ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ALTERNATIVA PSOE: NO GRÀCIES

General
Aquelles paraules que de tant en tant sentim amb l’únic propòsit d’entorpir i alentir el procès català, demanant esperar a les eleccions espanyoles per veure si hi ha un canvi de Govern, i amb el PSOE  al capdavant que es l’única via per poder plantejar la nostra consulta democràtica, crec que ja ha quedat mort i enterrat. Les paraules de la líder andalusa Susana Diaz apel·lant a no confondre la societat amb el dret a decidir i la petició de Rubalcaba al PSC per combatre el mateix i qualsevol consulta que no sigui acordada amb l’Estat amb el total consentiment d’aquest, son motius més que suficient per veure que entre Populars, Ciudadanos i socialistes catalans hi ha unanimitat per anar en contra de la democràcia i del dret a decidir de la societat catalana.

En definitiva, a mesura que avança el procès, els partits van clarificant les posicions, i aquest tripartit abans esmentat es un bloc on nacionalment no hi ha diferències i sobre conceptes democràtics ben poques, la gent ho ha de saber, sobretot els seus votants estafats per la sucursal del PSOE catalana que no te cap intenció d’escoltar el clam de la ciutadania del seu territori i si de continuar lligat a aquesta rèmora provinent de la falsa transició i que ara llueix amb claredat, en Vicent Sanchis amb la seva visió habitual ens ho descriu a la perfecció.
PP i PSOE són iguals?
Vicent Sanchis
Un dels retrets que el PSC ha dirigit de manera permanent contra Convergència i Unió ha estat la seva persistència a equiparar el PP amb el PSOE. “No són de cap manera el mateix”, han adduït amargament una vegada i una altra els dirigents socialistes catalans. En part, tenen tota la raó del món. Si fossin del tot iguals, a Espanya la política encara seria més sainet. No tindria cap sentit que els uns i els altres s’alternessin en el poder. Si només es tractés de decidir entre l’educació per la ciutadania la religió catòlica com a assignatures maria, els espanyols es podrien estalviar les eleccions. Hi ha diferències ideològiques de fons. Diferències, però, que mai han afectat del tot les grans decisions econòmiques. Si no, tampoc s’entendria que ara els dirigents socialistes facin pública penitència. Entre la política econòmica de José Luis Rodríguez Zapatero i la de José María Aznar o la Mariano Rajoy hi ha tantes diferències? Només en les proclames. Al remat, els uns i els altres cullen els vots en les mateixes classes mitjanes, a les quals, els uns i els altres, els prenen el pèl amb la mateixa mala llet.
Aquesta és la diferència. N’hi ha més? Potser sí. En l’àmbit al qual fa referència Convergència i Unió hi ha els grans detalls territorials. No és igual Marcelino Iglesias –per molt que amagués el Marcel·lí de quan era soci d’Òmnium Cultural– que Luisa Fernanda Rudi. No és exactament la mateixa desgràcia el català vergonyant del primer que el lapao rampant de la segona. Ni serà igual Ximo Puig que Alberto Fabra si el secretari general del PSPV-PSOE arriba a president de la Generalitat Valenciana. Aquests són detalls importants. Però i la categoria?
La categoria, digui el que digui el PSC, no és tan diferent. Per comprovar-ho, vet ací algunes de les consignes que aquest cap de setmana han fet el president del PP, Mariano Rajoy, i la líder vocacional del PSOE i actual presidenta d’Andalusia, Susana Díaz: “Tenim un projecte comú i aquest projecte es diu Espanya. Ningú pot fer-nos fora de la defensa de la Constitució”. “Som el país més antic d’Europa i nosaltres no volen posar duanes als sentiments que ens uneixen de fa segles”. “Que els ciutadans no es desconcertin, que quan ens mirin sàpiguen que hi ha un partit que defensa Espanya i la seva unitat”. “La Constitució és irreformable en qüestió de sobirania”. “Creiem que els espanyols hem de continuar vivint junts com ho hem fet tota la vida”. “Hem de tendir ponts en lloc d’aixecar murs”.
El lector més agut haurà de destriar quina frase pertany a qui. Quines són de Mariano Rajoy i quines de Susana Díaz. I si no ho aconsegueix, sempre pot demanar consell a Pere Navarro, que segur que se’n surt. I això no és res. Podria ser pitjor. En comptes de la presidenta andalusa, es podria equiparar el discurs de Rajoy amb el de Carme Chacón. Llavors encara seria més fàcil. Les frases de Chacón serien les més patriòtiques.
sense cap oposició.

