ALBERT CORTES MONSERRAT

L’Institut d’Estudis Catalans, ha denunciat que la involució política espanyola posa en perill el nostre futur com a poble, i defensa que cada territori de la nació catalana te el dret de decidir de quin estat vol formar part, ja que en un marc polític democràtic, ningú pot decidir quina es la nació dels altres. Per altra banda el prestigiós premi literari Ramon Llull, el més ben dotat econòmicament del país, i enguany entregat a Mallorca, ha mostrat amb cruesa la indignitat de premiar una escriptora, què els últims anys s’ha caracteritzat pels atacs a la nostra llengua, tot un desgavell que enllaça amb d’altres que no fan res més que confirmar la pèrdua d’identitat d’un poble, sota el domini d’un altre.

Efectivament, la prestigiosa institució denuncia els nombrosos mitjans que fomenten la catalanofòbia, i les pressions per una homogeneïtzació lingüística i cultural, contraria als tractats internacionals. Reclamant el reconeixement igualitari en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides, també no entorpir el dret inalienable de decidir el nostre futur. Recorda que ens assisteixen els principis universals de la justícia, i el dret a reclamar amb força el dret a l’autodeterminació, i ho trasllada als polítics actuals per actuar amb conseqüència, i capgirar la tendència de l’estat espanyol ha acabar amb la nostra cultura, i atacar constantment la nostra identitat. La poca dignitat no te límits, i el prestigiós premi Ramon Llull es entregat Núria Amat, una escriptora de Barcelona sempre en castellà, i que ara tot just escriu la primera obra en català. Aquest personatge va signar “El manifiesto por la lengua comun”, que recordo s’oposava a la normalització del Català a la nostra terra, i a la immersió lingüística, apart de fer campanya per assistir a la Fira de Frankfurt amb la delegació catalana escrivint en castellà. Ha fet declaracions tant esperpèntiques, com la de la imposició del català,  comparant-lo en l’època del nazisme, i denunciar la utilització ideològica de la llengua.

 

Cal donar l’enhorabona perquè aquesta institució tant  important a la cultura catalana, hagi reclamat clarament el que el sentit comú, i la dignitat reclamen per Catalunya abans no sigui massa tard, cal que noves entitats, i persones importants mostrin la seva posició favorable a l’estat propi, per seguir pressionant a la nostra poruca classe política. Tenen tota la raó quan diuen que la llei internacional ens empara, i no podem renunciar als drets adquirits, denuncia en aquest cas en l’àmbit cultural i de llengua, que si no volem veure com es mor lentament fins la seva desaparició, fa falta un estat que la protegeixi com fan tots els estats del món. Els atacs des de l’estat espanyol no afluixaran, i amb la sentencia del TC a la mà, tenen tots els números per anar retallant i modificant la nostra identitat fins l’assimilació total. Aquesta espurna de dignitat, esta en contraposició a donar el premi Llull a una escriptora  amb una actitud xenòfoba contra la nostra llengua, no tants sols hauria de comptar la qualitat de l’obra, sinó la defensa de la nostra cultura, i en aquest cas la Núria Amat evidentment no es mereix cap premi, va signar un manifest que simplement validava la imposició de la llengua castellana per decret, i pretenia deixar amb una anècdota folklòrica el català al nostre territori, un manifest feixista i xenòfob amb la nostra llengua, apart pretenia representar la literatura catalana amb un idioma que curiosament no era el català, suposo que a cap lloc del món hi podria haver una ocurrència així, ja que una literatura la defineix el seu idioma bàsicament, aquí i a la Xina popular com deia aquell, i s’ha passat la seva trajectòria criticant una suposada imposició del català a Catalunya, qualificant-ho de nazisme, curiosament no ho ha fet amb el Castellà a Espanya, el francès a França, o l’anglès a Anglaterra, per posar uns exemples, i no ho ha fet, perquè el llenguatge propi d’un territori no s’imposa, simplement es el que es, i per molt que li dolgui a aquest personatge, a Catalunya ja una llengua mil·lenària i pròpia que es la nostra.

 

El colonialisme porta aquestes coses, homenatjar un franquista com en Samaranch, amb tots els honors al Palau de la Generalitat el dia de la seva mort, donar creus de Sant Jordi a personatges bel·ligerants amb Catalunya, o posar conselleres de Justícia com l’actual, que trobava delictiu el dret a decidir democràticament i pacíficament en una urna el futur d’un poble.  Son punts negres d’una nació que no viu en llibertat, i que moltes vegades oblida que  nomes depèn de la mateixa  arribar-hi.