ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

BANDERES GRANS I PENSAMENTS PROHIBITS

General
 

Dos temes donen idea de la mentalitat de l’Estat espanyol aquests últims dies, primer trobem una ocupació per la super delegada del govern espanyol a Catalunya, recordo experta en controlar Ajuntaments amb banderes al seu lloc, i perseguir trens que porten ciutadans a les manifestacions, ara toca l’afer de la mini bandera de Gallifa, i per altra banda la possible decisió de portar la declaració solemne ala Parlament al TC com si fos una llei qualsevol, i amb l’afegit per si algú li feia falta de la negació del dret a decidir per part del PSOE en boca de Rubalcaba.

 

Efectivament, Llanos de Luna ha ordenat a l’Advocacia de l’Estat interposar una demanda judicial contra l’Ajuntament de Gallifa pel cas de la petita bandera espanyola d’un pam que oneja al consistori amb el cost de 2 euros a un quiosc de Barcelona, s’empara amb la llei de banderes, que diu que les banderes han d’estar una al costat de l’altra, i l’espanyola sempre ocuparà el lloc més destacat i visible, sent la més gran, cosa que evidentment no es compleix en aquest poble. Per altra banda en Pere Navarro avança la proposta de reforma constitucional federal que avui ha confirmat en Rubalcaba, i que vol apartar el dret a l’autodeterminació, ja que considera que el dret a decidir es una qüestió de pactes entre governs, i per tant una consulta seria viable totalment esbiaixada esclar. De fet Patxi López ja avança que la proposta en forma de declaració de CIU i ERC s’ha carregat el dret a decidir, ja que han decidit per tots els catalans la independència catalana, i això nomes suposa empitjorar les coses. Tanmateix el govern espanyol estudiarà impugnar la declaració al TC, cosa que ja ha estat rebatuda des de Catalunya ja que es un conflicte polític i no jurídic, i al llarg del temps en diverses ocasions des del 1989 el Parlament ja ha defensat amb declaracions el dret a l’autodeterminació.

Aquest es el tarannà de l’Estat, primer no deixen mai de vendre per desacreditar el proces nacional que viu a Catalunya que el prioritari es la crisi, i els problemes reals de la gent, però Llanos de Luna, que suposo deu tenir resolts aquests problemes, es dedica en exclusiva a revisar les banderes dels Ajuntaments, entre d’altres grans ocupacions que sembla preocupen molt la ciutadania. Ara li ha tocat a Gallifa, un poble ja declarat insubmís fiscalment i territori lliure, i que ara amb aquesta mini bandera es veu que tampoc compleix la llei, ja que la “rojigualda” ha d’embolcallar tot el consistori com a mínim, aquesta senyora pagada amb els impostos de tota la ciutadania te aquestes ocupacions, i dona idea desmentint algunes afirmacions que la mida si que importa, com a mínim en la qüestió de les banderes. Per altra banda portar una declaració a un Tribunal com si fos una llei d’aplicació reglamentaria es simplement prohibir el pensament, i fomentar una imposició en forma de mentalitat única sense més replica, cosa que deixa una democràcia de fireta a l’alçada de qualsevol dictadura. Per molt que ho vulguin ignorar, que inventin dades o vulguin fer volar coloms, el cert es que una manifestació independentista de 1 milió i mig de persones va sortir al carrer, lògicament va ser escoltada per la classe política, es van fer unes eleccions, on la majoria es sobiranista, i dos terços de la cambra donen suport a una consulta pel dret a decidir, i els dos partits de govern posen fil a l’agulla complint els seus programes, on el primer punt es la declaració, que ara ja toca. Evidentment això no es cap joc, es simplement complir el que ja tothom sap amb tots els matisos que es vulguin, i a l’altre costat deixant de banda els crits antidemocràtics de Populars i Ciudadanos, hi ha un PSC que es vol inventar una via que el seu mateix partit nega i que dona una sortida que mai ha aplicat ni quan ha gaudit de majoria absoluta i que curiosament poca gent a l’Estat espanyol vol, i tot per negar el dret a l’autodeterminació dels pobles i evitar el nou estat català, cosa que demostra la seva desorientació absoluta i la seva alineació amb els dos partits abans esmentats.

En definitiva, cal deixa clar que no hi ha Constitució, ni llei que estigui per damunt d’una majoria social al carrer i reflectida amb una majoria dels seus representants parlamentaris, crec que no costa tant d’entendre per molta por que els faci.

 

LA DECLARACIÓ DE LA DIGNITAT I LES REACCIONS DE LA MISÈRIA

General
La declaració de sobirania al parlament pactada entre CIU i ERC, afirmarà la voluntat de constituir un nou estat d’Europa, i deixar clar que Catalunya es un subjecte polític i jurídic per fer-ho possible. Els socialistes ja han dit que era una declaració adolescent, i que s’uniran als vots contra la democràcia de Populars i Ciudadanos. Per altra banda en Duran es declara com a víctima ,i segueix negant els fets reals amb una nova burla a la ciutadania que provoca el discurs fàcil de que tots son iguals, i la desconfiança que arriba a tots els nivells dels nostres representants.