LA DIVISIÓ: ENÈMIC NÚMERO U

General

La moció presentada per la CUP al Parlament i rebutjada, més enllà del seu contingut, que crec totalment lògic donat la negativa sistemàtica de l’Estat espanyol a garantir la democràcia en forma de consulta als catalans, te el do de la inoportunitat, i crec que aquesta responsabilitat te que ser administrada des del cap i no del cor. Com sempre hem dit Catalunya nomes ens te a nosaltres, ningú vindrà a ajudar-nos, cosa lògica per altra banda, i amb un full de ruta aprovat fa poc més d’un mes i un procés que va avançant amb totes les dificultats que es va trobant, no es pot torpedinar des de dins per donar imatge de divisió interna, i precisament donar munició als partits unionistes. Arribar a ser un Estat nou no es gens fàcil, i cal determinació i sobretot molta intel·ligència en cada moment del procés, i en aquest cas i en direcció contraria a la que deia Marta Rovira, de que no passava res, jo crec que si que passa i hem d’evitar trencar una unitat que rep pressions per tot arreu. Crec que el mateix procés ens portarà al camí adequat depenent de cada circumstància, però l’objectiu final es el més important. La Marta Lasala ho descriu molt bé amb les pedres al propi terrat.

Pedres al propi sostre

Marta Lasalas

El trencament de la majoria sobiranista del Parlament va enfilar-se ahir als primers llocs dels sumaris de ràdios, televisions i diaris de tot l’Estat. Aquesta és una de les primeres conclusions de la moció presentada per la CUP a la Cambra catalana en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. CiU va votar en contra, i ERC, junt amb ICV-EUiA, van votar a favor.

Per als mitjans espanyols, que contemplen tot el procés sobiranista amb un distanciament que en el millor dels casos es podria descriure com a gèlid, la notícia era doble. D’una banda, l’esquerda al front CiU-ERC, un front majoritari i contundent que lidera el procés sobiranista i que s’ha trencat per una simple votació d’una moció impulsada pel darrer grup de la Cambra. Però és que a més, i per si no n’hi havia prou, la votació va brindar una imatge d’afebliment del pols per part de CiU. Tant se val que, la federació no fes més que defensar el que fa mesos que proclama -és a dir, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries en cas que no s’accepti la consulta-. La qüestió és que ahir la fotografia que van captar els mitjans estatals era aquesta: el front es divideix i el pols s’afluixa.

No és cap secret que ara mateix la credibilitat del procés sobiranista passar per garantir-ne la màxima unitat. Fa setmanes que des de les plataformes independentistes alienes als partits es defensa una candidatura unitària a les eleccions europees que permeti constatar a les urnes la consistència d’aquesta proposta. Unitat és la paraula clau. I ahir, a l’hemicicle, aquesta unitat va saltar pels aires. I ho va fer per una senzilla moció. “No passa absolutament res”, va ser la sentència de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, en acabar la votació. Però el cert és que l’esquerda va ressonar amb entusiasme a Madrid.

La CUP va demostrar ahir fins a quin punt els seus moviments preocupen a ERC i també a ICV, que no dubten a trencar una majoria tan fràgil però tan important com és la del dret a decidir abans de quedar en evidència davant l’estrebada dels tres diputats que ocupen els tres darrers escons de l’hemicicle –els que ofereixen millor vista, per cert-. L’estratègia de la CUP és tan senzilla com la que va aplicar la setmana passada UPyD de Rosa Díez per trencar PSOE i PSC en una votació sobre el dret a decidir al Congrés. La diferència amb la CUP és que UPyD no va utilitzar com a arma llancívola contra el PSOE un dels seus puntals polítics. Al contrari, el vot per erosionar el PSOE no feia més que avalar la seva tesi de UPyD contra la consulta i de defensa de la Constitució que es va aprovar per aclaparadora majoria.

Pel que fa a CiU, la votació va palesar de nou la fragilitat extraordinària del terra que trepitgen els diputats nacionalistes, però a més va servir per constatar una preocupant incapacitat de reacció en l’esgrima parlamentaria més bàsica.

