ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN ANY DE LLUITA PACÍFICA DES DEL POBLE

General
Ahir l’Assemblea Nacional Catalana va fe un any, on han passat moltes coses i on el full de ruta establert es canviarà a Girona aquest proper cap de setmana ja que els esdeveniments han passat per sobre de les previsions. Molta feina, despertar la societat catalana, i una fita cabal per l’11 de setembre del 2012 que ho ha canviat tot, podríem dir que ha encès la gospira que faltava, evidentment l’Estat espanyol no ens ho posarà fàcil, però amb la seva actitud ens ajuda i molt. Ara cal seguir fent més gran aquesta majoria social i seguir pressionant la classe política per no perdre el rumb sense marxa enrere. Adjunto entrevista amb la presidenta Carme Forcadell que resumeix perfectament el moviment transversal i de la societat cívil que ha despertat un poble definitivament.

CARME FORCADELL  PRESIDENTA DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA
“Sense estat propi estem condemnats a desaparèixer”
“Mas es va trobar amb un milió i mig de persones al carrer i sense res per oferir-los”
“Ha estat molt important que per primer cop el PSC hagi votat diferentment del PSOE”
“El procés l’han de liderar les institucions amb el suport de la ciutadania, però si no fan el que s’ha de fer, haurem de tornar a sortir al carrer”
Fa un any s’esperava que avui seríem on som?
Tan de pressa segur que no. Però aquest era el nostre objectiu i teníem clar que hi havíem d’arribar. Van passar dues coses molt juntes que van precipitar els esdeveniments: la manifestació de la Diada i el no de Rajoy al pacte fiscal. Si hagués dit que sí, crec que no s’haurien convocat eleccions perquè el president Mas hauria pogut salvar la legislatura. Amb la manifestació i el pacte fiscal descartat, s’havien de convocar les eleccions.
Què va pensar quan va veure que hi havia un milió i mig de persones reclamant la independència?
Molta alegria de veure tanta gent i alhora preocupació que no passés res. Si alguna cosa sortia malament, seria el primer que ressaltaria la premsa espanyola. Quan vaig ser completament feliç va ser al vespre. Havíem de ser molts perquè les coses canviessin, i vam insistir molt que fos una manifestació per la independència.
Aquesta és la demostració que la ciutadania pot influir en la política i que la participació no només vol dir votar?
Va ser el primer cop que la societat civil es va fer seu un canvi, un trencament amb el que s’havia fet fins aleshores. A meitat de legislatura, vam dir: hem de canviar les coses perquè no anem bé. Això és positiu perquè demostra que les coses es poden canviar si treballem junts i amb un objectiu clar. Si molta gent dóna suport a una idea, els polítics han d’acabar canviant, perquè ells volen tornar a sortir.
CiU s’ha adaptat per sobreviure a la manifestació?
Jo crec que el gir tan sobiranista no l’haurien fet. Amb la negativa al pacte fiscal hi va haver el convenciment que s’havien esgotat totes les vies. Mas es va trobar amb un milió i mig de persones al carrer i sense res per oferir-los. És cert que la manifestació és la prova palpable que els ciutadans tenim força. Si anem units podem arribar a modificar la política i ser protagonistes dels canvis socials.
Va qualificar d’històrica la majoria sobiranista al parlament. Els interessos partidistes poden minimitzar el procés?
Crec que ara no. És un camí de no retorn, ja no hi ha manera que es faci marxa enrere. Això el president Mas i l’Oriol Junqueras ho tenen molt clar, i l’ANC també. La gent està molt decidida i ha perdut la por, i veu clar que si volem sobreviure com a catalans hem de tenir un estat, perquè si no estem condemnats a desaparèixer.
L’ANC ha demanat que no s’adormin amb la consulta.
S’ha de fer aviat perquè aquesta situació de tensió no s’aguanta. Tenim una situació de crisi i, a més, un Estat espanyol que ofega econòmicament i que vol trencar la cohesió social i l’estat del benestar perquè la gent s’aixequi contra el govern de Catalunya. Per tant, ens cal ser ràpids.
Vol dir que es va lent?
Quan es convoqui la consulta les coses s’acceleraran, perquè ara l’Estat demostra que farà el possible perquè no es faci. És possible que suspenguin l’autonomia, que inhabilitin Mas… El procés té un tempo, però s’accelerarà. I més, veient el comportament antidemocràtic de l’Estat. No hi ha separació dels tres poders, ni llibertat d’expressió. La setmana passada en vam tenir un exemple amb el fiscal general de Catalunya…
Aquest any, qui l’ha sorprès més gratament?
El president Mas em va sorprendre en tot el procés que va fer des de l’endemà de la manifestació. I també ha estat molt interessant que per primera vegada el PSC voti diferentment del PSOE, això és molt important.
I negativament?
No em va agradar gens la campanya de la por del PP, així com el tema de les escoltes. Resulta que la senyora Camacho denuncia que l’han espiat, quan sabia des de feia dos anys i mig que s’havia comès un presumpte delicte i no va dir res. Cinisme.
I ara què?
Aprovarem un nou full de ruta, proposarem la consulta abans del maig del 2014 i continuarem fent extensió social i vetllant pel procés.
Però l’ANC ha de continuar fent pressió o deixar que les institucions liderin?
Els processos d’independència pacífics es lideren des dels institucions amb el suport de la societat civil. Els el donarem si fan el que han de fer. Si no, haurem de tornar a sortir al carrer.
Estem perseguint una utopia?
No serà fàcil perquè l’Estat ens ho impedeix. Però ho aconseguirem perquè en contra de la voluntat d’un poble i la democràcia no hi ha res a fer. No tot seran flors i violes, i el principi serà complicat, per la crisi. Però al cap d’uns anys estarem molt millor. De fet, hi guanyarem, tant els catalans com els espanyols. L’Estat espanyol es cohesiona contra Catalunya i farà que es replantegin moltes coses. I nosaltres no estarem tan pressionats. Hauríem d’aconseguir ser bons veïns.

