ALBERT CORTES MONSERRAT

La moció presentada per la CUP al Parlament i rebutjada, més enllà del seu contingut, que crec totalment lògic donat la negativa sistemàtica de l’Estat espanyol a garantir la democràcia en forma de consulta als catalans, te el do de la inoportunitat, i crec que aquesta responsabilitat te que ser administrada des del cap i no del cor. Com sempre hem dit Catalunya nomes ens te a nosaltres, ningú vindrà a ajudar-nos, cosa lògica per altra banda, i amb un full de ruta aprovat fa poc més d’un mes i un procés que va avançant amb totes les dificultats que es va trobant, no es pot torpedinar des de dins per donar imatge de divisió interna, i precisament donar munició als partits unionistes. Arribar a ser un Estat nou no es gens fàcil, i cal determinació i sobretot molta intel·ligència en cada moment del procés, i en aquest cas i en direcció contraria a la que deia Marta Rovira, de que no passava res, jo crec que si que passa i hem d’evitar trencar una unitat que rep pressions per tot arreu. Crec que el mateix procés ens portarà al camí adequat depenent de cada circumstància, però l’objectiu final es el més important. La Marta Lasala ho descriu molt bé amb les pedres al propi terrat.

Pedres al propi sostre

Marta Lasalas

El trencament de la majoria sobiranista del Parlament va enfilar-se ahir als primers llocs dels sumaris de ràdios, televisions i diaris de tot l’Estat. Aquesta és una de les primeres conclusions de la moció presentada per la CUP a la Cambra catalana en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. CiU va votar en contra, i ERC, junt amb ICV-EUiA, van votar a favor.

Per als mitjans espanyols, que contemplen tot el procés sobiranista amb un distanciament que en el millor dels casos es podria descriure com a gèlid, la notícia era doble. D’una banda, l’esquerda al front CiU-ERC, un front majoritari i contundent que lidera el procés sobiranista i que s’ha trencat per una simple votació d’una moció impulsada pel darrer grup de la Cambra. Però és que a més, i per si no n’hi havia prou, la votació va brindar una imatge d’afebliment del pols per part de CiU. Tant se val que, la federació no fes més que defensar el que fa mesos que proclama -és a dir, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries en cas que no s’accepti la consulta-. La qüestió és que ahir la fotografia que van captar els mitjans estatals era aquesta: el front es divideix i el pols s’afluixa.

No és cap secret que ara mateix la credibilitat del procés sobiranista passar per garantir-ne la màxima unitat. Fa setmanes que des de les plataformes independentistes alienes als partits es defensa una candidatura unitària a les eleccions europees que permeti constatar a les urnes la consistència d’aquesta proposta. Unitat és la paraula clau. I ahir, a l’hemicicle, aquesta unitat va saltar pels aires. I ho va fer per una senzilla moció. “No passa absolutament res”, va ser la sentència de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, en acabar la votació. Però el cert és que l’esquerda va ressonar amb entusiasme a Madrid.

La CUP va demostrar ahir fins a quin punt els seus moviments preocupen a ERC i també a ICV, que no dubten a trencar una majoria tan fràgil però tan important com és la del dret a decidir abans de quedar en evidència davant l’estrebada dels tres diputats que ocupen els tres darrers escons de l’hemicicle –els que ofereixen millor vista, per cert-. L’estratègia de la CUP és tan senzilla com la que va aplicar la setmana passada UPyD de Rosa Díez per trencar PSOE i PSC en una votació sobre el dret a decidir al Congrés. La diferència amb la CUP és que UPyD no va utilitzar com a arma llancívola contra el PSOE un dels seus puntals polítics. Al contrari, el vot per erosionar el PSOE no feia més que avalar la seva tesi de UPyD contra la consulta i de defensa de la Constitució que es va aprovar per aclaparadora majoria.

Pel que fa a CiU, la votació va palesar de nou la fragilitat extraordinària del terra que trepitgen els diputats nacionalistes, però a més va servir per constatar una preocupant incapacitat de reacció en l’esgrima parlamentaria més bàsica.

Conclusió, ahir al Parlament els únics que podien estar realment satisfets eren PP i Ciutadans, que van contemplar des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir.