Efectivament, en el primer ple s’aprovarà aquesta declaració solemne per poder convocar una consulta d’autodeterminació lligada a l’exercici pur de la democràcia, i que es basa en la voluntat expressada per part del poble de Catalunya, i en sis principis com son la sobirania, legitimitat democràtica, transparència, diàleg, Europa i legalitat. S’apostarà pel diàleg amb l’Estat espanyol, institucions i comunitat internacional per utilitzar tots els marcs legals existents. Es vol implicar també a ICV, CUP i PSC, aquest últim ja ha mostrat el seu vot contrari ja que vulnera la constitució, i han manifestat com a text d’adolescents i dubtosa qualitat democràtica, demostrant que la desorientació segueix dins aquesta formació. Per altra banda en Duran es declara víctima, i diu que no vol ser cornut i pagar el beure, i s’ha mostrat contrari a la declaració de sobirania.
Realment, la declaració de sobirania deixa clars uns quants conceptes, com ser un subjecte polític i jurídic, requisit que Espanya sempre ens ha negat, i imprescindible per fer una consulta, també deixa clar la voluntat d’una part del poble d’arribar a ser un estat propi, encara que com ja han dit algun dels partits que també haurien de donar suport a la proposta afegir el dret a decidir més genèric, per poder portar als partidaris del no a donar suport a la proposta del referèndum, i no ja encaminada a un sol resultat, si es que volem ser democràtics amb totes les conseqüéncies, com també intentar afegir les aportacions de la societat cívil per englobar tot el poble de Catalunya, son matisos que segur es poden pactar per buscar aquest resultat més ampli que els dos partits que donen suport al govern. Per altra banda els sis principis crec que compleixen perfectament l’esperit del procés, i alguna queixa pel fet de la nostra pertinença a Europa crec que sent realista no hi ha altra opció si es vol guanyar el referèndum amb seguretat, no dic que sigui la millor  de les opcions, però un canvi tant profund es gairebé impensable que sigui acceptat per una societat conservadora per naturalesa donada la seva condició humana, i que segurament podria ser tema de discusió més endavant, un cop assolida la sobirania plena. Crec que en aquesta partida tothom a de cedir alguna cosa per arribar a l’objectiu final i les posicions maximalistes resten al procés en global. Per altra banda en Duran amb les seves declaracions de no voler ser cornut i pagar el beure, crec que precisament es el que diu que es la societat en general al escoltar unes justificacions que fan arribar al discurs simple de que tots son iguals, o tots son uns lladres. Evidentment no es així, però el soroll d’uns quants te més força que el silenci de molts, i això no fa cap bé ni al poble en general, que ha de poder confiar en els seus representants per sentir-se protegit i responsable, i apart el procés cap a la sobirania necessita de persones que no vulguin prendre el pel a la societat d’aquesta manera tant matussera, ja que un nou Estat, també significa noves pràctiques en tots els sentits i això difícilment es pot fer insistint amb la mala situació i deriva política dels últims anys.
En definitiva, una declaració que el dia 23 ha de veure la llum ,i amb alguns retocs pot obtenir aquests dos terços de la cambra que es una empenta valuosa, i que  no es pot deixar escapar, encara que personatges com l’abans esmentat evidentment no ho vulguin fer possible.
.

EL CONSELL NACIONAL CAP A L’ESTAT PROPI

General
Realment amb les actituds que ens venen des de l’Estat que teòricament ens acull, i ens protegeix des de fa vora 300 anys, fa que no puguem perdre temps, i el procés amb tots els seus elements segueixi el seu rumb decidit, sembla que el proper 23 de gener ja tindrem la declaració de sobirania del nostre Parlament, i una explicació del full de ruta cap a l’objectiu final, el primer hauria de ser el més ampli possible, un bon missatge cara a la ciutadania i al món, i el segon clar i decidit per generar confiança. Tot seguit cal crear el consell de transició nacional amb els millors elements que tenim treballant conjuntament per portar la nau a bon port. Tenim grans professionals, i ara es l’hora d’aprofitar la seva vàlua pel projecte més ambiciós com a país, no s’hi val amagar el cap sota l’ala, ha arribat l’hora i ho podem fer. Per altra banda com diu en Quim Torra, explicant aquest procés cal fer-nos veure al món, i buscar les complicitats necessàries, som un país amb gran projecció, i un cop superat el filtre espanyol cal vendre el producte entre tots els estats normals del món, que aviat seran els nostres companys de viatge en aquest planeta.

