Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Personal

I arribe als 1000 apunts

6
Publicat el 14 d'agost de 2016

863px-Pillars_of_creation_2014_HST_WFC3-UVIS_full-res_denoised

Vaig començar l’abril de 2005 a contar històries astronòmiques per a qui volguera llegir-me. Ara 11 anys després he arribat al respectable apunt número 1000. Realment el número 1000 va ser el que parlava dels Perseids d’enguany. Aquest seria ja, per tant, el 1001.

El camí fins arribar ací ha estat llarg. Moltes vegades he estat temptat d’abandonar i deixar aparcat temporal o definitivament Pols d’estels. La feina, algunes noves responsabilitats, altres projectes engrescadors han estat els responsables. De vegades he baixat el ritme d’apunts per mes i he deixat de parlar d’esdeveniments astronòmics importants. Però, finalment, he seguit endavant

Ara amb 1000 apunts ja publicats, i uns pocs com a esborranys que eixiran (o no) a l’aire algun dia, veig les coses de manera més tranquil·la. Seguiré, més actiu o menys, depenent de les circumstàncies personals.

Moltes gràcies a Vilaweb que des de fa un temps publica de manera regular notícies científiques (d’astronomia o d’altres disciplines) sense que calga que les publique jo abans. Un bon mitjà que ha descobert que la ciència i la tecnologia també interessen als lectors i que en una societat tan tecnològica com l’actual és necessari parlar-ne tant com es parla de política, d’economia o d’esports.

Us deixe amb una imatge dels Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àguila aconseguida amb el Telescopi Espacial Hubble. Un indret de naixement estel·lar que m’impressiona cada vegada que el veig.

El telescopi espacial Hubble de la NASA va tornar a observar l’any 2014 els famosos Pilars de la Creació, ja observats l’any 1995, revelant ara una visió més nítida i més àmplia de les estructures en aquesta imatge de llum visible. Els astrònoms van combinar diverses exposicions del telescopi per construir un punt de vista molt més ampli que el tradicionalment conegut. Els pilars s’eleven uns 5 anys llum d’alçada. La característica fosca, en forma de dit a la part inferior dreta pot ser una versió més petita dels pilars gegants. La nova imatge va ser presa amb la càmera  Wide Field 3  del Hubble. Els pilars es banyen a la llum ultraviolada d’una agrupació d’estrelles joves i massives situades fora de la part superior de la imatge. Uns dolls de gas es poden veure emanant fora dels pilars a mesura que la radiació intensa els escalfa i evapora en l’espai.

Les estrelles estan naixent en la zona més profunda dels pilars, que estan fets de gas d’hidrogen fred lligat amb pols. Els pilars són part d’una petita regió de la Nebulosa de l’Àguila, una vasta regió de formació d’estels a 6.500 anys llum de la Terra. Els colors de la imatge donen compte dels elements químics més destacats. L’emissió de l’oxigen és de color blau, el sofre és de color taronja, i l’hidrogen i el nitrogen són de color verd.

Imatge:
A higher-resolution HST image of the Pillars of Creation, taken in 2014 as a tribute to the original photograph. 2014. NASA.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Estrenem nova casa

0
fosters03Ací estem en la nova casa de +Vilaweb. Avui només he acabat de pintar la façana i encara em cal entrar detingudament en l’habitatge, habitació per habitació, per anar descobrint els nous avantatges. Acò és tot un món per descobrir encara que ja tinc certa experiència en el món de WordPress. Als que sou nous en aquest món, no desespereu. En les entranyes dels nous blocs hi ha molts ginys per utilitzar i que caldrà usar poc a poc. Jo, a mesurar que recupere les meus imatges perdudes en algun lloc del ciberespai, aniré actualitzant més coses com ara el cartell publicitari d’aquesta casa Pols d’estels, que ja ha quedat obsolet.La llàstima és que m’ha pillat en un moment de tràfec amb el mes de juliol acabant-se i volent lligar tots els caps solts abans de vacances.

Foto: Projecte dels arquitectes Foster + Partners d’un habitatge a la Lluna. La gràcia de la casa és que estarà impressa utilitzant una impressora 3D i el material serà regolit lunar. Foster no només ha fet el Palau de Congressos a València. També farà cases a la Lluna.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

10 anys de blocs a Vilaweb: el rovell de l’ou

4
Publicat el 30 de juny de 2014
Viatge llampec a Barcelona per participar en la festa pels 10 anys de blocs a Vilaweb, el que ara en diem +Vilaweb.

Tal com estava previst arribàrem a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona ben puntuals. Darrere ens haviem deixat a Pep Albinyana i a Josep Blesa que, per diversos motius, no pugueren vindre al final.

Tot i arribar ens rep l’Assumpció Maresma, el cor de Vilaweb, i, amb una gran alegria reencontre a Josep Selva, Cafè en gra, que no veia des de aquell primer encontre d’Alcanar, l’any 2008, quan +Vilaweb encara era un bebé. Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, ens abraçà i ens encomanà la seua alegria i força. Fa dos anys ens veiérem a Búger, homenatjant la Xesca.

Cares conegudes, per tant, però també gent desconeguda, la família de Vilaweb s’ha fet gran i ja no pots conéixer a tots. Carme-Laura Gil, tan atenta sempre, ens saluda. Quin gust retrobar-te els lectors més constants i coneguts. Uns lectors que m’obliguen a ser clar i amé en les meues explicacions, però sense deixar de ser rigorosós en el desenvolupament dels temes.

Mentre va omplint-se la sala d’actes de la terrassa de l’antiga cerveseria, van apareixent cares conegudes, per ací Ramon Tremosa, per allà Josep Maria Puyal, que demostra que Vilaweb està viu i que la seua feina com a mitjà d’informació és ben valorada i apreciada.

Després d’una petita introducció del mestre Vicent Partal, es presenta el vídeo. Diversos blocaires hem estat entrevistats els darrers dies per dir el que pensem dels blocs de +Vilaweb, que representa per a nosaltres Vilaweb i per felicitar els lectors i blocaires com a bon aniversari que és.

I el primer que ix al vídeo sóc jo. Això si que no m’ho esperava. Quina vergonya encetar la desfilada de personalitats com ara Gemma Pasqual, Carme-Laura Gil, Xesc Freixas, Josep Alminyana i molts d’altres. A mi em vingueren a gravar a la faena dimarts passat, a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, junt als telescopis i front a la casa deshabitada a la força de Canal 9. I això vaig dir jo, davant la prohibició de TV3 i el tancament de Canal 9, només Vilaweb ens assegura la llibertat d’expressió i d’informació de tot el país en conjunt.

