Pols d'estels

Per problemes amb el mòdem primer i després amb la wifi, he estat un grapat de dies sense poder-me connectar a la xarxa, sense poder actualitzar el bloc, sense poder comentar els últims fets destacables de recerca i descoberta de l’univers i sense poder expressar el que pense del país que m’ha tocat viure. És per aquesta raó que no he pogut publicar res aquests darrers dies.Com que, ara per ara, sembla que tot funciona bé, unes quantes notícies que he de comentar aniran eixint els pròxims dies. Perdoneu-me si ja us semblen una mica antigues.

Foto: de la web i notícia: Condenadas a vivir sin internet

Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.

Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I  des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.

Segueix…

Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.

Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.

Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.

Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca Miquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.

El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.

El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa.  Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.

Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.

L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.

I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.

Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.

Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,

d’exuberant natura i pluja i sol,

càlid el cor, delícies al paisatge,

goig dels sentits, serenor i consol.

És nat el fruit d’un encontre harmoniós

i l’amistat surt com les fonts ufanes

que, en brollar, flueix en riu formós

car s’han trobat les ànimes germanes.

Rosa

Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.

L’Empordà sempre ha estat una cruïlla de camins per on han passat els més importants personatges de la nostra història. Els esdeveniments estudiats als llibres d’història se’ns fan presents en estar als mateixos llocs on passaren els fets. Les muntanyes i platges que veieren els nostres avantpassats que lluitaven per la llibertat o fugien de l’opressió estan allí encara perquè no oblidem.

Tots això ho vaig comprovar mentre visitàvem durant uns dies l’Alt Empordà. Des del poble de Darnius, hostatjats a Can Massot i amb la gentilesa de la mestressa de la casa, la Roser, i de la seua família, hem estat descobrint les rutes antigues i modernes de la nostra història.

Les ruïnes d’Empúries et presenten la Grècia clàssica i la de les seues colònies. Una bella escultura d’Asclepi/Esculapi presidint la ciutat i el museu em portava a rememorar la constel·lació de Serpentari o Ophiuchus, dedicada al déu de la medicina, fill d’Apol·lo i del qual ja en vaig parlar fa temps. Ara fa un centenar d’anys que va ser excavada de manera sistemàtica la ciutat grega i en unes cisternes d’aigua descobriren l’estàtua, orgull actual del jaciment. Però també ens sorprengué molt la ciutat romana d’Empúries quasi sense estudiar. Fundada a partir del campament militar de Marc Porci Cató que hi arribà amb l’exercit més gran enviat fins llavors a Hispània, de les 70 ínsules o “barris” de la vila només se n’han destapat 5. Hi ha feina per a desenes d’anys. Mosaics geomètrics de les cases o domus excavades es veien perfectament denotant el gust per la vida regalada dels colons romans lluny de l’Urbs i vivint ací per defensar la frontera. Mosaics pensats per a un interior es troben actualment exposats a l’aire lliure sense cap protecció visible. No es faran malbé? No ho entenc i agrairia que algun entés en arqueologia m’ho expliqués. Algú ens va dir que a l’hivern els cobrien. Encara sort!

Segueix…

Contemple la badia de Roses i em puc imaginar com la flota de Gneu Corneli Escipió, oncle del vencedor d’Anníbal, atracava al port situat entre Empúries i l’actual poble de Sant Martí, ubicat a la primitiva ciutat grega de Paleopolis. L’enorme moll encara és ben visible i demostra la grandària que en aquells temps tindria el port grec, ara sobre una gran platja. Aquí, l’any 218 aC, durant la segona guerra púnica, va vindre per barrar la reraguarda a Anníbal i amb aquest fet va començar la romanització de la península, perquè els romans s’hi van quedar.

Fa anys havíem visitat el monestir de Sant Pere de Rodes. Aleshores semblava més arruïnat que el Monestir de la Valldigna. També havia estat espoliat i buidat de tot objecte artístic i semblava difícil rehabilitar-lo. Però Sant Pere ha ressuscitat amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i d’Europa i ara s’ho val visitar-lo. Representa la primitiva Catalunya vella, dels segles X, XI i XII.

