LA GRAN MENTIDA EUROPEA
Quan els arguments son febles, la intransigència alta i es te una democràcia on els grupuscles feixistes son legals i fins hi tot reben subvencions, la mentida i la confusió son els millors aliats. Joaquin Almunia diu justament al contrari que fa uns mesos i si assegurava que no es podia afirmar res ja que no hi havia precedents d’un cas com el català, ara resulta que la resposta es que sortiríem immediatament de la Unió Europea, podríem dir que no deixa de ser curiós. Tanmateix el suport de Duran a aquestes afirmacions donen fe de quina part es aliat el polític democristià. La veritat es que Europa ja ha tingut altres casos com la unificació alemanya per exemple i on es va fer forat legal per abordar la nova situació. Ara passarà el mateix amb Escòcia i Catalunya. De totes maneres com diu Anna Figuera en el seu article ser fora o dins no te que ser un drama, ja que tenim exemples ben positius, més enllà d’una cadira al Parlament Europeu.
Fora de la UE? Keep calm
Per a la supervivència econòmica d’un petit estat d’Europa, el més important és formar part del mercat intern europeu. A partir d’aquesta premissa, ens podem preguntar, què passaria si Catalunya esdevé un estat independent i queda fora de la Unió Europea?
Aquest és un dels fantasmes de la por, dels frames que diria Lakoff, que des de fa molts mesos fan voleiar aquells que lluiten –amb tot el dret del món– contra el procés secessionista que vivim al nostre país. Un fantasma que se suma al de les pensions, l’euro i fins i tot als títols universitaris. Però, com tot, la millor arma per combatre les bubotes són els arguments.
En primer lloc em fixaria en alguns estats europeus que són fora de la Unió Europea. Per exemple, Noruega ha rebutjat en diferents ocasions i a través de referèndums formar-ne part. No obstant això, s’integra a l’Espai Econòmic Europeu i a l’Associació Europea de Lliure Comerç amb Suïssa, Islàndia i Liechtenstein. D’aquesta manera, contribueix, també, a la cohesió econòmica i social de la UE al compartir un mercat comú interior on s’hi fa negoci sense haver de pagar aranzels a les fronteres. Un altre cas ben diferent és el del Regne Unit. Forma part de la Unió Europea, però no de l’Eurozona i parcialment de l’espai Schengen. I, curiosament, una de les promeses electorals del seu primer ministre, David Cameron, és la de convocar un referèndum perquè els britànics decideixin si volen continuar o no dins la UE. Per tant, encara que Catalunya no fos membre, en una primera instància, de la gran família europea, sí que podria signar acords bilaterals de caire econòmic i comercial per afavorir les empreses catalanes, i evidentment estrangeres, que tenen seu al Principat. La segona pregunta que hom es pot fer és: quant temps podria tardar la UE a acceptar l’ingrés de Catalunya, tenint en compte que hores d’ara és una de les regions aportadores netes?
Si deixem a un costat l’economia i passem a qüestions més estrictament polítiques, s’ha d’entendre que Espanya estigui jugant totes les seves cartes a Brussel•les. És estat. Un estat que fa de lobby. No ens ha d’estranyar, doncs, que alts càrrecs europeus proclamin obertament que si Catalunya esdevé un estat independent quedarà automàticament exclosa d’aquest gran pastís. Què ha de dir, sinó, el comissari Joaquin Almunia? El que importa, en aquest cas, és amb quins aliats compta Catalunya a Brussel•les. Fa poc més d’un any i abans que tots sabéssim que participaria en la Via Catalunya a Zurich, Amadeu Altafaj, número 2 d’Olli Rehn, va assegurar en una entrevista a TV3 que enlloc està escrit què ha de fer Europa en el cas que un país s’independitzi. La legislació és nul•la i, per tant, s’haurà d’analitzar cas per cas. Fa poques setmanes parlava en un altre article que Catalunya encara era per la UE un no-cas al no haver-hi conflicte –polític, és clar–. Europa, però, comença a estar inquieta, sobretot després del ressò internacional de la Cadena Humana per la independència. Pressiona al Govern espanyol perquè obri la carpeta del diàleg per un oferir un pacte a Catalunya. La tasca dels grups de pressió catalans és ara explicar que el pròxim pas ja no és un millor tracte. Sinó la clara expressió del conflicte: consulta o eleccions plebiscitàries.