Carme-Laura Gil parlava del talent que hi ha en els blocs, del país que formem. I és veritat, de tot arreu on dius bon dia i et contesten bon dia, hi ha persones disposades a pensar el país que volem, des de la política, el cinema, la ciència, les arts, etc…

Després van prendre la paraula tres blocaires, Joan Josep Isern, Saül Gordillo i Jaume Ciurana, els primers que cregueren en el projecte fa 10 anys i escrigueren apunts en això tan nou que en deien blog o bloc.

Cervesa Estrella Damm i pastes i fem la xerrada amb nous coneguts com ara Francesc Cabiró, Finestra fotogràfica, i vells amics com David Figueras, Els dies i les dones, tot contant-nos els avatars del premi que acaba de guanyar amb el llibre de poemes Derelictes.

I és en aquest parlar sense presses, parlant del procés, que queda ja pocs mesos per que passen coses, quan es decideix que açò s’ha de continuar. Que els blocaires de Vilaweb encara no s’han reunit mai al País Valèncià. I queda fixat el pròxim encontre per a la primavera del 2015. Per whatsup Josep Albinyana ja queda avisat que aquesta vegada no s’escapa.

Malgrat l’estafa del sopar, un bar per a guiris tontos, en l’avinguda Gaudí, on les braves i calamars a la romana semblaven d’un altre planeta, continuem la xerrada amb els amics. Retrobe Jaume Ortí, que ens veiem per Facebook. Felicite Liz Castro sobre l’edició en anglés de Vilaweb i per la dificultat de traducció d’alguns termes tan catalans com “Estira i arronsa”. Un plaer coneixer-la i compartir algunes idees sobre les llengues del món, no sempre ben compreses i explicades.

Imatge: Francesc Cabiró, Enric Marco, David Figueras, Roser Giner i Vicent Partal. Per Rosa Magraner.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Un milió de gràcies

7
Publicat el 24 de juny de 2014

En la Nit de Sant Joan, poc abans que començaren les fogueres a les platges del meu país, poc abans d’anar a sopar a la platja mentre la gent anava portant andròmines velles per cremar, el bloc Pols d’estels aconseguia una fita que esperava des de feia temps. Anit vaig notar que els comptadors del bloc havien sobrepassat la màgica i rodona xifra d’un milió de visites.

En efecte, si sumem les visites a les entrades (669956) i a la portada (330202) arribem a la bonica xifra de 1000158 visites.

Aquest bloc va començar ara fa un poc més de nou anys amb la pretensió de fer conéixer la nostra relació com a éssers humans amb el devenir de l’Univers. De seguida Pols d’estels va ser recompensat per lectors fidels i constants. A alguns els he anat coneixent en persona durant aquests anys en trobades de +Vilaweb i en actes culturals al llarg del país. Alguns d’ells ara els puc considerar amics.Un milió de gràcies

D’altres romanen en l’anonimat, encara que és gratificant descobrir-los de tant en tant.

Els comptadors m’han permés saber que no escrivia en el desert i que darrere de cada dígit que augmenta al comptador hi ha una persona, diferent o la mateixa que torna.

A tots vosaltres, coneguts i desconeguts, vull donar-vos les gràcies per passar per ací, per llegir-me i alguns per fer-me comentaris. Un milió de gràcies.

 

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari

Una passejada per la muntanya de Cullera

0
Publicat el 3 d'abril de 2013
El dilluns de Pasqua és un dia per eixir a passejar la muntanya, per assaborir l’aire nou de la primavera i per olorar les flors que naixen.

Enguany vàrem decidir eixir ben prop de casa i tanmateix a un lloc inexplorat per nosaltres, la Muntanya de Cullera, que com un illot enmig de l’horitzontalitat de les marjals i dels camps d’arròs sense aigua, és el bastió petri de la costa valenciana entre el Garbí de la Calderona i la mola del Montgó a Dénia.

El dia va eixir ben lluminós i això donava ganes de caminar però un vent fort de ponent en va fer pensar en desistir.

Per no fer-ho pesat, deixàrem un cotxe a l’explanada del Santuari i del Castell, recentment rehabilitats, punt d’inici de la pujada al sud i un altre cotxe l’aparcàrem en les urbanitzacions sense vendre de les proximitats del far de Sant Antoni, el lloc d’arribada, al nord.

L’excursió programada passa per totes les llomes, pics i cims de la Muntanya però només fa 4240 metres de llargària. La seua durada és curta ja que es pot fer còmodament en 1 h i 50 minuts. L’únic entrebanc, com ja he dit, va ser el fort vent de ponent que dificultava la marxa i va impedir que ens acostarem a algun lloc previst.

Des del pàrking del Santuari s’observa, cap al sud, una vista impressionant sobre el golf de València, des de Tavernes fins a Dénia, passant per les finques altes de la platja de Gandia i Oliva. Ací al davant s’hi veia el buit verdós de la Bega, que, encara, pretenen urbanitzar amb 33 torres en el conegut com Manhattan de Cullera.

Pugem per les primeres escales i just davall del Santuari ix una senda en direcció nord. Els primers metres es fan molt bé. Encara que hi ha pendent serà l’únic tros del recorregut on una pantalla d’arbres ens protegirà del sol i del vent. La vista és fantàstica, amb la Ribera Baixa als teus peus, el riu Xúquer amb els seus meandres finals i Sueca, allí davant mateix.

Un quart d’hora de caminada i arribem finalment al primer cim on podem trobar l’anomenat Fortí.  Només hi queda algunes torres, acostades al cingle de la muntanya i un gran llenç de paret amb diverses espilleres i un forat ample per on passen els caminants.

Molt aprop es troben les antenes de telefonia mòbil i de TDT de la televisió. Arrecerats darrere de les contruccions ens aturem per dinar i descansar. La vista cap a la mar és fantàstica. Els núvols presents no  permeten una gran transparència. Eivissa, tan aprop i tan llunyana alhora, no es veu.

I va ser allí, mentre menjàvem quan va vindre una gran papallona, de colors groc i negre. Es va aturar un moment, després va aixecar el vol. Va tornar, es va aturar sobre una pedra i va obrir les ales. Va ser llavors quan vaig aconseguir fer-li una foto, encara que no massa ben enfocada. Després ja a casa vaig descobrir que és una espècie força comuna al nostre país, i també la més gran, la Papallona Rei (Papilio Machaon). Encara no sé com podia volar amb el vent que feia.

Arribem a la part més absurda de la muntanya: la vessant pintada amb el famós Cartell de Cullera. Aquest cartell, pintat amb pintura blanca des dels anys 70 del segle passat, ha passat a ser il·luminat des de fa pocs anys, gràcies a una subvenció de la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana de més de 120.000 euros i una aportació de l’ajuntament de 120.000 euros més. Ara ja es pot veure el cartell fins i tot de nit, encara que les lletres es veuen molt malament, fins i tot a distàncies curtes.

