ALBERT CORTES MONSERRAT

Finalment i desprès de molts ajornaments, moltes reivindicacions socials, i sobretot reclamant un canvi de model democràtic molt més proper a la gent, participatiu, i sobretot transparent, ha arribat el torn de debatre el dret a l’autodeterminació dels pobles, i tot hi aprovar-se, em sento decebut pels resultats ajustats en les seves votacions, i pel que ha semblat una gran dificultat de treure a la llum el tema, tant lligat a la resta de reivindicacions de retallades dels drets individuals i col·lectius, però aquesta olor a ranci al treure les conclusions pertinents, o es que als catalans també ens tenen que dictar des de Madrid pel que ens podem indignar i pel que no.

El manifest de l’acampada que des de fa tres setmanes ocupa la Plaça Catalunya de Barcelona ja reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, com d’altra banda ja recull el text de les Nacions Unides, i que per tant inclou el poble català. El dissabte ja es va aprovar incloure el tema, però un número de persones que no ho veien clar, i sorprenentment han tornat a demanar la seva votació al diumenge, moltes de contraries ja no han estat allí, i altres han canviat el vot a positiu, però deixant clar que en alguns punts no estaven d’acord.  Sembla que el debat ha estat encès, i per moments semblava que el dret a decidir passaria a la historia, però al final un resultat de 395 a 270, repetint la votació dos cops, quan el dia anterior es va anunciar que la decisió ja estava votada, i que simplement seria una assemblea informativa, i on el debat a seguit amb postures enfrontades dins la xarxa.

Els rumors que anaven circulant sobre el caràcter ranci i unitari d’alguns dels indignats, s’ha quedat demostrat amb la polèmica de l’autodeterminació.  Es evident que els indignats de Madrid han portat la veu cantant, i des d’una visió espanyola i rància, amb exemples com la circumscripció única que evidentment dona la idea d’unitat, i perjudica sobretot a les nacions com Catalunya, o les critiques a les retallades, i senyalant com a principals culpables els bancs, cosa que evidentment no discuteixo, però pel que fa a Catalunya el nostre drama es l’espoli que patim, aquells famosos 22 mil milions, que serveixen perquè altres territoris gaudeixin d’un estat del benestar que nosaltres ens hem de retallar, i era il·lògic que no hi hagués cap paraula sobre el tema, si som clars, sense la crisi econòmica, i aquest robatori a mans espanyoles que patim, no hi hauria indignats, per molt brut que sigui el sistema polític, per tant, i a diferencia de Madrid, on moltes d’aquestes coses ja les tenen resoltes, i tant sols s’ocupen de la part social i econòmica que afecta a bona part del planeta, a Barcelona el nostre principal llast te un nom, i es diu estat espanyol, i no ha semblat que volguessin fugir d’aquesta realitat virtual on estem instal·lats, donant per fet unes coses que evidentment no son normals.  D’altra banda, el dret a l’autodeterminació dels pobles recollit a la carta magna de l’ONU, es un dret inalienable a qualsevol poble, i precisament qui defensa que torni a florir la llibertat individual i com a poble de les persones, la participació democràtica en profunditat, i els mínims exigits per desenvolupar aquest sistema defensant els dret i els deures de les persones, sense que siguin a cop d’imposició, es increïble que la votació hagi estat força ajustada, i hagi provocat aquestes discussions enceses, no quedàvem que tots eren demòcrates, que volien un canvi de sistema per fer-lo més transparent, cosa molt lloable, i es deien democràcia real, ja, doncs be sembla que aquí a molts se’ls ha vist el joc brut, ja que com sempre, i davant la possibilitat de normalitzar una situació on el poble català i pot estar implicat de ple, no han actuat democràticament, sinó amb un feixisme ranci que retalla llibertats, i que poc te a veure amb el que pregonen.

Cal ser coherents, amb el sentit més ampli de la paraula, i el canvi de model i sistema ho inclou tot, i per suposat els drets dels catalans també, com els de la resta del món, ni més ni menys.