ALBERT CORTES MONSERRAT

Nomes amb un dia de diferencia hem pogut veure les dues cares de la moneda, per una part la submissió sense límits per anar a pidolar a Madrid una part petita dels greuges soferts, i sortir nomes amb una petita part d’aquesta com a resultat per seguir endavant, i per l’altra l’admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament, de la proposició de llei per declarar la independència catalana, presentada per la Solidaritat de Joan Laporta, i que sembla obligarà per primer cop al Parlament a posicionar-se sobre aquest històric, i necessari pas per fugir de la misèria i la poca dignitat actuals.

Aquestes dues versions de la historia ens porten com no a Madrid, on un cop més un president català ha anat a pidolar i demanar almoina, de moment dels 2109 milions que es demanava a l’Estat per deutes, tant sols sembla, i dic sembla, perquè amb Zapatero mai se sap, uns 759 milions, la resta tot hi estar estipulats a l’Estatut no sembla que el govern espanyol estigui disposat a complir, demostrant que la llei es simple paper mullat, i una presa de pel sense precedents, el tema del concert econòmic, i per no aixecar una gran rialla de Zapatero, s’ajorna fins el 2012 on es rebrà un gran cop de porta, també s’ha acordat segurament un endeutament d’uns 2500 milions més per seguir endavant, i fer la bola més grossa, pel que fa als traspassos pendents no s’ha arribat a cap acord, i s’ha deixat per reunions mal anomenades bilaterals, i per exemple Homs, no s’ha mossegat la llengua al assegurar que canviarien transferències per vots al Congres, sobre el pes determinant de la Generalitat a l’aeroport del Prat no hi ha cap compromís concret.  Avui mateix Mas ha assegurat que la Generalitat necessita 11 mil milions per poder fer front a les seves despeses. Per altra banda la Mesa del Parlament, ha donat llum verda a la proposició de llei per iniciar el camí de la independència, presentada per Solidaritat, amb els 4 vots favorables de CIU i els 3 negatius de socialistes i populars, ara sembla que el març o abril podria arribar al Ple, i els que han votat negativament ja han dit que va contra la Constitució i Estatut, i els convergents no sembla que hi votaran a favo,r ja que sembla que el seu dret a decidir no inclou aquestes coses.

Realment la esquizofrènia col·lectiva catalana, i la pèrdua de dignitat no te límits coneguts encara, 30 anys desprès, i seguim insistint amb el peix al cove, amb actes indignes d’un president que submís aconsegueix una quarta part d’una petita part del que li corresponia, i la resta per decret sembla quedarà en l’oblit, evidentment ni es parla de l’espoli dels 22 mil milions anuals,  i a més sembla ens podrem endeutar amb 3 mil més per seguir el nostre via crucis, dels traspassos que simplement s’haurien de complir, i que quan ho fan son buits de contingut com els de rodalies, es dona la trista noticia de les reunions bilaterals, en les quals nomes hi ha una part, ja que aquesta es la que decideix el que, qui  i com, i l’altre fa la ingrata tasca de vendre el que rep com un gran triomf, com era d’esperar l’aeroport seguirà en mans de l’estat per evitar el seu creixement, i de retruc el de Catalunya, i amb aquest bagatge el nostre president, evidentment en classe turista, com correspon a un president d’una regió autonòmica sense cap tipus de poder ni autoestima, torna cap a casa amb una millor imatge que l’anterior, però la dignitat no es basa nomes amb aquesta qüestió, sinó en fets que son inexistents. Pel seu costat la proposició de Solidaritat va endavant, i destacaria un cop més el caràcter antidemocràtic de socialistes i populars que fan una valoració política en un lloc que no correspon, i que simplement volen retallar la llibertat individual i col·lectiva del poble en nom d’unes lleis utilitzades precisament contra ell, també CIU ja ha dit allò de ara no toca, i sembla que el dret a decidir nomes es per pèrdues de temps miserables com el famós concert econòmic i poca cosa més, el nostre futur i supervivència com a identitat col·lectiva no entra en els seus plans.

Son les dues cares de Catalunya, la miserable i indigne, i un raig de llum que ràpidament es apagat, no sigui que ens enlluerni acostumats a viure a la foscor habitual.