El Consell de la Transició Nacional dels millors
“En moments excepcionals, comissions de transicions nacionals excepcionals”
Quim Torra
Tot sembla indicar que hi haurà dos punts bàsics que haurà de tenir en compte el nou govern: la comunicació i internacionalització del cas català, d’una banda, i la posada en marxa del Consell de la Transició Nacional que fixi el full de ruta, impulsi i assessori el govern en el camí cap a la independència, de l’altra. “Back to basics”. Parlem-ne.
Des que Pau Ignasi de Dalmases, notari, ciutadà honrat i membre de l’Acadèmia de Desconfiats, va representar el Principat a la Cort de la reina d’Anglaterra durant la guerra de successió, la diplomàcia catalana, com el país, va desaparèixer del món. Tres-cents anys sense diplomàcia són molts anys. Durant tres segles, la nostra veu ha estat substituïda per la veu d’Espanya, les nostres idees filtrades a través d’Espanya, els nostres interessos aniquilats i substituïts pels interessos d’Espanya. És urgentíssim que el Govern de Catalunya posi un dels focus de més potència al damunt de les relacions internacionals. El tauler de joc ja no és més Espanya, gràcies a Déu, sinó el món. I la partida exigeix tenir al davant de la Conselleria de Presidència i d’Afers Exteriors -el nom fa la cosa- els millors professionals, els catalans més prestigiosos, lleialment alineats a la històrica missió que els pertocarà: aconseguir fer onejar la bandera de Catalunya a Brussel•les, Estrasburg, Ginebra i Nova York.
Però no és menys important la constitució del Consell de la Transició Nacional que tot sembla indicar es farà d’aquí pocs dies.
Fins ara ha vingut passant que, a les propostes rigoroses i jurídicament plausibles fetes des del moviment independentista, a l’altra banda no hi hem trobat més que vaguetats descerebrades, desqualificacions obtuses i i opinions abstractes. Mai hi ha hagut cap dada sobre la taula, ni un argument concret, només especulacions i amenaces. I malgrat tot, no hem estat capaços d’institucionalitzar i formalitzar un full de ruta àmpliament compartit per tots -per tots els qui formem la majoria política del país, és a dir, els independentistes-.
En moments excepcionals, comissions de transicions nacionals excepcionals. És el moment de tirar endavant, amb tota l’ambició del món, una comissió d’experts del màxim nivell, professional i despolititzada, acadèmica, “neutral”, que posi les bases d’un eventual procés de secessió: el punt de partida, els fonaments, els “goals” sobre els que articular el projecte. Sí, els millors homes i dones del país -compromesos amb aquest país i no pas amb l’altre, esclar-. Que l’alçada moral inqüestionable del seu prestigi acadèmic i científic, s’imposi per sobre de les bregues, la tàctica i fins i tot la bona fe, senzillament per la força del debat, l’anàlisi i el coneixement.
Arrenquem doncs la discussió de la lluita política i portem-la a la via del rigor acadèmic. Blindem uns resultats, avalats pels professionals amb més experiència i “autoritas” Jo m’imagino una Comissió presidida pel professor Carles Boix, de la Universitat de Princeton, per exemple, amb tots els membres del Col.lectiu Wilson, catedràtics d’universitats catalanes, Premis d’Honor, president de l’IEC i de les institucions científiques més solvents, les presidentes de l’Òmnium i de l’Assemblea, el president de l’Associació de Municipis per a la Independència, historiadors, pensadors, sindicalistes, pagesos. Una Comissió que articuli un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable, i que no només sàpiga construir un projecte integral (econòmic, social, cultural), sinó compartir-lo. I que tingui sempre present les paraules que Pompeu Fabra, president de Palestra, va adreçar als seus amics aleshores: “Aquest doble ideal d’alliberar Catalunva i afinar la cultura del nostre poble és el que ha donat sentit als catalans moderns”. Certament, continua donant-nos sentit.

DURAN: ESCLAU DE LES SEVES PARAULES

General
El màxim dirigent d’Unió Democràtica va dir molt clarament en una entrevista l’any 2000, que si es demostrava la culpabilitat del seu partit en el judici del Cas Pallarols sobre desviació de fons per finançar la formació política, assumiria la responsabilitat que li pertocava, i dimitiria del seu càrrec. Doncs be, 12 anys més tard l’assumpció de culpabilitat ha arribat, i amb un tracte de favor que ha portat a no fer el judici corresponent, i que demostra com funciona el sistema, la indemnització per part dels culpables i la mateixa formació sumarà uns 388 mil euros, i la segona part hauria de ser la dimisió d’en Duran i Lleida, o no.

