Pols d'estels

Enguany vàrem decidir eixir ben prop de casa i tanmateix a un lloc inexplorat per nosaltres, la Muntanya de Cullera, que com un illot enmig de l’horitzontalitat de les marjals i dels camps d’arròs sense aigua, és el bastió petri de la costa valenciana entre el Garbí de la Calderona i la mola del Montgó a Dénia.

El dia va eixir ben lluminós i això donava ganes de caminar però un vent fort de ponent en va fer pensar en desistir.

Per no fer-ho pesat, deixàrem un cotxe a l’explanada del Santuari i del Castell, recentment rehabilitats, punt d’inici de la pujada al sud i un altre cotxe l’aparcàrem en les urbanitzacions sense vendre de les proximitats del far de Sant Antoni, el lloc d’arribada, al nord.

L’excursió programada passa per totes les llomes, pics i cims de la Muntanya però només fa 4240 metres de llargària. La seua durada és curta ja que es pot fer còmodament en 1 h i 50 minuts. L’únic entrebanc, com ja he dit, va ser el fort vent de ponent que dificultava la marxa i va impedir que ens acostarem a algun lloc previst.

Des del pàrking del Santuari s’observa, cap al sud, una vista impressionant sobre el golf de València, des de Tavernes fins a Dénia, passant per les finques altes de la platja de Gandia i Oliva. Ací al davant s’hi veia el buit verdós de la Bega, que, encara, pretenen urbanitzar amb 33 torres en el conegut com Manhattan de Cullera.

Pugem per les primeres escales i just davall del Santuari ix una senda en direcció nord. Els primers metres es fan molt bé. Encara que hi ha pendent serà l’únic tros del recorregut on una pantalla d’arbres ens protegirà del sol i del vent. La vista és fantàstica, amb la Ribera Baixa als teus peus, el riu Xúquer amb els seus meandres finals i Sueca, allí davant mateix.

Un quart d’hora de caminada i arribem finalment al primer cim on podem trobar l’anomenat Fortí.  Només hi queda algunes torres, acostades al cingle de la muntanya i un gran llenç de paret amb diverses espilleres i un forat ample per on passen els caminants.

Molt aprop es troben les antenes de telefonia mòbil i de TDT de la televisió. Arrecerats darrere de les contruccions ens aturem per dinar i descansar. La vista cap a la mar és fantàstica. Els núvols presents no  permeten una gran transparència. Eivissa, tan aprop i tan llunyana alhora, no es veu.

I va ser allí, mentre menjàvem quan va vindre una gran papallona, de colors groc i negre. Es va aturar un moment, després va aixecar el vol. Va tornar, es va aturar sobre una pedra i va obrir les ales. Va ser llavors quan vaig aconseguir fer-li una foto, encara que no massa ben enfocada. Després ja a casa vaig descobrir que és una espècie força comuna al nostre país, i també la més gran, la Papallona Rei (Papilio Machaon). Encara no sé com podia volar amb el vent que feia.

Arribem a la part més absurda de la muntanya: la vessant pintada amb el famós Cartell de Cullera. Aquest cartell, pintat amb pintura blanca des dels anys 70 del segle passat, ha passat a ser il·luminat des de fa pocs anys, gràcies a una subvenció de la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana de més de 120.000 euros i una aportació de l’ajuntament de 120.000 euros més. Ara ja es pot veure el cartell fins i tot de nit, encara que les lletres es veuen molt malament, fins i tot a distàncies curtes.

Uns potents projectors donen llum a les lletres. Fins fa poc, durant totes les nits, el cartell amb el nom de la ciutat era visible des de la Ribera fins a l’Horta, menystenint la contaminació lumínica i el balafiament econòmic. Tanmateix el robatori de 2000 m del cablejat de coure va apagar momentàniament el desficaci, com conta aquesta notícia de Canal 9. Ara el cablejat és d’alumini com està escrit de manera explícita en la caseta dels quadres elèctrics.

El fort vent ens impedí acostar-nos massa a la vessant pintada però si que vaig poder fer alguna foto a alguna lletra (E) i als projectors.

I mentre caminavem, per ací i per allà, veiem flors primaverals com ara petis lliris blaus.

Ja al bell mig de la muntanya i al seu punt més alt, a 230 m, arribàrem a la zona del radar meteorològic. La seua esfera blanca recorda les gotes fredes del 82 i del 87 del segle passat que tan de mal van fer al País Valencià. Poc temps després es va col·locar el ràdar per previndre els valencians de nous possibles desastres metereològics.

Ja estàvem a mitjan camí i a partir d’ara tot seria de devallada. Un poc més avant trobàrem un pi solitari que va permetre un recés del vent i del Sol que ja picava. El vent havia afluixat, però, en aquesta part de la muntanya. Al seu peu, a la part nord, divisem l’interessant estany de Sant Llorenç, que pertany al Parc Natural de l’Albufera, així com l’ermita dels Sants de la Pedra.

S’acabà la travessada quan arribàrem a la zona nord de la muntanya situada en les proximitats del Far. No havia estat difícil, malgrat el vent. Les vistes són magnífiques i us ho recomane.

Fotos: Enric Marco.

Foto 1: Papilio Machaon.
Foto 2: Vista a la Safor des del Santuari de Cullera, amb la zona de la Bega, al centre de la imatge.
Foto 3: Vista del Santuari
Foto 4: Vista de la Ribera Baixa des del Fortí.
Foto 5: Lletra E del cartell de Cullera.
Foto 6: Camps d’arròs i l’ermita dels Sants de la Pedra.
Foto 7: Estany de Sant Llorenç.

L’escrit anterior dedicat a la conferència de Jordi Juan i Vicent Fluixà de divendres passat sobre les matemàtiques en el món de hui ha sigut l’apunt número 600 de Pols d’estels.

Com saben els meus lectors, durant aquests anys he tractat d’explicar els fenomens celestes de manera senzilla sense descurar, però, la ciència del carrer i els atacs al coneixement científic de la societat. Com se sol dir, una societat culta sempre serà menys manipulable.

Com sabeu, el tema de les retallades està arribant també a la ciència. I si en l’àmbit laboral les retallades són injustes, en la ciència i tecnologia ho són encara més ja que, a més a més, s’està destruint el futur.