ODI CONTRA CATALUNYA

General
 

El mateix dia hem vist que dos persones com Sanchez Camacho i Carmen Chacon han fet, la primera rebutjant els Mossos i fent crida a la Policia Nacional, i la segona fent crida a no trencar la unitat PSOE-PSC sota cap concepte, ja que la unitat espanyola va davant de tot. Realment, més enllà de les ideologies son dos personatges amb el mateix objectiu, com es que res es bellugui en la relació Catalunya i Espanya, al marge del que vulguin els ciutadans, o al marge de la democràcia més elemental. Fa molt de temps que han quedat en evidència i no deixen de provar-ho.

 

Efectivament, la líder popular torna a fer joc brut contra Catalunya i mostra el seu menyspreu al seu cos policial dient que no hi confia. De fet la denuncia a Metodo 3 ja va ser a la Policia espanyola precisament per impedir que els Mossos portessin el cas. Ara segueix la seva deslleialtat total i dona validesa a la informació de La Vanguardia on ens diu que el Director General de la Policia catalana va recollir una dona que sortia del domicili del director de l’Agència de detectius poc abans de ser detingut, fet desmentit per la mateixa policia catalana i que Camacho evidentment no ha donat cap credibilitat, i ha posat per davant un mitjà sense confirmar. De fet el contingut del famós sopar de La Camarga ha estat silenciat i ara vol evitar que els secrets siguin descobert per cossos catalans.

Realment, aquesta guerra bruta es una evidència que durarà fins al final, fruit de la desesperació de l’Estat per frenar el procés sobiranista i enredar la troca el màxim possible, personatges com els dos esmentats son puntals per aquesta feina. La Camacho te molt a amagar i es permet donar lliçons de corrupció, quan el seu partit està ple de casos i un com el cas Barcenas que empastifa molta gent del mateix partit, de totes maneres, això no l’interessa massa, i la seva convers al famós sopar te molt de suc que ha quedat ben amagat i ara amb la seva actitud totalment fora de qualsevol normalitat, ja que llença el missatge que no confia en la policia catalana i demana a la policia espanyola com a bona filla de Guàrdia Civil que la protegeixi i de pas els secrets quedin entre els que considera els seus. Una actitud deslleial d’una dirigent que ha perdut totes les formes i on el seu partit ha quedat perfectament marcat a Catalunya pel poc respecte a la democràcia i la mínima ética parlamentaria com vam poder veure marxant del hemicicle desprès de votar la declaració de sobirania, amb una actitud de falta de respecte que ara torna a quedar molt clara. Qualsevol notícia sense validar dels mitjans, com passar amb la campanya electoral amb El Mundo o ara amb La Vanguardia es donada com un fet real i munició per atacar a Catalunya sense cap mania, per damunt de la mateixa societat catalana i les seves institucions. El mateix podem dir de la Chacon i la seva obsessió malaltissa per guardar la unitat espanyola per damunt de la democràcia.

Son persones fora del context, i que els esdeveniments els han agafat amb el pas canviat, i que demostren que sense cap tipus d’escrúpol intentaran fer guerra bruta fins al final per evitar que els ciutadans catalans decideixin el seu futur lliurement, de totes maneres veuen com cada cop més son residuals al territori on han estat escollides que cada cop més majoritàriament no admet representants d’una democràcia que precisament no respecten la voluntat popular sigui la que sigui.

4 ANYS DEL PRINCIPI DEL SOMNI

General
Llegint avui l’article de l’Enric Canela, m’he adonat que el dia 7 de març va fer 4 anys d’un fet inoblidable, com va se els Deu mil a Brussel·les. En el meu cas un viatge llampec d’anada i tornada el mateix dia des de Girona, carregat d’il·lusió amb una cita a cegues per internet, un context totalment diferent, i com anècdota, sempre recordaré quan a l’Autopista des de Tarragona on visc cap a Girona a les tres de la matinada, i amb la meva estelada al seient del costat, vaig trobar un control de la Guàrdia Civil armament amb mà que reconec em va preocupar una mica. Passat això, l’experiència viscuda a Brussel·les amb uns amics, i més de 10 mil compatriotes reivindicant l’Estat propi pels seus carrers era per posar-nos la carn de gallina. Avui justament que l’Assemblea Nacional Catalana fa un any, i on poso el meu granet de sorra per arribar a l’objectiu, si mirem endarrera veiem que nomes 4 anys han estat suficients per passar a un context totalment diferent que ens posa a tocar el nostre somni de llibertat. Us adjunto el vídeo oficial que pels que també hi vau anar ho recordareu i altres descobrireu aquest fet clau per la nostra autoestima com a poble.