Efectivament, el judici no s’ha fet ja que totes les parts han arribat a un acord que evitarà ingressos a la presó, i que inclou indemnitzacions de quatre dels acusats, i la formació política. UDC admet haver-se finançat irregularment mitjançant subvencions del Departament de Treball entre el 1994 i 1999, curiosament en Duran a la Cadena Ser l’any 2000 va dir que dimitiria si es demostrava, alhora que justificava que el partit no es podia finançar nomes amb les quotes dels militants i assignacions per resultats electorals, ja que rebia aportacions particulars. Per tant aquesta gran mentida ha quedat potes enlaire amb la trama de tres empreses de Pallarols que cobraven del Departament de Treball per uns cursos que no feien, i que una bona part d’aquests diners anaven a Unió. Una trama complicada de tractes de favor i diner públic malversat que ha acabat amb aquest pacte vergonyós que ha impedit entre altres coses les declaracions del mateix Duran, i altres dirigents del partit i el desgast polític que això podia suposar, i que gràcies a la meravellosa justícia permet els estafadors de diner públic no haver de sotmetre’s a judici per aquesta bona quantitat de diners, tot un desgavell d’aquest sistema podrit i que dona aquesta imatge lamentable dels nostres polítics.
Realment, i l’ètica i la responsabilitat fossin valors en el nostre sistema, en Duran i Lleida, junt amb altres dirigents haurien d’acabar aquí la seva carrera política. Com a màxims responsables d’un partit que ha admès haver malversat el diner públic de tots per finalitats partidistes, i amb una burla i estafa a la ciutadania que gràcies al sistema judicial que tenim quedarà impune i amb la sensació de que tot val i curiosament sempre a favor dels mateixos. Es una presa de pel que fa que la societat cada cop cregui menys en el sistema, i una alerta per fer veure que el nostre futur estat no pot caure en aquest frau a un poble que ja n’esta fart de veure la impunitat de bancs i classe política amb llicencia per estar per damunt del be i del mal, quan si baixem a les classes populars el criteri evidentment ja no es el mateix.
Un Estat seriós, ha de donar aquesta imatge, i els primers ha donar-la han de ser els servidors públics amb una transparència total que no pot fer dubtar del sistema, o com a mínim te que gaudir de mecanismes per evitar o sancionar si arriba el cas actituds incorrectes, amb un lema que hauria de ser que amb el diner de tots no s’hi juga, i menys per finalitats particulars o de grups com es el cas. La impunitat del finançament dels partits i les sospitoses condonacions bancàries son temes que junt amb tots els paranys en forma de dietes, càrrecs, comissions i d’altres que han configurat un sistema podrit que cal aturar. Pel que fa en Duran, la seva dimisió hauria de ser un fet, encara que dubto que compleixi la seva paraula, però seria un bon exemple per començar.

UNA INAUGURACIÓ DE VERGONYA

General
El president espanyol Mariano Rajoy, el príncep Felip de Borbó i la ministra Pastor, trauran pit avui amb una inauguració i posada en marxa del TAV fins a Girona, obviant que encara no han pagat als propietaris de terrenys expropiats, que les obres no estan acabades, els més de 20 anys de retard, i les greus mancances i incompliments amb moltes de les infrastructures catalanes com un mal endèmic. Se’ns dubte cap agraïment per aquesta actitud de cinisme, i aquesta presa de pel exemple perfecte del tracte que rebem de l’Estat.

Efectivament, Unió de Pagesos reclama els més de 5 milions d’euros que es deuen als afectats per les expropiacions, i exigeix a Adif el pagament que ja es va signar amb acords entre 2008 i 2009, i que ara es pretenen pagar només la meitat, quan els interessos no fan més que augmentar el tracte inicial. De fet 20 anys de retard sobre el previst amb aquest TAV a Girona sembla un insult de grans proporcions, i més quan les obres encara no estan del tot acabades, i ara pretenen lluir de foto amb una estació que no esta acabada, i sense soterrar el tren convencional, deixant de banda la manca d’inversions en la resta de ferrocarril i carreteres, volent ser tapats amb promocions de preus assequibles, que no deixen enrere connexions a ports i centres logístics o estacions com La Sagrera de Barcelona, sense cap intenció de dur-ho a terme.
Es el viu exemple del tracte colonial que ens ha dispensat, ens dispensa, i voldria aplicar-nos en un futur si no optem per un estat propi. Tots sabem que el primer tren d’alta velocitat normal en qualsevol estat en les mateixes condicions hauria estat la sortida cap a França, per com deia la frase “Spain is different”, i en èpoques on el president espanyol era Felipe Gonzalez va optar per mirar cap a Àfrica amb una línia de Madrid cap a Sevilla sense cap lògica, i amb la justificació que era per compensar el suport a les Olimpíades del 92 a Barcelona, o sigui aquesta es la mesura que fan servir a l’Estat que ens acull, i que segurament considerava que el tema esportiu era en un territori aliè com Catalunya, i el suport era una mena de favor, amb una nova mostra de que mai ens han considerat com ells, per si algú tenia algun dubte. El tema de les infrastructures sense cap criteri es norma a Espanya, i així si en un estat normal l’economia, i els estudis de viabilitat marquen aquestes obres, ja veiem que aquí es tracta simplement de perjudicar Catalunya el màxim possible com a font de vots i rèdits electorals vinguin d’un partit o d’un altre. Es de vergonya aquesta inauguració que hauria de passar com un episodi més de la tristor que vivim en aquest estat, per l’endarreriment, per les obres inacabades, i sense data, pels diners pendents i també sense dia a fer efectiu, i per tots els greuges que patim amb unes inversions incomplertes sistemàticament, i unes lleis com l’Estatut que volia blindar aquest capítol, i que el govern espanyol ha incomplert sistemàticament sense cap rubor.
En definitiva una operació d’imatge que si la població te una mica de dignitat ha d’expressar amb el seu rebuig aquesta presa de pel, inacceptable en qualsevol estat normal, i en qualsevol territori que fos considerat igual que els altres, i no com un territori de segona sense dret a millorar, i amb un Estat fent el possible perquè això continuí així pels segles dels segles.