La visita a Catalunya Nord ens porta al Castellet i a la Llotja de Perpinyà. És incomprensible per a nosaltres que la Llotja continue estant ocupada per un restaurant pizzeria. Una joia de l’arquitectura catalana del segle XV que hauria de ser un edifici públic es troba en mans privades. O es tracta d’una concessió? No ho entenc.

La ciutat d’Elna és ben bonica i la seua catedral i claustre gòtic una meravella. És, però, una ciutat màrtir del nostre regne. L’any 1285 el setge francés a la ciutat acabà amb la gent refugiada a la catedral. Les tropes de Philippe le Hardi
hi entraren cremant la porta, mataren tots els homes i violaren les dones tal com ho conta Bernat Desclot a la seua crònica (Veure aquest, aquest i aquest apunts).

La història passa i Catalunya i el regne han perdut la seua part nord. Visitem el castell de Sant Ferran a Figueres. Al segle XVIII, la monarquia borbònica, una vegada perduda pel tractat dels Pirineus (1651) la protecció del castell de Salses, on tants valencians i catalans van morir en la seua defensa, i de les ciutats fortificades de Perpinyà i Elna, va haver de pensar una manera de protegir el nou regne pel nord. Fins a mitjan segle XVIII unes 13 vegades els francesos havien assaltat i saquejat les comarques de l’Empordà mentre Luis XIV manava fortificar a l’enginyer militar francés Vauban la vila de Vilafranca del Conflent i bastir la fortalesa de Bellaguarda al coll del Pertús. L’enginyer militar castellà Juan Martín Zermeño trobà l’elevació situada a nord-oest de Figueres molt adient per construir un castell que impedira l’entrada de tropes franceses des de la Catalunya Nord. Martín Zermeño creà una fortalesa inexpugnable, de nou disseny, per fer front a la nova arma de l’artilleria. Havia d’estar pràcticament oculta a la vista. Per això la fortalesa de Sant Ferran té les parets molt baixes. Amb la seua forma de tortuga, en una vista aèria, amb afegits fortificats formant angles aguts que evitaven els angles morts que  es produeixen amb torres circulars, va ser invencible i no es va rendir mai per la força.

El castell construït pràcticament sobre roca viva té unes contramines per evitar la construcció de galeries per sota la muralla per part de l’enemic. A més amb les seues cisternes d’aigua podia sobreviure un any de setge. La visita a la muralles, a les contramines i a les cisternes, amb zòdiac inclosa, és molt recomanable però no indicada per a qui patisca de claustrofòbia.

Els immensos estables del castell, que mantenia una tropa permanent de 6000 homes i 500 cavalls, estan restaurats i són el lloc on es va fer l’últim ple del parlament republicà el febrer del 1939.

I per on anàrem trobàvem els camins de l’exili ben assenyalats pel Memorial Democràtic en els Espais de Memòria. La Vajol, amb l’estàtua del pare i la xiqueta amb una sola cama, o el monument a Companys a la ratlla de la frontera, on la carretera es talla de sobte, i es converteix en una senda forestal per la part de Catalunya Nord al coll del Lli. O a Port Bou, on aquell febrer del 1939 milers de refugiats passaven pel coll. La caseta de control de la frontera encara està allí junt a un monument franquista al regiment de Navarra. El Memorial Democràtic ha fet una gran feina recordant els fets. I explicar-ho als seus panells en català, castellà, francés i anglés un encert. Tothom pot llegir, sense excuses, què va passar fa 71 anys.

Darnius, bell poble de l’Alt Empordà, és la vila on es troba la casa pairal de Jordi Pujol i on va nàixer Josep Maria Gironella, l’autor de Los cipreses creen en Dios que guanyà el Premio Nacional de Literatura l’any 1953. També és el lloc on es troba Can Massot on hem conviscut amb altres hostes i els últims dies he pogut admirar els cels foscos amb l’observació dels planetes, la Lluna, la Via Làctia i amb unes retardades Perseides creuant el cel.