IBARRA: JA N?HI HA PROU D?INSULTS I POPULISME BARAT

General

L’Expresident extremeny Juan Carlos Rodriguez Ibarra, i ara membre del Consell d’Estat, en una entrevista televisiva va comparar el President Mas amb Hitler o Mussolini i el procés cap al dret a decidir el nostre futur que planteja el Parlament, simple colpisme com en el seu dia va fer Tejero. Crec que es pot ignorar, però potser ja n’hi ha prou de voler equiparar simple democràcia amb l’horror més gran que ha viscut Europa a la seva història. Cal veure com persones com Jordi Cañas de Ciudadanos, encara ho defensa i demostra la seva baixesa i falta de qualsevol tipus d’ètica, unes declaracions fetes des del fetge i barrejant els seus sentiments respectables amb la realitat que per sort no esta a les seves mans. Es l’Espanya que accelerarà el nostre procés sense volta enrere.

Efectivament trobem reaccions com en Cañas que corrobora que ja hi ha data pel cop d’Estat, el 2014, i atribueix la provocació extremenya a la provocació sobiranistas amb fases com que els andalusos son uns dropos o Espanya ens roba, per defensar el que no te cap defensa, l’insult sense fronteres. El PSC ni fred ni calor, mès enllà de lamentar aquestes paraules d’aquests personatges cavernaris sense cap tipus de pudor, i on per cert el PSOE es un gran col·leccionista. Ibarra diu que volem fer un cop d’Estat des de dins el sistema, i els espanyols no hi estan acostumats, la proposta del Parlament de consultar marxar d’Espanya ataca la Constitució i aquí ho equiparà al colpisme, per tot seguit equiparà el nostre president a aquests monstres del passat.

Tanmateix i sistemàticament hem d’aguantar simplement per demanar democràcia i consulta  a la ciutadania, un fet normal en qualsevol sistema democràtic, injuries de tot tipus des de l’Estat, i personatges com aquest posant el nazisme a la seva boca per barrejar-ho amb el nostre dret legítim i pacífic de decidir el nostre futur. Aquest personatge es membre del Consell d’Estat, com diria aquell, si aquests tenen que aconsellar el govern espanyol ja no ens pot estranyar res. Tenim una gran llista amb aquesta caverna que ves per on, es troben amb un fet que mai els havia passat pel cap, la simple voluntat popular dels catalans de decidir el seu futur, i amb una majoria crec bastant clara a favor de l’Estat propi, un projecte il·lusionant que entenc contrasta amb el no projecte que te un espanyol, intentar sobreviure de la crisi i poca cosa més. De fet això nosaltres ho estem patint per partida doble des de fa molts i molts anys amb un xoc permanent, on un no ha tingut prou força per assimilar l’altra, i aquest darrer la convicció o la potencia per marxar en solitari. Ara ha arribat el moment, i aquests personatges amb la paraula nazisme o Hitler a la boca francament son detestables, per no dir miserables. Poden expressar els seus desitjos, però mai aquests insults a tot un poble i a la democràcia, per la seva mentalitat colonialista i de pensament únic, que no arriba ni al més mínim respecte a la voluntat popular més elemental.

De fet son més arguments i nova munició per veure que aquesta etapa arriba a a la seva fí, si no es pot fer finalment una consulta, es farà per unes eleccions plebiscitàries o per una decisió del Parlament, els representants del poble amb posterior referèndum en un altre context, però la partida no te volta enrere. Un estat on el dret a opinar es prohibit es nociu per qualsevol que estimi la democràcia o la llibertat, i el cas recent del Fiscal General de Catalunya, o la declaració sobiranista al TC, son exemples del que mai voldria pel meu país. Deixem tots els Ibarras enrere i comencem el nostre propi projecte col·lectiu.

 

EVOLUCIÓ O INVOLUCIÓ

General
El ministre Margallo afirma que no visitarà Gibraltar fins que no hi hagi la bandera espanyola, i que quan hi sigui hi vol ser com a ciutadà normal. Aquesta mentalitat feixista i antidemocràtica, es la protagonista a l’Estat espanyol, no volen saber, ni escoltar el que volen els ciutadans gibraltarencs, i ni tant sols la realitat britànica del lloc, simplement la conquesta a qualsevol preu. Per altra banda i suposo dins la seva curta mentalitat, se li hauria de dir que la resta de ciutadans del món que no som espanyols, també som perfectament normals, ja que el món es molt gran, i no acaba als Pirineus. En aquest context l’escrit de Quim Torra sobre l’evolució a Catalunya dels independentistes, deixa molt clar com es marca l’evolució d’una societat, en contrast amb les mentalitats aturades en el temps per sempre més.