Uns potents projectors donen llum a les lletres. Fins fa poc, durant totes les nits, el cartell amb el nom de la ciutat era visible des de la Ribera fins a l’Horta, menystenint la contaminació lumínica i el balafiament econòmic. Tanmateix el robatori de 2000 m del cablejat de coure va apagar momentàniament el desficaci, com conta aquesta notícia de Canal 9. Ara el cablejat és d’alumini com està escrit de manera explícita en la caseta dels quadres elèctrics.

El fort vent ens impedí acostar-nos massa a la vessant pintada però si que vaig poder fer alguna foto a alguna lletra (E) i als projectors.

I mentre caminavem, per ací i per allà, veiem flors primaverals com ara petis lliris blaus.

Ja al bell mig de la muntanya i al seu punt més alt, a 230 m, arribàrem a la zona del radar meteorològic. La seua esfera blanca recorda les gotes fredes del 82 i del 87 del segle passat que tan de mal van fer al País Valencià. Poc temps després es va col·locar el ràdar per previndre els valencians de nous possibles desastres metereològics.

Ja estàvem a mitjan camí i a partir d’ara tot seria de devallada. Un poc més avant trobàrem un pi solitari que va permetre un recés del vent i del Sol que ja picava. El vent havia afluixat, però, en aquesta part de la muntanya. Al seu peu, a la part nord, divisem l’interessant estany de Sant Llorenç, que pertany al Parc Natural de l’Albufera, així com l’ermita dels Sants de la Pedra.

S’acabà la travessada quan arribàrem a la zona nord de la muntanya situada en les proximitats del Far. No havia estat difícil, malgrat el vent. Les vistes són magnífiques i us ho recomane.

Fotos: Enric Marco.

Foto 1: Papilio Machaon.
Foto 2: Vista a la Safor des del Santuari de Cullera, amb la zona de la Bega, al centre de la imatge.
Foto 3: Vista del Santuari
Foto 4: Vista de la Ribera Baixa des del Fortí.
Foto 5: Lletra E del cartell de Cullera.
Foto 6: Camps d’arròs i l’ermita dels Sants de la Pedra.
Foto 7: Estany de Sant Llorenç.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari

Pols d’estels: 600 apunts

6
Va ser l’abril del 2005 quan vaig engegar l’escriptura d’aquest bloc dedicat a la ciència en general i a l’astronomia en particular.

L’escrit anterior dedicat a la conferència de Jordi Juan i Vicent Fluixà de divendres passat sobre les matemàtiques en el món de hui ha sigut l’apunt número 600 de Pols d’estels.

Com saben els meus lectors, durant aquests anys he tractat d’explicar els fenomens celestes de manera senzilla sense descurar, però, la ciència del carrer i els atacs al coneixement científic de la societat. Com se sol dir, una societat culta sempre serà menys manipulable.

Com sabeu, el tema de les retallades està arribant també a la ciència. I si en l’àmbit laboral les retallades són injustes, en la ciència i tecnologia ho són encara més ja que, a més a més, s’està destruint el futur.

I la ideologia impregna les reformes del govern central amb la pretensió d’eliminar Ciències per al món contemporani. Aquest ha estat l’últim colp. Una matèria d’introducció a la ciència comuna per a estudiants de lletres i de ciències de 1r de Batxillerat, el primer tema del qual és justament una visió moderna de l’univers. Una decisió totalment ideològica de la qual vol traure resquit algun col·lectiu marginat en el passat, com podeu llegir a l’apunt Saber ciència és perillós de l’amic Juli Peretó.

Foto: Emblema d’un cotxe Seat 600d de la web www.cartype.com

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Entrevistem a l’astrofísic valler Enric Marco

1
Fa uns dies, l’escriptor i amic Sico Fons, m’entrevistà per a la revista elèctrònica La Veu de la Valldigna. Us deixe l’entrevista a continuació.


Qui estiga avesat a les navegacions internàutiques de la Xarxa, potser coneixerà el bloc “Pols d’estels“, un lloc on podem trobar, entre altres coses, informació relacionada amb astronomia, història, llengua, política o cultura en general. Aquest bloc pertany a Enric Marco i Soler, un valler des de fa 25 anys, nascut a Montmorency, França, en 1958 i que, actualment, està a càrrec, com a tècnic superior, de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, un laboratori dedicat a la docència i divulgació d’aquesta ciència. Parlem amb ell.

• Enric, si t’haguérem de presentar a unes amistats, com caldria fer-ho, com a astrònom, astrofísic, professor, científic, fotògraf, escriptor o erudit?

— Astrònom ja em va bé. Jo em considere un científic que es dedica a observar i estudiar els objectes celestes no perquè siguen bonics o poètics, com de vegades m’ha comentat la gent, sinó simplement perquè estan allí dalt i la principal característica de qualsevol persona de ciències és la curiositat.

L’astrofísica és la part de l’astronomia que aplica els coneixements de la física a l’explicació dels fenòmens celestes. Però, actualment tota l’astronomia és astrofísica. Vaja, pràcticament tots els astrònoms són físics.

Les altres definicions ja van en part implícites en la primera definició. Cal saber alguna cosa de fotografia o saber escriure més o menys bé. Llevat de l’última definició, erudit no ho és ningú en ciència. Aquesta evoluciona tan ràpidament que ningú en ciència ho sap tot del seu tema. Sempre s’ha de reciclar i aprendre al llarg de la seua vida.

• D’acord, Enric. Volíem dir “erudit” en el sentit més humanista i renaixentista del terme. Anem a pams: formes part de l’equip que dissenya instruments per al Solar Orbiter, la pròxima missió solar-helioesfèrica del programa científic de l’ESA (Agència Espacial Europea). Ens en podries parlar una mica? Què pretén exactament aquesta missió?

— El Sol és una estrella amb una gran variabilitat en la seua atmosfera. Presenta taques que són concentracions de camp magnètic de la grandària de la Terra, erupcions, emissions coronals de massa. A més emet contínuament vent solar, un flux de partícules molt energètiques que s’escampa per tot el Sistema Solar. Tot això està regit, dirigit, pel camp magnètic del Sol. Part d’aquest material arriba a la Terra i la seua interacció amb el camp magnètic terrestre causa les belles aurores boreals i australs, però també ocasiona problemes a la xarxa elèctrica i als satèl·lits artificials. Conèixer com es forma i com s’estructura el camp magnètic del Sol és, per tant, fonamental.

L’equip en el qual estic integrat a la Universitat de València està dissenyant l’espectropolarímetre del Solar Orbiter, l’instrument per mesurar el camp magnètic del Sol en 3D. És una millora d’un altre instrument (IMaX) que enviàrem l’any 2009 en la missió Sunrise, amb un globus que pujà a 40 km, per observar el Sol durant 5 dies des de Suècia al Canadà.

