LA CARTA DE LA CEGUESA SILENCIOSA
La resposta de Rajoy a la carta del President Mas, que apart de la petició per una consulta acordada,la va acompanyar de diversos informes i conclusions que li donaven un pes inqüestionable, ha estat decebedora i amb la línia de ceguesa política que ens te acostumat l’Estat espanyol. Vol un diàleg de no se sap ben be que, i posa la llei per prohibir una cosa tant bàsica en una democràcia com el vot i la consulta a la ciutadania.De fet el món ho mira cada cop més amb incredulitat i primer Letònia i desprès Lituània, o el mateix ambaixador americà a Londres han començat a opinar amb el sentit de respecte a la democràcia.
La carta es manté amb aquest mirar cap a un altre costat i aquest menyspreu a la ciutadania, cosa que ja vam veure per exemple amb la candidatura Madrid 2020 i que tots sabem com va acabar. Cap menció a la consultat explícitament, cosa estranya, ja que era el tema clau de la pregunta catalana, però donant a entendre que es impossible per les sagrades taules de la Constitució, amb elements tant fets servir i passats de rosca, com que units som més forts i enfrontàrem millor els problemes i alhora oferint un diàleg sense caducitat, i que crec ja està caducat abans de començar.
Aquesta actitud espanyola no ha canviat, un immobilisme que res te a veure amb una democràcia de qualitat, i que tant sols des de l’imposició i una suposada llei democràtica que impedeix la democràcia nega el poder de decidir a la ciutadania, per cert una societat que ja ha demostrat amb la Via Catalana que camina amb una majoria clara cap a una direcció, i que aquesta es real, i no silenciosa com ens volen vendre.
De fet, segueixen volen enganyar amb el problema legal, quan saben que això es mentida, i tant sols falla la voluntat política i empassar-se l’orgull de veure que això s’ha acabat. No hi ha violència, simplement ganes de referendar aquesta majoria al carrer davant una urna i assumint el resultat tots plegats. Tanmateix, els primers Estats han trencat el silenci i ja donen validesa al procés i un possible reconeixement, mentrestant Almunia segueix insistint amb la nostra expulsió de la Unió Europea, quan tots sabem que no hi ha previst cap normativa que ho reguli, ja que es un cas nou.
Alhora, el president Montilla s’ofereix com a mitjancer per aquest diàleg de sords i ens avisa que no cal confondre desitjos amb realitats, com si la seva persona estigues molt per damunt de tot un poble que per la seva majoria fa un clam per una posició determinada.
La resposta de Mas en forma de resposta del Parlament i com més gran millor crec es encertada, però ara cal pactar data i pregunta per la Consulta, eleccions o Declaració Unilateral amb posterior referèndum, i crec per aquest ordre i amb pulcritud impecable. No podem esperar més, i necessitem uns representants que simplement facin aquesta funció i no emboliquin la troca per intentar aturar un procès que ja no te marxa enrere i que serà un precedent a Europa de com un poble pot assolir la llibertat de forma impecable.
A l’Estat li diria que tard o d’hora hauran de veure que millor negociar, ja que el procés no l’aturaran amb les seves lleis de fireta i la seva conducta digna del règim anterior i fredament que pensin que hi ha un deute, i que no tenim cap obligació de pagar-lo, i alhora pensin que si provoquen expulsió Unió, les seves mercaderies hauran de passar per les nostres fronteres amb tot el que això representa.
Centrem els interessos de partit en accelerar la Independència.
Unim-nos i coordinem-nos per Declarar la Independència Catalana, és la proposta de Jordi Fornas, fa poc batlle de Gallifa.
Si el Poble català ja està fent els deures, l’ANC n’és la mostra, que esperen Ciu i ERC per començar junts a preparar la Independència? Llegiu l’escrit adjunt, sigueu respectuosos amb l’anhel dels catalans i aneu … anem per feina.
Centrem els interessos de cada partit en accelerar la Independència. Sense país no tenim res! … nomès fum i limitacions del nostre carceller.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.
—————————-
Tenim pressa! No busquem excuses de mal pagador!
«l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible.
Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti.»
(Article de l’Avui: “La fal·làcia del Full de ruta” de Cesc Batlle) Cerque-ho al Google.
Fotografia: Presentació de Catalunya Acció a Berga, 9 de febrer del 2005.