Fotos:
1. Pare i filla fugen a l’exili. La Vajol.
2. Asclepi/Esculapi a la ciutat grega d’Empúries.
3. Sant Pere de Rodes
4. Catedral i claustre d’Elna.
5. Muralles de Sant Ferran. Figueres.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

Però els més de 400 comentaris m’han fet sempre reconsiderar la situació. Caldrà continuar explicant les notícies del cel.

L’Any Internacional de l’Astronomia m’ha permés omplir de continguts aquests bloc aquest últim any. Les activitats, observacions, exposicions, concerts, etc… han estat contades des d’ací. I continuaré explicant que farem a partir d’ara per continuar divulgant l’astronomia. Ho contaré, però, en un altre apunt pròxim.

Però, no només he arribat als 300 apunts, sinó que he arribat també a les 100000 visites a les entrades i això és molt important per avaluar el nombre de gent que llig aquest bloc.

Vos deixe les estadístiques d’avui. La foto és de la pel·lícula 300.

Gràcies a tots vosaltres, els meus lectors.

Estadístiques

Vas corrent a veure la resta de la família i ells han vist com es movia el sofà i la taula. Està ja ben clar. Un nou moviment sísmic ha ocorregut a la Safor amb una durada d’uns 5 segons…

Mires a la web de l’Instituto Geográfico Nacional, al servei de Sismologia, i efectivament l’epicentre del sisme s’ha situat a una desena de quilòmetres mar endins, a 7 km de fondària i amb una intensitat de 3,5.

Us deixe les dades del petit sisme.

El congrés de física solar acaba amb nous contactes. I aleshores passe de les amistats i coneixences professionals a les amistats virtuals. La visita a l’illa de Mallorca tenia un valor afegit que no havia desvelat fins ara. Vaig a conéixer en persona a la meua primera i més constant lectora, la que s’ha guanyat el títol de “Lectora preferida“, Victòria, El pèndol de petites oscil·lacions.Victòria em rep en sa casa juntament amb J. Ella és tota amabilitat i pau. Una llarga conversa sota els arbres en el que destaca un nesprer que ja presenta les flors que prompte seran fruits. La poesia, el record de Xesca, el cel de setembre, tot és tema de conversa. Que és d’estrany això dels blocs de Vilaweb! Permet fer amistats virtuals que després no deceben en fer-se reals. Aquesta casa virtual que ens acull ens permet expressar els nostres anhels comuns sobre el món i sobre el nostre país.

Segueix…

A la nit, tal com vaig prometre, cal posar en estació del telescopi de Lidl que va comprar per recomanació meua. Les nits, com ja passa tota la setmana, s’omplen de  núvols de pluja tot just cau la nit, després de l’horabaixa. Només podem veure el gegant del cel, Júpiter amb la seua cort de 4 satèl·lits, en fila i situats tots a un costat. Els fotons de llum que provinents del planeta li arriben només a ell, encenen les pupil·les del nen amatent a les meues explicacions. Els nens són sempre els millors alumnes. Crèduls de vegades però sempre curiosos i sense vergonya per preguntar. Llestos en definitiva.

I sota la nit mallorquina parlem de constel·lacions, de galàxies llunyanes, d’estels blaus i rojos o eren verds i taronges? Finalment la pluja fina comença a mullar el telescopi i cal cercar recer a una bona taula per fer la xerrada nocturna.

I escolte la dolça parla mallorquina que et sobta de vegades amb paraules bellíssimes però desconegudes per a mi com ara xapar.

Al matí els rellotges de Sol de Rafael Soler, situats ací i enllà per tot el passeig marítim, marquen les hores sota un Sol benigne que no crema mentre ens dirigim a la bella catedral de Palma per veure altra meravella illenca, la capella del Santíssim on s’hi troba un grandiós retaule ceràmic de l’artista de Felanitx, Miquel Barceló. Però mentre hi arribem ens delectem en l’onada de color que el rosetó de llevant projecta sobre el centre del temple. Onades de blaus, grocs  i rojos que pinten les cares i els cossos dels visitants que es deleixen per banyar-se en aquesta llum celestial…I finalment arribem a l’obra de Barceló. A la dreta una ona gegant en perpetua caiguda mentre un estol de peixos s’enfonsa cap a nosaltres. Estrelles de mar, gambes i algun ham esperant que un peix s’hi enganxe.