El Solar Orbiter, amb aquest i altres instruments de tot Europa, serà llançat el 2017 i es situarà a només 42 milions de km del Sol, més prop que Mercuri, per observar amb molt de detall el camp magnètic i els fenòmens que provoca.

• També formes part, junt amb Àngel Morales, del Grup de Treball de contaminació lumínica de la Universitat de València. Quina és la vostra missió?

— La contaminació lumínica ens ha fet perdre el cel nocturn dels nostres avantpassats. Ja no podem veure les estrelles, ni les constel·lacions. Però també afecta les poblacions animals adaptades a la nit. Posar més llum de la necessària o il·luminar amb fanals inclinats per llancen llum per damunt de l’horitzontal no té cap sentit. Per què moltes de les façanes de les cases estan enllumenades? La llum dels carrers ha d’il·luminar només cap a terra, a la zona de trànsit de cotxes i persones. Tot el que no siga això és contaminar i balafiar l’energia i els diners.

Continua…

El nostre treball consisteix a mesurar, amb instruments científicament homologats, la brillantor del cel nocturn i denunciar els focus més importants de contaminació lumínica. Actualment treballem principalment en els parcs naturals valencians i en els seus entorns ja que, en aquest cas, el problema no afecta només els astrònoms sinó també la fauna nocturna. Així, els insectes, el 80% dels quals són nocturns, queden afectats, sobretot per la llum blanca o blavosa. Aquest tipus de llum blanca és extremadament nociva per al medi ambient, ja que els insectes són atrets per ella, i es trenca la cadena alimentària, els seus depredadors, raps penats, rèptils,… també s’han de desplaçar per buscar l’aliment. La llum blanca modifica greument tot l’ecosistema. Amb un excés de llum, sobretot blanca, la salut humana també es ressent per l’alteració dels ritmes circadians, alternança dia/nit, a causa de la baixada de producció de la melatonina, cosa que produeix insomni, trastorns cardíacs i cognitius. Un problema greu actualment serà la progressiva introducció dels leds blancs en l’enllumenat públic. A Andalusia, per exemple, els leds blancs estan totalment prohibits en els parcs naturals i en els seus entorns.

• Has participat en un llibre col·lectiu titulat A la Lluna de València: 10 biografies d’astrònom a astrònom (2012). Sobre què tracta?

— És un treball col·lectiu que fa una història de l’astronomia valenciana a través de les biografies dels seus 10 astrònoms més importants, des de Jeroni Muñoz al segle XVI, descobridor de la supernova de 1572 i col·laborador de Tycho Brahe, a Josep Joaquim Landerer, astrònom autodidacta i organitzador de la visita internacional a Elx per a estudiar l’eclipsi solar de 1900. Hi ha hagut científics valencians en totes les èpoques i és interessant conèixer-los per saber el potencial científic que tenim en aquest racó del món. El lector també es pot fer preguntes com per exemple que totes les biografies són d’homes. Tanmateix, no tots els astrònoms actuals que les han escrites són homes, en aquest cas la meitat són dones. La ciència actual és més igualitària.

• Amic Enric, ignorem d’on traus el temps, però també tenim entés que has fet una incursió en el cinema documental amb L’ombra de l’iceberg (2007), de H. Doménech, Raul Riebenbauer. Ens podries explicar breument què és aquest film?

— Tot va ser a partir d’una consulta tècnica que els directors em van fer sobre la foto més famosa de la guerra civil: La mort del milicià, de Robert Capa. Sempre hi ha hagut polèmica per si la foto és real o és un muntatge. I la pel·lícula tracta d’esbrinar la veritat des de molts punts de vista. Vaig estar involucrat en el documental com a expert per determinar, utilitzant les ferramentes de l’astronomia, a quina hora s’havia fet la foto. Després, fins i tot, tinc un paperet contant les conclusions del meu estudi. La pel·lícula es va projectar a la Mostra de València del 2007, ha rebut molts premis internacionals i es va poder veure l’any 2009 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

• Vallers i visitants hem pogut admirar des de fa poc de temps, un rellotge de Sol que s’ha instal·lat a l’avinguda de la platja. Què tens que veure tu amb això?

— No tinc res a veure amb el rellotge de l’avinguda de la Marina a la platja. És obra de Joan Olivares, gnomonista expert i autor de centenars de rellotges a tot el País Valencià, sobretot a la Vall d’Albaida, la seua comarca. La gràcia dels rellotges de Joan és que són innovadors, originals i marquen les hores de maneres molt diverses.

En aquest rellotge, les hores marcades en l’anella d’acer inoxidable vertical es projecten sobre la planxa d’acer corten inclinada i dirigida cap al nord celeste. És un rellotge solar digital ja que només cal llegir el número que apareix sobre la planxa per saber l’hora.

Ara, tots els rellotges solars van a l’hora que marca el Sol real. Per obtindre l’hora que marquen els rellotges mecànics que portem al canell cal sempre sumar 1 o 2 hores, dependent si estem a l’horari d’ hivern o d’estiu.

Ja fa anys que jo també dissenye rellotges. Però Joan m’ha ensenyat a fer-los millors i més exactes. Podeu veure’n alguns dels meus realitzats a la Valldigna. El que està situat a la paret oest del campanar de Sant Pere, el del pati del Patronat, sobre la paret de l’església de Sant Josep, o el que hi ha a l’escola Jaume II de Benifairó són rellotges meus.

• Per cert, una pregunta que tal volta caldria haver fet des de bon principi. Com és que et vas interessar pel món del astres? Quan et va nàixer aquesta curiositat?

— La meua afició va nàixer quan tindria uns 13 anys. Va ser llavors que mon pare em regalà el llibre “Las maravillas del cielo”. Em va impactar molt aquesta aventura humana per conèixer d’on venim i cap a on anem, quin és el nostre entorn pròxim i quin és el nostre paper com a espècie. Allò em va semblar molt interessant i des d’aleshores vaig tractar de fer-me astrònom. Vaig estudiar Física a la Universitat de València, després vaig treballar a Canàries i a Alemanya i finalment vaig poder treballar en la meua universitat.

• Consideres que l’astronomia està ben difosa pel sistema educatiu? Què pot fer un neòfit que vulga introduir-s’hi?

— Fa uns 25 anys uns professors d’instituts i d’universitat van aconseguir fer materials i dissenyar una assignatura optativa d’astronomia en ESO. Era una molt bona idea, ja que l’assignatura combinava conceptes de matemàtiques i de física i els aplicava a fenòmens celestes i això era molt atractiu per als xiquets. Tenia molt d’èxit entre els alumnes. Per exemple, a l’institut Jaume II el Just de Tavernes, el professor Paco Avària la impartia i feien observacions astronòmiques amb telescopi i tot. Però fa pocs anys la conselleria d’educació va decidir eliminar moltes optatives i entre elles l’astronomia.