L’HOME DEL SAC

General
 

El ministre de defensa espanyol, en Pedro Morenés, adverteix que l’exèrcit complirà el seu deure constitucional, i no atendran a absurdes provocacions en clara al·lusió al proces català. Diu que anteposen aquest deure a qualsevol anhel o interès particular dels seus membres. Realment es molt penós i preocupant, que teòrics estats democràtics del sud d’Europa, facin servir les amenaces i les pors per evitar la democràcia, es una tàctica més que com deia un gran periodista respon a la tipologia de l’home del sac, i segurament les generacions dels nostres pares o avis encara en son receptives, però no podem caure en aquest parany esperpèntic. Us imagineu l’exèrcit o la Guàrdia Civil impedint davant les camares de tot el món i la mirada atònita de Brussel·les, que uns ciutadans poguessin exercir el seu dret a vot pacífic i democràtic per decidir el seu futur, francament es ciència ficció, i ells ho saben, com molt be ens ho descriu en Vicent Sanchis, es en definitiva , i com deia abans l’home del sac, i ja no som menors d’edat per creure en segons que.

 

“Absurdes provocacions”

“En un Estat de dret totes les opcions són legítimes si s’expressen democràticament”

Vicent Sanchis

En qualsevol Estat democràtic d’aquesta part del món –que potser de manera excessivament optimista alguns consideren “civilitzat”– tot el debat polític es fa al marge de l’exèrcit. Civilment. Per molt que aquest debat toqui tendre; és a dir, per molt que afecti qüestions transcendents. El procés sobiranista al Quebec o a Escòcia, per exemple, s’ha anat desplegant al llarg dels anys sense cap insinuació de “soroll de sabres”. No és, òbviament, el cas d’Espanya. Durant els dos-cents anys els militars han tingut a Espanya –un dels Estats més endarrerits d’Europa– un protagonisme desbocat.

Espanya va viure sota una forma o una altra de dictadura cinquanta dels cent anys que van conformar el segle XX. Aquesta situació és excepcional en qualsevol altre punt d’Europa Occidental, però al sud dels Pirineus s’havia fet ordinària. Tan normal que ara ens sembla extraordinari que els comandaments militars es limitin a exercir les funcions que tenen atribuïdes en un Estat de dret. Sembla que calgui reconèixer-los i agrair-los cada cert temps la mateixa professionalitat que mantenen les forces armades arreu de la Unió Europea. Com si fos “un sacrifici”.

Dins aquesta lògica anòmala el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va afirmar ahir que “les Forces Armades i la Guàrdia Civil garanteixen la seguretat i la defensa d’Espanya, que són el fonament sobre el qual s’assenta el progrés estable i el desenvolupament sa de la nostra societat i dels principis que la regeixen: la llibertat, la justícia i la solidaritat. I anteposen el compliment del seu deure constitucional en defensa de la pàtria a qualsevol anhel o interès particular dels seus membres”.

Molt bé. És exactament això. És tan exactament això, que no cal dir-ho ni proclamar-ho. I encara menys, com va afegir tot seguit el ministre, cal recalcar que l’exèrcit no caurà en “absurdes provocacions”. No n’hi ha, de provocacions. En un Estat de dret totes les opcions són legítimes si s’expressen democràticament. I són lícites si tenen el suport d’una part de la població. Qui parla com el ministre de Defensa no ha assumit encara la normalitat democràtica. És algú que considera la discrepància una provocació.

És a dir, és algú que no ha entès res. I que, en el fons, amenaça. L’actitud de Pedro Morenés no és provocativa, però sí que resulta del tot absurda vista des de qualsevol punt sensat del món.

ELS TALIBANS DE LA IMPOTENCIA

General
Les reaccions espanyoles contra el que segurament ja veuen que no te aturador mostren cada cop més clarament que la cortina de fum democràtica espanyola, tant sols era això, com deia aquell el monstre que va governar amb ma de ferro durant 40 anys l’Estat espanyol ho va deixar tot “atado y bien atado”, un cap de l’Estat o Rei nomenat a dit i que tant sols li preocupen les intransigències rupturistes sense tenir en compte que pensa o vol la gent, un Rato amb acusacions per la seva gestió a Bankia i que ara es nomenat conseller de Telefònica, amb una mostra de la pudrimenta del sistema espanyol, un TSJC que insisteix amb un castellà com a llengua vehicular per les demandes de sis famílies inadaptades, o un PSC de Barcelona que demana unió amb el PSOE donat com a mèrits seus les Olimpiades, Estatuts o la mateixa inmersió lingüística en un acte de cinisme sense precedents. Aquestes son un tastet del que hem sentit les últimes hores i en Joan B. Culla en fa una bona denuncia amb el talibanisme per bandera, en aquest cas espanyola.