Elogi dels vells independentistes
Quim Torra
L’edat és incerta, però tenen una cosa en comú: han estat independentistes tota la vida.
En aquells anys que el catalanisme maldava per trobar un cop i un altre l’escletxa per on “encaixar” un projecte comú per Espanya, ells ja s’havien adonat de l’absurditat d’aquesta bogeria. Quan any rere any s’anaven aprovant pressupostos i pactes de governabilitat, ells advertien que Espanya ens espoliava. Quan en les manifestacions es cridava “Som una Nació”, ells puntualitzaven que una nació sense Estat és un naufragi segur. Quan per a uns, atrapats en la teranyina espanyola, semblava tot tan complicat, ells en canvi plantejaven arguments senzills i entenedors: llibertat, democràcia, justícia social, estat català.
En l’època daurada de les dobles i triples lectures i de la neollengua política catalana, la seva espontània claredat era combatuda amb un somriure burleta o una esquitxada general de tòpics (resistencials, minoria extremista, somiatruites, etc.). Elecció rere elecció veien com el poble, majoritàriament, optava per seguir lligat a Espanya. I tanmateix, seguien celebrant conferències sobre Batista i Roca, o sortien al Fossar de les Moreres amb l’excusa d’algun homenatge, o acudien cada any a recordar l’assassinat dels germans Badia o viatjaven fins Perpinyà o València, sabent que la fita final és l’alliberament de tota la nació catalana.
Ells eren els que afirmaven: “home, la fórmula que ens permet sobreviure com a país és la independència, que a més és l’única que només depèn de nosaltres, donem-li suport”. Error. Se’ls acusava de caure en la trampa de la precipitació, per vastos i radicals. Desenes de dits acusadors dels herois de la moderació i el seny els apuntaven amb els dits: irresponsables!, immadurs!, sense sentit d’Estat!
I avui que la majoria del país ha abraçat el que ells defensaven de fa tants anys, em sembla de justícia recordar-los i agrair-los tants anys de lluita solitària. 
Ah!, estimats lectors, quina lliçó, quina bellíssima lliçó! Un acaba gairebé alegrant-se d’haver viscut aquests anys de renúncies i cadenes només per haver pogut tenir la sort d’escoltar els últims udols triomfants d’aquests vells independentistes. Quin contrast tan enlluernador entre la por d’uns i la seva jove audàcia; la impotència d’altres i la seva tossuda voluntat d’ésser costi el que costi -fins el final; el pactisme tàctic de tants i la seva feréstega intransigència. 
Avui ells tranquil·lament segueixen mostrant-nos el camí: ara un combat per dignificar el Fossar de les Moreres, ara la neteja de la tomba dels catalans il·lustres, ara una parada el diumenge al matí en alguna plaça del país per repartir algun fulletó . Sí, tot plegat poc glamourós i sense importar-los els somriures burletes de molts, de tants cosmopolites perduts en l’espai sideral i de tants extremistes de centre, incapaços d’entendre que hi hagi gent que dediquin la seva vida a un ideal.
Els vells independentistes no moren mai, no poden morir mai, perquè senzillament encara necessitem la seva esperança, la seva il·lusió i la seva joventut. Una pàtria malferida no serà mai una pàtria perduda, va escriure, a l’exili, Amadeu Hurtado. No ho era aleshores i no ho és avui. Quina lliçó.

GALLARDON I LA CONTAMINACIÓ

General
El ministre de Justícia espanyol avisa a jutges i fiscals que es mantinguin al marge d’alguns debats de caràcter polític per evitar  influencies en processos en què s’han de poder intervenir si és necessari resoldre un conflicte que s’en derivi, i el magistrat quedi contaminat i perdent l’objectivitat. Unes declaracions per justificar la decisió amb el Fiscal Superior de Catalunya i que podríem trobar amb declaracions de fa 50 anys sense notar la diferència. Una vegada més queda molt clar que la democràcia de fireta espanyola no deixa marge de maniobra i no entén de dret a decidir.