Conclusió, ahir al Parlament els únics que podien estar realment satisfets eren PP i Ciutadans, que van contemplar des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir.

AQUESTA SI QUE ES BONA: RAONS TÈCNIQUES

General

La vicepresidenta Ortega, dins aquest desgavell que es la política de comunicació del Govern català, on tothom sembla poder dir el que vulgui, com vulgui i quan vulgui sense cap problema, encara que s’ofereixin versions contradictòries sobre un mateix fet, en diu que la consulta no es podria fer abans de l’octubre del 2014 per qüestions logístiques. Realment havia sentit moltes excuses, però aquesta es tant inversemblant que dona idea de la dificultat que ens trobarem per arribar a l’objectiu, molt més enllà de les amenaces espanyoles, es més preocupant el que tenim dins a casa i per la credibilitat del projecte i del mateix govern s’hauria  d’aclarir.

Efectivament, la vicepresidenta va al seu aire, i davant dels mitjans i fent cas omís de les paraules del President  demanant discreció en la data i forma de la consulta, ens ofereix que abans de l’octubre del 2014 impossible, a no ser que fos acordada amb l’Estat, en cas contrari la logística variarà molt i els tècnics necessitaran més temps per donar-li el màxim rigor.

 

Realment, Ortega hauria de demanar disculpes, ja que aquesta excusa sona més a tàctica política, recordo que es el càrrec més important de la Unió d’en Duran al Govern que altra cosa.  Tothom sap que la consulta s’ha de fer abans que el referèndum escocès el dia 18 de setembre, ja que el seu resultat pot contaminar d’alguna manera o altra el nostre, i tenint en compte que les enquestes no son favorables a la independència es encara més motiu per no caure en aquest parany. Sí amb 10 mesos no hi ha temps per motius tècnics, els haurien de preguntar als organitzadors de les consultes populars que encara deuen riure ara, i per altra banda nomes tindria el nom de incompetència declarada i motiu de relleu per millors professionals.

 

Sense anar més lluny, i parlant de logística, a la passada Diada es va organitzar la Via Catalana, un repte dut des de la societat civil i que va arribar a bon port, per tant aquesta excusa de mal pagador per afavorir el vot contrari i refredar el ànims no es de rebut. Cal ser conscients dels patiments de la societat catalana cada dia que passa com ara, i en el segle on estem ningú es pot creure que es necessiten tants mesos per un referèndum. La data com ja han dit, es marcarà per motius polítics no per motius logístics, seria una burla a la ciutadania de grans dimensions.

 

Tornat al tema de la comunicació del Govern, crec que ja n’hi ha prou de jugar al blanc i negre alhora, o a les declaracions per lliure sobre un mateix tema en diferents mitjans i en formes diverses. En principi un Govern es una entitat cohesionada on en les qüestions fonamentals, i aquesta es cabdal, hi ha una unanimitat de criteri i unes directrius que no poden ser traspassades cada dos per tres, per altra banda arribem a la pèrdua de credibilitat davant la ciutadania que no entén que cada dia es llevi al matí amb les declaracions d’un membre del govern en sentit contrari o diferent al del dia anterior fetes per un altre membre. El president va demanar discreció per la data i pregunta fins al desembre on es farà pública, i això hauria de ser una norma que no hauria de passar per alt.

 

En definitiva, si algú no vol o no s’atreveix amb la consulta hauria de buscar millors excuses, ja que aquesta es un insult a la intel·ligència de la societat catalana.

 

MODERACIÓ, DIÀLEG I ACORDS: PARAULES BUIDES

General
El president espanyol Mariano Rajoy es va encarregar de deixar el diàleg i la reforma constitucional totalment morta, de fet va dir que trobaria una errada iniciar uns canvis que tampoc satisfarien les ànsies catalanes i per tant va tancar la porta amb pany i clau. Per altra banda el ministre Wert volia canviar a mig curs la prestació pels Erasmus, cosa que Europa li ha fet rectificar, una nova paranoia d’aquest personatge, i pels que hagin sentit a Pere Navarro explicant en un embolic que finalment la consulta nomes es pot fer autoritzada pel govern popular, dona idea de la radicalitat que ens trobem a l’altre costat. A Catalunya, ara tots critiquen uns pressupostos restrictius, però que tenen un inici a l’Estat espanyol, el seu espoli, els seus impagaments i els seus límits de dèficit exigits, per tant no caiguem en el parany de criticar les retallades d’un pressupost fet des de la misèria que ens ha abocat l’Estat i que nomes te una sortida. En Marc Gafarot precisament ens parla de les paraules moderació i radicalitat que mai tenen un sol sentit com veiem en aquest procés.

