ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO PERDEM EL RUMB

8 de setembre de 2013
Sense categoria
Desprès de l’errada del President Mas i la seva legalitat espanyola per la consulta, com si en el món no hi hagués cap altra i el  2016 en un horitzó que ningú ha demanat, les posteriors matitzacions, el clam de Santi Vila dient que no tinguem postures adolescents o de Mascarell dient ben clar que Espanya es una anomalia històrica, i dit de passada la baixada de fums amb el tercer intent fallit de Madrid pels Jocs Olímpics, i on hem vist com fidels a la seva tradició volen vendre que el món s’ha equivocat i no pas ells. Potser caldria no baixar la guàrdia i centrar-nos a la nostra feina que dimecres te un d’aquells dies que dona un tomb amb un territori, i en aquest cas el terratrèmol ha de provocar un salt endavant en el procés que  ningú podrà aturar, i com a mostra aquest vídeo de la cadena a Nova York que dona idea i fe d’aquesta esperança que vivim.

PRESIDENT: ESCOLTI EL POBLE

6 de setembre de 2013
Sense categoria
Les declaracions del President sobre si no hi ha acord per consulta acordada al 2014, directament aniríem a unes eleccions plebiscitàries al 2016, just 6 dies abans d’uns dels esdeveniments cabdals del procés cap a l’Estat propi amb la Via Catalana, son un avís per navegants, i un símptoma que el joc de la política es complex. De totes maneres si les pressions exteriors, i sobretot interiors per seguir endavant son fortes, al costat seu te un poble que el proper dimecres tornarà a refermar el seu compromís amb el procés, que no vol un pas enrere, i que no permetrà que aquest duri indefinidament. El 2014 es l’any, amb consulta acordada o no, i si no pot ser amb altre vies ja conegudes, però sense cap endarreriment. El país no s’ho pot permetre, i la majoria del poble tampoc li perdonaria.