A l’altre costat tot un món vegetal, pans cruixents, figues, albargines,… I al centre apareix un Crist fantasmal.

Fora ja passegem. Cort, l’ajuntament de Ciutat, amb un rellotge amb nom de figuera amaga la firma de l’autor al costat de la porta principal. Mestre Caragol puja la paret des de fa segles..

I la plaça de Santa Eulàlia, lloc indigne on eren ajusticiats els pobres jueus mentre l’església acull encara, com fa segles, la noblesa illenca.

I dinem a Valldemossa, a un indret ben plaent, ple d’història i bon menjar. I conec les coques de patata de Ca’n Molinas que semblem monetes de Pasqua però que se’t desfan a la boca en tastar-les.

Gràcies, Victòria, per fer-me conéixer alguns dels secrets de l’illa. Tinc la sensació d’haver tocat un bocí de cel.

Al congrés ens expliquen com faran un nou telescopi gegant amb un disseny innovador per escorcollar la nostra estrella. Mostren un bonic treball explicant com s’eleven des de l’interior petits arcs magnètics enmig dels elements de la granulació. Veiem l’efecte del Sol actiu sobre la Terra, bombardejant l’alta atmosfera amb partícules ben energètiques.

Mentre la tècnica millora i podem veure detalls cada vegada més petits, el Sol sembla no voler arrancar el nou cicle de taques. Fa més de dos anys que pareix inactiu, talment com si fora un petit mínim de Mauder, que deixà el Sol sense taques durant 70 anys al segle XVII juntament amb un fred més intens.

Tanmateix no ens preocupen encara. Algun indicadors mostren que el nou cicle actiu ja ha començat encara que no és del tot visible…

A la vesprada, caminant pel passeig marítim, arribe, sense voler, davant d’un rellotge monumental de Sol de Rafael Soler Gayà format per dos tetraedres pegats per la punta amb 6 quadrants solars. Tots el que ens dediquem poc o molt a això d’atrapar el temps en la geometria de les ombres hem begut de les seues obres i dels seus llibres…

I arribe a la Catedral ja de nit. Un plaer pels sentits veure els arcs com flotant en l’aire. A la portada de ponent descobrisc la imatge de Maria envoltada d’un Sol i una Lluna. Al voltant també hi veig altres símbols: una ciutat, una torre, un ramell de roses… M’assabente després que aquests atributs se li atribueixen a la Mare de Déu a la Lletania Lauretana. Tanmateix no hi trobe referència al Sol i la Lluna.  Quin significat tenen aquests objectes astronòmics?
Descobrisc que Júpiter ja ha aparegut entre els núvols i vols afegir-se a la festa dels sentits.

A aquestes hores els trons continuen escoltant-se de ben a prop mentre contemple el castell de Bellver…

Bé que t’ho mereixes Marta. Sempre saps trobar la màgia a les situacions quotidianes. Veus alegria darrere de cada fet i ens embruixes amb el teu optimisme. 

Aquest premi va ser creat per Gerardo Omaña, on explica al seu bloc que Paracelso li atorga a la paraula un sentit màgic. Un sentit que en la màgia s’anomena “Verb”. I això vol dir que la paraula pot crear. La paraula és la força, però hi ha paraules que tenen més o menys força. Hi ha poder a la paraula, però també hi ha paraules de poder. Aquest poder no es limita a la paraula, si no que està també present d’alguna manera als signes, a la màgia, les imatges i les lletres.

I com que hi ha molta màgia escampada per aquest món, Marta ha concedit els seus premis Paracelso made in Marta Insa. I va i resulta que jo sóc un dels  afortunat.

