Aquestes últimes hores veiem com la caverna espanyola encapçalada pels seus principals partits torna a encendre portades i xarxes i posa en alerta els seus altaveus mediatics arribant a conclusions delirants pels fanalets independentistes a Vic durant la Cavalcada. De fet es una iniciativa que a mi no m’agrada, però obvien que ja des del 2012 es porta fent amb normalitat i sense escarafalls, curiosament ara que el procés engega la recta final surt la polèmica, alhora i parlar de la instrumentalització dels nens, res diuen d’altres iniciatives com l’exercit espanyol en el saló de la infància de Barcelona per exemple. El mateix criteri mesqui de sempre.
Per altra banda en Domenech per en Comú Podem ara demana eleccions ja que diu no vol un nou 9 N. Crec que ja n’hi ha prou de fer ballar la perdiu. Si no vol estar al costat de la democràcia, nomes cal que ho digui, no passa res. No pot obviar la vinculació que pregona el Govern català, ni la legalitat catalana que es crea per si no hi ha acord amb l’Estat, per tant res a veure amb el 9N. De fet unes eleccions nomes podrien servir per impedir el mandat popular donat pel poble el 27 S, segurament tant li fa, ja que no li va be pels seus interessos. Quina llàstima.
El que ja es de traca, es la Revista Politico i les seves conclusions pel 2017, i que Ramon Cotarelo explica amb el seu estil directe habitual i deixa en evidència.
Qui arruïna a qui?
Ramon Cotarelo
Politico vaticina que Puigdemont és un dels personatges europeus que poden “arruïnar l’any 2017”. Aquest concepte de ruïna és massa abstracte. Cal esbrinar no què es pot arruïnar, sinó a qui. En principi la ruïna té tres possibles pacients, Espanya, Catalunya i la UE. Pel que fa a les dues primeres, les possibilitats de Puigdemont són molt bones. Si es produeix la independència, és possible la ruïna d’Espanya, però no la de Catalunya. Si no es produeix, la ruïna de Catalunya no és ni probable. Les dues posicions són guanyadores, així que Politico sabrà el que diu. Pel que fa a la UE, cal veure quina situació mouria la seva intervenció, cosa que, com sempre, dependrà de qui es perfili com a guanyador.
De totes maneres el profundament erroni d’aquest vaticini resideix en la seva personalització. Dóna a entendre que hi hagi o no confrontació greu entre Espanya i Catalunya depèn exclusivament del caprici del president de la Generalitat. La mobilització social, institucional, política en pro del referèndum d’autodeterminació i en part, així mateix, de la independència, segons sembla, no compta.
La pressió en pro del referèndum i, dins d’ell, de la independència, no obeeix al designi personal de ningú. És cert que Puigdemont no és un president electe com ho hagués estat Mas, a qui en definitiva es va votar primer i es va vetar després. Però ha estat designat per la majoria de vots que havia guanyat les eleccions. Uns comicis als quals han votat milions en favor del referèndum, de la independència i de la República Catalana, un objectiu tan legítim (els independentistes pensen que més) com el de deixar les coses tal i com estan, amb una Catalunya sotmesa a una Espanya retrògrada coronada per una monarquia originada en el franquisme. Això per a “Polític” tampoc no compta.
És irònic que l’atribució de la potencialitat arruïnadora es dirigeixi en exclusiva a Puigdemont, que és un dels pols personals de la confrontació, mentre que queda exonerat de responsabilitat l’altre pol, Rajoy. Vist des de fora és difícil entendre per què en l’actual conflicte entre Espanya i Catalunya, el responsable de la ruïna ha de ser el català i no l’espanyol. La negativa de Rajoy a acceptar el diàleg s’aprecia en el fet que li hagi costat cinc anys pronunciar la paraula. El mateix li va a passar a Zapatero amb la paraula “crisi” i al contumaç Rajoy amb la de “Bárcenas”. Res d’estrany, ja que el diàleg és una activitat profundament repugnant a un govern neofranquista.
I aquesta és la veritable ruïna d’Espanya. I no només del 2017, sinó també dels anys posteriors, conseqüència de Rajoy i del seu govern en la seva actitud d’immobilisme absolut: el referèndum no es pot fer; la reforma de la Constitució no és necessària; la legislatura dura quatre anys; aquí no passa res i la resposta a l’independentisme català la donaran els jutges, la policia, les presons i, si cal, les forces armades. S’aposta perquè el país segueixi com està perquè creu que això és possible. I no ho és perquè no resulta factible governar un territori en el qual la part més avançada planteja un problema permanent de desobediència institucional. Dit en altres termes, no és possible governar un país amb un estat d’excepció ocult no menys permanent que la desobediència a la qual s’enfronta. Perquè estat d’excepció ocult és la sistemàtica persecució judicial dels representants democràticament elegits en les diferents institucions catalanes. La deriva cap a un tractament purament repressiu, autoritari i feixistitzant del conflicte català es veu en la metàfora que un antic policia franquista, convertit en jutge, encausi un representant democràtic català, el regidor Coma, amb presumpta arbitrarietat.
Si algú pot arruïnar l’any 2017, és justament el president Rajoy, perquè la seva obstinada negativa a tot tipus de negociació amb la Generalitat no apunta a una solució del conflicte, sinó a la seva agudització. A la llarga, les relacions entre l’Estat i Catalunya poden “ulsteritzarse”, no en el sentit que hi hagi recurs a la violència, ja que està descartat a Catalunya pel caràcter pacífic i democràtic del moviment, sinó en el sentit de l’enquistament d’una situació d’enfrontament permanent entre comunitats i les seves institucions.
La ruïna d’Espanya la convertirà en un Estat fallit si, després de demostrar-se el 9N de 2014 que no pot garantir el compliment de la llei en la totalitat del territori sota la seva jurisdicció, reincideix permetent a la celebració del referèndum el 2017. I, si no ho permet i ha de reprimir per la força, la ruïna serà més gran.