El 2016 no
Vicent Partal
 
Artur Mas va anunciar ahir que si l’estat no deixava fer el referèndum el 2014 la seva proposta seria unes eleccions ‘plebiscitàries’ el 2016, o siga, quan s’acabe l’actual legislatura. Com és lògic, aquesta inesperada proposta va desfermar un terrabastall polític. L’ANC va replicar amb contundència que el país no podia aguantar aquests tres anys de mancances que ens proposava ara el president i jo no puc sinó estar-hi absolutament d’acord.
Des del punt de vista tàctic aquesta proposta desarma literalment el procés davant el govern espanyol. Si jo fos Mariano Rajoy ahir hauria respirat molt alleujat. Perquè la perspectiva de l’enfrontament simplement s’esvaeix. Fins ahir, si Rajoy deia que no a la consulta el govern espanyol podia tenir por de perdre el control de Catalunya o d’entrar en un conflicte del qual, certament, nosaltres no sabíem com eixiríem, però que era de final massa incert també per a ells. Ara, en canvi, el president del govern espanyol sap que pot dir que no a la demanda del referèndum català i no ha de patir per res: pot creure que no passarà absolutament res. 
Des de l’entorn presidencial ahir s’exclamaven de les reaccions immediates. Deien que era injust que la posició del president de blindar un compromís total amb el procés, oferint un pla A i un pla B, hagués suscitat aquesta reacció evident de descontentament. O filtraven, ja entrada la vesprada, que el famós i ben poc de fiar pont aeri va collant Rajoy per trobar una solució acceptable per totes dues parts, i que aquesta proposta d’ara s’havia d’interpretar en aquest context.
Crec que ací és on Mas ha comès l’error polític de més volada. Els polítics han de saber gestionar el capital personal propi. I saben, o haurien de saber, que una imatge es construeix molt lentament i es canvia amb una lentitud exasperant, però que en canvi els clixés retornen sempre i són una amenaça permanent per la persistència que tenen en la memòria col·lectiva. Jo crec que avui Artur Mas té una imatge sòlida. No pas per als seus detractors, és clar, però pense que una part molt important del país, fins i tot del país que no el vota, li reconeix que sense ell tot això no hauria anat endavant. Tanmateix, sempre, sempre, apareix al final la pregunta de si no ens fallarà. Invariablement… 
Personalment, m’he trobat aquesta pregunta a tot arreu, formulada per tota mena de gent i explicitada normalment amb un deix d’angoixa que és evident que neix del conegut pacte que va fer amb Zapatero amb motiu de l’estatut. Un pacte que Mas defensa que va ser inevitable per a treure el país de l’atzucac on érem, però que ningú no pot discutir que va anar seguit d’un engany que ell es va haver d’empassar i que tots ens vam haver d’empassar. I va suscitar tot de dubtes sobre quines havien estat les seues prioritats a l’hora de proposar-lo. Ell pot dir que és injust que això el perseguesca per sempre, però no pot ignorar que això el persegueix. Ho he dit abans: els polítics han de saber que els clixés pesen com una llosa en la memòria col·lectiva i ahir el de Mas va aflorar novament amb una virulència que em va sorprendre i impressionar.
Tanmateix, siga com siga, hi ha el debat de fons, l’estrictament polític. Escoltant l’entrevista deduesc que el president de la Generalitat no creu que estiguem preparats ara per a encarar l’envit de les eleccions plebiscitàries, sinó que ens cal molt més múscul, més tremp. Això és discutible, és clar, però el problema és que una part substancial del país no hi està d’acord. I alerta amb la demostració que es viurà al carrer, dimecres, amb la Via Catalana.
La política és la tecnologia –els romàntics encara en diuen art– necessària per a fer realitat la voluntat col·lectiva de la gent. I per això la gran política, la que no es pot destriar de la història, neix sempre de la gent. És legítim i prudent que algú, especialment algú que té responsabilitats tan enormes com les que té Mas, dubte sistemàticament si té prou forces al darrere. Però si dubta massa o si dubta més d’allò que és raonable la història ens demostra que li pot passar una cosa: que des de darrere li reclamen de cedir el pas, si ell no s’hi veu amb cor. I sincerament jo avui no veig el país convençut que ara no puguem arriscar-nos perquè ens derrotarien; ni, en conseqüència, el veig resignat a continuar aguantant això fins el 2016. 
El Principat ja fa anys que dóna mostres d’una capacitat d’organització impressionant. Les consultes o la Via Catalana són exemples magnífics de com iniciatives estrictament populars i de realització molt difícil han fet canviar la política, de com la ciutadania ha dipositat l’esperança en processos diferents i innovadors i de com això l’ha reforçat. Aquesta és la pressió que puja i és la força menys negligible de la política catalana d’avui, encara que no tinga un rostre recognoscible en els paràmetres tradicionals del parlamentarisme. I encara no ha tocat sostre, ni de bon tros. Tota aquesta gent que eixirà als carrers dimecres se sent molt més poderosa que l’any passat. I dubte molt que accepte com si res una proposta d’aguantar encara tres anys de rituals, quan veuen tan factible l’objectiu que els fa eixir al carrer amb un entusiasme i una fermesa contagiosa i descomunal. 
Menys encara si tenim en compte el dubte final, que és el que em sorprèn més de tots: i amb qui pensa governar Artur Mas el 2015?

EL SIGNIFICAT DE LES PARAULES

4 de setembre de 2013
Sense categoria
Aquests dies sentim gent que demana respecte per discrepar de l’independentisme, i denuncia un pensament únic. Alhora confonen majoria social per una opció determinada amb la via lliure que han tingut fins ara per mantenir l’opció de l’Estat propi com a residual. Per altra banda, aquestes opcions de dependència que defensen no troben al carrer aquest suport massiu que tant esmenten, i per exemple veiem com Ciudadanos i Populars s’allunyen de les activitats del moviment 12 d’Octubre per la Diada i amenacen en no participar als actes institucionals, com si de cop l’11 de setembre hagués canviat de significat sobtadament. De fet i com diu el Víctor Alexandre moltes vegades les confusions son per la falta de claredat en les nostres expressions i aquestes amb el procés avançat han d’anar cap a una claredat que sigui fàcilment identificable.