Ara que l’assignatura ha desaparegut, l’astronomia apareix només en alguns continguts aïllats com el primer tema de l’assignatura Ciències per al món contemporani de 1r de Batxillerat. Com veus ha quedat en un no res.

Si algú està interessat a introduir-se en aquest món ho té molt fàcil. A Gandia tenim l’Agrupació Astronòmica de la Safor, de la qual jo sóc el vicepresident, associació d’aficionats que organitzem xarrades, activitats, eixides nocturnes per a observar el cel amb telescopis propis. El centre està obert a tothom i acollim a tot el qui té interès per la ciència. Per cert, del 6 al 9 de desembre celebrem el Congrés Estatal d’Astronomia a Gandia, en el que els membres de les agrupacions astronòmiques d’aficionats de tot arreu posen en comú les seues experiències en l’observació, divulgació i investigació de l’astronomia.

• Sabem que dónes una especial importància a la divulgació de la ciència. Parla’ns de les teues col·laboracions en premsa i, sobretot, del teu bloc “Pols d’estels” (quin nom més poètic, per cert!)

— Estem envoltats de ciència i tecnologia i no li donem importància. El mòbil, l’ordinador, el gps, la televisió, la medicina, etc… no són explicables sense la ciència. La societat actual no s’entén sense la ciència. Algunes de les sèries de televisió més vistes com els Simpson, Futurama o, la més “friqui”, Big Bang Theory tenen molt d’interés en els principis i fonaments de la ciència.

Jo, modestament, contribuesc a la divulgació del meu camp que és l’astronomia. L’any 2005 vaig obrir el meu bloc “Pols d’estels”, dins del diari electrònic Vilaweb, i cada setmana, més o menys, escric un article original sobre diversos aspectes de les ciències del cel: eclipsis, fenòmens a observar, planetes, etc… Rep al voltant d’unes 500 visites diàries.

A més el meu bloc m’ha permés relacionar-me amb gent d’altres indrets del país interessats en l’astronomia, gent moltes vegades del camp de les lletres.

Per exemple, fa poc, amb l’escriptor Carles Duarte vam investigar i descobrir qui li havia posat el nom del poeta Ausiàs March a un cràter de 80 km del planeta Mercuri. Els resultats de la nostra recerca es van publicar la primavera passada en la revista Mètode de la Universitat de València.

En la premsa generalista vaig estar col·laborant durant 4 anys en la revista comarcal 15 dies amb una secció d’astronomia i de tant en tant publique articles d’opinió a Levante, Las Provincias o el Punt-Avui.

• I ja per finalitzar, els que t’hem llegit, sempre ho hem fet en valencià. És important per a tu la utilització de la nostra llengua?

— Per a mi, és la manera més natural de relacionar-me amb els meus conciutadans i la que use a tot arreu, a casa, al carrer i a la Universitat. Em trobaria emprat usant una altra llengua. A més a més, en una ciència tan especialitzada com l’astronomia, on tot està escrit en anglés, pense que puc fer un servei a la meua societat si explique en la nostra llengua per a què serveix el nou robot explorador Curiosity de la NASA, que ara mateix es passeja per la superfície marciana, o quin serà el final de la nostra galàxia, per exemple, dos temes dels quals he escrit últimament al meu bloc.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

País Basc (III) Vitoria-Gasteiz

0

Marxem cap a Vitoria-Gasteiz, capital del País Basc. L’autobus passa per davant del museu Guggenheim i del gos florit Puppy que dóna alegria i el seu manteniment floral costa menys que omplir de flors el pont de l’Àngel Custodi de València.Cap al sud, els verds tornen a dominar. Fa bon temps i passem pel parc natural de Gorbea, entre els territoris bascos d’Araba i Biskaia. 20.000 hectàrees d’extensió de de boscos que no coneixia, el cim del qual és el mont Gorbea, el més alt dels dos territoris bascos. És un dels cims des d’on s’enviaven senyals amb cornetes i fogueres per avisar el poble d’un perill o d’una assemblea.

Al cap d’una hora arribem a Gasteiz, situada al mig d’una gran plana. Actualment la ciutat d’uns 200.000 habitants és la capital verda europea. Plena de cartells amb el lema Green gara (som verds). I és que amb 42 m2 de zona verda, parcs i jardins, per habitants, pot presumir de ser amable amb els seus habitants. A més a més, el tramvia és prioritari en les cuïlles, com passa a tot l’Europa civilitzada. Tot el contrari del que passa a València amb el tramvia, per decisió personal de la seua alcaldessa. Cosa que fa que els seus trajectes per València siguen viatges interminables.

Arribem la zona de l’Almendra, el casc històric, ja que té forma d’aquest fruit sec. Al centre s’hi troba la plaça de la Virgen Blanca amb el monument commemorant la batalla de Victòria on l’exercit angloportugués expulsà els francesos de la ciutat durant la Guerra del Francés. Un 5 d’agost va nevar i des de llavors es commemora el dia de la Verge blanca. El dia següent la plaça s’omple per esperar l’arribada de don Celedón que arriba per un cable sobre la plaça sostenint un paraigua. A l’extrem de la plaça i pujant les escales, s’hi pot veure l’església de Mikel jauna (Sant Miquel). Sembla que l’èucar no té paraula per a dir sant i usen jauna, senyor, per a suplir-ho.

De camí cap al passeig Fray Francisco de Vitòria, passem per davant del Parlament Basc, antic institut i avui seu dels diputats bascos dels 1980. De fora no sembla cap edifici imponent. Al parc de la Florida, admirem el banc dels músics de jazz del festival de Gasteiz. Hi són tots els noms gravats, entre ells el de Phil Collins i Ella Fitzgerald.

En el passeig Fray Francisco de Vitòria s’hi troben les cases senyorials, començant per la primera d’elles, anomenada la Casa de las Jaquecas, ja que les estàtues femenines s’agafen el cap amb les dues mans com si tingueren mal de cap.

Uns metres més enllà es troba Ajuria Enea, la residència oficial del Lehendakari. El seu nom prové de la separació en dues paraules d’Ajuriaenea, cognom de la família que manà contruir el palau, els Ajuria. El palau, del 1920, fou residència particular, centre d’ensenyament religiós i finalment Museu d’Art Basc. Finalment passà a ser la residència del president basc.

Tornem a l’Almendra i pujem a l’església de Sant Miquel. Un preciós rellotge marca les 10. Donada la diferència amb el sol mitjà (el que marca el rellotge mecànic) sembla que funciona bé.