Efectivament, Gallardon ha justificat així l’expedient obert pel cas esmentat, i que ha provocat la dimissió del principal protagonista abans no fos rellevat fulminantment, parla de contaminació, i de les limitacions que tenen els jutges o fiscals que no tenen la resta de ciutadans i regulades per llei, per no intervenir amb judicis on prèviament han expressat la seva opinió, cosa que per cert sembla no afecta a Torres Dulce, que sentencia sobre temes polítics, i no sembla que l’afecti la contaminació. La resposta del Parlament a aquesta i altres qüestions que ataquen directament la democràcia serà aprovar al Parlament la resolució sobre el dret a decidir que el Congreso va tombar, i que va provocar el cas dels socialistes catalans, i la controvèrsia amb la seva cap, que per cert va qualificar la votació de pantomima.
Es curiós veure com els conceptes amb democràcia o sense no han canviat a l’Estat espanyol, parlar dels jutges o magistrats, un dels 3 poders, i bàsic en qualsevol estat democràtic amb els termes que utilitza el Ministre Gallardon no es de rebut. Es evident que aquest poder com deia, ha d’anar separat dels altres, tant el legislatiu com l’executiu, i tots sabem que no es així, nomes cal veure organismes com el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial per veure que la seva contaminació, utilitzant els mateixos termes es una realitat que els fa simples organismes on els partits van negociant les seves incorporacions i baixes, com s’acostuma a dir el sector conservador i el progressista, depenent de quin partit l’ha escollit, cosa que ja d’entrada dona símptoma del seu caràcter totalment parcial, i que hauria d’impossibilitar qualsevol decisió dels mateixos. Per altra banda un jutge pot opinar del que vulgui, exceptuant si es un cas que ha de dirimir evidentment, però defensar la base de la democràcia, com es el dret a decidir de la ciutadania advertint que el sistema legal vigent no hi dona cap sortida fàcil, es una obvietat que en una democràcia normal segurament ja no hi tindria cabuda, i no estic d’acord que sigui cap aspecte polític, es la defensa de l’arrel del mateix sistema democràtica que qualsevol persona que ha d’impartir justícia tindria que ser la seva prioritat, però esclar en un estat amb pensament únic, que nega el diàleg i que viu d’esquena a una bona part de la ciutadania, això es contaminar i així es justifica les actuacions d’un magistrat que per cert si que pot saltar-se aquestes regles, ja que en aquest cas van en la línia desitjada per l’Estat.
En definitiva, unes justificacions que també podríem portar directament a la pantalla en blanc i negre i que ens podrien transportar a temps passats de mal record, i que sembla alguns no volen, ni pretenen oblidar mai, ja que les pràctiques segueixen sent les mateixes, encara que actualitzades.

TORRES DULCE: TORNEM AL NODO

General
El fiscal general de l’Estat Eduardo Torres Dulce, destituirà el fiscal superior de Catalunya Martín Rodriguez Sol, simplement per opinar que es legítim que Catalunya aspiri a consultar als seus ciutadans el futur polític del país, aclarint que no ho permet el marc legal. Es una nova prova de les actituds de l’Estat espanyol, aquesta es la seva manera de defensar la llibertat d’expressió i la seva opció per Catalunya, la negació de qualsevol diàleg i la guerra bruta per sistema. Cada dia que passa es més urgent accelerar el procés per allunyar-nos d’aquesta gent, això ja es irrespirable.

Nou cop d’efecte antidemocràtic espanyol, les declaracions i opinions de Rodriguez Sol son censurades i castigades, de fet ja se la citat a declarar, però el relleu es clar. No ha estat escoltat que en l’actual marc legal no es possible, i amb la llei de consultes es podria preguntar, però sense entrar de ple a la qüestió sobiranista. De fet les seves afirmacions donant legitimitat a consultar als ciutadans, advertint que no hi ha un marc legal que permeti referèndums d’aquest tipus, i donant importància  a donar resposta al poble quan vol expressar el que vol han estat el detonant. Prèviament ja va provocar enuig l’informe sobre l’esborrany policial que va publicar el Mundo sobre els suposats comptes del President a Suïssa. De totes maneres el Fiscal de Catalunya va resumir molt bé la situació fent un símil del viatge d’Ulisses i el procés català, dient que els bitllets pel viatge a Itaca els poden tenir a Madrid, i que aquests no son favorables als creuers.
Una nova mostra de l’actitud espanyola, es prohibit opinar que la gent te dret a decidir el seu futur, i que una consulta tot hi no esta prevista a la legalitat vigent, te que donar sortida a la democràcia, advertint totes les dificultats. Això tant simple permet l’Estat destituir el Fiscal General de Catalunya. Es tot un despropòsit de grans proporcions, i que ha destapat l’Espanya més sordida, i on el tuf a altres temps cada dia es més insuportable. De fet es permeten declaracions de militars amenaçant amb l’exèrcit a Catalunya, i gairebé no tenen cap transcendència quan en qualsevol estat democràtic serien motiu de destitució immediata, però l’Espanya del NODO no s’atura, sense arguments i contra la democràcia, però amb la prohibició del diàleg per bandera, i la retallada de drets als catalans com objectiu. Tots pensàvem que les reaccions espanyoles no serien favorables, però tampoc molts imaginàvem passar-se pels forro fins hi tot els mínims democràtics més essencials, ancorats en un passat de falta de llibertat que segueix actualitzat en aquest nou context. La situació dia a dia es fa més insuportable, i cal anar per feina amb cap, però amb decisió, explicant tots els greuges, i començar a deixar de jugar en aquest sistema viciat que no ens porta enlloc.
Cal esgotar les vies de diàleg, però pensant que Espanya no en vol, per tant Europa, el món i el convenciment intern ha de ser l’objectiu principal abans de prendre la gran decisió, sigui per consulta, segurament cada cop més llunyana, eleccions plebiscitàries o declaració unilateral, això si, assegurant la jugada, ens hi juguem el futur, i sobretot la supervivència de les noves generacions que puguin gaudir del seu estat del benestar i d’una democràcia real, moderna i on quedin desterrades per sempre, actituds i pensament com els que ens toca viure en aquest moment.