I la ideologia impregna les reformes del govern central amb la pretensió d’eliminar Ciències per al món contemporani. Aquest ha estat l’últim colp. Una matèria d’introducció a la ciència comuna per a estudiants de lletres i de ciències de 1r de Batxillerat, el primer tema del qual és justament una visió moderna de l’univers. Una decisió totalment ideològica de la qual vol traure resquit algun col·lectiu marginat en el passat, com podeu llegir a l’apunt Saber ciència és perillós de l’amic Juli Peretó.

Foto: Emblema d’un cotxe Seat 600d de la web www.cartype.com

Qui estiga avesat a les navegacions internàutiques de la Xarxa, potser coneixerà el bloc “Pols d’estels“, un lloc on podem trobar, entre altres coses, informació relacionada amb astronomia, història, llengua, política o cultura en general. Aquest bloc pertany a Enric Marco i Soler, un valler des de fa 25 anys, nascut a Montmorency, França, en 1958 i que, actualment, està a càrrec, com a tècnic superior, de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, un laboratori dedicat a la docència i divulgació d’aquesta ciència. Parlem amb ell.

• Enric, si t’haguérem de presentar a unes amistats, com caldria fer-ho, com a astrònom, astrofísic, professor, científic, fotògraf, escriptor o erudit?

— Astrònom ja em va bé. Jo em considere un científic que es dedica a observar i estudiar els objectes celestes no perquè siguen bonics o poètics, com de vegades m’ha comentat la gent, sinó simplement perquè estan allí dalt i la principal característica de qualsevol persona de ciències és la curiositat.

L’astrofísica és la part de l’astronomia que aplica els coneixements de la física a l’explicació dels fenòmens celestes. Però, actualment tota l’astronomia és astrofísica. Vaja, pràcticament tots els astrònoms són físics.

Les altres definicions ja van en part implícites en la primera definició. Cal saber alguna cosa de fotografia o saber escriure més o menys bé. Llevat de l’última definició, erudit no ho és ningú en ciència. Aquesta evoluciona tan ràpidament que ningú en ciència ho sap tot del seu tema. Sempre s’ha de reciclar i aprendre al llarg de la seua vida.

• D’acord, Enric. Volíem dir “erudit” en el sentit més humanista i renaixentista del terme. Anem a pams: formes part de l’equip que dissenya instruments per al Solar Orbiter, la pròxima missió solar-helioesfèrica del programa científic de l’ESA (Agència Espacial Europea). Ens en podries parlar una mica? Què pretén exactament aquesta missió?

— El Sol és una estrella amb una gran variabilitat en la seua atmosfera. Presenta taques que són concentracions de camp magnètic de la grandària de la Terra, erupcions, emissions coronals de massa. A més emet contínuament vent solar, un flux de partícules molt energètiques que s’escampa per tot el Sistema Solar. Tot això està regit, dirigit, pel camp magnètic del Sol. Part d’aquest material arriba a la Terra i la seua interacció amb el camp magnètic terrestre causa les belles aurores boreals i australs, però també ocasiona problemes a la xarxa elèctrica i als satèl·lits artificials. Conèixer com es forma i com s’estructura el camp magnètic del Sol és, per tant, fonamental.

L’equip en el qual estic integrat a la Universitat de València està dissenyant l’espectropolarímetre del Solar Orbiter, l’instrument per mesurar el camp magnètic del Sol en 3D. És una millora d’un altre instrument (IMaX) que enviàrem l’any 2009 en la missió Sunrise, amb un globus que pujà a 40 km, per observar el Sol durant 5 dies des de Suècia al Canadà.

El Solar Orbiter, amb aquest i altres instruments de tot Europa, serà llançat el 2017 i es situarà a només 42 milions de km del Sol, més prop que Mercuri, per observar amb molt de detall el camp magnètic i els fenòmens que provoca.

• També formes part, junt amb Àngel Morales, del Grup de Treball de contaminació lumínica de la Universitat de València. Quina és la vostra missió?

— La contaminació lumínica ens ha fet perdre el cel nocturn dels nostres avantpassats. Ja no podem veure les estrelles, ni les constel·lacions. Però també afecta les poblacions animals adaptades a la nit. Posar més llum de la necessària o il·luminar amb fanals inclinats per llancen llum per damunt de l’horitzontal no té cap sentit. Per què moltes de les façanes de les cases estan enllumenades? La llum dels carrers ha d’il·luminar només cap a terra, a la zona de trànsit de cotxes i persones. Tot el que no siga això és contaminar i balafiar l’energia i els diners.

Continua…

El nostre treball consisteix a mesurar, amb instruments científicament homologats, la brillantor del cel nocturn i denunciar els focus més importants de contaminació lumínica. Actualment treballem principalment en els parcs naturals valencians i en els seus entorns ja que, en aquest cas, el problema no afecta només els astrònoms sinó també la fauna nocturna. Així, els insectes, el 80% dels quals són nocturns, queden afectats, sobretot per la llum blanca o blavosa. Aquest tipus de llum blanca és extremadament nociva per al medi ambient, ja que els insectes són atrets per ella, i es trenca la cadena alimentària, els seus depredadors, raps penats, rèptils,… també s’han de desplaçar per buscar l’aliment. La llum blanca modifica greument tot l’ecosistema. Amb un excés de llum, sobretot blanca, la salut humana també es ressent per l’alteració dels ritmes circadians, alternança dia/nit, a causa de la baixada de producció de la melatonina, cosa que produeix insomni, trastorns cardíacs i cognitius. Un problema greu actualment serà la progressiva introducció dels leds blancs en l’enllumenat públic. A Andalusia, per exemple, els leds blancs estan totalment prohibits en els parcs naturals i en els seus entorns.

• Has participat en un llibre col·lectiu titulat A la Lluna de València: 10 biografies d’astrònom a astrònom (2012). Sobre què tracta?

— És un treball col·lectiu que fa una història de l’astronomia valenciana a través de les biografies dels seus 10 astrònoms més importants, des de Jeroni Muñoz al segle XVI, descobridor de la supernova de 1572 i col·laborador de Tycho Brahe, a Josep Joaquim Landerer, astrònom autodidacta i organitzador de la visita internacional a Elx per a estudiar l’eclipsi solar de 1900. Hi ha hagut científics valencians en totes les èpoques i és interessant conèixer-los per saber el potencial científic que tenim en aquest racó del món. El lector també es pot fer preguntes com per exemple que totes les biografies són d’homes. Tanmateix, no tots els astrònoms actuals que les han escrites són homes, en aquest cas la meitat són dones. La ciència actual és més igualitària.