 
OPINIÓ. 
Víctor Alexandre
Un dels principals elements que dilaten el procés de transició nacional de Catalunya vers l’Estat independent és la por malaltissa tan nostra a dir les coses pel seu nom. No dir les coses pel seu nom provoca, a més d’infinitat d’equívocs i d’un munt de discussions i picabaralles estèrils, una immensa i inútil despesa de temps i d’energia. I és que ja fa anys que aquella dita referida al fet de ‘parlar clar i català’ ha deixat de tenir sentir entre nosaltres. Ni parlem clar, ni parlem català. Ens movem en el terreny de l’ambigüitat i dels eufemismes i parlem ‘catanyol’, que és un patuès de l’espanyol. I si ja és un problema no dominar prou la llengua a l’hora d’articular els pensaments, encara ho és més la nostra indefinició. Així és impossible arribar enlloc. De fet, en termes psicològics, allò que traspua la persona que defuig la definició és que no té cap intenció de canviar res.
Alex Salmond, per exemple, és l’antítesi d’això. Salmond, tot i saber que l’independentisme del seu país és molt inferior al de Catalunya, parla obertament d’independència. Nosaltres, en canvi, tot i tenir la manifestació independentista més multitudinària d’Europa al darrere –manifestació que ja voldria tenir Escòcia– maregem la perdiu i evitem els termes ‘independència’ i ‘Estat independent’ en els altaveus oficials. I la gran paradoxa és que mentre els mitjans de comunicació internacionals parlen obertament de la ‘independència de Catalunya’, Catalunya –la Catalunya oficial– n’evita el mot com si li cremés a la boca.
I el problema no és només aquest. El problema és que la indefinició de l’objectiu afavoreix la indefinició dels adversaris, cosa que permet que en un conflicte de sobiranies nacionals, en un conflicte entre la sobirania catalana i la sobirania espanyola, es defineixi com a ‘nacionalistes’ els partidaris de la primera i com a ‘unionistes’ els de la segona. Sembla increïble, però hi ha milers d’independentistes que, quan parlen, cauen en aquest parany semàntic. Un parany semàntic, fruit de la irreflexió, que ens porta a satanitzar la nostra pròpia causa acceptant que la defensa de Catalunya és ‘nacionalisme’ i la imposició d’Espanya és ‘unionisme’. O, dit d’una altra manera, que allò que els espanyolistes volen mantenir ‘unit’ [per la força], els catalanistes ho volem ‘separar’ [amb les urnes]. Talment com l’amo que titlla de ‘separatistes’ els captius que es volen alliberar mentre ell considera ‘unionista’ el manteniment de la seva submissió.
Si els partidaris de la sobirania d’una nació són nacionalistes, és obvi que els partidaris de la sobirania espanyola són nacionalistes espanyols. Tant hi fa que siguin de dretes o d’esquerres. Són nacionalistes i és així com cal definir-los. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera són tan nacionalistes espanyols com els seus partits, ja que tota la seva acció política no té cap altre objectiu que la subordinació de Catalunya a la nació espanyola. Ells en diuen ‘l’encaix’. L’únic que els diferencia és l’esquer que fan servir cada cop que van de pesca. Però el cert és que tots tres pesquen en les mateixes aigües, tots tres es disputen el mateix peix espanyolista i tots tres actuen plegats en contra dels drets nacionals de Catalunya.
Per això és important que l’independentisme català –i també el govern– deixi de definir-los com a partits ‘unionistes’ i els anomeni com el que són: ‘dependentistes’. És a dir, nacionalistes espanyols. O s’està a favor de la independència de Catalunya o s’hi està en contra. Qui hi està a favor és ‘independentista’, és clar, i qui hi està en contra és ‘dependentista’. No hi ha terme mitjà. No hi ha ‘unionistes’, hi ha ‘dependentistes’. El terme ‘unionista’ és només la disfressa del nacionalisme espanyol. El veritable ‘unionista’ és l’independentisme, perquè aspira a la unió de la Catalunya Estat amb la resta d’Estats lliures, democràtics i sobirans del món.