A la part més alta de Gasteiz, la més antiga, amb palaus renaixentistes i restes de l’antiga muralla, observem meravellats dues cintes transportadores per a vianants cobertes per evitar l’habitual pluja. A elles els habitants poden pujar des de la part baix a la part històrica, al voltant de la catedral vella. No deixem de recordar el concert basc que fa aquestes infraestructures possibles, encara que alguns bascos amb qui parlem no ho consideren la panacea ja que han de donar a l’estat el 64% dels diners recaptats.

La catedral vella, en obres de restauració per problemes d’estructura, és pot veure només amb visita concertada. El seu eslògan Obert per obres fomenta que els seus ciutadans vegen com van recuperant la seua catedral, amenaçada d’enfonsament imminent. Una estàtua de Ken Follet recorda la seua relació amb la Catedral de Santa Maria, de les obres de la qual ha obtingut molta documentació per a la seua última novel·la Un món sense fi.

Per la vesprada de camí cap al santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, passem per paisatges que ens recorden Suïssa.  El nom arantzazu es compon d’arantza, que vol dir espina i el sufix zu, que significa abundància. I, és que la tradició diu que la imatge de la mare de Déu fou trobada en una zona plena d’arbustos espinosos.

Som prop d’Oñati, a la comarca d’Urbia, i l’edifici del santuari és, tot ell, una obra d’arc contemporani. L’escultor principal, Jorge Oteiza, és autor de la façana amb 14 figures que representen els apòstols. De caràcter difícil, en ser preguntat del perquè de fer-ne tantes, si només eren 12, va contestar que la raó era que no li’n havien cabut més.

Les torres, construïdes amb grans pedres calcàries estan tallades en forma de punta de diamant per recordar les espines on fou trobada la Mare de Déu.

Un franciscà major i molt simpàtic en feu de guia per l’interior de la basílica i ens parlà del significat de l’àbsida. Realitzat per Lucio Muñoz amb fusta de Guinea, el retaule és el més gran del món ja que ocupa una superfície de 600 m2. Se l’anomena, amb raó,  la Capilla Sixtina del segle XX. Enmig s’enmarca la petita imatge de la Mare de Déu, damunt d’un tronc.

Oñati, seu de la primera universitat basca, la Oñatiko Unibertsitatea, és totalment un museu. Amb majoria absolutíssima de Bidu, molts dels cartells estan només en èuscar. Em va agradar veure panells d’informació turística també en català, cosa que no veig moltes vegades a casa nostra. Dóna gust escoltar els xiquets parlant èuscar. A ells els preguntava quan tenia curiositat per saber el que deia un text.

Ens porten a l’església de Sant Miquel Arcàngel, amb un retaule renaixentista de la Pietat, un dels millors del País Basc i un claustre cobert situat sobre el riu.

I aprenem que el nom de la guia, Jaione prové de jaio, nàixer, i ne, sufix femení. És a dir, que seria l’equivalent de Nativitat en català.

I un detall curiós. Al mig de la plaça d’Oñati un rellotge analemàtic permet saber l’hora situant-te sobre el dia corresponent. Però ja era tard i el Sol ja no iluminava la plaça.

Imatges:
1.- Plaça de la Virgen Blanca, Vitoria-Gasteiz. Enric Marco.
2.- Banc dels músics de jazz. Enric Marco.
3.- Santuari de la Mare de Déu d’Arantzazu. Enric Marco.
4.- Rellotge analemàtic a la plaça major d’Oñati. Amb l’ajuntament al fons. Enric Marco.

 

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

País Basc (II). La ferreria de El Pobal

0
La presència i l’extracció del mineral de ferro ha estat en la base de la industrialització del País Basc. Ja en el segle XVI nombroses foneries o ferreries fabricaven, a partir del mineral en brut, claus, estris de cuina, del camp i també armes com espases. Sembla que la més activa i famosa va ser la ferreria de El Pobal, El Pobaleko Burdinola. Fundada per la família Salazar el 1504, constava de ferreria i també de molí fariner.

En el nostre viatge pel País Basc, dediquem una vesprada sencera per conéixer-la. El monitor ens mostrà les instal·lacions començant pel molí fariner. Es feia farina de blat i de dacsa. Segons ens contà, artoa és el nom actual de la dacsa/blat de moro, mentre que artaxiki, és un cereal més inferior, el mill. Però el curiós del cas és que abans de l’arribada de la dacsa d’Amèrica, el mill, que era el menjar habitual dels bascos, s’anomenava artoa. El major valor nutritiu desplaçà el mill i, fins i tot, li arrebatà el nom.

Per escalfar i fondre el mineral de ferro s’usava el carbó vegetal, produït en les carboneres. L’ofici de carboner era dur i perillós ja que s’havia d’apilar fusta en forma cònica, tapar-ho amb molsa, calar-hi foc i anant afegint fusta a mesura que es consumia. Molts han mort asfixiats i cremats en caure dins la carbonera. Es calcula que per 1000 kg de fusta s’aconsegueix 250 kg de carbó. El poder calorífic d’aquest carbó permet fondre el mineral i fer una aleació amb el ferro per fer-lo més resistent. Aquest procés és ideal per fabricar armes i eines ben fortes.

La ferreria de El Pobal aconsegueix la seua força a partir de l’aigua d’un canal que fa moure dues rodes amb pales i que, mitjanjant unes grans bieles posen en marxa uns enormes pistons amb cubells de pedra, únics a Europa, per bufar aire al foc i engegar un martell. Aquest martell de 300 kg es va inaugurar al segle XVI matant d’un cop un bou per al banquet de celebració.

Les armes que feia la ferreria eren molt millors que les que es feien a Toledo a l’època. I és que les espases estaven formades per diverses tires de ferro entrellaçades. Però també eren capaces de fer eines més delicades. Conten que una vegada la reina que estiuava a Donostia estava avorrida per la manca de sol i, per animar-la, la portaren a El Pobal. Allí s’empenyà en que li feren agulles ja que les que s’utilitzaven en el taller de palau venien d’Anglaterra i eren caríssimes. Quan al cap d’un temps l’amo de la ferreria visità Madrid per feina, anà a veure la reina per tornar-li la visita. I li portà una agulla feta per ell mateix. En veure-la la reina exclamà, “Quina meravella, molt millor que les angleses!“. L’amo, perplex, li hagué de dir: “Perdone, majestat, però obriga l’estoig. L’agulla està dins“.

La siderúrgia dels Alts Forns de Biskaia va matar la ferreria a mitjan del segle XX. Tanmateix l’han sabuda conservar, quasi com era en l’origen i la mostren amb orgull al públic. Un lloc que cal visitar.