• Amic Enric, ignorem d’on traus el temps, però també tenim entés que has fet una incursió en el cinema documental amb L’ombra de l’iceberg (2007), de H. Doménech, Raul Riebenbauer. Ens podries explicar breument què és aquest film?

— Tot va ser a partir d’una consulta tècnica que els directors em van fer sobre la foto més famosa de la guerra civil: La mort del milicià, de Robert Capa. Sempre hi ha hagut polèmica per si la foto és real o és un muntatge. I la pel·lícula tracta d’esbrinar la veritat des de molts punts de vista. Vaig estar involucrat en el documental com a expert per determinar, utilitzant les ferramentes de l’astronomia, a quina hora s’havia fet la foto. Després, fins i tot, tinc un paperet contant les conclusions del meu estudi. La pel·lícula es va projectar a la Mostra de València del 2007, ha rebut molts premis internacionals i es va poder veure l’any 2009 a la Casa de la Cultura de Tavernes.

• Vallers i visitants hem pogut admirar des de fa poc de temps, un rellotge de Sol que s’ha instal·lat a l’avinguda de la platja. Què tens que veure tu amb això?

— No tinc res a veure amb el rellotge de l’avinguda de la Marina a la platja. És obra de Joan Olivares, gnomonista expert i autor de centenars de rellotges a tot el País Valencià, sobretot a la Vall d’Albaida, la seua comarca. La gràcia dels rellotges de Joan és que són innovadors, originals i marquen les hores de maneres molt diverses.

En aquest rellotge, les hores marcades en l’anella d’acer inoxidable vertical es projecten sobre la planxa d’acer corten inclinada i dirigida cap al nord celeste. És un rellotge solar digital ja que només cal llegir el número que apareix sobre la planxa per saber l’hora.

Ara, tots els rellotges solars van a l’hora que marca el Sol real. Per obtindre l’hora que marquen els rellotges mecànics que portem al canell cal sempre sumar 1 o 2 hores, dependent si estem a l’horari d’ hivern o d’estiu.

Ja fa anys que jo també dissenye rellotges. Però Joan m’ha ensenyat a fer-los millors i més exactes. Podeu veure’n alguns dels meus realitzats a la Valldigna. El que està situat a la paret oest del campanar de Sant Pere, el del pati del Patronat, sobre la paret de l’església de Sant Josep, o el que hi ha a l’escola Jaume II de Benifairó són rellotges meus.

• Per cert, una pregunta que tal volta caldria haver fet des de bon principi. Com és que et vas interessar pel món del astres? Quan et va nàixer aquesta curiositat?

— La meua afició va nàixer quan tindria uns 13 anys. Va ser llavors que mon pare em regalà el llibre “Las maravillas del cielo”. Em va impactar molt aquesta aventura humana per conèixer d’on venim i cap a on anem, quin és el nostre entorn pròxim i quin és el nostre paper com a espècie. Allò em va semblar molt interessant i des d’aleshores vaig tractar de fer-me astrònom. Vaig estudiar Física a la Universitat de València, després vaig treballar a Canàries i a Alemanya i finalment vaig poder treballar en la meua universitat.

• Consideres que l’astronomia està ben difosa pel sistema educatiu? Què pot fer un neòfit que vulga introduir-s’hi?

— Fa uns 25 anys uns professors d’instituts i d’universitat van aconseguir fer materials i dissenyar una assignatura optativa d’astronomia en ESO. Era una molt bona idea, ja que l’assignatura combinava conceptes de matemàtiques i de física i els aplicava a fenòmens celestes i això era molt atractiu per als xiquets. Tenia molt d’èxit entre els alumnes. Per exemple, a l’institut Jaume II el Just de Tavernes, el professor Paco Avària la impartia i feien observacions astronòmiques amb telescopi i tot. Però fa pocs anys la conselleria d’educació va decidir eliminar moltes optatives i entre elles l’astronomia.

Ara que l’assignatura ha desaparegut, l’astronomia apareix només en alguns continguts aïllats com el primer tema de l’assignatura Ciències per al món contemporani de 1r de Batxillerat. Com veus ha quedat en un no res.

Si algú està interessat a introduir-se en aquest món ho té molt fàcil. A Gandia tenim l’Agrupació Astronòmica de la Safor, de la qual jo sóc el vicepresident, associació d’aficionats que organitzem xarrades, activitats, eixides nocturnes per a observar el cel amb telescopis propis. El centre està obert a tothom i acollim a tot el qui té interès per la ciència. Per cert, del 6 al 9 de desembre celebrem el Congrés Estatal d’Astronomia a Gandia, en el que els membres de les agrupacions astronòmiques d’aficionats de tot arreu posen en comú les seues experiències en l’observació, divulgació i investigació de l’astronomia.

• Sabem que dónes una especial importància a la divulgació de la ciència. Parla’ns de les teues col·laboracions en premsa i, sobretot, del teu bloc “Pols d’estels” (quin nom més poètic, per cert!)

— Estem envoltats de ciència i tecnologia i no li donem importància. El mòbil, l’ordinador, el gps, la televisió, la medicina, etc… no són explicables sense la ciència. La societat actual no s’entén sense la ciència. Algunes de les sèries de televisió més vistes com els Simpson, Futurama o, la més “friqui”, Big Bang Theory tenen molt d’interés en els principis i fonaments de la ciència.

Jo, modestament, contribuesc a la divulgació del meu camp que és l’astronomia. L’any 2005 vaig obrir el meu bloc “Pols d’estels”, dins del diari electrònic Vilaweb, i cada setmana, més o menys, escric un article original sobre diversos aspectes de les ciències del cel: eclipsis, fenòmens a observar, planetes, etc… Rep al voltant d’unes 500 visites diàries.

A més el meu bloc m’ha permés relacionar-me amb gent d’altres indrets del país interessats en l’astronomia, gent moltes vegades del camp de les lletres.