La vicepresidenta Ortega, dins aquest desgavell que es la política de comunicació del Govern català, on tothom sembla poder dir el que vulgui, com vulgui i quan vulgui sense cap problema, encara que s’ofereixin versions contradictòries sobre un mateix fet, en diu que la consulta no es podria fer abans de l’octubre del 2014 per qüestions logístiques. Realment havia sentit moltes excuses, però aquesta es tant inversemblant que dona idea de la dificultat que ens trobarem per arribar a l’objectiu, molt més enllà de les amenaces espanyoles, es més preocupant el que tenim dins a casa i per la credibilitat del projecte i del mateix govern s’hauria  d’aclarir.

Efectivament, la vicepresidenta va al seu aire, i davant dels mitjans i fent cas omís de les paraules del President  demanant discreció en la data i forma de la consulta, ens ofereix que abans de l’octubre del 2014 impossible, a no ser que fos acordada amb l’Estat, en cas contrari la logística variarà molt i els tècnics necessitaran més temps per donar-li el màxim rigor.

 

Realment, Ortega hauria de demanar disculpes, ja que aquesta excusa sona més a tàctica política, recordo que es el càrrec més important de la Unió d’en Duran al Govern que altra cosa.  Tothom sap que la consulta s’ha de fer abans que el referèndum escocès el dia 18 de setembre, ja que el seu resultat pot contaminar d’alguna manera o altra el nostre, i tenint en compte que les enquestes no son favorables a la independència es encara més motiu per no caure en aquest parany. Sí amb 10 mesos no hi ha temps per motius tècnics, els haurien de preguntar als organitzadors de les consultes populars que encara deuen riure ara, i per altra banda nomes tindria el nom de incompetència declarada i motiu de relleu per millors professionals.

 

Sense anar més lluny, i parlant de logística, a la passada Diada es va organitzar la Via Catalana, un repte dut des de la societat civil i que va arribar a bon port, per tant aquesta excusa de mal pagador per afavorir el vot contrari i refredar el ànims no es de rebut. Cal ser conscients dels patiments de la societat catalana cada dia que passa com ara, i en el segle on estem ningú es pot creure que es necessiten tants mesos per un referèndum. La data com ja han dit, es marcarà per motius polítics no per motius logístics, seria una burla a la ciutadania de grans dimensions.

 

Tornat al tema de la comunicació del Govern, crec que ja n’hi ha prou de jugar al blanc i negre alhora, o a les declaracions per lliure sobre un mateix tema en diferents mitjans i en formes diverses. En principi un Govern es una entitat cohesionada on en les qüestions fonamentals, i aquesta es cabdal, hi ha una unanimitat de criteri i unes directrius que no poden ser traspassades cada dos per tres, per altra banda arribem a la pèrdua de credibilitat davant la ciutadania que no entén que cada dia es llevi al matí amb les declaracions d’un membre del govern en sentit contrari o diferent al del dia anterior fetes per un altre membre. El president va demanar discreció per la data i pregunta fins al desembre on es farà pública, i això hauria de ser una norma que no hauria de passar per alt.

 

En definitiva, si algú no vol o no s’atreveix amb la consulta hauria de buscar millors excuses, ja que aquesta es un insult a la intel·ligència de la societat catalana.

 

El president espanyol Mariano Rajoy es va encarregar de deixar el diàleg i la reforma constitucional totalment morta, de fet va dir que trobaria una errada iniciar uns canvis que tampoc satisfarien les ànsies catalanes i per tant va tancar la porta amb pany i clau. Per altra banda el ministre Wert volia canviar a mig curs la prestació pels Erasmus, cosa que Europa li ha fet rectificar, una nova paranoia d’aquest personatge, i pels que hagin sentit a Pere Navarro explicant en un embolic que finalment la consulta nomes es pot fer autoritzada pel govern popular, dona idea de la radicalitat que ens trobem a l’altre costat. A Catalunya, ara tots critiquen uns pressupostos restrictius, però que tenen un inici a l’Estat espanyol, el seu espoli, els seus impagaments i els seus límits de dèficit exigits, per tant no caiguem en el parany de criticar les retallades d’un pressupost fet des de la misèria que ens ha abocat l’Estat i que nomes te una sortida. En Marc Gafarot precisament ens parla de les paraules moderació i radicalitat que mai tenen un sol sentit com veiem en aquest procés.