Com ella diu al seu bloc, em dóna el premi:

Tot a partir d’una juguesca. Si el València guanyava al Barça per Falles, els blocaires culés pagaven un dinar als blocaires xotos. Però tot va anar fent-se gran i derivant a un encontre de blocaires de Vilaweb. Tota una empresa del manifasser Josep Blesa que ens va comboiar per marxar un dissabte de la segona pasqua (de Sant Vicent) a trobar-nos a mitjan camí, a Alcanar, a les Terres de l’Ebre.

Vaig agafar apunts del que va passar. I la conseqüència és que he recordat massa coses potser. Resulta que m’ha eixit un pèl massa llarg, però està tot. No com els que ja han escrit coses del dissabte, que ho han resumit admirablement i han destacat aspectes ben concrets. Perdoneu els meus excessos.

També tinc un centenar de fotografies de les quals només en posaré unes poques. Que ho passeu bé.

Segueix …

6 del matí. Sona el despertador. Entre somnis recorde el motiu de despertar-me a aquestes hores de la matinada. D’ací a una hora i “pico” he quedat davant la Sènia de l’Alcúdia amb part del poder valldalbaidí, i amb el representant de la nova cançó del segle XXI.

7:30 del matí. Arribe a l’Alcúdia. Àngel Canet Català de Benicolet i Toni de l’Hostal (Rosca amb all), pròxim representant d’Andorra a Eurovisió, ja m’esperen. Al poc de temps, arriba Sergi Gómez, que des de Can Carrasca segueix les tradicions de la Vall d’Albaida. En el seu cotxe marxem cap a Alcanar. Per si ens perdem m’han demanat que porte el GPS baratet que tinc. Fins ben arribats a Alginet no detecta els satèl·lits i puc dir-li que ens duga a destinació. Sort que coneixem el camí, de moment.

Sentim cantar al grup occità Nadau, i pensem si parem o no per esmorzar. No ens decidim, així que arribem cap a les 10 hores a la porta de l’església fortificada d’Alcanar. Abans, com diu Sergi, hem travessat la muralla infranquejable de 4 km d’altura i pintada de blau que roman damunt del riu Sènia. Jo preferesc pensar en la frontera com aquella malla blanca que apareix en els jocs de la Play Station per assenyalar que ha acabat l’escenari. De tota manera, i no sé com, l’hem travessada i resulta que som els primers en arribar.

Al poc de temps van arribant els altres. Vicent Partal, el mestre de l’invent, arriba amb un grup. També vénen Josep Blesa, arquitecte d’encontres vilawebians, amb Manel Martí, el regidor d’urbanisme d’Alcanar que farà de cicerone per la població del Montsià. Un cotxe amb una parella a dins arriba. Una xica baixa del cotxe, el xic se l’endú per aparcar-lo. No poden ser altres que Marta Insa (Apunts diaris) i el seu company Emili Morant (La vida diferida). Jo llegesc a Marta de fa temps i m’agrada molt com, a partir de petites anècdotes de la vida diària, aparentment intranscendents, aconsegueix descriure la realitat,  d’una manera entre jove, moderna i subtilment crítica. En definitiva l’alegria de la vida (crítica). La imaginava amb els cabells rulls, com a la foto que té penjada al seu bloc, però ara els té recollits. La seua vitalitat la delata. I Marta, ho sent. No porte bigoti… L’Emili Morant, professor de matemàtiques per les terres del Sud, que tant estime, resulta que va ser alumne meu ja fa anys… Aquest món és molt petit…

Com que tenim fam, ja que el desdejuni està a hores d’ara als peus, ens entaulem al bar de la Plaça. Allí continuen les presentacions. Es fa inevitable, junt al nom, el nom del bloc. Som el que escrivim…. Sóc Borinotus, (Temps d’incertesa… ). Sóc el Josep Selva (Cafè en gra). Sóc el Jordi Carbonell (Tenim el que ens mereixem) i el meu fill, fotògraf, ens farà el reportatge. Quan tindrem les fotos? Ànim, Jordi, estem amb tu. Sóc la Sílvia Martínez (Indústies i caminars). Ve d’Àmer i, per tant, és qui ha vingut de més lluny. Poc a poc anem coneixent-nos i teixint la xarxa d’amistat. Vicent Partal s’engresca i ens paga l’esmorzar. Gràcies, Vicent…. En la mateix plaça un rellotge de sol pregona que és del 1792 però a mi em fa l’efecte que ha estat repintat no fa massa anys.