Per exemple, fa poc, amb l’escriptor Carles Duarte vam investigar i descobrir qui li havia posat el nom del poeta Ausiàs March a un cràter de 80 km del planeta Mercuri. Els resultats de la nostra recerca es van publicar la primavera passada en la revista Mètode de la Universitat de València.

En la premsa generalista vaig estar col·laborant durant 4 anys en la revista comarcal 15 dies amb una secció d’astronomia i de tant en tant publique articles d’opinió a Levante, Las Provincias o el Punt-Avui.

• I ja per finalitzar, els que t’hem llegit, sempre ho hem fet en valencià. És important per a tu la utilització de la nostra llengua?

— Per a mi, és la manera més natural de relacionar-me amb els meus conciutadans i la que use a tot arreu, a casa, al carrer i a la Universitat. Em trobaria emprat usant una altra llengua. A més a més, en una ciència tan especialitzada com l’astronomia, on tot està escrit en anglés, pense que puc fer un servei a la meua societat si explique en la nostra llengua per a què serveix el nou robot explorador Curiosity de la NASA, que ara mateix es passeja per la superfície marciana, o quin serà el final de la nostra galàxia, per exemple, dos temes dels quals he escrit últimament al meu bloc.

Marxem cap a Vitoria-Gasteiz, capital del País Basc. L’autobus passa per davant del museu Guggenheim i del gos florit Puppy que dóna alegria i el seu manteniment floral costa menys que omplir de flors el pont de l’Àngel Custodi de València.Cap al sud, els verds tornen a dominar. Fa bon temps i passem pel parc natural de Gorbea, entre els territoris bascos d’Araba i Biskaia. 20.000 hectàrees d’extensió de de boscos que no coneixia, el cim del qual és el mont Gorbea, el més alt dels dos territoris bascos. És un dels cims des d’on s’enviaven senyals amb cornetes i fogueres per avisar el poble d’un perill o d’una assemblea.

Al cap d’una hora arribem a Gasteiz, situada al mig d’una gran plana. Actualment la ciutat d’uns 200.000 habitants és la capital verda europea. Plena de cartells amb el lema Green gara (som verds). I és que amb 42 m² de zona verda, parcs i jardins, per habitants, pot presumir de ser amable amb els seus habitants. A més a més, el tramvia és prioritari en les cuïlles, com passa a tot l’Europa civilitzada. Tot el contrari del que passa a València amb el tramvia, per decisió personal de la seua alcaldessa. Cosa que fa que els seus trajectes per València siguen viatges interminables.

Arribem la zona de l’Almendra, el casc històric, ja que té forma d’aquest fruit sec. Al centre s’hi troba la plaça de la Virgen Blanca amb el monument commemorant la batalla de Victòria on l’exercit angloportugués expulsà els francesos de la ciutat durant la Guerra del Francés. Un 5 d’agost va nevar i des de llavors es commemora el dia de la Verge blanca. El dia següent la plaça s’omple per esperar l’arribada de don Celedón que arriba per un cable sobre la plaça sostenint un paraigua. A l’extrem de la plaça i pujant les escales, s’hi pot veure l’església de Mikel jauna (Sant Miquel). Sembla que l’èucar no té paraula per a dir sant i usen jauna, senyor, per a suplir-ho.

De camí cap al passeig Fray Francisco de Vitòria, passem per davant del Parlament Basc, antic institut i avui seu dels diputats bascos dels 1980. De fora no sembla cap edifici imponent. Al parc de la Florida, admirem el banc dels músics de jazz del festival de Gasteiz. Hi són tots els noms gravats, entre ells el de Phil Collins i Ella Fitzgerald.

En el passeig Fray Francisco de Vitòria s’hi troben les cases senyorials, començant per la primera d’elles, anomenada la Casa de las Jaquecas, ja que les estàtues femenines s’agafen el cap amb les dues mans com si tingueren mal de cap.

Uns metres més enllà es troba Ajuria Enea, la residència oficial del Lehendakari. El seu nom prové de la separació en dues paraules d’Ajuriaenea, cognom de la família que manà contruir el palau, els Ajuria. El palau, del 1920, fou residència particular, centre d’ensenyament religiós i finalment Museu d’Art Basc. Finalment passà a ser la residència del president basc.

Tornem a l’Almendra i pujem a l’església de Sant Miquel. Un preciós rellotge marca les 10. Donada la diferència amb el sol mitjà (el que marca el rellotge mecànic) sembla que funciona bé.

A la part més alta de Gasteiz, la més antiga, amb palaus renaixentistes i restes de l’antiga muralla, observem meravellats dues cintes transportadores per a vianants cobertes per evitar l’habitual pluja. A elles els habitants poden pujar des de la part baix a la part històrica, al voltant de la catedral vella. No deixem de recordar el concert basc que fa aquestes infraestructures possibles, encara que alguns bascos amb qui parlem no ho consideren la panacea ja que han de donar a l’estat el 64% dels diners recaptats.

La catedral vella, en obres de restauració per problemes d’estructura, és pot veure només amb visita concertada. El seu eslògan Obert per obres fomenta que els seus ciutadans vegen com van recuperant la seua catedral, amenaçada d’enfonsament imminent. Una estàtua de Ken Follet recorda la seua relació amb la Catedral de Santa Maria, de les obres de la qual ha obtingut molta documentació per a la seua última novel·la Un món sense fi.

Per la vesprada de camí cap al santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, passem per paisatges que ens recorden Suïssa.  El nom arantzazu es compon d’arantza, que vol dir espina i el sufix zu, que significa abundància. I, és que la tradició diu que la imatge de la mare de Déu fou trobada en una zona plena d’arbustos espinosos.

Som prop d’Oñati, a la comarca d’Urbia, i l’edifici del santuari és, tot ell, una obra d’arc contemporani. L’escultor principal, Jorge Oteiza, és autor de la façana amb 14 figures que representen els apòstols. De caràcter difícil, en ser preguntat del perquè de fer-ne tantes, si només eren 12, va contestar que la raó era que no li’n havien cabut més.

Les torres, construïdes amb grans pedres calcàries estan tallades en forma de punta de diamant per recordar les espines on fou trobada la Mare de Déu.

