Avui comença la campanya per les eleccions espanyoles, el nostre entorn patirà les conseqüències d’una metamorfosi en forma debanderoles, cartells i mil formes varies de propaganda, i promeses a l’aire. El cert però, es que crec que Catalunya poc si juga en aquests comicis, per una banda els dos partits majoritaris espanyol,s i els seus objectius nacionals, que normalment sempre son un manual de greuges per Catalunya, i per altra banda els partits catalans amb projectes que tots sabem son una presa de pel, i amb una pedagogia que francament ja no te cap significat. Els nous temps reclamen solucions urgents, però de noves, i no repetir les velles estratègies de sempre.
Efectivament, per una banda els Populars poc a poc van desemmascarant el seu projecte nacional espanyol, que inclou la fi de la immersió lingüística tal com la coneixem, i amb l’excusa legal de les resolucions judicials en mà, i per altra banda aquesta pretesa llibertat dels pares a escollir la llengua vehicular, tot amb la disfressa del bilingüisme a l’estat espanyol (castellà i anglès), i el trilinguisme a comunitats com la catalana, que a la pràctica significa un atac definitiu a la nostra llengua, sota la capa democràtica, la uniformitat s’imposarà amb proves i currículums en les matèries iguals a tot l’Estat., i la inclusió d’un nou crèdit per aprendre els valors constitucionals, una mera actualització dels principis nacionals a la dictadura. Els socialistes sota la batuta de Zaragoza, vol fer un missatge en positiu, i es dedica a blasmar la fera de la dreta, com si la seva gestió fos brillant. Els partits catalans, com Esquerra, pretenen fer un manual de greuges que ja tots sabem, i que portats a Madrid es com fer un discurs en el desert, bàsicament perquè l’Estat ni vol, ni li interessa escoltar-los, per finalitzar CIU i el seu vot útil amb el seu pacte fantasma sobre un nou finançament imaginari, que ja ha estat contestat negativament pels que han de donar-li validesa, i mentrestant el President ens diu que tindran lleialtat institucional al nou govern espanyol, presumiblement popular a canvi de la proposta que s’encamina a un nou peix al cove sense fi.
Amb aquest panorama, la utilitat o no del nostre vot en clau catalana sembla una broma de mal gust, i una presa de pel monumental, per una banda i parlant en clau espanyola, desitjo la victòria popular i que apliquin aquestes polítiques que mai han amagat sobretot amb el tema educatiu, i l’atac frontal al català, per veure si així s’aconsegueix que els partits catalans i la ciutadania en general digui prou o calli per sempre, potser ja n’hi ha prou de fer el passerell, senzillament es un llop que no s’amaga, i expressa clarament el que vol fer amb un estat uniforme, i que no admet cap tipus de diferència, ni identitaria, ni lingüística molt menys, i la recuperació d’aquests valors ens diuen ells que recorden els que els nostres pares o avis ens expliquen, sobre una matèria sobre “el espiritu nacional”, es el que els espanyols volen, i francament nosaltres no som ningú per voler canviar-ho, som una minoria. Per altra banda, la mesquinesa de la maquinaria d’en Zaragoza en el PSOE-C, tornarà a voler fer passar aquest llop amb pell de xai com la salvació pels catalans, malauradament per ells ja tenim l’exemple del seu govern recent a Madrid, i amb el tripartit català, i les conseqüències tots les sabem, un balanç negatiu i fosc que ens ha portat a l’atzucac actual, i a un reguitzell de falses promeses que els aires de la capital espanyola han esborrat. A la part catalana, els republicans amb un projecte encara poc madur, volen fer totes les reclamacions catalanes a Madrid, precisament en un lloc on les protestes no serveixen de res, ja que son ofegades ràpidament per la gran majoria nacional espanyola, en definitiva un deja vu repetitiu o pèrdua de temps, finalment en Duran parla de possible govern de concentració contra la crisi com ultima paranoia d’aquest personatge, una unió que evidentment no el necessita, i que encara seria més perjudicial contra els nostres interessos, sembla que no aprengui que el nostre problema principalment es el llast del mateix estat espanyol, i no qui governi o deixi de governar.Davant tot això, el president ofereix lleialtat institucional a canvi del seu projecte estrella, un projecte trampa per endarrerir el pas endavant que Catalunya ha de donar, i que sortosament ja ha estat rebutjat des dels dos partits espanyols abans de presentar-se, però això no es suficient, i segueix retallant el nostre estat del benestar, i alhora insisteix en un tema mort i enterrat, tot plegar riure per no plorar.
En definitiva, i com abans comentava, venen 15 dies que no canviaran res pel nostre territori, més enllà de les típiques misèries electorals, què no ens porten enlloc. Paciència i esperança, que 15 dies passen ràpid.