XOC DE TRENS

General
Aquest cap de setmana, a Suïssa van exercir la democràcia amb normalitat, i van decidir en una de les moltes consultes directes als ciutadans que tenen cada any, i per un 68%, limitar les retribucions als directius de grans empreses, on els seus accionistes tindran la paraula final.  Aquest fet tant normal en una democràcia natural i plena, ens diu mès enllà del resultat de la votació, que els ciutadans suïssos tenen més drets que els catalans que reben negació del seu dret a decidir per part de l’Estat espanyol. Una situació que s’agreuja amb l’ofec econòmic i la propaganda contra Catalunya que podem veure cada dia en mil i una cadenes i mitjans espanyols. Per això, i com molt bé diu en Pau Vallejo en el seu article, no s’entèn com el Govern de la Generalitat no ho repeteix mil i una vegades, i alhora no afebleix un mitjà cabdal com TV3 amb la retallada de corresponsalies, quan hauria de ser utilitzat amb força i sense vergonya simplement per dir la veritat contrastada. Això es una guerra, en el sentit metafòric de la paraula, i s’ha d’estar disposat a lluitar per guanyar-la. Fent veure que no passa res, i assumint les culpes que no et pertoquen, nomes es pot portar a la derrota.

Fins quan President?
Pau Vallejo
 Llegir les paraules d’en Junqueres demanant al president Mas expliqui millor que les retallades són conseqüència directa de la política del govern espanyol, no fa més que aprofundir en la sensació que fa dies que tinc, de què no anem bé.

A qualsevol de nosaltres, immersos en cercles independentistes com estem, no se’ns escapa els greuges constants dels successius governs espanyols envers a Catalunya. L’espoli fiscal, passant pel sistemàtic ofec econòmic, plenament intencionat, al que el govern de l’estat ens sotmet, fins el darrer intent d’imposar l’alliberament dels horaris comercials que tant de mal poden fer al nostrat comerç de proximitat, són per tots ben coneguts i no paga la pena posar-me ara a entrar en el detall.

Però i la resta de la població? D’aquells que no estan tan involucrats en el món independentista. No estan reben, massa sovint, que el motiu de les retallades són producte de la mala gestió de governs autonòmics? No se’ns estarà diguen massa insistenment als catalans, per part dels unionistes, especialment per gent de partits com el PP, PSC, C’s i des de tots els mitjans informatius, tant espanyols com de catalans que si no es subvencionés tot allò que és identitari, no faria falta tanta retallada en assumptes tant sensibles com en sanitat, educació o ajuts socials? No heu sentit com un corcó a certs personatges mediàtics del món unionista repetir fins la sacietat, com de bé ens aniria a tots, si retalléssim als mitjans públics d’informació que depenen de la Generalitat? Quina casualitat, oi?

I si enlloc de seguir-los-hi el joc i continuar en això tant català d’estar instaurats en la vergonya del que diran, ens fem grans de sobte i ens deixem de manies de voler aparentar ser els més nets del món? Si des de l’unionisme s’acusa constantment a TV3 de ser un ens nacionalista català i una fàbrica d’independentistes, per què no fem del seu malson una realitat?

Que tal si fem ús dels mitjans de comunicació públics precisament per això, per fer pública l’autèntica realitat del país i quines són les penúries que patim i les causes autèntiques que les provoquen? Per què no es declara des de la Generalitat i es dóna validesa des d’una majoria parlamentaria el fet que estem en una situació excepcional que requereix mesures excepcionals? Per què no se’ns demana que acceptem tota aquesta penúria com quelcom transitori i a la que posarem fi amb l’alliberació nacional i que tenim perfectament identificada com a fruit de l’ofec al que som sotmesos pel govern de l’estat, precisament per fer saltar pels aires qualsevol govern sobiranista i dels pocs mitjans de comunicació dels quals en podríem fer més bon ús?

Algú s’ho creu que la televisió o la ràdio pública catalana està al servei de la causa independentista? Cal que faci una llista dels personatges que desfilen cada matí per les tertúlies de la televisió o ràdio catalanes i de quin és el discurs que defensen? Cal que recordi qui comanda el programa matinal de sis hores de durada a Catalunya Radio i de qui són alguns dels seus col·laboradors assidus? Tals com el senyor Girauta, de conegut posicionament super espanyolista, el qual si no surt com a tertúlia a TV3 és perquè no va acceptar la retallada de sou, quan és el primer que en demana les restriccions de l’ens.

On seriem ara sense una ERC, que no va parar de demanar les balances fiscals fins aconseguir que un any es fessin públiques, o sense una Convergència que durant anys va saber construir certes estructures d’estat com la mateixa TV3? Us imagineu vivint en una mena de província espanyola amb una Llanos de Luna com una governadora civil, a l’estil de l’antic règim, passejant-se amunt i avall? Amb tots els mitjans de comunicació només de caire espanyolista i sent manats per polítics que es diuen catalans i que estan encantats amb el nostre empobriment sempre que sigui per a bé de la pàtria espanyola?

