ALBERT CORTES MONSERRAT

Davant l’allau i campanya d’un equip i els seus mitjans, altrament anomenat Central Lletera, estant vomitant dia rere dia per amagar la seva incapacitat i pèrdua total de valors, caldria potser fer unes consideracions, ja que al final aquest caràcter poruc català fa que hi hagi gent, que acabi donant més importància aquesta caverna paranoica madrilenya o espanyola, abans que els mitjans de la resta del món, i que com es natural lloen l’aposta blaugrana pel bon joc, davant les males arts del seu rival.

Com deia el famós anunci d’una coneguda marca de cerveses, un equip va ser el centre del món, i es preguntava quin era el secret, aquest equip es el Barça, que aconsegueix la seva segona final amb 3 anys, i el que podria ser el seu segon títol en aquest període curt de temps, a banda dels nombrosos títols menors, inclòs la temporada perfecta dels 6 títols, que mai ningú havia aconseguit, i que difícilment es pot tornar a repetir, tot això amb un estil de joc que busca estimar la pilota, respectar el rival, i buscar la porteria contraria del primer minut fins a l’últim, i amb el millor jugador del món com a cirereta del pastís, acompanyat d’una gran majoria de jugadors de la casa, que als seus tocs màgics hi afegeixen un esperit de lluita i il·lusió per la victòria fantàstica, dirigits per un entrenador que amb la seva curta carrera ha demostrat dominar tots els secrets de l’ofici amb mestratge, i sobretot respecte als contraris. En definitiva això se’n diu hegemonia, oi Sr. Mourinho.

A l’altre costat, l’equip totpoderós de l’estat espanyol fet a base de talonari, i acostumats a una espècie de bula o permís per fer-ho tot sense contemplacions, i amb la immediatesa de l’èxit com a mala consellera, amb un entrenador egocèntric que de la seva fantasia n’ha fet bandera, i de la seva covardia tàctica, virtut. Ningú pot discutir els títols guanyats pel portuguès amb altres equips, però els seus plantejaments d’equip petit, el seu poc amor al futbol, la violència molts cops emprada pels seus jugadors per intentar frenar el futbol del rival, els han portat on es mereixien, i que no es altra cosa que l’eliminació europea amb total justícia.  La segona part ha estat els espectacles lamentables, com les acusacions del famós Villarato, o el dopatge de jugadors, o ara el qüestionament de qualsevol victòria blaugrana des dels principis dels temps, amb els famós “porque”, i tota aquesta caverna periodística que ha construït aquestes campanyes indignes per intentar desestabilitzar el que no podien fer al camp per la seva clara inferioritat. Els queda un mes de competició sense cap al·licient, i on les mentides, i les calumnies que ja interessen a molt poca gent fora del seu cercle seran la seva tortura particular, i on el món seguirà tocant de peus a terra, i reconeixent que aquesta època esta tenyida dels colors blaugranes.

Es molt penós comprovar com l’Estat espanyol  i alhora positiu, no ens considera dels seus, sense anar més lluny, la retransmissió de la semifinal tornada a la Televisió pública espanyola va ser totalment parcial, i amb comentaris a favor de l’equip blanc, arribant a manipular la informació amb preguntes sobre un inexistent gol anul·lat, que simplement no va existir, ja que la jugada ja estava invalidada, i també la falta de critica a la poca elegància de l’entrenador blanc, que no va ni felicitar al conjunt blaugrana pel seu pas a la final, es una televisió pagada entre tots, i que per tant de moment es de tots, cosa que sembla no es així al prendre partit tant descaradament. Tampoc s’escapen comentaris d’autèntics hooligans disfressats de periodistes com Tomas Guasch, que deien que si l’arbitratge hagués estat al reves la independència de Catalunya seria demà, barrejant un cop més política i esport, cosa que s’ha vist amb les diferents banderes de cada afició, o els grans problemes per usar el català en la megafonia de l’estadi a Madrid per seguretat, o sigui una xenofòbia i odi total.

L’autocrítica mai es sobrera, ara la paranoia, l’insult, la mentida i la falta de respecte més elemental conduïda per un odi visceral, aquesta si que ho es, i tanmateix demostra el diferent tarannà a un costat i a un altre.