Ulisses20

Sí, són ineptes. I burros. Burros ulleres i tot. Amb cabeçó i ramals. Són inútls, en la seua faena, que és la que és, perquè sempre n’hi ha fills de la gran puta. Sempre.

L’home que s’esperava salvaria l’economia mundial (què feia dirigint el Fons Monetari? Què? No ho sabem.), no va endevinar sinó que era un inepte. I aleshores va venir a Europa, a dirigir una caixa que es pensaven que es menjaria mitja europa, passant per València, primer, i per Catalunya, després. Però no ha sigut sinó capaç d’enfonsar la caixa d’espana, la dels madrilenys, en la puta misèria. Els valencians també som en la puta misèria, governats per ineptes. Inútils cap i tot. En la seua majoria, gentola del pp: inútils que cada dia que passa demostren com són de torpalls, que en els collons entropessen: furten, insulten, enfonsen, i ens ho deixen tot despullat, netet, arruïnat. Són un rato inútils, ineptes de per vida.
Ara, se’n van amb els milions cap a casa: i encara posen a governar més ineptes i lladregots de la seua amistat: per ells, per les seues famílies, pels seus amics, són els milions i les subvencions. A nosaltres ens queden les caixes buides, les butxaques buides, els territoris arruïnats, els deutes fins a cent anys, i la pobresa de per vida.
La ració d’intel·ligència que tenien, els polítics del pp, ja l’han demostrada tota. Pitjor no ho podien fer. Ara, gallets, pollastregots, fatxendes, feixistots, sí, més que ningú. Xe, un rato ineptes. Inútils. Paralímpics de la intel·ligència global.

Hollande serà el nou president francés. En el primer discurs, davant els seus, ha parlat de l’escola, de l’escola majúscula a la qual vol atendre, i dels joves: han d’ocupar l’espai que els pertoca, una generació gairebé perduda per culpa de la crisi i l’ambició desmesurada dels polítics i els banquers.
Per cert, és pels banquers que van blindar Barcelona i van tancar les fronteres, justament pels lladres més grossos, destinen tots els recursos de la polícia, per protegir els diners i els seus lladres principals.
Doncs aquell home que serà president ha parlat de l’escola, de la igualtat, de la justícia, de laïcitat, en un discurs no gaire brillant però que semblava honest. Els discursos dels homes acabats d’escollir, semblen honestos, de bon principi, però duren poc. Ara, aquesta declaració per l’escola i pel jovent m’han sobtat, malgrat que puguen semblar paraules que el vent ja posarà a lloc.
Ací, en canvi, el discurs és carregar-se l’escola, directament. Sense vergonya, sense fre: carreguem-nos l’escola i ja veurem què passarà. Sí, vet ací les mesures (o mesuretes), que han decidit els espanols per a la resta de ciutadans que vivim en aquest estat, ara mateix: traiem-los recursos, tariem-los mestres, disminuïm-los el pressupost, i carreguem-los amb més alumnes. Una fórmula fantàstica per posar-nos a nivell europeu. Amb entusiasme.

A València, l’escola té menys valor encara, menys que no algunes coses, que potser faria malament de dir, que potser algú prendria mal, però per davant de l’escola, a València, hi ha massa coses que destaquen i tenen més pressupost: l’església, per exemple, l’exèrcit, la corrupció, la política, les activitats supèrflues, la televisió valenciana, les falles, el futbol, però n’hi ha més, sí, una llsta llarga per davant de l’escola.
Sí, als valencians, la crisi se’ns pot fer eterna.

La setmana passada ens van convocar des de la inspecció. Ens van dir que no estàvem autoritzats a comunicar les vacants per al curs 2012-2013 fins que ells mateix no ens avisaren quan i com. De fet, segons rumorologia interna que no podíem fer servir, a València es reunien els caps i les intel·ligències que determinarien què; els mitjans ja ho esbombaven feia dies: València seria també diferent en això: augmentarem ràtios fins a 30 alumnes a l’escola infantil. La burrera era grossa i desproporcionada. Però ja sabem que València vol ser exemple del món sencer, en la gestió educativa també.
Dimecres, després de les exèquies de l’1 de maig, rebem un correu d’urgència: ep, peus quiets! No podeu fer res, però res de res fins a nova ordre. Us avancem que sí, que augmentarem les ràtios d’alumnat en totes les etapes educatives però ajornarem el calendari d’admissió, almenys quinze dies. Fins i tot ens envien una còpia d’allò que, en teoria, apareixerà al DOGV. Avui hem rebut un altre correu d’urgència i una telefonada: es desdiuen un altre cop del que havien dit. Que allò que havien dit que seria ja no li val, que tornem a començar dilluns, com ja era previst, que tampoc no augmentarem les ràtios ni res de paregut.
Aleshores els directors ja tenim un desordre descomunal: tants ineptes com ens governen. Xe, publiqueu les vacants i ja veurem què passa, ens diu una veu que sembla autoritzada. En canvi, si llegim la pàgina de la conselleria, què penseu que trobareu?

– Sabeu què va dir el primer home que arribà al sol?
-Caendéu que em creme!

Dilluns vaig arribar a classe amb el libre ‘Aturem la crisi’ d’Arcadi Oliveres que publica Angle editorial. En realitat en portava dos de llibres, però de l’altre ja en parlaré en un altre moment. Com que el subtítol del llibre és «Les perversions d’un sistema que és possible canviar», vaig demanar als xiquets que explicaren idees per aturar la crisi. Fins i tot, vaig proposar-los, en veure que hi havia participació a manta i ganes d’abocar respostes i bones idees que en feren una lista:  ves, als xiquets els resulta més fàcil de pensar i de dir que a tota la patuleia d’economistes i de polítics que s’escarrassen per a no resoldre res, però res de res, tret dels seus propis assumptes, riqueses i teories carregades i vestides de mentides. Anys i panys de no decidir si no pel seu benefici, vet ací els polítics en la seua majoria vividors perennes de la política i els seus negocis amb amigots, banquers i tota la pesca.

– Al gra, home! Doncs aquesta va ser la primera idea que van dir a classe i amb ella ja em vaig quedar prou mocat de com anirien les coses i quin seria el fil que caldria estirar per aprendre de persones menys contaminades. La idea d’Anna?
Posem tots els diners del món en un muntó i tornem-los a repartir.

A partir d’ací van eixir expressions diverses, com era que el muntó seria massa gran, impossible de pujar, que no hi ha escales prou grans, bé, potser no cal pensar en monedes, exlusivament, quan parlem de diners, el muntó pot ser una metàfora (el primer llibre era de poesia, un recull de poesies seleccionades per a infantil i primària), i trobe que ja s’entenia que el repartiment havia de ser just, igual, imparcial, per a tothom.
Jo trobe que és una idea genial, que resoldria més que no pensem. Que salvaria tantes vides, tants països, i que, sobretot, destaparia no poques vergonyes del món occidental i les seues trampes per fer anar la resta al seu ritme i a la seua tarara.