ALBERT CORTES MONSERRAT

Quan d’aquí uns anys revisem la història, les eleccions basques del 2009 serà un clar exemple d’escàndol intolerable d’un estat espanyol que no te la voluntat de ser democràtic, i què cada cop adopta decisions mes fermes en direcció contraria, sense que ningú gosi clarament a plantar-se i denunciar-ho a fons.

Si parlem primer de Galicia, la xarxa del PP en aquest territori que desprès del franquisme va haver de suportar un President franquista com en Fraga, cosa inadmissible en qualsevol democràcia occidental, i què desprès de quatre anys de Socialistes i Nacionalistes Gallecs, amb resultats molts pobres, ha optat per donar alternativa a un altre color de govern, i ha demostrat, i què serveixi com a clara advertència a ERC, i sobretot a la direcció actual, què un partit que vol sortir d’aquesta presó anomenada Espanya, quan entra en un govern amb un partit espanyol es te què visualitzar uns canvis en aquesta direcció, quan simplement es converteixen amb una crossa què només busca perpetuar-se en el poder, l’electorat molt mes exigent precisament per les seves conviccions el castiga merescudament, ja què per fer simple gestió bona o dolenta ja tenen moltes opcions, i algunes amb molta més experiència.

Respecte a Euskadi, destacar sobretot el prop del 9 % de vots nuls de les candidatures de l’esquerra abertzale, mes de 100000 vots, què sumats a l’augment de Aralar fa el total d’aquest projecte quèe no ha perdut suport, uns vots nuls que a les Espanyes passen inadvertits, però què son una gran vergonya per un estat que no passaria el cotó democràtic en cap part del planeta, i on ha estat capaç de manipular unes eleccions marginant una part important de l’electorat per aconseguir la victòria de la part constitucionalista com en diuen ells, davant la nacionalista.

Son uns termes que fan molta gràcia, ja què el nacionalisme més potent que hi ha es l’espanyol, i curiosament no utilitzen mai aquest nom, per contra es declaren constitucionalistes com si fos una garantia de legalitat, cosa que no es certa, ja què es basen en un text profundament antidemocràtic i continuador d’una dictadura encoberta on tot s’hi val per eliminar les veus discrepants, i aconseguir imposar el pensament únic amb la col·laboració d’un estat de dret on la justícia es inexistent, i on la separació de poders es una utopia què ja ningú creu.

Ara uns resultats il·legals son el resultat, ja què amb totes les opcions en llibertat el resultat seria de 40 diputats de partits bascos i 35 de partits espanyols, i on per percentatges un 56,75 % contra 43,24 %, cosa que quedarà desdibuixada amb el pacte d’investidura del candidat socialista amb el Partit Popular i l’evolució de la Falange Espanyola de Rosa Díez anomenat UpyD, per desallotjar els partits bascos del poder, tot ara revestit de legalitat, cosa què tant condemnaven quan deien que el Pla Ibarretxe o la Consulta Popular dividia a la societat, i ara es veu què com la que s’imposarà  es la seva opció, ja no divideix, i més de la meitat dels votants reals hauran de callar, i acceptar un govern antinatura i perillós per en Zapatero a Madrid, què es pot quedar sense aliats, i on els mediocres de torn com en Duran i Lleida segur que oferiran els seus serveis, i tot unit per la imposició com sigui de la Espanya unida i ferma.

Una part important de culpa de totes maneres es del mateix lehendakari Ibarretxe i el PNB, per no ser capaç de tirar endavant la consulta popular què ha semblat mes una maniobra electoral, que una voluntat real de donar el salt a la Constitució, i on el suport en el Congres Espanyol al PSOE ha estat una realitat, tot hi el cop de porta democràtic al projecte basc que hauria d’haver provocat un trencament total, i un enfrontament real què no ha succeït.  Per altra banda la il·legalització del projecte abertzale hauria d’haver suposat una retirada dels vertaders partits democràtics, i no acceptar seguir en joc per treure’n profit electoral, què a pesar de la victòria el farà perdre la presidència.

No es pot acceptar jugar amb les cartes marcades, i desprès presentar-se com a víctima, algun dia s’haurà de dir prou, i deixar-los sols en les institucions per sorpresa del món sencer, i què es vegi clarament com una evidencia que amb aquesta constitució, aquest estat de dret, i aquestes lleis antidemocràtiques els vertaders partits què creuen amb la democràcia no hi poden jugar, ja què les regles es van canviant per afavorir els interessos dels mateixos com i quan els hi convé a aquests dos grans partits espanyols, què son dos cares de la mateixa moneda.