Fins quan haurem d’esperar per a què CiU trenqui tots els lligams que va contraure amb el PP la passada legislatura, a canvi de la governabilitat i l’aprovació dels pressupostos? Fins quan haurem d’acceptar que el CAC prohibeixi al Canal Català emetre el vídeo que explica l’espoli i altres continguts de caire independentista, mentre que tots els catalans tenim accés a emissores que donen suport inclús a missatges violents en contra de les nostres aspiracions?

No hauria en aquests temps d’urgència nacional, el president Mas, fer ús de tot el potencial informatiu del que disposem i sortir per antena més frequentment a detallar tots i cadascun dels atacs que rebem de Madrid i tot el que hem de retallar per haver d’ajustar-nos-hi? Cal recordar que retallar una mica més d’aquí o d’allí són mesures que responen més a qüestions polítiques i al seus interessos. Però l’assumpte de fons són faves comptades. Se’ns demana retallar 4.000 milions, l’estat se’n queda dels nostres impostos quatre vegades més i allà on no arribem un cop que ens han tallat i continuen tallant totes les fons de finançament, ens fan un préstec, que no pas ens donen, dels nostres propis diners a un alt interès, per a què anem tirant i ens anem enfonsant cada dia més. Per tant, queda clar quina és la primera i única cosa a retallar i tot aquell que no la vegi, poc té a veure amb la pertinença o estima d’aquest país i de la seva gent.

De moment, que l’últim apagui la llum

LA CENTRALITAT POLÍTICA

General
 

Les paraules de Duran i Lleida dient que no es resigna a deixar que ERC passi al davant de CIU, i que ni tant sols el consola que hi hagi una majoria a favor de l’Estat propi amb la seva formació en segon lloc, ens deixa ben clar que el que menys l’importa a aquest polític es el procés que compleix el mandat de la societat catalana, i segueix amb les batalletes de curta volada sense assumir cap errada, i amb el partit per davant del país. Com li han respost des de CDC, la centralitat es el dret a decidir i el nou panorama no admet personatges com aquest que intenten frenar el nostre camí des de dins, i es creuen que el temps segueix ancorat en el passat.

 

Efectivament en Josep Rull ha respost en relació a la suposada pèrdua de centralitat de CIU, que aquesta està en el dret a decidir, i ha demanat complir el programa electoral, un contracte que no admet ambigüitats que generen gran rebuig entre la ciutadania. De fet Duran no discuteix l’acord de govern, ja que el veia com a únic possible, però si que les retallades siguin pel seu partit, i el discurs sobiranista pel seu soci, oblidant la seva incapacitat per governar en l’època del tripartit. No te cap autocrítica per la seva gestió o el seu partit, i alhora cap pels pals a les rodes que ha posat en el projecte de Mas, amb la vella tàctica de desgastar al seu soci, però mai trencar amb ell. Precisament aquesta possibilitat especula un pacte a la navarresa amb els Populars, on avui ens trobem al seu portaveu Enric Millo defensant la impugnació de la Declaració de sobirania, com la resposta democràtica a qui intenta trencar la convivència, defensa el diàleg per superar la confrontació, i acusa al Govern per l’impagament de la despesa farmacèutica, quan te les competències i els recursos, oblidant qui no paga a Catalunya.

Resulta francament esgotador haver de sentir en Duran i els seus discursos que ja semblen de fa molts anys, ja que sembla viu en el mateix escenari de fa deu anys, sense cap mirada a l’exterior per comprovar que efectivament la societat ha canviat i l’escenari també. Per molt de greu que li sàpiga, la centralitat com diu en Rull es el dret a decidir, i el clam per l’Estat propi, la manifestació de l’11 de setembre, les diverses enquestes i els programes electorals del partits amb els resultats que tots coneixem son un aval irrefutable. Tampoc sembla haver entès que un dels punts principals de l’esmentat programa, no subsidiari, no es pot ventilar amb ambigüitats calculades que durant tants anys han fet tant mal a Catalunya, i la societat exigeix el seu compliment. De fet aquest paper seu a Madrid per no denunciar el que era i es un fet inqüestionable porta al tema de les retallades, i com diu en Junqueras, aquestes i durant aquests preparatius per la Consulta s’hauran de fer, però denunciant, i deixant ben clar qui son els autèntics culpables de les mateixes amb els seus impagaments premeditats, el seu espoli desmesurat, i les seves exigències fora de qualsevol lògica, no es qüestió de quedar be o malament, guanyar vots o perdre pes, simplement explicar la realitat, i ells en tenen tots els arguments i la posició per fer-ho sense embuts. Es tracta d’assumir errades com els mateixos casos judicials de finançament del partit que no es poden passar de puntetes sense assumir cap responsabilitat, i es tracta de que ara ens juguem el futur del país, i no un grapat de vots miserables en una Catalunya autonòmica sense cap poder real per exercir. Alhora s’hauria de preguntar si la seva actitud ajuda molt quan sembla remar en direcció contraria, i naturalment d’això no en diu res, però la gent ho valora negativament com no pot ser d’altra manera. Per últim aquesta especulació sobre el pacte a la navarresa amb els populars, el portaria a assumir tarannàs com el d’en Millo que ens justifica la impugnació com una resposta democràtica i demana diàleg. Caldria dir que la democràcia es deixar que els ciutadans votin en unes urnes i no prohibir les mateixes. Pel que fa trencar la convivència, expressar la opinió, i que la minoria accepti el resultat de la majoria, això es la base del sistema democràtic essencial i no trenca res, a no ser que es pensi en altres sistemes que ja fa anys van acabar amb la mort del dictador al llit. Demana diàleg, quan fa pocs dies van votar a Madrid contraris a una petició de diàleg entre els dos governs per poder celebrar una consulta si arribava el cas, en que quedem, diuen no a la conversa i ara demana suposo monòleg, que es el que estan acostumats des de fa molts anys. Per últim, cal molt cinisme per fer sang dels impagaments de la Generalitat i les seves competències, quan sap perfectament que l’Estat moros que tenim no es caracteritza precisament per respectar les mateixes.