Manel Martí ens porta a veure els edificis més emblemàtics d’Alcanar. Sembla que el nom del poble ve del llatí Canna, canya, i que el gentilici és canareu. Veiem la casa on es rodaren escenes de la pel·lícula Gràcies per la propina de Francesc Bellmunt a partir de la novel·la de  Ferran Torrent. 130 canareus participaren en el film.

Des de la plaça del Mirador es veu la Punta del Fangar, extrem sud del delta de l’Ebre. I ací a tocar es presenta la població valenciana de Vinaròs. Abans de la divisió administrativa en comunitats autònomes els canareus solien baixar a Vinaròs al metge o altres gestions. Baixaven al Regne, deien. Després s’ha intentat menysvalorar el tortosí, parlat a ambdues ribes del riu cabalós del Sénia, tractant d’imposar el parlar de Barcelona a la seua riba esquerra (seva i no seua) i el de València a la riba dreta (eixir i no sortir). El tortosí, com a parlar de les terres de l’Ebre, s’ha de reivindicar com a part del nostre patrimoni lingüístic.

Ja prop de l’ajuntament veiem per fora i per dins una casa curiosa: la casa O’Connor. Construïda per irlandesos que lluitaren a favor de Felip V i en contra de l’Arxiduc Carles i els seus aliats britànics. L’enemic del teu enemic és el teu amic…. Actualment està en procés de restauració per acollir el centre d’interpretació de l’art ibèric i per fer de Casa de Cultura d’Alcanar. A destacar les precioses escenes mitològiques pintades de les diverses arts (poesia, pintura, escultura, música). Les escenes del Rom Negrita i del Cava Codorniu van sorprendre tothom…

Després visitem el diposit d’aigües. Del segle XVII, servia per recollir l’aigua i tindre’n en temps de sequera. A destacar els dos apoadors per recollir l’aigua amb poals des de dalt. No se n’havia de perdre ni gota en cas de necessitat.

La visita a Alcanar acaba a l’Ajuntament. Aquest, totalment modern, llueix un balcó unipersonal. Després de molt discórrer li vam trobar ús. Per a eixir a fumar a la intempèrie. L’alcalde Alfons Montserrat ens rep però no té molt de temps per nosaltres. Ha d’oficiar un casament…. Manel Martí ens regala diverses publicacions d’Alcanar.

Marxem a les Cases d’Alcanar a dinar. És la zona marítima de la població i ens han promés un bon àpat. Arribem al port, però no trobem ningú. Altra vegada els primers. A poc a poc va arribant la gent. La segona part del poder valldalbaldí, amb l’escriptor Joan Olivares, (Renadiu), Natzarí i l’animador cultural en cap de la Vall d’Albaida, Pep Albinyana (Gàlim). Joan porta el primer exemplar de la seua última novel·la Pell de Pruna de Bromera. Amb ella va guanyar el darrer premi de novel·la eròtica de la Vall d’Albaida. L’altra gent arriba finalment. Emigdi Subirats (Lletres ebrenques) ja havia arribat, així que tots marxem a Can Conill a menjar-nos un bon dinar.

Tots junts, després d’un xicotet problema en les taules, comencem a gaudir les menges i sobretot la conversa. Taste el pa, té a dins algun secret que no acabe de descobrir i, clar, és boníssim. Resulta que és pa d’avellanes que ha portat expressament Sílvia Martínez des d’Àmer. Gràcies Sílvia.

