ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO ES CAP SORPRESA

General
Escoltant ahir a Gallardon dir que ell estima les lleis per damunt de les persones, i que en el cas impossible de consulta catalana, ja tenim les enquestes per saber les opinions, i al mateix temps l’enviament de 200 anti avalots de la policia nacional a Catalunya que ningú ha demanat, dona idea del que ens enfrontem. Nul respecte a la democràcia, una interpretació de la mateixa totalment fora de lloc amb cap dret pels catalans evidentment. Al mateix temps la cultura de la por en forma policial i les sospites sense proves de que darrera dels aldarulls provocats pels brètols que veiem fa uns quants dies a Barcelona s’amaga alguna cosa que fa pudor. Tot un poti poti que com explica Vicent Partal en un article molt interessant no es nou, i podríem dir entra dins la normalitat quan l’Estat del que marxes te una cultura democràtica de tant baixa qualitat.

Lituània va proclamar la independència, unilateralment, l’11 de març de 1990. El 6 de setembre del 1991, un any i mig més tard, la Unió Soviètica la reconeixia diplomàticament i Lituània passava a ser a tots els efectes un nou estat. Però, atenció, el darrer soldat soviètic va abandonar el territori de la Lituània independent el 30 d’agost de 1993, o siga, tres anys llargs després de la independència i dos anys després del reconeixement. Durant dos anys el món havia convingut que Lituània era un país independent, però pels carrers encara era possible de veure-hi vehicles militars de l’antiga potència. 2.400 soldats soviètics van abandonar el país el darrer dia. Dit altrament: s’hi van estar fins el darrer dia.
 
Això ve a tomb de la presència de policia espanyola a Calella, detectada ahir. No sabem si són els dos-cents que el govern espanyol reconeix oficialment haver enviat a Catalunya aquestes darreres hores o si són uns altres. No ho sabem nosaltres i segurament no ho sap la Generalitat. La fotografia ha causat un impacte notable i tot de comentaris sobre una hipotètica reentrada de la policia espanyola a Catalunya. És un fet important, però que cal posar en context.
 
En primer lloc, de policia espanyola, a Catalunya, no havia pas deixat d’haver-n’hi. A les fronteres, al port i l’aeroport, en un grapat de comissaries i a càrrec teòricament de competències que són exclusives de l’estat. També vigilant les instal·lacions estatals. Que no siguen gaire visibles pel carrer no vol dir que no hi siguen.
 
I cal dir també que el desplegament dels mossos d’esquadra és fruit d’un acord polític que no impedeix en cap moment la presència de les forces espanyoles. Molt abans de començar el procés d’independència, el desplegament dels mossos va ser una qüestió gairebé utilitària: a l’estat no li calia invertir en policia a Catalunya i la part més feixuga del desplegament diari l’assumia la Generalitat. Però ara és diferent. Amb el procés d’independència activat, Espanya acumularà tants policies dels seus com puga a Catalunya. Per si de cas. Per si de cas què? Simplement per si de cas. Espanya no sap què passarà aquests mesos vinents, però és conscient que cada policia que té ací dins és un més i que l’amenaça és més creïble si es fa veure. Ni que siga fer veure uns antiavalots que tenen molt poca feina a fer ara mateix.
 
No ens enganyem, doncs, i això tinguem-ho clar: ells no se n’aniran immediatament després de la independència, com no passà a Lituània. I, per tant, i molt menys encara, perdran cap oportunitat d’entrar ara. Ho faran tan llarg com sabran i si, amb qualsevol excusa, s’hi poden estar uns quants anys més s’hi estaran. Com els russos a Lituània, que el món funciona així. Ho faran fins que ja siga totalment impossible de justificar-ho, però pensant sempre que ensenyar la bandera que duen al braç és una manera de negar una realitat que no els agrada. Cosa que, per cert, ja fan ara mateix a Calella. Preneu-ho, doncs, com un bon indicador.
Vicent Partal 

  1. La gran ensarronada a tots nivells: Consulta NO VINCULANT condicionada al permís espanyol i amb pregunta trampa !

    Fa pocs dies un blogaire escrivia que millor que Ciu i ERC no haguéssin anat junts a les europees del 25M, perquè si així hagués estat ell mai hauria votat un dels dos partits …
    JO opino que si anessin junts no serien ni Ciu ni ERC, per tant aquest “no votarien mai CiU o ERC” no hauria de ser.

    Si anessin junts “per a la Independència” serien la coalició resultant per a la Independència per tant tots els patriotes els hauriebn de votar perquè aleshores no serien convergents o esquerrans sinó independentistes catalans.

    Lamento que no vagin junts per a la Independència!

    Sí, però, que van junts, ai las! per una Consulta NO VINCULANT amb una pregunta trampa ! i això és molt trist, més ben dit és una ensarronada monumental, és la plasmació absoluta del DRET A NO DECDIDIR.

    Més trist encara, parlen després d’unes eleccions plebiscitàries, ai las,  per una Consulta NO VINCULANT amb una pregunta trampa.

    I més trist encara, hom gosa parlar de Govern d’Unitat? Amb aquests polítics i partits que tenim algú de vostés s’ho creu això de que seran capaços, tots, de posar Catalunya i els catalans per sobre dels seus respectius partits? !!!

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC “Units per Declarar la Independència Catalana”

  2. M’ha sobtat sentir el ministre dir que s’estima tant les lleis. Tot i que no he vist l’entrevista – valga’m Déu – però la frase és de les curioses. Perquè de lleis n’hi ha per tots els gustos, a l’Aràbia pots anar a la presó per ser dona i conduïr que això va contra les lleis, a la Xina si opines contra el partit pots tenir problemes, ho digui la llei o no, a Síria defensar-se de les tropes del dictador segur que viola les lleis.
    Tots aquests que diuen que la democràcia consisteix en respectar les lleis menteixen, a les dictadures també cal respectar les lleis, l’objectiu de respectar-les no és defensar la llibertat sinó defensar l’estat.
    I aleshores, què diferencia les lleis a una democràcia de les d’una dictadura?. Crec que és simple, en una democràcia les lleis busquen el benestar del ciutadà i es revisen amb aquest objectiu. L’amor acrític del ministre cap a les lleis posa la llei per damunt de les persones i això té poc de democràtic i molt de dictatorial, busca ciutadans subjugats per les lleis i no pas lleis al servei dels ciutadans. Mal tarannà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.