Un franciscà major i molt simpàtic en feu de guia per l’interior de la basílica i ens parlà del significat de l’àbsida. Realitzat per Lucio Muñoz amb fusta de Guinea, el retaule és el més gran del món ja que ocupa una superfície de 600 m². Se l’anomena, amb raó,  la Capilla Sixtina del segle XX. Enmig s’enmarca la petita imatge de la Mare de Déu, damunt d’un tronc.

Oñati, seu de la primera universitat basca, la Oñatiko Unibertsitatea, és totalment un museu. Amb majoria absolutíssima de Bidu, molts dels cartells estan només en èuscar. Em va agradar veure panells d’informació turística també en català, cosa que no veig moltes vegades a casa nostra. Dóna gust escoltar els xiquets parlant èuscar. A ells els preguntava quan tenia curiositat per saber el que deia un text.

Ens porten a l’església de Sant Miquel Arcàngel, amb un retaule renaixentista de la Pietat, un dels millors del País Basc i un claustre cobert situat sobre el riu.

I aprenem que el nom de la guia, Jaione prové de jaio, nàixer, i ne, sufix femení. És a dir, que seria l’equivalent de Nativitat en català.

I un detall curiós. Al mig de la plaça d’Oñati un rellotge analemàtic permet saber l’hora situant-te sobre el dia corresponent. Però ja era tard i el Sol ja no iluminava la plaça.

Imatges:
1.- Plaça de la Virgen Blanca, Vitoria-Gasteiz. Enric Marco.
2.- Banc dels músics de jazz. Enric Marco.
3.- Santuari de la Mare de Déu d’Arantzazu. Enric Marco.
4.- Rellotge analemàtic a la plaça major d’Oñati. Amb l’ajuntament al fons. Enric Marco.

En el nostre viatge pel País Basc, dediquem una vesprada sencera per conéixer-la. El monitor ens mostrà les instal·lacions començant pel molí fariner. Es feia farina de blat i de dacsa. Segons ens contà, artoa és el nom actual de la dacsa/blat de moro, mentre que artaxiki, és un cereal més inferior, el mill. Però el curiós del cas és que abans de l’arribada de la dacsa d’Amèrica, el mill, que era el menjar habitual dels bascos, s’anomenava artoa. El major valor nutritiu desplaçà el mill i, fins i tot, li arrebatà el nom.

Per escalfar i fondre el mineral de ferro s’usava el carbó vegetal, produït en les carboneres. L’ofici de carboner era dur i perillós ja que s’havia d’apilar fusta en forma cònica, tapar-ho amb molsa, calar-hi foc i anant afegint fusta a mesura que es consumia. Molts han mort asfixiats i cremats en caure dins la carbonera. Es calcula que per 1000 kg de fusta s’aconsegueix 250 kg de carbó. El poder calorífic d’aquest carbó permet fondre el mineral i fer una aleació amb el ferro per fer-lo més resistent. Aquest procés és ideal per fabricar armes i eines ben fortes.

La ferreria de El Pobal aconsegueix la seua força a partir de l’aigua d’un canal que fa moure dues rodes amb pales i que, mitjanjant unes grans bieles posen en marxa uns enormes pistons amb cubells de pedra, únics a Europa, per bufar aire al foc i engegar un martell. Aquest martell de 300 kg es va inaugurar al segle XVI matant d’un cop un bou per al banquet de celebració.

Les armes que feia la ferreria eren molt millors que les que es feien a Toledo a l’època. I és que les espases estaven formades per diverses tires de ferro entrellaçades. Però també eren capaces de fer eines més delicades. Conten que una vegada la reina que estiuava a Donostia estava avorrida per la manca de sol i, per animar-la, la portaren a El Pobal. Allí s’empenyà en que li feren agulles ja que les que s’utilitzaven en el taller de palau venien d’Anglaterra i eren caríssimes. Quan al cap d’un temps l’amo de la ferreria visità Madrid per feina, anà a veure la reina per tornar-li la visita. I li portà una agulla feta per ell mateix. En veure-la la reina exclamà, “Quina meravella, molt millor que les angleses!“. L’amo, perplex, li hagué de dir: “Perdone, majestat, però obriga l’estoig. L’agulla està dins“.

La siderúrgia dels Alts Forns de Biskaia va matar la ferreria a mitjan del segle XX. Tanmateix l’han sabuda conservar, quasi com era en l’origen i la mostren amb orgull al públic. Un lloc que cal visitar.

Imatge: Foc a El Pobal, escalfant el carbó. Enric Marco

No havia estat mai al País Basc. Enguany, però, el tradicional viatge d’estiu del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna ho ha fet possible.Després de travessar la llarga conca de l’Ebre, el que primer et sorprén en arribar a Euskadi és la diversitat de verds dels seus boscos, dels seus parcs naturals, que han fet real la frase aquella de Raimon, “tots els colors del verd.” Tot, malgrat la sequera del llarg estiu.

Durant una setmana hem recorregut moltes ciutats i pobles bascos. Amb l’experiència adquirida vaig a fer una petita sèrie d’apunts de les nostres impressions i de les nostres experiències.

Hem tractat de parlar amb la gent. Només parlant s’entén la gent. Hem conegut persones de tota consideració política. Per saber-ho no calia preguntar-los. Se’l notava com parlaven del seu país i com ens respectaven en sentir-nos parlar en català. També he conegut persones que menyspreen l’euskar. Ràpidament se’ls veu el llautó. Són com a tot arreu, però allí són ben pocs.

Respecte a l’èuscar no m’ha resultat cap gran trauma. Només tenint els ulls oberts, i sense preguntar gaire, he aprés algunes estructures lingüistiques bàsiques, com allò que les paraules que acaben en oak són plurals, o que si ho fan amb ko, és un “de”, és a dir un genitiu. Per exemple, si etxea és casa, i udal és municipal, udaletxea serà casa de la vila, i, per tant, Bilboako udaletxea, serà ajuntament de Bilbao, o udaletxeko zubia, pont de l’ajuntament.

Bilbao m’ha sorprés molt agradablement. La capital econòmica d’Euskadi ha sofert una transformació urbanística espectacular en els darrers 30 anys. Als anys 80 del segle passat era una ciutat grisa, plena de fum, amb el riu Nervión brut, amb els vaixells de càrrega al mig de la ciutat i amb el famós vaixell que portava els platans de les Canàries.

