Ulisses20

Emili Teixidor recomanava als futurs mestres tres consells, necessaris per atendre amb qualitat els alumnes, amb la millor de les disposicions: equilibri, dignitat i intimitat. Ell defineix més afortunadament els tres consells:

Equilibri entre el que ensenyen i el que aprenen perquè no queden mai buits. Intimitat per al seu descans i per a la seua vida personal per no veure’s arrossegat fins a l’esgotament emocional o vital. Dignitat per a mantenir alt el nivell de la professió i la consideració social importantíssima que mereixen i que els mestres han de fer reconèixer amb els seus mèrits.

Com que el mestre Paco Rodrigo m’ha passat tota la descripció sencera, l’aprofite:

Equilibri: cada dia el mestre es buida una mica dels sabers que ha acumulat per transmetre’ls als alumnes. Si no es vigila l’equilibri intel·lectual i emocional, l’equilibri  entre donar i rebre, el mestres  es poden trobar al cap d’un temps buits, exhaustes i fastiguejats per la rutina de les repeticions… L’única manera de mantenir l’equilibri és l’estudi, o com a mínim la lectura diària.

La intimitat. Aquesta professió és molt destructiva. Els mestres pateixen un xantatge emocional molt fort… Han de procurar desconnectar cada dia un temps i reservar-lo per a ells, per a la seua intimitat, per a la construcció de la seua vida, ja que dediquen totes les hores restants a la construcció de la vida dels altres, i no solament a la vida intel·lectual, sinó també a l’emocional i la moral.

La dignitat. Cal que els mestres mantinguen la dignitat de professionals que són, i que tinguen els aficionats, els intrusos a ratlla, amb gran respecte, però lluny de l’aula.

Teixidor tenia una concepció més tradicional de l’escola?, pel que fa a transmetre sabers i coneixements, potser, però pega de dret contra el perill de la rutina i l’avorriment. Amb la proposta de la lectura constant, sens dubte que l’encerta. Pel que fa a la categorització de la intimitat, que som en una professió molt destructiva, no li manca raó, en alguns detalls, sobretot si el mestre no gaudeix de la seua feina, aleshores l’autodestrucció es veu a una hora de camí, es pateix l’escola, i la síndrome es reconeix en aquells mestres que han perdut la passió: per una altra banda, en alguns casos o situacions escolars no és gens difícil que ens passe. Ningú no n’estem curats totalment del risc.
La dignitat és un altre dels grans consells, sens dubte, pel que representa de creure’ns com és d’imporatnt allò que fem, perque malgrat la torpesa de la majoria de les polítiques, les educatives especialment, tenim una gran responsabilitat, els mestres, que no cal que ningú, i l’administració menys encara, ens apunte amb el dit o amb pitjors eines, com si exercirem de creminals o aprofitats. 

«La construcció de la vida dels altres» és sens dubte una de les frases més belles, a l’escola: …No solament a la vida intel·lectual, sinó també a l’emocional i la moral.  

http://ca.wikipedia.org/wiki/Emili_Teixidor_i_Viladecàs (emili teixidor)
 

 

Ahir ens arribà als mestres una carpeta amb els documents principals per començar d’ací unes hores el curs. Ens l’ha enviada la cap d’estudis, Creu Planells, que fa uns dies ja planificava l’inici. Cada inici és nou, i diferent, i demana de pensar i planificar l’escola que volem. Entre els documents enviats hi ha el contingut extracte del primer claustre del curs, el de la planificació dels primers dies de treball entre els mestres. Entre més coses, Creu em convida a saludar els mestres i donar-los la benvinguda amb un discurs. Ja sé que parlaré de Gregori Luri i el seu últim llibre ‘Per una escola republicana’, que pretén de reprendre els valors d’una escola que aleshores era tan moderna i que, en molts sentits, és ben actual. Entre més idees d’interés, el professor Luri destaca això:

–        Allò que realment és rellevant per a l’èxit escolar és la qualitat docent i les expectatives dels alumnes (pàgina 32).

