I
I al cap i a la fi, el que t’emportaràs només serà l’amor que hauràs donat. La gent et recordarà pel que vas ser i no per allò que vas deixar. Allò que queda en la persona és tot allò que li vas saber transmetre. Les emocions tenen gust i paisatges i això és el que no marxa. Això forma part del record.
Jo passaré i finalment estic convençut que seré rebut al Cel. Jo passaré, però aquest bloc romandrà, amb les imatges i totes les llampades que hi aboco. A voltes en dic de tant gruixudes que les publico en algun any que ens ha precedit, car jo sé que aquest bloc esdevindrà un dia una font d’entreteniment. Jo només aspiro a això: a l’entreteniment. A jugar, a proclamar-se, a esdevenir el cabdill de la rauxa i l’entusiasme.
II
Deixe-m’ho clar d’entrada: sóc l’arlequí del bloc. Autor trist, retrat de la desolació, esqueix d’un arbre de peu bord. Veniu a mi els últims i jo us faré llàstima i us mentiré cosa de no dir. Com un falsari de l’oest, com un paio sense escrúpols, un usurer, un especulador dels barris pobres.
D’una altra manera, abandoneu qualsevol eeperança d’esmenar-me sense abans amenaçar-me. Sóc poruc i de cor estret, però no em toqueu la família.
III
Escric per matar el temps, per necessitat i per prescripció mèdica. ‘Escribe, Eduard, escribe’. I escric, doctora Montes, això no m’ho pot negar. Déu meu, quantes barbaritats hauré escrit al bloc? Les sabeu, potser millor que jo: comenteu-m’ho! Parleu-me! Xalem! Tant se val si l’adjectiu és dur i la fama calamitosa, deplorable i carastròfica com un embriagada nit comptant estreles amb los camals mullats, a la voreta de la mar.
IV
Però em deixaria enganyar per l’aurora les mil vides que visqués. Això també és segur, doctora Montes. No passe pena per ningú, doctora. Oblide que un dia mos vam conèixer i vaig fer-la riure i riure i riure lo dia sagrat i greu del diagnòstic. N’han arribat de nous, però cap amb tanta gràcia com lo seu, verge santa del meu cor.
Jo vull que, just abans de morir, hom em faça pensar en lo dia del seu diagnòstic. I morir rient com un jònec, tossint, esperant la redempció d’una vida atrevida i boja. Déu vulgue que la meua descendència siga més feliç i rica que jo, i que a la fi comprenguen el sentit de la meua lletra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!