A causa del declivi de la siderometalúrgica i de l’activitat del port va caldre convertir Bilbao en una ciutat de serveis. Però això com es fa? van preguntar tots. No hi havia cap tradicció fora de les fàbriques i el port.

Es van invertir vora 7000 milions d’euros en la transformació de la ciutat. Els molls i les fabriques brutes van deixar pas als parcs, a les grans avingudes, a l’ampliació dels campus de Deusto i de la Universitat del País Basc. 100 milions d’euros es dedicaren a la construcció del museu Guggenheim. Equipament que ha posat la ciutat de Bilbao en el circuit dels museus internacionals. Podem comparar aquest fet amb el que ha succeït a València. 90 milions d’euros ha costat, per ara, l’Àgora de la Ciutat de les Ciències. No està encara acabada i no se sap encara per a que serveix.

L’immens museu d’art contemporàni, de la Fundació Guggenhein, junt al pont renovat de la Salve, convertit ara en una porta roja d’entrada a la ciutat nova i moderna. Aquest arc roig sobre el pont va ser ideat per l’artista francés Daniel Buren, vencedor del concurs del museu Guggenheim Bilbao en commemoració del desé aniversari de la pinacoteca.

Com a curiositat del que s’ha aconseguit amb la presència del museu podem contemplar l’apartament de l’últim pis de l’edifici blanc cantoner en front del Guggenheim d’on es “tirà” James Bond, Pierce Brosnan, en l’entradeta de  The World is not Enough (1999). Unes escenes brillants en que es veu el Guggenheim, el Puppy ple de flors i l’ertzaintza perseguint l’agent secret. Ens contaven que, quan va estar Brosnan rodant a Bilbao les xicones no el deixaren tranquil un moment.

Una ciutat agradable de passejar, ara que està neta, plena de parcs i jardins. L’entorn del Guggenheim amb la immensa torre de la seu central d’Iberdrola a la vora és el punt neuràlgic del nou Bilbao. On està la seu de les nostres empreses més grans?

A partir d’aquí, passejant per la part nova, s’arriba a la gran Via, a la plaça el·líptica on es troba l’estàtua de José Antonio Aguirre, primer lehendakari, junt a l’hotel Carlton, primera seu del govern basc.

L’Alhóndiga, antic edifici magatzem de vi de la Rioja, construït el 1905, és un dels primers edificis construït en cement armat. Durant molts anys va ser un edifici perdut en mig de la ciutat i al qual els especuladors volien tirar-li ma sense aconseguir-ho. Finalment les obres de reconstrucció començaren el 2001 per reconvertir-lo en centre cultural de la ma del dissenyador francés Philippe Starck amb una inversió de 75 milions d’euros. Es va enderrocar l’estructura interior, respectant-ne la façana. En el seu interior s’han construït 3 cubs recoberts de maons, tot sostingut per 43 columnes de formes i decoracions vistoses i ben diferents. Ara s’hi pot trobar sales de cinema, auditori, biblioteca, sala d’exposicions, gimnàs, piscina amb cristall per veure-la per baix, spa, solarium….

Un passeig pel vell Bilbao ens porta a la catedral de Santiago, en una petita plaça on s’hi pot veure una placa situada a uns 3 metres d’alçada sobre la façana d’un forn que ens recorda la riuada del 26 d’agost de 1983, que arrassà tot la part vella de la ciutat i encara enfonsà més l’economia local.

Arribem finalment a la plaça nova, una zona porticada plena de barets on fer-se els famosos pintxos i on es troba la Eukaltzaindia, l’Acadèmia de la Llengua Basca. El nou estàndard Euskal batua, és la llengua de l’administració i de l’escola, i s’ha aconseguit per damunt de múltiples variants dialectals de l’èuscar de tots els territoris bascos.

Ara l’èuscar és parlat pel xiquets bascos, llengua de l’adminstració i de l’escola. A tots els territoris hem vist que és la primera llengua dels indicadors de trànsit, si no moltes vegades la única. Gent orgullosa de la seua terra i de la seua llengua.

Fotos:
1. Museu Guggenheim amb el portal roig del pont de la Salve. Enric Marco
2. Vista general de Bilbao. Museu Guggenheim i torre Iberdrola. Enric Marco
3. Estàtua de José Antonio Aguirre, primer lehendakari. Enric Marco
4. Columnes de l’Alhóndiga. Enric Marco

Pel camí ens han anat deixant bons amics i companyes inestimables com la Xesca i la Sílvia. Un camí, aquest de +Vilaweb, que hem construït nosaltres, amb les nostres idees i amb els nostres escrits. I és que em considere que forme part d’una comunitat virtual però ben real amb desitjos compartits de redreçament nacional. I, pel que em toca, tracte que la ciència en la meua llengua hi estiga present i siga part de la nostra cultura.

Per tot això, pel que em toca, però sobretot perquè m’agrada, continuaré escrivint sobre la Pols d’estels i, també, sobre el meu País.

Finalment vull donar les gràcies a tots vosaltres que em llegiu. Espere no decebre-us mai, encara que ja sé que no sempre s’encerta. Perdoneu-me per endavant per aquests casos.

Dibuix de Doug Savage, Savage Chickens.

Dissabte passat, 19 de febrer, es lliuraren els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia de Crespins (la Costera).El Penjoll. Art de paraula i l’Associació Eco-cultural la Garrofera va tindre el detall, que agraïsc, de convidar-me al Dia del Judici Final. L’acte prometia ja que estaria presentat per Toni Espí i Toni de l’Hostal i contaria amb la presència del El president Frank, de l’obra Corrüptia, entre altres personalitats.

I clar que hi vaig anar ja que el meu bloc d’astronomia estava nominat i preseleccionat dins de la categoria d’Educació, Ciència i Tecnologia, juntament amb Bloc Meteo·Ontinyent i La caixeta de música.

Això semblaven els Goya, encara que sense els actors de Pa Negre, però les maneres dels presentadors ho semblaven. Tinguérem música entre premiats i premiats i també algun petit discurs del President Frank, que deixant les seues múltiples obligacions, s’acostà a la població de la Costera. Fins i tot, Mi sostingut, cantautista millor grup revelació dels Premis Ovidi 2010, ens cantà alguna de les seues cançons.Es lliuraren premis a blocs en les categories d’Art i Audiovisuals, Activisme i Associacions Socioculturals, Pensament, Ètica i Política, que lliurà, és clar, el President Frank, Informació i Notícies, Activitats Físicoesportives, Literatura, Mediambiental, Humor, Miscel·lània i Bloc Revelació, a part de la d’Educació, Ciència i Tecnologia, al qual Pols d’estels es presentava.