El portaveu socialista, Maurici Lucena ens diu que no renuncien a la consulta sobre la sobirania catalana i assegura que si el PSOE governa a l’Estat Espanyol al 2015 serà més probable la mateixa. Han calgut poques hores per un desmentiment totals des de Madrid replicant que els socialistes mai permetran una consulta ja que no creuen en el dret a decidir. En definitiva un nou ridícul i intent d’engany de la sucursal socialista a Catalunya que ja no es molesten ni a dissimular.

 

En Lucena segueix venen un producte caducat i trampós, per un costat no renuncien a la consulta i la volen posposar al 2015 suposant que nomes amb un canvi de govern a Espanya a favor del PSOE serà una realitat. El secretari d’organització Oscar López des de Madrid li falta temps per donar un bany de realisme i expressar sense embuts que no creuen en el dret a decidir, i per tant no hi haurà cap consulta amb un hipotètic mandat seu. Ofereix la tercera via del diàleg, l’acord i la reforma de la Constitució i ho contraposa a l’immobilisme popular, assegurant que volen mostrar una alternativa global i tornar a connectar amb la majoria social progressista del país.

 

Es pot caure baix, però en aquests moments els socialistes catalans han triat el camí de la caiguda lliure sense fi. Es molt lamentable que el seu portaveu vulgui vendre la seva marca com l’única esperança de la consulta catalana amb un acte de fe que s’allunya de qualsevol realitat, i al mateix dia la crua realitat caigui sobre el seu cap en forma de negativa total i negació del dret a decidir amb total claredat i amb una posició absolutament igual que els populars com a mínim en termes democràtics. De fet la posició socialista es encara més greu, ja que ofereixen una via imaginaria que nomes pretén distreure el personal sense cap intenció. Volen diàleg, ignorant la reclamació de la societat catalana, es la democràcia a la carta i d’esquena al poble, aquest es el seu progressisme, diuen oferir una alternativa global de reforma constitucional, quan ningú a Catalunya els ha demanat això. La llei de lleis espanyola pot encabir perfectament el referèndum català per diferents vies, simplement es voluntat política, i aquesta es nul·la en els dos partits majoritaris espanyols.

 

Fa gracia sentir a dir que volen connectar amb la majoria social progressista, negant ja d’entrada el dret més fonamental de qualsevol democràcia, com es el vot i les urnes, escoltant a la societat, tasca fonamental dels seus representants escollits. Sí això es progressisme ja podem plegar. Això en qualsevol cas es la democràcia rància i conservadora que impedeix avançar a uns nivells normals democràtics i que governa amb diferents partits, però amb el mateix ideari des de fa prop de 40 anys.

 

En Lucena, segueix fent el joc a tot aquest sistema amb una fidelitat i complicitat fora de dubte, més enllà d’alguns escarafalls de cara a la galeria, com les dues votacions diferents al Congrés de Madrid que no tenen res a veure amb ser una simple sucursal socialista a  Catalunya, sense cap voluntat de posar els anhels del poble i la democràcia real en la posició que els hi pertoca.

 

En definitiva, una nova prova d’aquest unionisme imperatiu disfressat de democràcia.

El proper pas en el procès es la pregunta i la data, la segona evidentment sabem que es el 2014, aquest es el compromís, i falta trobar la data concreta més adequada per aquest històric dia pel país. La primera es la que ha re suscitat vells fantasmes entre els que volen jugar a despistar i els que esgoten els últims cartutxos per evitar un pronunciament clar del poble català. Com diu Eduard Voltas en el seu escrit, la pregunta ha de ser sobre la independència i amb resposta binaria de si o no. Qualsevol altra cosa seria un frau que la societat civil no perdonariem i que denunciaríem contundentment. No volem interpretacions anteriors ni posteriors, ni preguntes que  també haurien de contestar altres com el federalisme. Simplement volem votar el que hem reclamat, i el que ha portat aquest procès fins al punt on ens trobem. No ens falleu, ja que els nostres representants han de recollir el que el poble els ha encomanat, res més.