ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RADICALITAT, PERÒ DEMOCRÀTICA

General
Davant les ofertes de diàleg catalanes, trobem la resposta de la ministra Mato que ens diu que davant els problemes de tresoreria, no gastem amb televisions i ambaixades i prioritzes els serveis socials, alhora justifica per exemple portar l’euro per recepta al TC per garantir la igualtat dels espanyols, tot i així aposta pel diáleg i la cooperació institucional. Aquesta posició cínica de la ministra espanyola es el pa de cada dia davant les peticions d’entesa i radicalitat democràtica de la part catalana. Com molt bé diu en Jofre Llombart en el seu escrit cal aclarí qui es el radical aquí, i crec que es força clar. Ja seria hora de que es posi a cadascú el terme que es mereix.

Bojos i radicals
Aquesta setmana s’ha fet evident que algun dels argumentaris que difón internament el PP promou que es qualifiqui el procés sobiranista com a boig. La setmana passada, el diputat del PP Santi Rodríguez va dir (sobre la decisió del PSC de sumar-se al dret a decidir) que els socialistes s’havien adherit “a la boja cursa separatista”.
Dissabte, el portaveu del PP, Enric Millo va parlar de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, amfitrió de l’assemblea anual de l’ANC i va assegurar que porta una “deriva embogida” també en referència al procés.
La batalla semàntica també és important i és notori que la voluntat dels unionistes és pintar un simple exercici de llibertat i democràcia com un fenòmen despectivament anormal. Els bojos, els independentistes. Els centrats, els unionistes. Uns estan sonats i els altres tenen perfectament el cap sobre les espatlles. Els bojos són els que demanen simplement una urna a on votar i els asserenats són els que la neguen.
Però això ja ve de lluny. Fixem-nos en la dicotomia radicals/moderats. Els independentistes són els que tenen les posicions “radicals”. En canvi les posicions que aposten per un manteniment de l’status quo autonòmic són “moderats”. El problema és que es vincula el què amb el com. Qui és més radical: una persona que demana una separació democràtica de dos territoris o una persona que es tanca en banda a reformar una constitució? La radicalitat la marca la intensitat de la defensa de les idees, no la idea en sí.
El mateix passa amb extrems i centralitat. Dirigents del PSOE han acusat als seus socis del PSC de tenir “posicions extremes” i Duran i Lleida lamentava que CiU “estigués perdent la centralitat”. És una interpretació. Una altra possible és fer veure al PSOE que les posicions avui dia extremes a Catalunya són les dels 28 diputats (sobre 135) que s’oposen al dret a decidir. O que (per més davallada que hagi patit CiU) la centralitat la deu tenir aquell que s’emporta 1,1 milions de vots d’un total de 3,6 milions de paperetes.
El cas és que és el “boig” del Mas qui demana diàleg a Rajoy, el moderat que vol que la Generalitat retalli 4.500 milions d’euros als catalans i li negui la veu als seus ciutadans.
Jofre Llombart

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.