau.
La visita a Tarragona va ser curta però ben profitosa. Si passeu per allà no deixeu de veure almenys les meravelles que hem vist. No us en penedireu.
Acaba el curt febrer ventós i nuvolós, cosa que no ha impedit admirar el cel i veure, per exemple, la triple conjunció de Venus, Mart i la Lluna. Ja hem girat full al calendari de paret de la cuina. Un full caigut ens indica que l’any avança i que la primavera s’acosta. El segon full caurà despús demà, en acabar febrer.
Un curtet mes de febrer acaba. Un mes de només 28 dies, el més menut dels mesos de l’any. Una durada que molta gent no acaba d’entendre. Explicar quina és la raó de l’estrany comportament de Febrer ens portarà a l’antiga Roma, i a parlar de la història del calendari, de papes i de la Revolució russa.
Hui parlarem del calendari i de la mesura del temps
Hui parlem sobre l’origen del calendari i l’estrany cas del mes de febrer. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre fer exercici a l’espai. I, a més, les nostres seccions habituals El cel a simple vista, Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.
Astroconcurs:
Ací pots veure una part d’una imatge d’un famós objecte astronòmic. De quin objecte es tracta?
La primera persona que ens envie la resposta correcta rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.
Imatge: Julius César, reformador del calendari, tal com es representat en els còmics d’Àsterix.
