Ulisses20

Dilluns vaig arribar a classe amb el libre ‘Aturem la crisi’ d’Arcadi Oliveres que publica Angle editorial. En realitat en portava dos de llibres, però de l’altre ja en parlaré en un altre moment. Com que el subtítol del llibre és «Les perversions d’un sistema que és possible canviar», vaig demanar als xiquets que explicaren idees per aturar la crisi. Fins i tot, vaig proposar-los, en veure que hi havia participació a manta i ganes d’abocar respostes i bones idees que en feren una lista:  ves, als xiquets els resulta més fàcil de pensar i de dir que a tota la patuleia d’economistes i de polítics que s’escarrassen per a no resoldre res, però res de res, tret dels seus propis assumptes, riqueses i teories carregades i vestides de mentides. Anys i panys de no decidir si no pel seu benefici, vet ací els polítics en la seua majoria vividors perennes de la política i els seus negocis amb amigots, banquers i tota la pesca.

– Al gra, home! Doncs aquesta va ser la primera idea que van dir a classe i amb ella ja em vaig quedar prou mocat de com anirien les coses i quin seria el fil que caldria estirar per aprendre de persones menys contaminades. La idea d’Anna?
Posem tots els diners del món en un muntó i tornem-los a repartir.

A partir d’ací van eixir expressions diverses, com era que el muntó seria massa gran, impossible de pujar, que no hi ha escales prou grans, bé, potser no cal pensar en monedes, exlusivament, quan parlem de diners, el muntó pot ser una metàfora (el primer llibre era de poesia, un recull de poesies seleccionades per a infantil i primària), i trobe que ja s’entenia que el repartiment havia de ser just, igual, imparcial, per a tothom.
Jo trobe que és una idea genial, que resoldria més que no pensem. Que salvaria tantes vides, tants països, i que, sobretot, destaparia no poques vergonyes del món occidental i les seues trampes per fer anar la resta al seu ritme i a la seua tarara.