MENTIDES I PARODIA DESESPERADA

Un article interessant de Germà Capdevila on desmunta les últimes amenaces d’aquesta parodia deseseperada espanyola per coaccionar el vot lliure el proper 27 de setembre. Cal dir que hi podríem afegir les amenaces d’expulsió dels èquips catalans de futbol de la Ligua Profesional, quan saben perfectament que el negoci i qui porta les regnes son precisament les empreseses audiovisuals que transmeten els partits i aquestes mai deixarien escapar un equip com el Barça, que suposaria l’enfonsament de la competició. El món funciona així, i sembla que a l’Estat espanyol encara no han evolucionat prou per saber-ho.

Bancs, «corralitos» i pensions
Germà Capdevila
Comencem amb la primera amenaça: bancs que fugen de Catalunya espantats per la independència. Vaig viure en directe el col•lapse de l’economia argentina a començaments de segle. Allà, alguns bancs estrangers van espantar-se i van fugir cames ajudeu-me. Però quan un banc marxa d’un país no tanca les oficines i s’emporta els bitllets a dins d’una maleta. El que fa és vendre –o malvendre, com en el cas argentí– el seu negoci bancari a una altra entitat. Així, els clients del banc que marxa reben una carta que diu més o menys el següent: “El actius i passius del Banc A han estat adquirits pel Banc B, que a partir d’avui els gestionarà. Benvingut al Banc B, estarem encantats de servir-vos”. O sigui que, de cares al client, canvi de rètols a les oficines i poca cosa més, com quan aquí els bancs van menjar-se les caixes d’estalvi. Per cert, tot i la tremenda crisi argentina, ni el Santander, ni el BBVA, ni el Citibank, per exemple, van marxar del país sud-americà.

En cas d’independència hi ha un risc molt sever de patir un corralito. Aquesta és potser l’amenaça més ridícula de totes. Un corralito consisteix a mantenir els diners dins d’un sistema bancari determinat, tot impedint que puguin fugir a l’exterior. Només provoca greus afectacions en països on l’economia informal representa un percentatge significatiu de l’activitat, com és el cas de l’Argentina o Grècia. Països on els diners en efectiu són necessaris per fer un gran nombre d’activitats econòmiques que operen en negre, fora del sistema impositiu i bancari. Per això s’imposen restriccions a l’extracció d’efectiu. Les compravendes immobiliàries, per exemple, es fan en efectiu i es declaren per un import molt menor, per evadir impostos. A Catalunya, l’economia està completament bancaritzada. Cobrem la nòmina o la pensió pel banc, i paguem els rebuts, el lloguer, la hipoteca i la lletra del cotxe a través del banc. Anem al súper i de botigues amb la targeta de dèbit o de crèdit. Totes aquestes activitats es podrien realitzar sense restriccions en cas d’un altament improbable corralito a Catalunya, perquè els diners circularien i es quedarien dins del sistema. Ara bé, qui sí que compliria tots els requisits per declarar un corralito seria una Espanya sense Catalunya, endeutada per sobre del 120% del seu PIB, no pas la nova república.

Si Catalunya esdevé independent, no es podran pagar les pensions. S’agafa abans un mentider que un coix. La qüestió és molt senzilla. Si hi ha una independència acordada amb Espanya, l’acord inclourà un repartiment del deute, dels actius i passius, i –naturalment– una solució pactada sobre qui pagarà les pensions. Cap problema. Per contra, si la independència de Catalunya es fa sense reconeixement per part de l’Estat, voldrà dir que a efectes de la legalitat espanyola, Catalunya i els catalans seguirem sent espanyols. O sigui que l’Estat continuarà pagant les pensions dels catalans. Cap problema, tampoc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*