Pols d'estels

Venint per la N-232 i passat el millorat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 17 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural. En arribar al cim de la serra, a 1176 m, arribarem al Pla de Santa Àgueda on s’hi ha construït l’ermita de Santa Àgueda, d’estil romànic de la reconquesta enclavada en un tossal de fortes ressonàncies esotèriques. A partir d’aquest moment la carretera comença a davallar fent ziga-zaga fins arribar finalment a Vallibona.

El poble, situat a 674 m i amb només 61 habitants (2022), s’assenta sobre la vessant esquerra d’una muntanya de la serra de la Creu al nord damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels mil·lennis. La serra del Turmell tanca la vall pel sud. El cim del Turmell (1276 m) domina el paisatge cap al sud-est.

La vila presenta un urbanisme adaptat al territori agrest i difícil de la serra, amb carrers estrets, empinats i esglaonats. El carrer que mena a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu mostra encara un gran arc ogival, mostra del seu caràcter antic. Sembla que fins al segle XIII fou un lloc de la població musulmana, a tocar amb la població de Morella, conquerida pel rei Jaume I  el 1233. El seu primer senyor feudal va ser un dels seus nobles més actius, en Blasco I d’Alagón que li concedí carta de poblament en 1271. Lligada a Morella durant tota l’edat mitjana i moderna fins que se’n separà el 1960, Vallibona ha estat sempre una població agrícola i ramadera encara que antigament es dedicava a la fabricació de carbó vegetal amb les famoses carboneres, tenia fàbriques de sabó, molins de farina i telers.

El poble de Vallibona és conegut també per la peregrinació que realitza cada set anys al poble del Matarranya Pena-roja de Tastavins, l’anomenada Rogativa de Vallibona a Pena-roja.

L’església de l’Assumpció de Vallibona mereix una visita. L’actual església fou iniciada a poc de conquerit el poble. A finals del segle XIII o començaments del XIV el temple estava format per cinc trams amb quatre arcs de diafragma de pedra, de traçat apuntat i 11,40 metres de llum que suportaven una sostrada de fusta a dos vessants, profusament decorada, amb una porta d’accés al costat de l’Epístola protegida per un porxo. Més tard, potser durant els segles XV o XVI, les actuacions més importants se situen als peus del temple: s’allarga la nau, s’obri una porta i es construeix el campanar sobre una torre preexistent de defensa, amb fortes influències del mudèjar aragonès.

En una nau lateral encara s’hi poden veure part de les bigues de fusta de l’artesanat original, profusament decorat. Quan hi entrarem, una mica abans de les 12 h del dia de la Mare de Déu, la gent del poble es preparava per a la festa major. Les xiquetes vestien amb el tratge tradicional amb banda de senyera inclosa. La missa major estava a punt de començar.

Deixàrem el poble en direcció a Rossell, seguint la vall del riu Cérvol. A poc més d’un quilòmetre ens aturem en un mirador del poble on s’hi ha instal·lat una rèplica en resina plàstica del dinosaure Vallibonavenatrix cani. Aquestes terres de muntanya són també àrea d’interés paleontològic.

Continuàrem el camí cap a l’est. Una carretera estreta però molt cuidada ens menà entre boscos atapeïts de diverses espècies. Les muntanyes ens ofereixen un espectacle de roures, teixos i pi roig ben conservat. A uns 12 km voliem aturar-nos a l’ermita de Sant Domènec però no acabarem per trobar el camí. Llàstima ja que és un lloc interessant. El santuari de Sant Doménec de Vallibona fou fundat el 1237 amb l’estil romànic de conquesta. El temple està dedicat a sant Domènec de Guzmán, patró de Vallibona. Cada any, des de en fa 200, s’hi fa una romeria des del poble. Hom considera que Sant Domènec de Vallibona fou el primer lloc del món dedicat a aquest sant cristià després de la seua canonització. El temple original del segle XIII ha desaparegut, però. El temple actual va ser reformat al segle XVIII i ha estat restaurat recentment.

En l’entorn de Vallibona hi ha, per tant, dos ermites, les ja citades de Sant Àgueda i Sant Domènec. Existeix també l’ermita de Sant Cristòfol en el terme de Castell de Cabres, que visitàrem fa uns anys. Sembla que una llegenda local les relaciona:

Santa Àgueda tingué dos germans, Cristòfol i Domènec. Un mal dia es barallarem i separaren. La germana els va castigar a romandre separats i lluny un de l’altre per a que mai tornaren a renyir. No obstant això, per vigilar que es complira el càstig, ella els observaria des de la seua ermita, damunt dels planells que porten el seu nom. Cristòfol i Domènec arribaren a ser sants al igual que Àgueda i en els llocs dels aïllaments foren alçades sendes ermites que encara es conserven.

Finalment, seguint el camí, la vall s’eixampla i al fons ja endevinem la plana. En un revolt ja ens apareix, encimbellat en un turó, la població de Rossell.

Bibliografia: El Maestrazgo, l’Alcalaten, Benifassar y otras comarcas. Rutas de montaña y costumbres. Ricardo Muñoz Badia.

Fotos: Rosa Magraner i Enric Marco.

Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.