EFECTES DE LA COLONITZACIÓ
Per acabar amb el tema de la victòria de la Roja, i l’aprofitament polític fet des de l’Estat espanyol. Crec que ho ha definit molt bé Enric Millo del partit popular, que davant els consells de Mas Collell al govern espanyol, i per altra banda el viatge de Joana Ortega al Quebec, per veure l’organització de les consultes, ens diu que Catalunya nomes es una comunitat autònoma, i per aconsellar un estat s’ha de ser un estat. Efectivament ras i curt, dit en altres paraules ara no som ningú, i si volem ser grans i decidir per nosaltres mateixos, hi ha una cosa que es diu Estat, i que ja et dona aquesta potestat. Per això aquesta esquizòfrenia d’algunes persones amb la selecció que precisament representa els nostres greuges, i que impedeix que la nostra tingui representació, queda molt ben reflectida amb l’escrit de l’Astrid Bierge, que posa les bases racionals de tanta confusió.
Opinió
Amb cor i nervi
Per què vaig amb la selecció espanyola?
“Si la teva selecció està prohibida, com pots voler que guanyin els qui la prohibeixen? No té ni cap ni peus”
Si tu ets un català que no vol seleccions catalanes perquè la teva nació és Espanya, em sembla lògic i perfecte que animessis la selecció espanyola i celebressis la seva victòria. Ara bé, si tu voldries que les seleccions catalanes no estiguessin prohibides, si tu mai no penjaries una bandera espanyola al balcó, si creus que Espanya et roba, et silencia, et maltracta, si consideres que els teus són els qui van manifestar-se el 10 de juliol i no els qui l’endemà van sortir al carrer a celebrar efusivament el Mundial d’Espanya, si tu ets un d’aquests catalans però malgrat tot hi ha un “no sé què” dins teu que et fa anar amb la selecció espanyola, permet-me que et digui que necessites fer un exercici urgent de racionalització de sentiments.
Aquest “no sé què” es cura pensant, fent-te preguntes i mirant de trobar respostes racionals. Per què, sentint-me només català i sent conscient que Espanya em fa mal, vaig amb la selecció espanyola? La resposta més estesa és que hi ha molts jugadors del Barça. Sàpigues que això és mentida, que no és aquest, el motiu. Si tots els jugadors del Barça fitxessin pel Madrid, passaries a ser del Madrid? Oi que no? T’estimes més uns jugadors que ni tan sols coneixes que els drets de la teva nació? Oi que no? Alegrar-se de la victòria d’Espanya amb l’argument barcelonista és com enorgullir-se de les autovies espanyoles perquè les paguem els catalans. Que bé, gràcies a nosaltres el trajecte de Granada a Burgos costa dos euros, tres vegades menys del que costa anar de Barcelona a Palafrugell! Quin èxit d’Espanya gràcies a Catalunya! Nosaltres ho paguem i ells ho gaudeixen! Nosaltres portem el talent i ells s’emporten els títols! Visca?
Xavier Trias, dos dies després de dir que no pactaria amb gent que porta el català als jutjats, va dir: “Ha guanyat l’estil del Barça. Vaig celebrar els gols i m’ho vaig passar molt bé amb el partit d’Espanya”. Apa, festa i xerinola! Senyor Trias, els qui porten el català als jutjats són els mateixos que prohibeixen la selecció que a vostè realment li agradaria seguir, la que seguiria si tingués el dret d’escollir lliurement. Si la teva selecció està prohibida, com pots voler que guanyin els qui la prohibeixen? Els qui la prohibeixen per poder guanyar títols aprofitant-se d’un estil que és nostre? No té ni cap ni peus.
Un amic independentista, a banda d’això dels jugadors del Barça, em diu que a ell li agrada molt el futbol i que va amb Espanya perquè ha d’anar amb algú. Això també és mentida, autoengany, aquest tampoc no és un motiu racionalment vàlid. Si vols anar amb algú, quina lògica té que, podent escollir entre tants països, triïs anar amb el país pel qual tu et sents constantment atacat? Cap lògica ni una.
Els catalanistes que juguen a la selecció espanyola són els únics que podrien tenir motius racionals per anar amb Espanya: l’èxit professional i els quartos. Tota la resta no en teniu cap. Aneu amb la selecció espanyola per un sentiment irracional i esquizofrènic que us domina, i això demostra fins a quin punt som un país ocupat i el perill que correm com a cultura si no aconseguim un estat. Aquest “no sé què” que us fa anar amb la Roja -encara que sigui sense passió desmesurada- és instint après, inculcat, complex d’inferioritat, la manca de dignitat de les ànimes ocupades. Ben bé com una dona que, després de rebre una pallissa del seu marit, li pregunta amb amor què vol que li prepari per sopar. Hòstia, que et pega! Ja ho sé, és un miserable, però mira, li tinc afecte, no ho puc evitar… No és culpa teva -fa 300 anys que ells utilitzen el seu poder amb càlcul perquè tu siguis així-, però sí que és responsabilitat teva canviar-ho. Seu i reflexiona. Tens dos anys fins al Mundial.
És que volen apendre les técniques del govern canadenc per com fer un referendum i alhora fer fracassar les opcions d’independència..