Un altre mestre, Paco Rodrigo, m’ha enviat un extracte per a un treball que preparem plegats. També m’envia unes ratlles d’un llibre que ell considera cabdal, per a l’escola i sobre la lectura, un llibre d’Emili Teixidor: la lectura i la vida, sobre el qual he parlat en altres apunts i no em destorba resituar. Paco m’apunta algunes condicions necessàries en els mestres, que reclama l’escriptor: «equilibri, dignitat i intimitat»

L’any passat vaig obrir el curs amb un discurs sobre Freinet i les seues invariants. Tornaria amb el mateix, perquè Freinet no es fa vell a l’escola, ben al contrari, és un home que podria passar-hi cada dia i alliçonar-nos, per l’escola i pel compromís. Però enguany vull passar per l’Escola Nova i els seus trenta principis, i el mestre Ferrière, naturalment, pel qual proposarem un treball d’investigació i homenatge. Em sembla que és així que començaré demà, referint-nos als bons mestres i com hem d’estar-los agraïts cada dia, aprofitant la invitació de la mestra Creu a parlar davant el claustre.
– Com no hem d’estar agraïts, de poder treballar a l’escola, els mestres? Ara, un nou curs és feina per llarg, ja ho sabem, labor benvinguda que acceptarien molts que, culpa d’una crisi idiota forçada per polítics i banquers, tindran una tardor menys favorable i dolça.

Coratge a tots els mestres que comenceu en unes hores. I vida per llarg!

(la imatge l’he agafada de la pàgina de Rosa Sensat, en la celebració del centenari de l’Escola Nova, 1912-2012)

L’any passat ja ho vam dir, que tot s’acaba, i excepcionalment, lo bo més prompte que no es voldria. Com es nota que s’acaben les vacances?, hi ha un senyal, un clic, un siroll que anuncia psicològicament que deixem enrere de colp el descans i la desconnexió i tornem a la realitat: jo ho he vist en aquesta amenaça d’un militar que crida a l’ordre els seus per esperonar una resposta contra la llibertat, contra la política, contra la democràcia. Ves que tenim una democràcia poca cosa, per culpa d’una Transició que ens van vendre com a modèlica, quan ja se sabia que era un nyap per tapar les barrabasaes dels feixistes, per deixar-los en el poder i amb les riqueses, per permetre’ls de viure la comoditat dels guanys fets en la dictadura. Entre més consentiments, que els militars puguen amenaçar per damunt del dret polític, amb la impunitat que molts mitjans tractaran la notícia (n’hi ha de principals que no diuen res o la passen pel sedàs convenient), quan la gravetat és de primer ordre, judicial i penal. Que tots no seran iguals? Home, encara no hi ha hagut cap cap militar que haja desautoritzat i tancat al calabós i expulsat el funcionari… Estem habituats que, fins i tot, els pugen de categoria, i no ens sorprendria que el destinaren aprop d’on ha d’exercir l’amenaça, com més o menys fa aquella església.

S’han acabat les bromes, i les vacances són això realment, comparades amb una tardor que un coronel ja escalfa convenientment en favor de la violència i l’amenaça d’agressió emparant-se que ell és militar, amb dret de portar armes i fer-ne ús, si així ho decideix, per damunt del poder polític i, majorment, el civil. Fins i tot, per damunt del poder d’un poble que té el dret de decidir què vol, si ho vol.
I ves que si el lleó, com amenaça el gànguil, rugeix com ja sabem que ho fa, segons que ha dit, és que ja triga el poder polític a depurar qui el representa, aital lleó, quanta gent, amb quins arguments, eines, conxorxes i economies. Perquè si l’home diu que és, que sabem que l’és, qui té la resposabilitat d’investigar-ho no pegarà en cec, conscientment?

Pos no diu el burrera que encara som com en el 1936…, home, som pitjor, que després de l’experiència de cinquanta anys de dictadura, encara ens governen llumeneres i corruptes a dojo sense que la justícia hi pose remei.
Em sembla que demà tornem de vacances, en favor d’una comarca viva i combativa, que clamen els joves: #AplecCampdeTúria