Talibanes

 


//

//

Ya puesta en su nuevo papel de pitonisa del apocalipsis secesionista y, al propio tiempo, de altavoz de La Moncloa en Cataluña, Alicia Sánchez-Camacho acogió con el consecuente tremendismo la composición del nuevo Gobierno de la Generalitat. De hecho, antes incluso de conocerla, la líder del PP catalán ya había advertido sobre el riesgo de incluir en el Ejecutivo de Mas “al núcleo duro de los talibanes”. Una vez hecha pública la lista de consejeros, la tachó de “ultranacionalista”, formada por “talibanes, separatistas y radicales sometidos a ERC”.

La referencia a los islamistas afganos para aludir a un determinado sector de dirigentes de Convergència no es ni siquiera original, aunque sus usos periodísticos de años atrás contenían un cierto toque de ironía, del que las palabras de doña Alicia carecen. Y justamente eso es lo más chocante: que una alta responsable del Partido Popular español acuse en serio de nacionalismo fundamentalista a ciertos adversarios políticos, sin temor a provocar la hilaridad general.

Porque, vamos a ver, si Francesc Homs, y Germà Gordó, y Felip Puig, y quién sabe si Irene Rigau, son talibanes, ¿cómo deberíamos calificar a Ignacio González, el novel presidente de la Comunidad de Madrid que aprovechó su primer discurso de Año Nuevo para llamar a somatén contra “la amenaza y el chantaje” del independentismo catalán, un asunto que se diría ajeno a sus responsabilidades? ¿Y qué cabrá decir de José Antonio Monago, el titular de la Junta de Extremadura que, en su alocución institucional, sugirió “reformar la Constitución, reforzando el papel del Estado y sus competencias”? Un presidente autonómico que propugna recortar la autonomía para fortalecer la “unidad de España”: si eso no es fundamentalismo españolista, ¿qué es?

Si los consejeros Homs, Gordó, Puig, etcétera, son talibanes, entonces el ministro José Ignacio Wert es la reencarnación de quien ordenó en 2001 dinamitar los Budas de Bamiyan. ¿Qué otra cosa representan su proyecto de reforma educativa, su proclamado propósito de “españolizar” a los escolares catalanes, sino la voladura consciente y premeditada de un modelo de convivencia no sólo lingüística, sino identitaria y social?

Eso, sin olvidar al subordinado de Wert, el secretario de Estado de Cultura, José María Lassalle. Este caballero, con su aire de poeta novecentista y su condición de catalán consorte —casado con una diputada del PSC, nada menos—, con su fama de persona leída, tolerante y abierta, participó el pasado 13 de diciembre en el Encuentro Cataluña-España organizado por EL PAÍS y la SER en el auditorio del MACBA. Y tuvo la desfachatez de afirmar que, salvo en el “momento” (sic) del franquismo, la actitud del Estado español hacia el hecho diferencial catalán había sido más bien admirativa, sin la voluntad “de crear una identidad nacional española excluyente de las otras lenguas y las otras identidades”. La prueba, según él, es la diferente salud del catalán aquí y en la “Cataluña francesa”.

No, señor Lassalle, no. Si la situación lingüística es hoy tan distinta a un lado y otro de los Pirineos no lo debemos a la tolerancia o la buena voluntad de Madrid, que dictó prohibiciones y restricciones contra el catalán desde el siglo XVIII. Es por la debilidad estructural del Estado español a lo largo del XIX y gran parte del XX, que frustró la aplicación eficaz del modelo jacobino francés en el cual se inspiraba; y por la potencia económica y social de la Cataluña contemporánea, que le dio una capacidad de resistencia al uniformismo muy superior a la de los campesinos del Rosellón. Por lo demás, toda la producción legislativa española hasta 1975, todos los debates parlamentarios desde Cádiz hasta el Consejo Nacional del Movimiento, incontables libros y casi toda la prensa de difusión estatal —la de 1932 o la de hoy mismo— evidencian que hubo y hay un rechazo visceral, fundamentalista, a admitir otra identidad nacional que no sea la española.

Tiene gracia que Sánchez-Camacho descubra talibanes, cuando ella misma forma parte de la corte del mulá Omar.

Joan B. Culla i Clarà es historiador.

EVITEM DESVIAR-NOS DEL CAMÍ

General
 

En aquest proces cap a l’Estat propi, tindrem ensopegades i falses direccions amb arguments, que ens poden fer desviar l’atenció ,i que en definitiva es el que volen. Un dels grans perills son i seran les maleïdes retallades, i quins son els seus orígens, segurament ens voldran vendre el missatge que la culpa es en la seva totalitat dels nostres representants i institucions, obviant cap més detall, alhora que ens parlaran de la corrupció sense límits a Catalunya, precisament aquells que han fet d’aquesta manera de viure la seva subsistència. Caldrà fer el cor fort, i no caure en manipulacions fàcils que amb èpoques difícils com les que vivim son de senzilla aplicació. Volem un estat propi per poder viure millor, però això no serà ni fàcil, ni gratuït, per tant, i com ens explica l’exemple de Toni Aira en el seu escrit, cal veure les coses en global, i veure amb mirada llarga tot el que ens intentin vendre per no perdre de vista l’origen de tots els nostres mals, com tampoc oblidar, i prendre nota un cop assolit el nostre futur estat.

 

La nostra paga extra

Toni Aira

Sóc de mena curiós. Hom diria que aquesta és condició sine qua non per ser periodista, i es quedaria tan descansat. Però no. Els ho admeto. Abans de saber que volia ser periodista, molt abans de triar carrera i, de fet, molt abans de començar el batxillerat, servidor ja era curiós de mena. Tafaner, de fet. Molt. Moltíssim, i de gairebé tot. Amb una afició especial a parar l’orella a converses de tercers que, imprudents ells, es posaven a xerrar vora meu. I el cas és que d’això un mai no se n’acaba de guarir del tot.

Ahir era a Vilafranca del Penedès, allà a la terrassa del Casino, ben al Solet, prenent-me un te verd i endrapant un biquini gegant, i evidentment parant l’orella. A les taules del costat, un grup d’avis ho posaven fàcil. De fet, de l’altra punta de la plaça, que es podien escoltar. I un d’ells, en un andalús perfecte, s’hi va incorporar arribant de dins del local i al crit de “me han echao”. No m’estranya, després d’escoltar el que vaig escoltar. Per pesat, no per res.

L’home duia La Vanguardia a les mans, però jo crec que perquè era la del bar. El seu diari, sens dubte, és El Mundo. El seu argumentari de capçalera, com el de Rajoy i els seus.

L’home va començar bramant contra els qui demanaven ja marxar d’Espanya, ell al crit de “llevo trenta años aquí y mis hijos han nacido aquí…” i ja es poden imaginar la resta. Que si en Pujol té tots els fills multimilionaris, que si aquí tenim els polítics més corruptes, que si aquí apugen els impostos més que enlloc d’Espanya, que si aquí posem peatges i a d’altres llocs no… I tot ho deia per defensar que hem de seguir a Espanya!

Val a dir que vaig veure’m obligat a intervenir. I no vaig poder deixar d’apuntar el tema dels EROs falsos de la Junta, o el tema presumpció d’innocència, o del per què aquí hem d’apujar impostos, o per què a d’altres indrets de l’Estat no posen peatges… I el cas és que per qüestió d’hores vaig perdre l’oportunitat d’apuntar-li com és que el senyor Monago a Extremadura pot permetre’s el luxe de pagar l’extra als seus funcionaris mentre aquí anem com anem. Perquè allà diuen que tenen els “comptes sanejat”. Evident, gràcies a la “paga extra” que Catalunya passa a Espanya, senyor polemista del Casino incorporat. I ell tan feliç, vivint en la ignorància i “porque estamos en España”, repetia. Per sort, ahir a la terrassa era franca minoria. I segur que a casa seva, aquests dies de festes Nadalenques, quan té els fills a sopar, també.

UN 2013 DE PATIMENTS I IL·LUSIONS

General
 

Aquest any acabat d’encetar ens portarà emocions fortes, i una gran dosi de posar-nos a prova tant individualment com també com a poble. Patirem grans atacs col·lectius des de Madrid com no havíem vist mai, i segur que això ens enfortirà com a societat, i ens crearà una consciència nacional encara més forta, i amb preguntes de com es que hem aguantat tant. Per altra banda la situació econòmica no millorarà, i noves retallades ens cauran al damunt, cosa que ha de fer no equivocar els autors i impulsors de les mateixes, com també les seves causes en forma d’espoli econòmic i ofec premeditat dels nostres recursos. De moment, el gener el proces començara en el primer ple amb la declaració formal de sobirania del Parlament, i tant la llei de consultes, com la creació del consell de transició nacional obert a la societat, i el tràmit de petició a l’Estat per assolir el referèndum amb la legalitat espanyola, ens faran veure que el moment que vivim i viurem es històric i el viurem com a protagonistes principals.

 

L’any més estressat de la nostra vida
Salvador Cardús

No és el meu ofici fer pronòstics però, per bé o per mal, m’atreveixo
a dir sense gaire risc d’equivocar-me que som davant del que serà un
dels anys més estressats de la nostra vida. D’una banda, estrès
econòmic i social, no tan sols per la crisi que –esperem-ho– tocarà
fons i deixarà ferides socials profundes, sinó per les polítiques
econòmiques europees, que centrifuguen els seus problemes cap a les
perifèries més febles, i de la política econòmica espanyola –sí,
diguem-ne “política”–, que centrifuga la seva incompetència cap als
territoris més productius, com Catalunya, escanyant-nos fins a
l’asfíxia. Com ha anat repetint el nostre govern, aquí les retallades
ja han tocat os, mentre que a bona part de la resta d’Espanya tot just
li han vist les orelles.

D’altra banda, el país viurà en una permanent situació d’estrès
polític, amb sacsejades sovintejades. L’àmplia voluntat política que
ha donat lloc a una majoria parlamentària favorable al dret de
Catalunya a decidir el seu futur, i que ha permès la constitució d’un
govern que s’ha compromès a què es pugui exercir, serà sotmesa a una
pressió mai no vista en els darrers trenta anys. L’Estat utilitzarà
totes les forces, legítimes i il·legítimes, per evitar que aquesta
voluntat pugui ser expressada, molt particularment intentant dividir
la societat catalana. No estic segur que tots plegats siguem encara
prou conscients del grau de virulència i les males arts que
s’utilitzaran, i només puc dir que tinc grans esperances en la
maduresa dels catalans a saber-hi plantar cara sense deixar-se caure
en les provocacions.

Tanmateix, i no sense molt de patiment i alguns trencaments personals
i socials, crec que aquest 2013 la societat catalana demostrarà fins a
quin punt està ben trenada per fer front a aquesta situació tan
adversa. De la mateixa manera que el fracàs de l’Estatut del 2006 no
va portar cap frustració col·lectiva, sinó una reacció popular a la
recerca de nous i millors horitzons, ara, l’expectativa veritablement
històrica de poder assolir un marc definitiu de llibertat nacional i
profunditat democràtica crec que mantindrà el país en la tensió i
l’alerta necessàries per superar el tràngol. No, l’Estat no ens
dividirà socialment ni ens desmoralitzarà políticament.

En resum, si per a tots els que hem nascut després de la segona meitat
del segle XX el 2013 pot ser l’any més difícil que haguem viscut com a
país, també crec que ens ajudarà a superar-lo el fet de saber que és
el preludi, també, del que serà l’any més carregat
d’esperança dels darrers tres-cents anys: el 2014.

BOICOTS RIDÍCULS PER COMENÇAR L’ANY

General
 

Aquest dia 31 de desembre, l’Estat espanyol ha fet un pas més en la seva independència de Catalunya, i el brindis amb cervesa de dos de les cadenes televisives més populars, es un clar missatge de boicot ridícul que ja ens tenen acostumats, i una clara mostra de que les caretes han caigut, i ja no els cal dissimular. Ni ens consideren, ni ens han considerat mai com ells, i molts ens tenen un profund odi sigui amb l’àmbit que sigui. Podem parlar de grans operacions amb grans empreses que quan es tracta de Catalunya ràpidament son rebutjades, de combatre les nostres infraestructures necessàries o la nostra llengua, a coses més petites com aquestes, detalls que ens fan veure que ells ja preparen la seva vida sense nosaltres, i això si que es una dada positiva, més enllà de que ens sembli ridícul aquests gests de la impotència contra un fet que tard o d’hora havia de succeir. Aquest text del Jaume Prous ho defineix ben clarament.

 

Enguany, Antena 3 i La Sexta donaran la benvinguda a l’any 2013 brindant amb cervesa (Carlos Sobera i Paula Vázquez en Antena 3, i Alberto Chicote i Sandra Sabatés en La Sexta). Fins ara, sempre, a la història de la televisió estatal, s’havia brindat amb cava. Tot i que els promotors asseguren que això d’ara no va més enllà d’una acció publicitària, el cert és que molta gent ha volgut veure un gest relacionat directament amb la situació de conflicte entre Espanya i Catalunya.


Un gest, aquest de brindar amb cervesa, que fora de Catalunya és molt celebrat, com ho demostren els milers de comentaris dels seus lectors que han recollit els mitjans digitals que se n’han fet ressò, com ecoteuve.es:
«Bienvenidos al primer boicot público a un producto catalán. ¿No queréis independencia? Pues toma». «Perfecto. El grado de alcohol es más bajo y es de más calidad que esa basura de agua sucia con gas que llamamos cava: denominación de origen CATALÁN». «Seguid alimentando el independentismo que de alguna manera lo vais a sentir: boicot a todo lo catalán».

A mi, personalment, tot això no em molesta el més mínim. Ben al contrari, considero que és bo començar a deixar de banda tanta hipocresia com hem vist fins ara. Tret d’agunes excepcions, als catalans no ens poden veure; no ens han pogut veure mai! A mi el que realment m’emprenya és que ens tractin de ximples amb campanyes de l’estil de #megustacataluña o #mejorunidos.

 

Els catalans, evidentment, som molt lliures de brindar amb el que vulguem, així com de celebrar l’entrada del nou any 2013 acompanyats del canal de televisió que millor ens sembli. A casa hi haurà cava, com sempre. I les campanades les escoltarem per TV3. Uns altres seguiran explicitant la seva impotència amb uns patètics rampells d’ira, canalitzats en absurds càstigs i boicots …per què no fem bondat. No em direu que en la seva fe en fer-nos canviar no generen certa tendresa.
Jaume Pros