Imatge: Foc a El Pobal, escalfant el carbó. Enric Marco

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

País Basc (I) Bilbao

0

No havia estat mai al País Basc. Enguany, però, el tradicional viatge d’estiu del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna ho ha fet possible.Després de travessar la llarga conca de l’Ebre, el que primer et sorprén en arribar a Euskadi és la diversitat de verds dels seus boscos, dels seus parcs naturals, que han fet real la frase aquella de Raimon, “tots els colors del verd.” Tot, malgrat la sequera del llarg estiu.

Durant una setmana hem recorregut moltes ciutats i pobles bascos. Amb l’experiència adquirida vaig a fer una petita sèrie d’apunts de les nostres impressions i de les nostres experiències.

Hem tractat de parlar amb la gent. Només parlant s’entén la gent. Hem conegut persones de tota consideració política. Per saber-ho no calia preguntar-los. Se’l notava com parlaven del seu país i com ens respectaven en sentir-nos parlar en català. També he conegut persones que menyspreen l’euskar. Ràpidament se’ls veu el llautó. Són com a tot arreu, però allí són ben pocs.

Respecte a l’èuscar no m’ha resultat cap gran trauma. Només tenint els ulls oberts, i sense preguntar gaire, he aprés algunes estructures lingüistiques bàsiques, com allò que les paraules que acaben en oak són plurals, o que si ho fan amb ko, és un “de”, és a dir un genitiu. Per exemple, si etxea és casa, i udal és municipal, udaletxea serà casa de la vila, i, per tant, Bilboako udaletxea, serà ajuntament de Bilbao, o udaletxeko zubia, pont de l’ajuntament.

Bilbao m’ha sorprés molt agradablement. La capital econòmica d’Euskadi ha sofert una transformació urbanística espectacular en els darrers 30 anys. Als anys 80 del segle passat era una ciutat grisa, plena de fum, amb el riu Nervión brut, amb els vaixells de càrrega al mig de la ciutat i amb el famós vaixell que portava els platans de les Canàries.

A causa del declivi de la siderometalúrgica i de l’activitat del port va caldre convertir Bilbao en una ciutat de serveis. Però això com es fa? van preguntar tots. No hi havia cap tradicció fora de les fàbriques i el port.

Es van invertir vora 7000 milions d’euros en la transformació de la ciutat. Els molls i les fabriques brutes van deixar pas als parcs, a les grans avingudes, a l’ampliació dels campus de Deusto i de la Universitat del País Basc. 100 milions d’euros es dedicaren a la construcció del museu Guggenheim. Equipament que ha posat la ciutat de Bilbao en el circuit dels museus internacionals. Podem comparar aquest fet amb el que ha succeït a València. 90 milions d’euros ha costat, per ara, l’Àgora de la Ciutat de les Ciències. No està encara acabada i no se sap encara per a que serveix.

L’immens museu d’art contemporàni, de la Fundació Guggenhein, junt al pont renovat de la Salve, convertit ara en una porta roja d’entrada a la ciutat nova i moderna. Aquest arc roig sobre el pont va ser ideat per l’artista francés Daniel Buren, vencedor del concurs del museu Guggenheim Bilbao en commemoració del desé aniversari de la pinacoteca.

Com a curiositat del que s’ha aconseguit amb la presència del museu podem contemplar l’apartament de l’últim pis de l’edifici blanc cantoner en front del Guggenheim d’on es “tirà” James Bond, Pierce Brosnan, en l’entradeta de  The World is not Enough (1999). Unes escenes brillants en que es veu el Guggenheim, el Puppy ple de flors i l’ertzaintza perseguint l’agent secret. Ens contaven que, quan va estar Brosnan rodant a Bilbao les xicones no el deixaren tranquil un moment.

Una ciutat agradable de passejar, ara que està neta, plena de parcs i jardins. L’entorn del Guggenheim amb la immensa torre de la seu central d’Iberdrola a la vora és el punt neuràlgic del nou Bilbao. On està la seu de les nostres empreses més grans?

A partir d’aquí, passejant per la part nova, s’arriba a la gran Via, a la plaça el·líptica on es troba l’estàtua de José Antonio Aguirre, primer lehendakari, junt a l’hotel Carlton, primera seu del govern basc.

L’Alhóndiga, antic edifici magatzem de vi de la Rioja, construït el 1905, és un dels primers edificis construït en cement armat. Durant molts anys va ser un edifici perdut en mig de la ciutat i al qual els especuladors volien tirar-li ma sense aconseguir-ho. Finalment les obres de reconstrucció començaren el 2001 per reconvertir-lo en centre cultural de la ma del dissenyador francés Philippe Starck amb una inversió de 75 milions d’euros. Es va enderrocar l’estructura interior, respectant-ne la façana. En el seu interior s’han construït 3 cubs recoberts de maons, tot sostingut per 43 columnes de formes i decoracions vistoses i ben diferents. Ara s’hi pot trobar sales de cinema, auditori, biblioteca, sala d’exposicions, gimnàs, piscina amb cristall per veure-la per baix, spa, solarium….

Un passeig pel vell Bilbao ens porta a la catedral de Santiago, en una petita plaça on s’hi pot veure una placa situada a uns 3 metres d’alçada sobre la façana d’un forn que ens recorda la riuada del 26 d’agost de 1983, que arrassà tot la part vella de la ciutat i encara enfonsà més l’economia local.

Arribem finalment a la plaça nova, una zona porticada plena de barets on fer-se els famosos pintxos i on es troba la Eukaltzaindia, l’Acadèmia de la Llengua Basca. El nou estàndard Euskal batua, és la llengua de l’administració i de l’escola, i s’ha aconseguit per damunt de múltiples variants dialectals de l’èuscar de tots els territoris bascos.

Ara l’èuscar és parlat pel xiquets bascos, llengua de l’adminstració i de l’escola. A tots els territoris hem vist que és la primera llengua dels indicadors de trànsit, si no moltes vegades la única. Gent orgullosa de la seua terra i de la seua llengua.

Fotos:
1. Museu Guggenheim amb el portal roig del pont de la Salve. Enric Marco
2. Vista general de Bilbao. Museu Guggenheim i torre Iberdrola. Enric Marco
3. Estàtua de José Antonio Aguirre, primer lehendakari. Enric Marco
4. Columnes de l’Alhóndiga. Enric Marco

 

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Ja en són 500

3
Ja fa molts anys d’això. Aquell apunt sobre el cel d’abril de 2005 va ser el primer. Però aleshores jo no pensava que arribaria tan lluny. Haguera estat ben normal que m’hagués cansat ja fa temps. Però, ja veieu, l’apunt anterior en que parle de l’observació del cel durant aquest mes de febrer ha estat l’apunt número 500. Un número redó que fa pensar.Han estat cinc-cents apunts, dels quals la gran majoria són escrits originals, principalment sobre notícies del cel, però també sobre el meu país que viu des de fa massa anys una emergència nacional.