En definitiva, i tornant a la centralitat, es un nou rumb que no entén de velles pràctiques que ja no tenen sentit, i tothom que vulgui jugar s’ha d’adaptar als nous temps.

COM FER EL RIDÍCUL I NO MORIR EN L?INTENT

General
La decisió o informe del Consell d’Estat donant llum verda a portar la declaració sobiranista al Tribunal Constitucional, i que culminarà la comèdia quan el Govern fent cas d’aquests organismes preceptius ho dugui a terme, serà una nova prova de disbarats i actuar a les palpentes ja que la democràcia ha superat de llarg la Espanya tradicional. Aquesta decisió sense solta ni volta hi podem afegir les respostes del Ministre Gallardon a Alfred Bosch per l’assumpte de la legalització del Cannabis, relacionant el nostre procés cap a l’Estat propi amb la venda de drogues, i donant per fet un cop més que la nostra emancipació porta la sortida de l’euro i d’Europa unides. Tot un desgavell de qui no sap com aturar el dret a decidir pacífic i democràtic català.

Efectivament, Gallardon ens barreja procés sobiranista i tràfic de drogues amb un suposat finançament del procés amb aquestes substàncies, tot per una pregunta de Bosch a favor de la legalització de consum de cannabis, ha afegit ja de pas que arribar a culminar el procés es sortir de l’euro i d’Europa sense cap rubor. Per altra banda, el consell d’Estat amb membres com Zapatero o  De la Vega entre d’altres s’ha pronunciat a favor de portar la Declaració de Sobirania al TC perquè vulnera articles de la Constitució com el cas de la sobirania espanyola, i que es contradeix amb el que en principi s’havia dit que no tenia cap efecte jurídic, o que no tenia cap valor en paraules de Rajoy. Ara sembla que els temps han canviat.
Realment en Gallardon s’ha apuntat a la cultura del tot s’hi val sense cap mena d’escrupol, i aprofitant cada oportunitat per desprestigiar un procés demanat per la majoria de la societat catalana, i de pas carregar-se la democràcia. Fer d’una pregunta sobre la legalització del cannabis com ja es va intentar a Rasquera, i embolicar-lo amb el procés sobiranista es ser mot recargolat, i dir sense vergonya que servirà per finançar-lo, quan sap perfectament que precisament el nostre llast es l’espoli al que estem sotmesos per l’Estat i els impagaments del mateix, i que una vegada resolt el mateix, la viabilitat seria un fet, amb un nivell segons els experts a l’alçada d’una Holanda per exemple. Per acabar de fer el ridícul parla de fora de l’euro i d’Europa amb naturalitat, i se li hauria de preguntar si es pel seu desig i prou, ja que no hi ha cap llei o argument per donar credibilitat a aquestes afirmacions, més enllà de l’engany amb premeditació que vol portar l’Estat contra Catalunya. Posats a fer el ridícul, portar una declaració que segons les primeres valoracions espanyoles era poc més que paper mullat o un brindis al sol, sense cap valor i amb un menyspreu absolut, i ara sembla que ha agafat rang de llei màxima arribant fins al Tribunal Constitucional per deixar-lo sense efecte, quan l’únic efecte es de valor símbolic i de reflex d’intencions d’una societat que ha instat als seus representants que portin Catalunya per aquest camí, i això no s’atura amb cap impugnació, ni Tribunal, ja que una sentència contrària simplement es podria interpretar com una prohibició de la llibertat d’expressió i que amb una democràcia semblava un valor ja superat.
En definitiva, una nova mostra dels atacs furibunds de l’Estat espanyol que davant un procés democràtic i volent seguir les regles del joc, respon amb negació al diàleg, a l’opinió i pensament, i en resum a l’essencia més sagrada de qualsevol democràcia que es vulgui dir així, el dret a decidir d’una societat amb llibertat.