Mas: el radical, el moderat i viceversa
 Marc Gafarot
A voltes amb el debat sobre la moderació i el que pugui voler dir aquesta santa genèrica paraula m’ha vingut la memòria d’un vell company d’alguna fatiga per Brussel·les. Aquest conegut davant de qualsevol circumstància polèmica referent a la relació entre Catalunya i Espanya es feia sentir dient-nos una frase que esdevingué cantarella entre nosaltres: “ante todo moderación”. Per moderació aquest bon noi, en qualsevol cas, entenia renúncia per part catalana enciamada d’alguna benevolència o lleugera prebenda de la part messetària. Si fa no fa a l’estil que hom pot relacionar-se amb les bèsties o amb els nens petits. Té un sucret o una galeteta i fes allò que et mano. D’aquesta manera el xicot de torn comprenia la relació positiva que havia tingut la Catalunya moderna dins d’Espanya amb independència de règims polítics i d’altres consideracions que ell entenia sobreres i massa reduccionistes. Com deia una bona amiga amb tanta “moderación” era impossible que trobés feina i el company hagué de fer cap a terres més meridionals.
Aquesta, i no pas cap d’altra, és l’actitud cercada pels insignes vindicadors de la en un altre temps anomenada moderatio. Moderació com tolerància, prudència o radicalitat són paraules complexes, plenes de riquesa, matisos i de significació i que poden voler dir o definir-ho quasi bé tot. Fent un cop d’ull a la història recordarem com Neville Chamberlain fent ús d’una impecable moderació va pactar amb Hitler la divisió de Txecoslovàquia, decisió que amb posterioritat va ser, correctament percebuda, com un clar acte de renúncia i de covardia davant l’encarnació del mateix dimoni. Per tant aquesta actitud celebradament i primerencament moderada va convertir-se ben aviat en l’antítesi del que perseguia, ja que en acabat va ajudar a propulsar la guerra més sagnant de la història. El mateix podria dir-se del seu arxifamós rival del partit conservador Winston Churchill. El bulldog britànic, com va ser conegut, s’oposava a l’acord amb Hitler i exigia a canvi el rearmament britànic i occidental. Aquesta postura implicava que molts “moderats” presentessin Churchill com un perillós radical i bel·licista. El jutge insubornable que és la història ens ha acabat mostrant, i sense entrar amb més disquisicions, una narrativa molt més poètica per a Churchill que no pas per a Chamberlain. En la història recent de Catalunya la frase profètica i preautonòmica de Carbonell “que la prudència no ens faci traïdors” apunta i desvetlla semblants maneres i similars conclusions. Marx, en aquest cas lamento que no fos Groucho, ja ens ho deia quan es vantava que la història comença presentant-se com una tragèdia i es repeteix com una farsa.
A hores d’ara no és cap secret que hi ha una flagrant estratègia des d’ací i d’allí de presentar i caricaturitzar al president Artur Mas com un perillós radical, extremista, negat al diàleg amb el govern espanyol i a qualsevol raonament humà que mereixi o pagui la pena. Mas és, en aquest sentit, un independentista radical i forassenyat, excloent i antidemocràtic capaç de dur Catalunya a l’abisme perseguint llurs deliris separatistes. Per contra, d’altres personalitats de la federació de CiU com Duran i Lleida se’ls presenta, des d’aquests mateixos mitjans, amb característiques totalment oposades i amb vindicacions cap a la seva persona i el seu tarannà dialogant i obert. El tarannà ja comença a no ser patrimoni exclusiu d’un Zapatero que ben pareix que mai hagués estat primer ministre d’Espanya, ja que llur nom tothom, sobretot els seus, oblida i llur acció de govern es compara amb un miratge en el desert. Fóra bo no obviar la dada “moderada”.
Com han dit recentment diversos polítics catalans o representants de la societat civil com Carme Forcadell de l’ANC, la gent no va fer la via catalana pel federalisme ni per terceres vies d’arribada misteriosa. La tercera via, ben mirat, va ser l’Espanya de les autonomies amb un pes maquillat i enganyós per Catalunya, la monarquia no votada i heretada del franquisme, la negació o l’oblit acordat dels crims franquistes (i també dels de l’altre bàndol) i la Constitució centralitzadora amb l’aval de l’exèrcit. Totes aquestes renúncies ben car han estat pagades i quan hem cercat maneres democràtiques de reforma –tercera via, per Déu!!!- la mateixa natura esquizofrènica de la tercera via s’ha encarregat amablement o virulentament d’esbombar-ho tot. Qui mal comença, mal acaba diuen.
Mas pot passar a la història com un moderat i un radical alhora. Un radical demòcrata defensor dels drets i deures dels catalans al capdavant d’un projecte integrador de país i on ell mateix ha maldat incansablement per arribar a un acord amb el govern espanyol. Mas pot passar també a la història com l’home moderat que anà escalant en les etapes del catalanisme i que en veure que no hi havia res a fer amb Espanya ajudà a posar final a un guió predestinat, malmès, empobridor i subordinat.

