ELS HOOLIGANS DE L’ESTAT ESPANYOL
La victòria de la Roja a l’Eurocopa ha refermat les baixes passions espanyoles, deleroses d’embolicar tots els temes, i intentar diluir segons quines identitats que interpreten com una amenaça. Realment voler imposar uns sentiments a cop de titular i campanya publicitaria, ja fa entendre que la cosa no va per aquí. La selecció que ha guanyat i els seus dirigents, barregen conscientment política i esport amb unes finalitats molt concretes, i pretenen ser com un miratge del que voldrien fos una realitat. Malauradament per ells, i com veiem per exemple als Sky Games, els campionats del món d’esports de muntanya, tots els mètodes son vàlids per ells per amagar la realitat.
Efectivament, en aquesta competició de muntanya, l’odi ha arribat a límits insospitats, quan els representants catalans i bascos, per cert dels millors del planeta, defensen obligatòriament una falsa selecció espanyola, i la resta no compten per les classificacions oficials, amb la passivitat dels mitjans catalans i federacions esportives que col·laboren amb els seu silenci. En el futbol els mateixos mitjans, avui també col·laboren activament amb la conquesta, i s’obliden del nostre paper en aquest estat en el que vivim. Barrejat de patriotisme de pa sucat amb oli que crec que hores d’ara a poca gent enganya. Com diu l’article de l’Agustí Colomines, el que ens portarà a la independència no serà el hooliganisme, sinó la intel·ligència, i hem de saber en cada moment com actuar per arribar a l’objectiu anhelat.
Amb criteri
La pressió de la dutxa escocesa
“Les voladures cal saber fer-les bé. Perquè de xarlotades ja n’hem viscut masses en aquest país”
La dutxa escocesa és ideal per combatre l’estrès i és també un exfoliant natural, que contribueix a l’eliminació de cèl·lules mortes. Alternar dolls d’aigua freda i calenta ajuda a recuperar l’energia i a millorar l’estat d’ànim per recuperar la placidesa. La metàfora de la dutxa escocesa és recurrent en parlar de política. Ahir mateix, el sempre sagaç Jordi Barbeta titulava el seu article així: Els catalans sota la dutxa escocesa. Afirmava Barbeta, per arrencar, que “el Govern de la Generalitat i Convergència i Unió estan adoptant posicions tan contradictòries en assumptes d’enorme transcendència política i jurídica que comencen a fer dubtar de la sinceritat del projecte polític que lidera Artur Mas.” Paraules força gruixudes.
Es referia al fet de combinar el raig sobiranista, expressat en l’inflexible —i em sembla molt bé— defensa del model lingüístic a les escoles catalanes, amb el raig del sentit d’Estat, quan el líder de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha reclamat la presència catalana en la renovació del Tribunal Constitucional. Afirma Barbeta, que reclamar la quota catalana en l’establishment polític i jurídic espanyol és avalar “la institució que nega valor polític a la voluntat democràtica dels catalans”. Déu n’hi do! Que els analistes polítics sovint hagin de fer de tertulians fa que de vegades es deixin anar sense matisar gens. El TC és, com gairebé totes les institucions de l’Estat, un instrument de l’statu quo, però mentre Catalunya pertanyi a Espanya és absurd renunciar a la quota. No és contradictori, sobretot si ja s’han donat mostres que la predisposició a la claudicació resultaria impossible i insensata.
En la dutxa escocesa, l’aigua calenta i el vapor dilaten els vasos sanguinis, afavoreixen la transpiració, relaxen els músculs i les articulacions i fan afluir sang i calor a la superfície del cos. L’aigua freda i el gel, en canvi, constrenyen els vasos, redueixen la inflamació i la congestió superficials, i també produeixen una major afluència de sang als òrgans interns. El procés de sobiranització dels catalans és l’aigua freda necessària per vitalitzar l’estovament al qual hem estat sotmesos durant anys. L’important, en aquest cas, en la intensitat de la pressió de l’aigua. Qui marca aquesta intensitat? Els polítics? Els mitjans de comunicació? Les grans corporacions? O és la gent qui ho determina?
És una combinació de moltes coses que no tenen perquè ser coherents. És que no és contradictori l’augment de l’independentisme, tal com va donar a conèixer el CEO fa uns dies, i que proliferin les banderes espanyoles en els balcons de viles i ciutats amb motiu de l’Eurocopa? A mi no m’ho sembla, la veritat. Aquest país és així. El nacionalisme banal és un gran instrument que recorre a les emocions per assolir els objectius perseguits. Molts catalans s’identifiquen amb “la roja” perquè, de moment, viuen a Espanya i la columna vertebral d’aquesta selecció és catalana i del Barça. Si canviessin les tornes i aquests mateixos jugadors representessin Catalunya oficialment i no pas en partits de costellada, l’entusiasme viraria i les identificacions també.
Ho torno a dir: el més important, doncs, és saber modular la pressió de l’aigua. Qui s’equivoqui en això, per defecte o per excés, s’estimbarà. I tan dolent és fer veure que ets una mena d’Estat en petit, que és el que hem estat fent fins avui dia, com estirar més el braç que la màniga, sobretot quan a la UE pinten bastos. Confesso que no veig cap contradicció entre refusar la sentència del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística i reclamar un seient al TC.
Les voladures cal saber fer-les bé. Perquè de xarlotades ja n’hem viscut masses en aquest país, i han estat protagonitzades, precisament, per l’esfera política. Cal fer política des de les conviccions, però no cal comportar-se com el típic hooligan que només veu les virtuts de qui vesteix els colors de la seva samarreta i, en canvi, menysprea l’habilitat de l’adversari per parar les estratègies del seu equip. Ens cal més intel·ligència emocional per no viure cada acció, per petita que sigui, des de la desesperació. Una mica de confiança amb el efectes terapèutics del tractament balneari no és cap traïció a res ni ens converteix en mesells. La sinceritat sobre el camí emprès pel president Mas es veu en aquesta seva habilitat, força semblant a la que té Alex Salmond (més avesat encara a la dutxa escocesa), de combinar els raigs d’aigua freda i calenta; de ser a la vegada un almogàver i un home d’Estat. De combinar Prat de la Riba amb Macià, si ho volen resumir d’una altra manera.