NEGAR EL DRET A DECIDIR NO ES DEMOCRÀCIA

3 de setembre de 2013
Sense categoria

Les afirmacions del portaveu municipal popular de Tarragona, Alejandro Fernandez, atorgant-se la potestat de negar aquest dret democràtic a la seva ciutat basat en els resultats de dos mocions en el plenari del seu Ajuntament que rebutjaven aquest dret es francament un exercici de cinisme i demagògia que en qualsevol estat democràtic seria rebutjat sense contemplacions, encara que en la democràcia de fireta espanyola es possible ser representant electe i rebutjar el dret a decidir de la societat, tot una paradoxa.

Efectivament, li envia una carta al President Mas per demanar que desisteixi de fer una consultat ja que sense Tarragona no hi haurà legitimitat. La doble votació municipal amb Populars i socialistes en el mateix vaixell negant aquest dret essencial en qualsevol sistema democràtic es la seva coartada, i exigeix respecte per la decisió qualificada i legitima del plenari. Diu que els tarragonins no compartissin aquest dret a decidir, i posa com exemple que no  s’acceptaria el mateix dret per decidir si la ciutat es vol separar de Catalunya o vol ser una comunitat autònoma uniprovincial i per tant demana fer cas a tots els criteris.

Pel que sembla ser escollit representant en un procés democràtic i no defensar el mateix sistema que t’ha escollit es perfectament compatible. Francament utilitzar la demagògia per encobrir una farsa democràtica no es de rebut.  Ningú li pot discutir les votacions en el plenari tarragoní i que degut a la majoria dels dos partits que son al·lèrgics al dret a decidir han portat a rebutjar el mateix, es totalment legítim, nomes faltaria, ara be, amb aquesta dada únicament no es poden treure les conclusions interessades de Fernandez. Seguint aquests raonaments podríem agafar els representants de Tarragona en les darreres eleccions espanyoles i trobaríem que els representants de partits favorables al dret a decidir son una clara majoria, o en les mateixes eleccions catalanes del 2012 veuríem que les coses son molt diferents de com les volen vendre. Naturalment aquestes dades no l’interessen a Fernandez, desmuntarien les seves teories.

En el seu cas una simple i legitima votació al plenari deixa sense democràcia tota una província, es un cas curiós. Ell, per damunt del be i del mal si que te dret a decidir per tothom, però la resta de la població queda per sota i perd aquest mateix dret. Per cert un dret bàsic en qualsevol democràcia i que com a representant de la mateixa, hauria de defensar el primer, i es capaç d’enviar una carta al President de Catalunya per demanar que no compleixi amb les seves promeses i que no deixi exercir la democràcia a la societat catalana.

En aquest terreny esperpèntic, parla de comunitats autònomes uniprovincials o separació de Tarragona de Catalunya, curiosament  coses que ningú ha demanat i que suposo que si li agradarien per consultar als ciutadans. Hauria de saber que el clam de la societat no va en aquesta direcció i si amb la de l’Estat propi que es el que s’ha de consultar als ciutadans, el que ningú demana normalment es que no te cap suport important i per tant no es pregunta, se’n diu democràcia i suposo que a l’Alejandro Fernandez li va una mica gran.

Ja  n’hi ha prou d’aquestes proclames falses sobre la ciutat de Tarragona sense cap base i nomes existents amb interessos concrets electorals i imatges  falsejades sense cap prova que les validi.

En definitiva, es tant senzill com preguntar i esperar respostes, llavors podrem treure conclusions vertaderes, el demes es voler enganyar i fer el ridícul.