LA LLIBERTAT INDIVIDUAL SEGONS WERT
Sense categoria
Desprès de veure ahir el reportatge televisiu “Nomes que un ho demani”, en referència a la sentència judicial que vol enfonsar la immersió lingüística a Catalunya, validant que si un alumne demana la classe en castellà, tot el grup ha de canviar a aquesta llengua, va portar idees interessants, i sobretot el concepte de llibertat del Ministre Wert, i el concepte d’igualtat de l’advocat que va presentar el recurs de l’entitat xenofòba amb la llengua catalana Convivencia Civica. Tots els seus conceptes son basats precisament en que no son universals, ja que tant la llibertat com la igualtat que pregonen son diferents depenent de qui la reclami.
Realment, i segons el ministre la llibertat no es mesura en quantitat, ja que tant li fa si son 2, 20 o 12000 pares que demanen escolarització en castellà. De fet han estat 17 sobre els milers de famílies catalanes. Caldria dir que si li preocupa tant la llibertat individual, no crec que opini el mateix de la manifestació d’1 milió i mig de persones de persones l’11 de setembre reclamant l’Estat propi, caram, en aquest cas com si volen ser 10 milions, desapareix aquesta sensibilitat tant lloable per la llibertat. Son argument que no s’aguanten per enlloc.
El més greu es crear un problema quan no existeix al carrer, i que nomes be donat per l’intenció de perjudicar una sola llengua. Defensen el 50 a 50, quan saben perfectament que al pati, al carrer i en molts àmbits la diferència es abismal, i per tant aquests meitat i meitat en l’únic àmbit que garanteix la supervivència d’aquesta llengua com a eina normal de cohesió, seria la seva mort segura.
Sentir a parlar de les maldats del model català, lloat per Europa, i que ha funcionat correctament tots aquests anys, era simplement una frivolitat. Tanmateix i pel que fa al ministre d’Educació, ignorant que els resultats al final de l’ensenyament en les dues llengües eres igual o millors que a l’Estat espanyol, ja dona idea de la intencionalitat en aquest cas descoberta d’aquest genocides de la llengua catalana, amb aquesta malaltissa obsessió per eliminar-la.
Les declaracions d’un dels pares que van signar el recurs judicial eren totalment significatives, d’origen argentí, i que qüestionava que ningú li havia preguntat si el model li agradava al escolaritzar al seu fill. Suposo que a la seva Argentina deu ser el més normal arribar allà i que el Ministeri o Conselleria pertinent et consulti si et sembla be el model educatiu del país, amb tota la disposició per canviar-lo en cas que no ens agradi, i tot un estat s’adapti a mí. De fet no sabia ni la historia de la nostra llengua, ni els resultats del model, ni res, simplement parlava d’uns drets obviant els de la resta de la humanitat. Tota una farsa que dona idea de la manipulació d’aquestes 10 famílies signants.
Enlloc del món, es pot questionar perquè parlen tal llengua o tal altra, la llengua pròpia es la seva i qui be de fora, per lògica ha d’adaptar aquesta, amb la total llibertat de parlar a casa, amics o al carrer amb la que vulgui naturalment. Però la llengua de cohesió es la pròpia aquí i a la Xina Popular com deia aquell.
Per últim, i amb tot el respecte, la llengua castellana no es la nostra, ni pròpia del territori, cosa que res te a veure amb el respecte i l’ensenyament de la mateixa, però cal veure que sense la vinguda massiva durant la dictadura de persones provinents de diferents punts de l’Estat espanyol amb el seu idioma incorporat, el castellà a Catalunya seria a la majoria del territori molt minoritàri, per tant i com a conclusió no podem fer de l’artificial, el natural. Com tampoc podem fer de la llibertat individual l’excusa per esborrar la resta de llibertats individuals i per suposat les colectives.