Quins nervis tenia quan el nom del meu bloc va eixir entre els altres dos en la pantalla! I aleshores, And the winner is: Pols d’estels. I allà puje a l’escenari per rebre el premi de mans de Joan Olivares, mestre quadranter, novel·lista i amic. Després de l’agraïment pel Premi, vaig comentar que el bloc m’havia servit per navegar pel cel i per damunt d’aquesta societat valenciana que té un president que no em permet veure ni l’APM ni Polònia. I que volem TV3.

Després de lliurar a tots els premiats el seu guardó, per cert, ben adient, un petit bloc d’obra sobre un palet, l’acte va continuar amb una actuació de Pep Gimeno, el Botifarra, amb el seu guitarrista, que va fer un repàs a les seues cançons més conegudes.

Tots els guardonats pujàrem finalment dalt de l’escenari per la foto final d’aquest concurs de blocs tan original.

Finalment l’organització ens convidà a tastar una boníssima coca en llanda i uns licors que permeteren d’acomiadar-se agradablement dels amics i conèixer personalment els/les autors i autores d’alguns dels blocs més interessants de les comarques centrals.

Actualització: La web d’El Penjoll s’ha actualitzat i conta con va anar la cosa a la Crònica del Dia del Judici Final. No us perdeu la seua visió dels fets.

Us assegure que no conec de res els autors del llibre de 3r d’ESO de Llengua i Literatura de l’editorial Santillana, en l’edició per al País Valencià. Però alguns amics amb fills en edat escolar adolescent m’han avisat que aquest bloc que ara llegiu ha estat destacat a la pàgina 181 del llibre a l’apartat dels nous mitjans de comunicació.Aixi diu:

Punt 2. El blocs. Utilitat dels blocs.Amb tot, la diferència essencial entre un diari i un bloc és que aquest és publica en Internet, i per això qualsevol persona el pot llegir i, fins i tot, fer comentaris dels articles publicats. D’aquesta manera, amb les aportacions de tots els lectors, ajuden a la reflexió col·lectiva dels temes plantejats en el bloc…..

• Especialistes en alguna branca professional, científica o de coneixement que fan públics els seus projectes, treballs, investigacions o simplement comentaris diversos. N’és un exemple el bloc de l’astrofísic valencià Enric Marco

Bé, l’estar a un llibre de text per a estudiants d’ESO no sé com prendre-m’ho. Per una banda agrada pel reconeixement de la feina de formiga feta per la divulgació de l’astronomia. Però per altra banda, vol dir que sóc un clàssic dels nous mitjans de comunicació?

Fotografia de portada: Detall de la pàgina 181 on apareix aquest bloc al llibre. Punxeu en la foto per ampliar-la.

Per problemes amb el mòdem primer i després amb la wifi, he estat un grapat de dies sense poder-me connectar a la xarxa, sense poder actualitzar el bloc, sense poder comentar els últims fets destacables de recerca i descoberta de l’univers i sense poder expressar el que pense del país que m’ha tocat viure. És per aquesta raó que no he pogut publicar res aquests darrers dies.Com que, ara per ara, sembla que tot funciona bé, unes quantes notícies que he de comentar aniran eixint els pròxims dies. Perdoneu-me si ja us semblen una mica antigues.

Foto: de la web i notícia: Condenadas a vivir sin internet

Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.

Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I  des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.

Segueix…

Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.

Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.

Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.

Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca Miquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.

El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.

El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa.  Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.

Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.

L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.

I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.

Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.

Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,

d’exuberant natura i pluja i sol,

càlid el cor, delícies al paisatge,

goig dels sentits, serenor i consol.

És nat el fruit d’un encontre harmoniós

i l’amistat surt com les fonts ufanes

que, en brollar, flueix en riu formós

car s’han trobat les ànimes germanes.

Rosa

Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.

L’Empordà sempre ha estat una cruïlla de camins per on han passat els més importants personatges de la nostra història. Els esdeveniments estudiats als llibres d’història se’ns fan presents en estar als mateixos llocs on passaren els fets. Les muntanyes i platges que veieren els nostres avantpassats que lluitaven per la llibertat o fugien de l’opressió estan allí encara perquè no oblidem.

Tots això ho vaig comprovar mentre visitàvem durant uns dies l’Alt Empordà. Des del poble de Darnius, hostatjats a Can Massot i amb la gentilesa de la mestressa de la casa, la Roser, i de la seua família, hem estat descobrint les rutes antigues i modernes de la nostra història.

Les ruïnes d’Empúries et presenten la Grècia clàssica i la de les seues colònies. Una bella escultura d’Asclepi/Esculapi presidint la ciutat i el museu em portava a rememorar la constel·lació de Serpentari o Ophiuchus, dedicada al déu de la medicina, fill d’Apol·lo i del qual ja en vaig parlar fa temps. Ara fa un centenar d’anys que va ser excavada de manera sistemàtica la ciutat grega i en unes cisternes d’aigua descobriren l’estàtua, orgull actual del jaciment. Però també ens sorprengué molt la ciutat romana d’Empúries quasi sense estudiar. Fundada a partir del campament militar de Marc Porci Cató que hi arribà amb l’exercit més gran enviat fins llavors a Hispània, de les 70 ínsules o “barris” de la vila només se n’han destapat 5. Hi ha feina per a desenes d’anys. Mosaics geomètrics de les cases o domus excavades es veien perfectament denotant el gust per la vida regalada dels colons romans lluny de l’Urbs i vivint ací per defensar la frontera. Mosaics pensats per a un interior es troben actualment exposats a l’aire lliure sense cap protecció visible. No es faran malbé? No ho entenc i agrairia que algun entés en arqueologia m’ho expliqués. Algú ens va dir que a l’hivern els cobrien. Encara sort!