PSC: ENGANY CONTINUAT

General

El portaveu socialista, Maurici Lucena ens diu que no renuncien a la consulta sobre la sobirania catalana i assegura que si el PSOE governa a l’Estat Espanyol al 2015 serà més probable la mateixa. Han calgut poques hores per un desmentiment totals des de Madrid replicant que els socialistes mai permetran una consulta ja que no creuen en el dret a decidir. En definitiva un nou ridícul i intent d’engany de la sucursal socialista a Catalunya que ja no es molesten ni a dissimular.

 

En Lucena segueix venen un producte caducat i trampós, per un costat no renuncien a la consulta i la volen posposar al 2015 suposant que nomes amb un canvi de govern a Espanya a favor del PSOE serà una realitat. El secretari d’organització Oscar López des de Madrid li falta temps per donar un bany de realisme i expressar sense embuts que no creuen en el dret a decidir, i per tant no hi haurà cap consulta amb un hipotètic mandat seu. Ofereix la tercera via del diàleg, l’acord i la reforma de la Constitució i ho contraposa a l’immobilisme popular, assegurant que volen mostrar una alternativa global i tornar a connectar amb la majoria social progressista del país.

 

Es pot caure baix, però en aquests moments els socialistes catalans han triat el camí de la caiguda lliure sense fi. Es molt lamentable que el seu portaveu vulgui vendre la seva marca com l’única esperança de la consulta catalana amb un acte de fe que s’allunya de qualsevol realitat, i al mateix dia la crua realitat caigui sobre el seu cap en forma de negativa total i negació del dret a decidir amb total claredat i amb una posició absolutament igual que els populars com a mínim en termes democràtics. De fet la posició socialista es encara més greu, ja que ofereixen una via imaginaria que nomes pretén distreure el personal sense cap intenció. Volen diàleg, ignorant la reclamació de la societat catalana, es la democràcia a la carta i d’esquena al poble, aquest es el seu progressisme, diuen oferir una alternativa global de reforma constitucional, quan ningú a Catalunya els ha demanat això. La llei de lleis espanyola pot encabir perfectament el referèndum català per diferents vies, simplement es voluntat política, i aquesta es nul·la en els dos partits majoritaris espanyols.

 

Fa gracia sentir a dir que volen connectar amb la majoria social progressista, negant ja d’entrada el dret més fonamental de qualsevol democràcia, com es el vot i les urnes, escoltant a la societat, tasca fonamental dels seus representants escollits. Sí això es progressisme ja podem plegar. Això en qualsevol cas es la democràcia rància i conservadora que impedeix avançar a uns nivells normals democràtics i que governa amb diferents partits, però amb el mateix ideari des de fa prop de 40 anys.

 

En Lucena, segueix fent el joc a tot aquest sistema amb una fidelitat i complicitat fora de dubte, més enllà d’alguns escarafalls de cara a la galeria, com les dues votacions diferents al Congrés de Madrid que no tenen res a veure amb ser una simple sucursal socialista a  Catalunya, sense cap voluntat de posar els anhels del poble i la democràcia real en la posició que els hi pertoca.