Pel camí ens han anat deixant bons amics i companyes inestimables com la Xesca i la Sílvia. Un camí, aquest de +Vilaweb, que hem construït nosaltres, amb les nostres idees i amb els nostres escrits. I és que em considere que forme part d’una comunitat virtual però ben real amb desitjos compartits de redreçament nacional. I, pel que em toca, tracte que la ciència en la meua llengua hi estiga present i siga part de la nostra cultura.

Per tot això, pel que em toca, però sobretot perquè m’agrada, continuaré escrivint sobre la Pols d’estels i, també, sobre el meu País.

Finalment vull donar les gràcies a tots vosaltres que em llegiu. Espere no decebre-us mai, encara que ja sé que no sempre s’encerta. Perdoneu-me per endavant per aquests casos.

Dibuix de Doug Savage, Savage Chickens.

 

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari

Sílvia Martínez, en record d’una trobada real

0

Era l’any 2008. Alguns començaven a escriure els seus blocs i d’altres ja feia uns quants anys que n’escrivien. Tots contàvem les nostres cabòries a la xarxa i ens parlàvem i coneixíem virtualment,  i un dia els amics de +Vilaweb decidirem que calia passar de l’amistat virtual a la real. I un dissabte de final de març del 2008 els blocaires valencians i catalans ens trobàrem a mitjan camí. I allí, en Alcanar, entre els que venien del nord estava Sílvia, tan interessada en tot i en tots. A la foto la podem veure visitant la casa O’Connor, just al costat de l’ajuntament. Molts records, Sílvia, t’estimem.

 

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Pols d’estels, premiat

14

Pols d'estels premiat

Dissabte passat, 19 de febrer, es lliuraren els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia de Crespins (la Costera).El Penjoll. Art de paraula i l’Associació Eco-cultural la Garrofera va tindre el detall, que agraïsc, de convidar-me al Dia del Judici Final. L’acte prometia ja que estaria presentat per Toni Espí i Toni de l’Hostal i contaria amb la presència del El president Frank, de l’obra Corrüptia, entre altres personalitats.


I clar que hi vaig anar ja que el meu bloc d’astronomia estava nominat i preseleccionat dins de la categoria d’Educació, Ciència i Tecnologia, juntament amb Bloc Meteo·Ontinyent i La caixeta de música.

 

Això semblaven els Goya, encara que sense els actors de Pa Negre, però les maneres dels presentadors ho semblaven. Tinguérem música entre premiats i premiats i també algun petit discurs del President Frank, que deixant les seues múltiples obligacions, s’acostà a la població de la Costera. Fins i tot, Mi sostingut, cantautista millor grup revelació dels Premis Ovidi 2010, ens cantà alguna de les seues cançons.Es lliuraren premis a blocs en les categories d’Art i Audiovisuals, Activisme i Associacions Socioculturals, Pensament, Ètica i Política, que lliurà, és clar, el President Frank, Informació i Notícies, Activitats Físicoesportives, Literatura, Mediambiental, Humor, Miscel·lània i Bloc Revelació, a part de la d’Educació, Ciència i Tecnologia, al qual Pols d’estels es presentava.

 

Premis-Penjoll

Quins nervis tenia quan el nom del meu bloc va eixir entre els altres dos en la pantalla! I aleshores, And the winner is: Pols d’estels. I allà puje a l’escenari per rebre el premi de mans de Joan Olivares, mestre quadranter, novel·lista i amic. Després de l’agraïment pel Premi, vaig comentar que el bloc m’havia servit per navegar pel cel i per damunt d’aquesta societat valenciana que té un president que no em permet veure ni l’APM ni Polònia. I que volem TV3.

Després de lliurar a tots els premiats el seu guardó, per cert, ben adient, un petit bloc d’obra sobre un palet, l’acte va continuar amb una actuació de Pep Gimeno, el Botifarra, amb el seu guitarrista, que va fer un repàs a les seues cançons més conegudes.

Tots els guardonats pujàrem finalment dalt de l’escenari per la foto final d’aquest concurs de blocs tan original.


Finalment l’organització ens convidà a tastar una boníssima coca en llanda i uns licors que permeteren d’acomiadar-se agradablement dels amics i conèixer personalment els/les autors i autores d’alguns dels blocs més interessants de les comarques centrals.

Actualització: La web d’El Penjoll s’ha actualitzat i conta con va anar la cosa a la Crònica del Dia del Judici Final. No us perdeu la seua visió dels fets.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari

Un clàssic?

4

Un clàssic

Us assegure que no conec de res els autors del llibre de 3r d’ESO de Llengua i Literatura de l’editorial Santillana, en l’edició per al País Valencià. Però alguns amics amb fills en edat escolar adolescent m’han avisat que aquest bloc que ara llegiu ha estat destacat a la pàgina 181 del llibre a l’apartat dels nous mitjans de comunicació.Aixi diu:


Punt 2. El blocs. Utilitat dels blocs.Amb tot, la diferència essencial entre un diari i un bloc és que aquest és publica en Internet, i per això qualsevol persona el pot llegir i, fins i tot, fer comentaris dels articles publicats. D’aquesta manera, amb les aportacions de tots els lectors, ajuden a la reflexió col·lectiva dels temes plantejats en el bloc…..

  • Especialistes en alguna branca professional, científica o de coneixement que fan públics els seus projectes, treballs, investigacions o simplement comentaris diversos. N’és un exemple el bloc de l’astrofísic valencià Enric Marco

Al text també s’anomena a la Banda Musical de l’Olleria que també s’allotja a aquesta casa de Vilaweb.

Bé, l’estar a un llibre de text per a estudiants d’ESO no sé com prendre-m’ho. Per una banda agrada pel reconeixement de la feina de formiga feta per la divulgació de l’astronomia. Però per altra banda, vol dir que sóc un clàssic dels nous mitjans de comunicació?

Fotografia de portada: Detall de la pàgina 181 on apareix aquest bloc al llibre. Punxeu en la foto per ampliar-la.

 

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

10 dies sense internet

1

Sense internet

Per problemes amb el mòdem primer i després amb la wifi, he estat un grapat de dies sense poder-me connectar a la xarxa, sense poder actualitzar el bloc, sense poder comentar els últims fets destacables de recerca i descoberta de l’univers i sense poder expressar el que pense del país que m’ha tocat viure. És per aquesta raó que no he pogut publicar res aquests darrers dies.Com que, ara per ara, sembla que tot funciona bé, unes quantes notícies que he de comentar aniran eixint els pròxims dies. Perdoneu-me si ja us semblen una mica antigues.

Foto: de la web i notícia: Condenadas a vivir sin internet

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari