ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DEBAT DE LIDERATGES ELECTORALS

Aquestes últimes hores hem vist com el President Puigdemont s’ha refermat amb la seva idea de no ser candidat a cap contesa electoral. De fet i davant la insistència del seu partit ho ha hagut de refermar, cosa que l’honora, ja que complir la paraula en aquestes èpoques sempre es una bona notícia. De fet no es res nou. Es un missatge des de la seva investidura i que s’ha mantingut invariable. El seu argument en forma de complir el mandat electoral de portar Catalunya a les portes de la independència es contundent.

Naturalment, liders de l’oposició com Ines Arrimadas ja ha aprofitat per cantar alló de “fin de ciclo” i reclamar eleccions per diuen tornar a posar seny, curiosament el mateix per exemple que Catalunya si que es Pot reclamava. Cal dir que no se que entén la líder de Ciudadanos per posar seny, jo crec que això es intentar complir amb el contracte amb la ciutadania, una cosa sagrada en democràcia, i que es el que estan fent. Altra cosa es desvirtuar el terme democràtic i deixar els ciutadans amb un nou engany. Curiosa manera d’entendre el sistema, que de totes maneres la seva no presentació en unes futures eleccions constituents no veig que afecti amb res el recorregut actual fins arribar en aquest punt. Tanmateix els Comuns també reclamant aquestes eleccions, encara que depen de com bufi el vent, poden reclamar un referèndum acordat, un unilateral o eleccions, mai se sap, i pel bé del país, aquesta puta i ramoneta actualitzada caldria comença a definir-la pel bé del país i per higiene democràtica.

Pel que fa a la no presentació futura de Puigdemont, obre una línia de candidats en el PDCAT que com diria aquell no crec que ara sigui el tema a debatre. Segurament en clau interna pot ser oportú, però no de cara a l’exterior, centrats en moments transcendentals a la mateixa cantonada. El nom d’Artur Mas ha sortit amb força i te tot el sentit. Tots sabem com ahir feia un any va fer el famós pas al costat encara no sabem a canvi de que i enviat per la CUP amb aquella frase desafortunada de la paperera de la història. De fet al seu favor estaria haver escoltat el clam popular i haver posat rumb cap a l’Estat propi donant el tomb al seu partit per fer la suma que donava via lliure al procés. Un gran pas, també l’organització d’una consulta com el 9N per la qual ara suportarà un judici vergonyos. En el seu passiu, les retallades i un passat en un Govern en un altre context.

Segurament en tindria tot el dret, però també es cert que un nou Estat li caldran nous lideratges, i segurament els actuals podrien fer aquest pas al costat per deixar pas a idees noves, i passats sense cap rémora que pugui embrutar un moment únic per tot el país. En definitiva un país nou.

LA CIUTADANIA TOSSUDA

Nova onada dels mitjans de l’Estat en la seva campanya per afeblir l’independentisme i la voluntat popular catalana sigui com sigui. Els tribunals i els mitjans de comunicació son dues eines poderoses que son la punta de llança per intentar el que sembla impossible, aturar la democràcia i la tossuderia d’una societat que no vol afluixar i que exigeix una resposta a les seves demandes.

La Vanguardia torna a la carrega, en una primera part ens diu que perilla la majoria independentista en unes noves eleccions, encara que el retrocés es poc, per altra banda dona volada a la victòria republicana en les mateixes, amb la vella tàctica de provar de canviar el rumb dels partits implicats en el projecte actual. Per altra banda en una segona tanda ens parla de victòria molt justa del si en un referèndum. Alhora en Millo torna a demanar al President català que assisteixi la propera setmana a cimera de presidents autonòmics amb l’argument de que tindria la garantia de poder expressar allò que consideri oportú, això si amb respecte a les regles del joc.

Realment quan la desesperació per veure com evolucionen els esdeveniments es la consellera, el ridícul pot ser el premi atorgat. El mitjà del Grup Godó, amb una insistència en alguns titulars esbiaixats i l’oblit de dades molt importants torna a demostrar quin tipus de periodisme ens vol vendre. Hi ha una dada que es cabdal, prop d’un 80% de la ciutadania vol un referèndum per resoldre les nostres demandes, evidentment si es acordat millor, però obvien preguntar directament pel suport a l’unilateral. Aquesta dada es la que en democràcia estaria al primer lloc, i deixa en un no res tota la resta d’especulacions. Pel que fa als resultats electorals, un Govern amb el repte majúscul que te, els atacs que ha sofert, les crisis internes amb els seus socis de full de ruta i també internes ens tot aquest periodes i que pràcticament es mantingui en el mateix suport, crec que qualsevol Govern ho signaria encantat. Apart el resultat segueix sent favorable als partidaris de la independència, que tot i cuinant els resultats com va fer fa poc El Periodico el resultat segueix amb victòria, per tant convida a l’optimisme.

Pel que fa en Millo, un argument en forma de que podrà expressar el que vulgui a la cimera venut com un mèrit, ja ho diu tot. Si la normalitat es venuda com excepcionalitat diu molt poc d’una democràcia. Per altra banda ja deixa veure que el tema cabdal, el referèndum no se’n podrà parlar ja que es fora de la llei. Per tant arribem al final del camí. Si el representant de tot un poble no pot parlar del que li demana aquest, no hi ha cap motiu per assistir a una cimera sense sentit.

En definitiva, seguim el nostre camí i no ens deixem enganyar per paranys ja caducats.

LA COOFICIALITAT DE LA PUNYETA

La plurinacionalitat que sempre ens volen vendre com una riquesa de l’Estat espanyol es demostra en el menyspreu constant a les suposades llengues cooficials i que provoquen continuament episodis com aquests que deixen indefensos als ciutadans amb la seva normalitat. Com diu Vicent Sanchis, els respecte, seria la paraula màgica que l’Estat ha oblidat i no sembla disposat a incorporar al seu llenguatje.

Un bon regal seria el respecte

per Vicent Sanchis
El tinent d’alcalde de Gata, un poble de la comarca de la Marina, i secretari general de Podem, Jaume Monfort, va haver d’aguantar el passat 6 de desembre –dia de la Constitució!– com el vexaven dos agents de la Guàrdia dita Civil després de demanar-los en català que aparquessin bé el seu vehicle, que havien estacionat en un lloc prohibit. Davant els retrets dels veïns que s’aplegaven en els llocs dels fets, els dos números van sentenciar que Monfort s’ho mereixia “porque nos ha hablado en valenciano”. El tinent d’alcalde es va dirigir després al sergent de la caserna, que va donar tota la raó als seus homes: “No tiene usted razón porque la Constitución no nos obliga a entender el valenciano”.

Els dos agents i el sergent en qüestió no saben ni de què parlen. És la seva mateixa Constitució, a la qual apel•len només quan els convé, la que proclama que les altres llengües de l’Estat “seran cooficials en els seus respectius territoris”. Tant se’ls en fot. Ni se l’han llegida. Com acostuma a fer el PP, la Constitució només és un referent de conveniència. No de convivència.

L’agressió de Gata és una més baula en una llarga cadena que implica membres de la Guàrdia dita Civil i de la Policia dita Nacional tant al País Valencià com a les Illes Balears. L’abús de l’autoritat cada vegada que un agent ensopega amb un autòcton entestat a parlar-li en l’idioma que ell també hauria de parlar dins del seu ordre constitucional –o, si no, què és la cooficialitat?– es repeteix amb una impunitat humiliant. I sense que el Partit Popular o Ciutadans, tan escaldats quan es tracta de denunciar els presumptes abusos del català a Catalunya, badin boca. Només cal parar-se a pensar per un moment què passaria si un Mosso d’Esquadra exigís a un castellanoparlant que se li dirigís en català.

El líder de Podemos, Pablo Iglesias, i el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, s’han solidaritzat amb el regidor vexat i han demanat al delegat del govern espanyol al País Valencià que expliqui als agents que treballen sota la seva autoritat que, segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, tothom té dret a utilitzar-lo davant qualsevol autoritat. Serà debades.

El delegat té unes altres preocupacions. Com el seu president, Mariano Rajoy, que aquests dies sembla extremadament preocupat per la cavalcada de reis de Vic i els fanalets estelats que tant l’alteren. Demana Rajoy que els reis no perdin el seu sentit tradicional i que “la resta sobra”. D’acord. Dins el sentit tradicional que els defineix, demanarem a Melcior, Gaspar i Baltasar que la Guàrdia dita Civil, la Policia dita Nacional, els seus superiors i els seus responsables polítics no humiliïn els contribuents que els paguen el sou cada mes.

UN ALLAU INCONTROLABLE

Aquestes últimes hores veiem com la caverna espanyola encapçalada pels seus principals partits torna a encendre portades i xarxes i posa en alerta els seus altaveus mediatics arribant a conclusions delirants pels fanalets independentistes a Vic durant la Cavalcada. De fet es una iniciativa que a mi no m’agrada, però obvien que ja des del 2012 es porta fent amb normalitat i sense escarafalls, curiosament ara que el procés engega la recta final surt la polèmica, alhora i parlar de la instrumentalització dels nens, res diuen d’altres iniciatives com l’exercit espanyol en el saló de la infància de Barcelona per exemple. El mateix criteri mesqui de sempre.

Per altra banda en Domenech per en Comú Podem ara demana eleccions ja que diu no vol un nou 9 N. Crec que ja n’hi ha prou de fer ballar la perdiu. Si no vol estar al costat de la democràcia, nomes cal que ho digui, no passa res. No pot obviar la vinculació que pregona el Govern català, ni la legalitat catalana que es crea per si no hi ha acord amb l’Estat, per tant res a veure amb el 9N. De fet unes eleccions nomes podrien servir per impedir el mandat popular donat pel poble el 27 S, segurament tant li fa, ja que no li va be pels seus interessos. Quina llàstima.

El que ja es de traca, es la Revista Politico i les seves conclusions pel 2017, i que Ramon Cotarelo explica amb el seu estil directe habitual i deixa en evidència.

Qui arruïna a qui?
Ramon Cotarelo

Politico vaticina que Puigdemont és un dels personatges europeus que poden “arruïnar l’any 2017”. Aquest concepte de ruïna és massa abstracte. Cal esbrinar no què es pot arruïnar, sinó a qui. En principi la ruïna té tres possibles pacients, Espanya, Catalunya i la UE. Pel que fa a les dues primeres, les possibilitats de Puigdemont són molt bones. Si es produeix la independència, és possible la ruïna d’Espanya, però no la de Catalunya. Si no es produeix, la ruïna de Catalunya no és ni probable. Les dues posicions són guanyadores, així que Politico sabrà el que diu. Pel que fa a la UE, cal veure quina situació mouria la seva intervenció, cosa que, com sempre, dependrà de qui es perfili com a guanyador.

De totes maneres el profundament erroni d’aquest vaticini resideix en la seva personalització. Dóna a entendre que hi hagi o no confrontació greu entre Espanya i Catalunya depèn exclusivament del caprici del president de la Generalitat. La mobilització social, institucional, política en pro del referèndum d’autodeterminació i en part, així mateix, de la independència, segons sembla, no compta.

La pressió en pro del referèndum i, dins d’ell, de la independència, no obeeix al designi personal de ningú. És cert que Puigdemont no és un president electe com ho hagués estat Mas, a qui en definitiva es va votar primer i es va vetar després. Però ha estat designat per la majoria de vots que havia guanyat les eleccions. Uns comicis als quals han votat milions en favor del referèndum, de la independència i de la República Catalana, un objectiu tan legítim (els independentistes pensen que més) com el de deixar les coses tal i com estan, amb una Catalunya sotmesa a una Espanya retrògrada coronada per una monarquia originada en el franquisme. Això per a “Polític” tampoc no compta.

És irònic que l’atribució de la potencialitat arruïnadora es dirigeixi en exclusiva a Puigdemont, que és un dels pols personals de la confrontació, mentre que queda exonerat de responsabilitat l’altre pol, Rajoy. Vist des de fora és difícil entendre per què en l’actual conflicte entre Espanya i Catalunya, el responsable de la ruïna ha de ser el català i no l’espanyol. La negativa de Rajoy a acceptar el diàleg s’aprecia en el fet que li hagi costat cinc anys pronunciar la paraula. El mateix li va a passar a Zapatero amb la paraula “crisi” i al contumaç Rajoy amb la de “Bárcenas”. Res d’estrany, ja que el diàleg és una activitat profundament repugnant a un govern neofranquista.

I aquesta és la veritable ruïna d’Espanya. I no només del 2017, sinó també dels anys posteriors, conseqüència de Rajoy i del seu govern en la seva actitud d’immobilisme absolut: el referèndum no es pot fer; la reforma de la Constitució no és necessària; la legislatura dura quatre anys; aquí no passa res i la resposta a l’independentisme català la donaran els jutges, la policia, les presons i, si cal, les forces armades. S’aposta perquè el país segueixi com està perquè creu que això és possible. I no ho és perquè no resulta factible governar un territori en el qual la part més avançada planteja un problema permanent de desobediència institucional. Dit en altres termes, no és possible governar un país amb un estat d’excepció ocult no menys permanent que la desobediència a la qual s’enfronta. Perquè estat d’excepció ocult és la sistemàtica persecució judicial dels representants democràticament elegits en les diferents institucions catalanes. La deriva cap a un tractament purament repressiu, autoritari i feixistitzant del conflicte català es veu en la metàfora que un antic policia franquista, convertit en jutge, encausi un representant democràtic català, el regidor Coma, amb presumpta arbitrarietat.

Si algú pot arruïnar l’any 2017, és justament el president Rajoy, perquè la seva obstinada negativa a tot tipus de negociació amb la Generalitat no apunta a una solució del conflicte, sinó a la seva agudització. A la llarga, les relacions entre l’Estat i Catalunya poden “ulsteritzarse”, no en el sentit que hi hagi recurs a la violència, ja que està descartat a Catalunya pel caràcter pacífic i democràtic del moviment, sinó en el sentit de l’enquistament d’una situació d’enfrontament permanent entre comunitats i les seves institucions.

La ruïna d’Espanya la convertirà en un Estat fallit si, després de demostrar-se el 9N de 2014 que no pot garantir el compliment de la llei en la totalitat del territori sota la seva jurisdicció, reincideix permetent a la celebració del referèndum el 2017. I, si no ho permet i ha de reprimir per la força, la ruïna serà més gran.

LA DESORIENTACIÓ

El procés moltes vegades ens desorienta, i ens queixem de molts actes dels partits o persones que han de portar aquest país a decidir el seu futur. De totes maneres, i per sort, això no es patrimoni exclusiu, des del costat de voler evitar, ja no la independència, cosa que seria legitima, sinó de negar el dret a la democràcia dels catalans, cosa que evidentment ja no te perdó.

En tenim dos exemples, en les darreres hores, el secretari General d’UGT que proposa que Catalunya torni a votar sobre l’Estatut i així es declara favorable al dret a decidir, explicant que tornant al 2006 anem a l’origen del problema quan el TC va modificar la votació ja feta i evitar així decisions unilaterals. Per altra banda el secretari d’Organització del PSC Salvador Illa que reivindica una sola legalitat i rebutja construir una al marge de l’espanyola. Alhora critica voler assolir un acord amb l’Estat quan alhora es construeix un acord de desconnexió. Ens diu que no hi ha democràcia sense llei i proposa la reforma federal de la Constitució com a punt de trobada.

