ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

CAL POSAR ELS PUNTS BEN CLARS

Sense categoria
Les reaccions dels diversos partits i personatges no deixa de ser curiosa en determinats moments, la desorientació socialista es una evidència, però altres partits insisteixen amb donar tombs i tombs a les coses, parlo del dret a decidir, crec que tard o d’hora, en una simple regió espanyola que vol convocar una consulta per decidir el seu futur com a poble, en principi es amb l’objectiu de convertir-se en un estat, sinó hi ha aquest anhel o realitat social evidentment a ningú se li acudeix, per tant arribem a la conclusió de que dret a decidir es un eufemisme de volem ser un estat, no podem fer volar coloms a l’aire eternament. Un altra cosa es donar cabuda als partidaris del no i del si per igual en qualsevol pas que es faci, com ha de ser democràticament, però no ens podem enganyar indefinidament, com ja he dit altres cops, la manifestació de l’11 de setembre anava en una sola direcció, no en invents, matisos i preguntes alternatives que ningú ha demanat. Per tant demanaria flexibilitat i bons gestos per grans majories si, enganys o invents no. En segon lloc demanaria als partits que hauran de prendre posició i no poden viure en l’ambigüitat o el fugir del tema de per vida com ens explica Vicent Sanchis amb el PSC, la pregunta es senzilla i te dues respostes: si o no.

Liderar el “no”
Vicent Sanchis
La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.
La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel·les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.
És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.
El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.
  1. o no?
    be podria ser que el psoe català liderés el front contra el no amb èxit.
    De fet si Ciudadanos té la representació que té no es per cap altre raó que perquè els ciutadans espanyols que viuen a Catalunya se senten cada vegada més allunyats d’una fedeació del Psoe que no ha estat capaç d’enfrontar-se, (no diré amb èxit, sinó ni tant sols amb arguments) a les reivindicacions catalanes.
    Reconeixo que trobar arguments és difícil, des de la justícia, l’equitat i el centrisme polític. La federació catalana del Psoe, dita PSC, ha de decidir si vol ser un partit que defensi el colons espanyols, és a dir, l’expoli,l’aparheit i la desigualtat entre ciutadans espanyols amb tot els drets i els catalans colonitzats com a ciutadans de segona.Sense vergonya com fan els Ciudadanos espanyols que viuen a Catalunyai els representats del nacionalisme castellanista hegèmonic des de la caiguda de la corona Aragonesa.
  2. QUE VOLEU L’AMBIGUITAT ES COMODA,I FINS ARA HA DONAT VOTS.
    EL CARRER NICARAGUA,COMENÇA A PERCEBRE QUE LA “NENA CHACON”,HO TE CRU……..I EL PSOE SAP,QUE SENSA ELS VOTS DE CATALUNYA,LI COSTARA ANYS I PANYS TORNAR A LA MONCLOA……..
    TOT UN GARBUIX¡¡¡¡¡

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.