La conversa va passant per diversos temes. Vicent Partal comenta que hi ha un blogger (no recorde el nom) que manté 120 blocs. Dubte que una persona tinga tantes coses interessants a dir i que tinga tant de temps lliure. Si a mi em costa de mitjana 1 hora per apunt! afirme. I una vegada enviat a publicar encara el modifique i el torne a modificar. Així i tot encara li trobe defectes i millores a fer. Pep Albinyana, Gàlim, discrepa i afirma que ell els escriu tal qual i els envia ben ràpid. El doctor Olivares diu, amb raó, que qui escriu una cosa i després li agrada és que és un cregut. Sempre hi ha alguna cosa que grinyola/rasca….

Joan Olivares em comenta el descobriment que acaba de fer en un dels seus rellotges de Sol. Una utilitat oculta que em deixa sorprés.

Vicent Partal ens regala a tots Homersea de Biel Mesquida que va ser el primer bloc de Vilaweb, ara editat en llibre. Moltes gràcies pel present.

Finalment la paella promesa s’ha quedat amb arròs amb coses. El sector gastronòmic radical valencià comença a rebel·lar-se. Volíem una paella canònica i ens trauen això!

Per descarregar l’adrenalina, Toni de l’Hostal (nét) trau la guitarra i ens ofereix el seu selecte repertori.

Comença amb una variació de l’himne del València, Amunt València, dedicat a Josep Blesa, comboiador de la Trobada. Després de cantar l’èxit mundial Soy putero, Toni demana pel cuiner i li dedica Paella Valenciana, de com fer una bona paella. Vicent Partal ens diu el secret per fer una bona paella que li va contar sa “güela”: si no saps fer paelles, és millor fer-les tard i amb poc arròs ja que aleshores la gana enganya la qualitat.
El tio Pep se’n va a Muro, la Cançó del Bigot i Auf Wind van cloure la part lúdica de la Trobada.

Josep Blesa, encara que teòricament havia de ser convidat per ser xoto, es va avançar i va convidar la colla. Gràcies Josep, però no calia. No et sentes culpable per l’espifiada de l’arròs. L’any que ve anem a un altre lloc i no passa res. Josep pensa que hem de crear una xarxa d’interessos comuns mitjançant coneixences mútues. Tot està per fer i ho aconseguirem segur. Ens va assegurar que aquestes trobades continuaran.

La conversa va seguir fora del restaurant on Vicent Partal ens contà les millores pròximes del servei de Vilaweb, les eines noves per millorar i facilitar els nostres apunts com Bloglines, per rebre automàticament les actualitzacions dels nostres blocs favorits.  A més a més, no podia faltar, es comentaren altres temes de política general.

Cap a les 18 hores, sessió de fotos amb els nous/vells amics. No podia passar sense fer-me una foto amb Marta Insa, la bloquista alegria de la vida. I finalment foto de grup amb tothom mirant la càmera.

Marxem. Ens tornarem a llegir i a veure ben prompte.

Arribem a l’Alcúdia a les 20:30. A les 21 hores encara arribe a temps per estar present a les activitats del Dia de la Valldigna. El Monestir de Santa Maria està ja tancat, però. Ahir, les altes instàncies de la Generalitat Valenciana van inaugurar el vell refectori. L’han deixat com nou, amb paret i sostre nous de trinca. I prompte ens clavaran un hotel també…

Altres articles sobre la trobada d’Alcanar

Emigdi Subirats Valoracions de la 1a Trobada de blocaires de Vilaweb a les Cases d’Alcanar

Marta Insa A Alcanar una Maruja 2.0

Àngel Canet TROBADA DE BLOCAIRES D’ARREU DELS PPCC A ALCANAR

Vicent Partal Que la guanyen els groguets!

Pep Albinyana Fins una altra

Edmidgi Subirats Un cap de setmana cultural i blocaire

Galeria de fotos de l’encontre

Desitge a tots els lectors habituals i esporàdics d’aquest bloc d’astronomia una bona Nit de Nadal i unes boniques festes en familia. Aprofiteu per eixir al carrer aquesta nit i admireu la Lluna plena i una mica més amunt el planeta Mart, que ara està molt a prop.
Precisament avui Mart es troba en oposició.

Imatges del programa astronòmic lliure, també en català,  Stellarium.

• Posts: 100
• Comentaris: 101

• Des de l’inici: 11405 visites