 

En definitiva, una nova prova d’aquest unionisme imperatiu disfressat de democràcia.

DOLORS CAMATS: PERM?S PER VOTAR S?

General

La coordinadora  d’Iniciativa davant el dilema de la pregunta a la Consulta ens diu que cal un sí tant per independentistes com per federalistes amb un criteri que posi al mateix sac a tots aquells que volen trencar l’statu quo actual, per això no veuen amb bons ulls una pregunta que se centri amb la independència. Se’ns dubte i com diria aquell, embolica que fa fort. Realment no es temps de fer-nos trampes al solitari i de voler ignorar el clam de la societat catalana amb arguments que ja no poden aturar el procès ni a la democràcia.

Tres son els criteris bàsics que marca ICV, com son que la pregunta no sigui un impediment perquè el referèndum es convoqui, que suposi un trencament amb la situació actual, i que tots els que estiguin a favor d’aquest trencament puguin votar a favor. Camats ens diu que per iniciar una nova etapa cal que independentistes i federalistes segueixin caminant junts, i per això son partidaris d’una pregunta més amplia.

 

Aquesta canço del mai acabar, i aquesta tàctica de sí però no o no però sí francament i veient les enquestes que van sorgint en el temps, es pot veure com son castigades per l’electorat. No es temps d’indefinicions, ni tàctiques de baixa volada per posar pals a les rodes al procès. Tots els partits han de fixar posicions i Iniciativa no es una excepció. La pregunta mai no pot ser impediment per convocar un referèndum, ja que es la base mateixa del mateix, i normalment te tota la relació amb la qüestió que es vol consultar o que la societat ha demanat de ser consultada com es el cas. Pel que fa a la segona qüestió, qualsevol referèndum vinculant o elecció suposa un trencament amb la situació anterior, be sigui per validar que es vol continuar igual, o per prendre una atre rumb, es la democràcia en si mateix, res nou a descobrir en aquest sentit. Naturalment la resposta si o no ha de permetre votar per igual les dues opcions. Cal dir que els federalistes, per ser-ho primer han de voler un estat per Catalunya, per posteriorment si son majoria plantejar la qüestió, o es que volen inventar una federació entre un estat  i una simple regió autonòmica, potser ja n’hi ha prou de marejar la perdiu.

 

Per altra banda la federació, ja no pertany nomes als catalans, cal preguntar a l’altra part, i aquesta ja ha dit per activa i per passiva que  no en vol ni parlar, per tant fi del procès, si no es que es una tàctica per dilatar-lo en el temps amb finalitats molt concretes.

 

Cal explicar que la democràcia entre altres coses es per respectar la societat que s’ha dotat d’aquest instrument participatiu per regir les seves vides amb uns representants que fan la seva funció. El clam en aquests moments mostrat al carrer recentment amb la Via Catalana o anterioment amb moltes altres manifestacions es la independència, res més. Ningú ha demanat cap altre consulta ni status nou, per tant i amb la normalitat que hauria de regir el procés la pregunta ha de ser molt clara i en base a aquesta demanda.

 

Realment es fatigós per la societat haver d’explicar un i altre cop el que vol, i que alguns representants polítics actuïn com autistes d’esquena a la societat que els ha votat. Cal transparència i prendre part sense càlculs polítics que ara no son de rebut i ser conscient del moment històric que vivim sense embuts i estan a l’alçada del que esperem dels nostres representants.

DONANT VOLTES A LA PREGUNTA

General
El proper pas en el procès es la pregunta i la data, la segona evidentment sabem que es el 2014, aquest es el compromís, i falta trobar la data concreta més adequada per aquest històric dia pel país. La primera es la que ha re suscitat vells fantasmes entre els que volen jugar a despistar i els que esgoten els últims cartutxos per evitar un pronunciament clar del poble català. Com diu Eduard Voltas en el seu escrit, la pregunta ha de ser sobre la independència i amb resposta binaria de si o no. Qualsevol altra cosa seria un frau que la societat civil no perdonariem i que denunciaríem contundentment. No volem interpretacions anteriors ni posteriors, ni preguntes que  també haurien de contestar altres com el federalisme. Simplement volem votar el que hem reclamat, i el que ha portat aquest procès fins al punt on ens trobem. No ens falleu, ja que els nostres representants han de recollir el que el poble els ha encomanat, res més.

