Avui a l’església de Sant Agustí a Barcelona, es commemora els 40 anys de l’Assemblea catalana, precisament el lloc on es va formar, i es va constituir en una plataforma unitària amb la lluita contra la dictadura espanyola, i on va encabir partits, sindicats i organitzacions socials per reivindicar la llibertat, amnistia pels presos polítics, i un Estatut d’autonomia com a pas previ per exercir el dret a l’autodeterminació. Cal dir que es van aconseguir tots els objectius menys el darrer, i precisament per això l’Assemblea torna agafar el relleu d’aquesta històrica per arribar en aquest punt.

Va ser un 7 de novembre del 1971, quan es va crear i va agafar un caràcter transversal, des de la dreta nacionalista fins a l’extrema esquerra, tots units per un objectiu, i amb la participació de destacats intel·lectuals, i una organització per tot el territori que va fer implicar la ciutadania, va ser un punt de referència per la resistència antifranquista, i va protagonitzar les més grans mobilitzacions, de fet els seus 4 punts principals eren:

• Pels drets i llibertats democràtiques.
• Accés del poble al poder econòmic.
• Accés del poble al poder polític.
• Pel ple exercici del dret d’autodeterminació

Cal dir que l’Assemblea agrupar també col·legis professionals, entitats culturals, i nuclis independents que encara la van estendre més com un eix vertebrador.

La major part dels dirigents foren detinguts en l’anomenada “caiguda dels 113” a la parròquia de Santa Maria Mitjancera el 1973. També convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973) que culminaren amb les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona, i del primer 11 de setembre no clandestí a Sant Boi. Malgrat les divisions entre els partidaris del rupturisme i de la transició pacífica, es pot considerar la seva principal gran fita la coalició Entesa dels catalans que assolí 15 senadors a les eleccions espanyoles de 1977. Quan es constituí l’anomenada Assemblea de Parlamentaris que redactaria l’estatut d’autonomia, es va dissoldre.

Com podem comprovar els paral·lelismes amb la situació actual no difereixen gaire, la societat civil organitzada per fer la feina que hauria de fer els seus representants en el Parlament, i que necessiten d’aquesta embranzida per dur a terme un acte de valentia i de justícia, com es accedir al dret a l’autodeterminació com tots els pobles lliures mereixen. Durant la dictadura van fer un gran pas, i un gran servei al país, a més van demostrar amb una lliçó que encara sembla no hem aprés, que l’objectiu esta per damunt de les ideologies, aquestes passaran a primer terme amb un estat sobirà, com a la resta  d’Estats lliures del món, però ara son d’una ceguesa i baixesa de mires alarmant, i que nomes afavoreix a l’Estat espanyol, i el seu projecte imperatiu amb una capa de vernís democràtic, i unes gotes de pluralitat que no es veuen per enlloc.

Les consultes populars van fer tremolar els estaments més aburgesats i el propi estat espanyol, ara cal culminar la feina, i empènyer cap a l’única direcció que aquesta vella nació es mereix, i el millor de tot es que tant sols depèn de nosaltres, i es en benefici de tots, sense exclusions, no veig cap motiu per no donar el pas.