Segueix…

Contemple la badia de Roses i em puc imaginar com la flota de Gneu Corneli Escipió, oncle del vencedor d’Anníbal, atracava al port situat entre Empúries i l’actual poble de Sant Martí, ubicat a la primitiva ciutat grega de Paleopolis. L’enorme moll encara és ben visible i demostra la grandària que en aquells temps tindria el port grec, ara sobre una gran platja. Aquí, l’any 218 aC, durant la segona guerra púnica, va vindre per barrar la reraguarda a Anníbal i amb aquest fet va començar la romanització de la península, perquè els romans s’hi van quedar.

Fa anys havíem visitat el monestir de Sant Pere de Rodes. Aleshores semblava més arruïnat que el Monestir de la Valldigna. També havia estat espoliat i buidat de tot objecte artístic i semblava difícil rehabilitar-lo. Però Sant Pere ha ressuscitat amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i d’Europa i ara s’ho val visitar-lo. Representa la primitiva Catalunya vella, dels segles X, XI i XII.

La visita a Catalunya Nord ens porta al Castellet i a la Llotja de Perpinyà. És incomprensible per a nosaltres que la Llotja continue estant ocupada per un restaurant pizzeria. Una joia de l’arquitectura catalana del segle XV que hauria de ser un edifici públic es troba en mans privades. O es tracta d’una concessió? No ho entenc.

La ciutat d’Elna és ben bonica i la seua catedral i claustre gòtic una meravella. És, però, una ciutat màrtir del nostre regne. L’any 1285 el setge francés a la ciutat acabà amb la gent refugiada a la catedral. Les tropes de Philippe le Hardi
hi entraren cremant la porta, mataren tots els homes i violaren les dones tal com ho conta Bernat Desclot a la seua crònica (Veure aquest, aquest i aquest apunts).

La història passa i Catalunya i el regne han perdut la seua part nord. Visitem el castell de Sant Ferran a Figueres. Al segle XVIII, la monarquia borbònica, una vegada perduda pel tractat dels Pirineus (1651) la protecció del castell de Salses, on tants valencians i catalans van morir en la seua defensa, i de les ciutats fortificades de Perpinyà i Elna, va haver de pensar una manera de protegir el nou regne pel nord. Fins a mitjan segle XVIII unes 13 vegades els francesos havien assaltat i saquejat les comarques de l’Empordà mentre Luis XIV manava fortificar a l’enginyer militar francés Vauban la vila de Vilafranca del Conflent i bastir la fortalesa de Bellaguarda al coll del Pertús. L’enginyer militar castellà Juan Martín Zermeño trobà l’elevació situada a nord-oest de Figueres molt adient per construir un castell que impedira l’entrada de tropes franceses des de la Catalunya Nord. Martín Zermeño creà una fortalesa inexpugnable, de nou disseny, per fer front a la nova arma de l’artilleria. Havia d’estar pràcticament oculta a la vista. Per això la fortalesa de Sant Ferran té les parets molt baixes. Amb la seua forma de tortuga, en una vista aèria, amb afegits fortificats formant angles aguts que evitaven els angles morts que  es produeixen amb torres circulars, va ser invencible i no es va rendir mai per la força.

El castell construït pràcticament sobre roca viva té unes contramines per evitar la construcció de galeries per sota la muralla per part de l’enemic. A més amb les seues cisternes d’aigua podia sobreviure un any de setge. La visita a la muralles, a les contramines i a les cisternes, amb zòdiac inclosa, és molt recomanable però no indicada per a qui patisca de claustrofòbia.

Els immensos estables del castell, que mantenia una tropa permanent de 6000 homes i 500 cavalls, estan restaurats i són el lloc on es va fer l’últim ple del parlament republicà el febrer del 1939.

I per on anàrem trobàvem els camins de l’exili ben assenyalats pel Memorial Democràtic en els Espais de Memòria. La Vajol, amb l’estàtua del pare i la xiqueta amb una sola cama, o el monument a Companys a la ratlla de la frontera, on la carretera es talla de sobte, i es converteix en una senda forestal per la part de Catalunya Nord al coll del Lli. O a Port Bou, on aquell febrer del 1939 milers de refugiats passaven pel coll. La caseta de control de la frontera encara està allí junt a un monument franquista al regiment de Navarra. El Memorial Democràtic ha fet una gran feina recordant els fets. I explicar-ho als seus panells en català, castellà, francés i anglés un encert. Tothom pot llegir, sense excuses, què va passar fa 71 anys.

Darnius, bell poble de l’Alt Empordà, és la vila on es troba la casa pairal de Jordi Pujol i on va nàixer Josep Maria Gironella, l’autor de Los cipreses creen en Dios que guanyà el Premio Nacional de Literatura l’any 1953. També és el lloc on es troba Can Massot on hem conviscut amb altres hostes i els últims dies he pogut admirar els cels foscos amb l’observació dels planetes, la Lluna, la Via Làctia i amb unes retardades Perseides creuant el cel.

Fotos:
1. Pare i filla fugen a l’exili. La Vajol.
2. Asclepi/Esculapi a la ciutat grega d’Empúries.
3. Sant Pere de Rodes
4. Catedral i claustre d’Elna.
5. Muralles de Sant Ferran. Figueres.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

Però els més de 400 comentaris m’han fet sempre reconsiderar la situació. Caldrà continuar explicant les notícies del cel.

L’Any Internacional de l’Astronomia m’ha permés omplir de continguts aquests bloc aquest últim any. Les activitats, observacions, exposicions, concerts, etc… han estat contades des d’ací. I continuaré explicant que farem a partir d’ara per continuar divulgant l’astronomia. Ho contaré, però, en un altre apunt pròxim.

Però, no només he arribat als 300 apunts, sinó que he arribat també a les 100000 visites a les entrades i això és molt important per avaluar el nombre de gent que llig aquest bloc.

Vos deixe les estadístiques d’avui. La foto és de la pel·lícula 300.

Gràcies a tots vosaltres, els meus lectors.

Estadístiques

Vas corrent a veure la resta de la família i ells han vist com es movia el sofà i la taula. Està ja ben clar. Un nou moviment sísmic ha ocorregut a la Safor amb una durada d’uns 5 segons…

Mires a la web de l’Instituto Geográfico Nacional, al servei de Sismologia, i efectivament l’epicentre del sisme s’ha situat a una desena de quilòmetres mar endins, a 7 km de fondària i amb una intensitat de 3,5.

Us deixe les dades del petit sisme.