La pregunta

Eduard Voltas
Doncs bé, ara sí que ja som al cap del carrer. En sis o set setmanes, els partits partidaris de la consulta s’han de posar d’acord en la pregunta. Fins ara tot era relativament fàcil, perquè des de la coherència democràtica és pràcticament impossible estar en contra de donar la veu al poble. Per això els consensos han estat molt amplis, perquè s’ha pogut surfejar políticament sobre l’onada del dret a decidir sense mullar-se gaire. Ara, però, ha arribat l’hora de decidir sobre què hem de decidir. Ha arribat l’hora de mullar-se (sobre la pregunta, no sobre la resposta, aquest és un detall important).

Sí, ha arribat l’hora de mullar-se i comencen els nervis, els dubtes i les maniobres. Sabem, per les informacions publicades, que ICV-EUiA vol una pregunta que permeti una resposta intermèdia entre la independència i l’statu quo: l’estat federal que continua sent la primera opció programàtica dels de Joan Herrera. També sabem que Unió pressiona perquè la paraula independència o independent no aparegui en la pregunta, amb l’argument que el programa de Convergència i Unió a les darreres eleccions parlava d’estat propi, no d’independència.

Em sap greu pels amics d’Iniciativa, però la seva és la posició menys defensable. No es pot preguntar sobre una cosa que no existeix i que, a més, no depèn dels catalans. No hi ha cap oferta de l’estat (PP+PSOE) que signifiqui un nou estatus per a Catalunya superior a l’autonomia però inferior a la independència. Al contrari, tot el que arriba del Madrid oficial va justament en la direcció contrària. En aquestes condicions, introduir l’estat federal en la pregunta o en les respostes és un exercici de voluntarisme que no té res a veure amb l’objectiu d’un referèndum, que és clarificar la posició del poble sobre opcions clares i executables. Cal recordar, a més, que som on som precisament perquè aquesta tercera via ha estat rebutjada per l’estat, amb la sentència del TC sobre l’Estatut i amb el rebuig frontal al pacte fiscal.

La posició d’Unió té més recorregut en la negociació, primer perquè és veritat que CiU va concórrer a les eleccions amb una expressió ambigua i interpretable (estat propi), i en segon lloc perquè es pot argumentar que el referèndum ha de ser sobre la sobirania dels catalans, és a dir sobre la llibertat de Catalunya de constituir-se en estat, per després fer ús d’aquesta sobirania en la direcció que més li convingui en cada moment: constituir-se en estat independent o federar-se o confederar-se lliurement amb Espanya. D’aquest raonament en sortiria una pregunta de l’estil “Catalunya hauria de disposar d’estat propi?”. Amb resposta binària: sí o no. A Duran Lleida li agrada molt aquesta solució perquè és la que permet, després del referèndum, tornar a la política antiga: la que deixa en les mans de les elits polítiques la interpretació de la voluntat popular.

Personalment, crec que la posició més sòlida és la que defensen ERC i la CUP, i vull pensar que també CDC. Una pregunta clara sobre la independència, a la manera d’Escòcia: “Creu que Catalunya ha de ser independent?” o “Vol que Catalunya sigui independent?”. Amb resposta binària també, sí o no. Al meu entendre és la posició més sòlida per diversos motius: primer, és la pregunta més clara i que pot oferir un resultat menys interpretable i manipulable a posteriori; segon, perquè respon a les recomanacions escrites del Consell Assessor per la Transició Nacional, que per alguna cosa el tenim; tercer, perquè és la pregunta que situa més clarament la carpeta catalana damunt de la taula de la comunitat internacional (si es pregunta per l’estat propi Europa pot continuar dient que es tracta d’un afer intern espanyol: recordem que Baviera és un estat, també); i finalment, i per damunt de tots els altres arguments, perquè és la pregunta que el carrer està esperant. Convido els negociadors de tots els partits a sortir al carrer i preguntar el següent a les cent primeres persones que es creuïn: “sobre quin tema és el referèndum que Catalunya vol fer i l’Estat no deixa fer?”. Dels cent, cent contestaran el mateix: “sobre la independència” Ho diran els del sí, els del no, els indecisos i els passotes, perquè el carrer està esperant això: un referèndum sobre la independència.