Senzillament aporten confusió a una situació que se’ls escapa de les mans i que ja no controlen, ja que per desgracia d’ells, el poble està decidit a canviar les coses i ho exigeix com es el seu deure. Quan això passa en una democràcia, els representants que simplement no estan a l’alçada queden en evidència. Alvarez ens vol fer tornar a votar un Estatut, que ja es passat i superat, alhora que segons el màxim Tribunal espanyol ha quedat com ha quedat, amb una certesa i canvi de paradigma, el trencament del pacte democràtic entre llei i ciutadania amb el contracte autonomia amb l’Estat, ja que la veu de la societat catalana ha quedat anul·lada en benefici del poder estatal. Tornar a votar això, no es dret a deidir, es dret a submissió que seria molt diferent i res te a veure amb el context actual i el reclam del poble català.

Pel que fa al PSC, crec que va quedar força clar i la historia ho avala, en els últims 5 anys hi ha hagut 19 cops que s’ha demanat acord per poder votar, tot denegat. A pesar d’això es segueix insistint, però no es pot pretendre que no hi hagi un pla B en aquesta situació. Mai hi haurà dues legalitats, sempre una. La llei no pot estar per damunt de la democràcia, quan això passa, com a l’Estat hi ha tota la legitimitat per passar per sobre. El final es de traca, una reforma federal que ningú ha demanat. Jo m’ha semblat sentir a les grans concentracions “in,inde,independènica”, no hi veig la paraula reforma, ni la paraula federal.

Com deia, desorientació.

LLEI DE PARTITS ?

Les paraules ahir de l’Anna Gabriel de la CUP, advertint que l’Estat es podria plantejar utilitzar aquesta llei contra la seva formació en el moment que entrin a registre en el Parlament les tres lleis de desconnexió, prèvies al Referèndum, i així deixar la part independentista en minòria, obren un debat dels limits on pensa arribar l’Estat espanyol per frenar un procés democràtic.

Segurament en les seves paraules, hi pot haver una part de victimisme i rèdit posterior, malauradament sembla que això no es patrimoni de cap partit, ja que sembla a l’ADN de tots i en diferents quantitats. Més enllà d’això, recordem que la seva aplicació a l’esquerra abertzale en un context de violència, ja va suposar un dels majors fraus polítics de la història i que va deixar orfes una bona part de la societat basca i va donar a Patxi Lopez una victòria de la vergonya que ens pot fer reflexionar.

De totes maneres i com diuen diversos analistes, a Catalunya no hi ha violència, i apart la majoria parlamentària abraça un ventall molt ampli ideològic unit precisament pel seu objectiu comú i que amb més o menys dificultats ha pogut fer front a la violència institucional i judicial del Govern espanyol.

Tanmateix les conseqüències de les seves accions fora de lloc han portat a reaccions cada cop més desacomplexades internacionalment, com a mínim del món democràtic, una unitat interna del bloc independentista cada cop més solida i una reacció al carrer que allunya qualsevol desinflament de la bombolla i apropa les ganes de poder votar el nostre futur sense por.

Vull pensar que no seran capaços d’arribar a aquests extrems totalment desviats de qualsevol indici democràtic i de pas de qualsevol lògica política, ja que els esdeveniments no es poden preveure i segurament una repressió d’aquest tipus te un efecte boomerang ja que com diu la dita, “no es poden posar portes al camp”, i en aquest cas la voluntat popular dun poble obstinadament i pacíficament finalment ha de tenir una resposta en forma de vot i urnes.

Per tant, si la nostra part no afluixa, crec més en la tàctica de la por a possibles votants i incidir al màxim amb el NO com ja va passar a Escòcia, cosa que per part de l’Estat seria el més intel·ligent, encara que aquesta paraula barrejada amb l’Estat començo a dubtar que sigui coneguda.