BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Sortim a les sis de Mataró vers la Cerdanya, Andorra o l’Arieja, el que més convingui. Després de veure les diferents opcions decidim doncs sortir de Pas de la Casa que és on sembla hi ha més neu, ja que tot i la quantitat de neu que ha caigut durant les darreres setmanes la cota es troba força amunt.    Comencem a foquejar prop de quarts d’onze. Hora dels senyors. Remuntem per la falda del  Pedrons intentant no mirar cap al vessant contrari i deixar enrere la lletgesa dels edificis de Pas i la ferramenta dels remuntadors. Aviat però ens endinsem en una petita vall que per una costeruda pala i següent flanqueig ens porta fins al coll dels Isards que ve a ser la capçalera de la vall de Campcardós. Aquí el paisatge ja es totalment Alpí i llevat de un parell de caminaires no veiem ningú més amb tracció animal, perquè un soroll escardalenc ens recorda que estem al país de les animalades; un parell de motos de neu destorben la pau d’aquest entorn.

En aquest punt en Martí proposa aprofitar una altre ruta que remunta tota la vall de Campcardós que avui seria impossible de fer per la manca de neu en cotes baixes.

Decidim doncs pujar a la Tosseta dels Engorgs per una pala força dreta que pràcticament ens deixarà a dalt.

Descendim i ens deixem lliscar en direcció sud fins passar per sota de la ja mítica Portella Blanca d’ Andorra. En les nostres ments ressonen els mil i un renecs d’en Valentí que la va travessar estoicament i la recordarà anys i panys arrossegant aquell coi de bossa que li van vendre els de SBR, molt maca, força cara i emprenyadora fins a la medul•la.

Arribem a la inflexió de la vall on de nou haurem de posar pells per començar la remuntada. Fins aquí el descens ha estat molt agradable, bonics i estètics girs que ens han fet gaudir d’ allò més. Poc ens pensàvem que seria la millor baixada del dia.   Ingenus que som.

Comencem la remuntada i decidim prendre la canal de l’ esquerra sembla més neta i franca que la dreta. Després veurem que la ressenya que l’hem deixat al cotxe recomanava l’altre. Al cap d’ un bon grapat de voltes maries i unes bones suades som dalt de la canal on ens descalcem i per la vessant sud arribem a un gran altiplà, La Tosseta en qüestió.

Estem davant del Puigpedrós i seguint la línia del nostre cim La Carbassa. Al fons tot el Cadí cobert d’una espessa nuvolada fosca que comença a guanyar terreny.

Desfem el camí  pensant en el descens per la canal. Un cop al bell mig, doncs res de res, ens trobem amb aquella neu cartró torracollons que no deixa fer un gir en condicions, i a sobre no veiem el relleu, ja ens ha atrapat el “palomo”. Anem baixant metres fins que els meves retines no es poden creure el que veuen, en Martí fa un salt impressionant talment com els de cap d’ any a Garmich Partenkirchen i fa un petó tan intens a la blancaneus que la deixa tota ensangonada, es veu que  no havia vist un marge enmig de la traçada.

Un cop recuperat del manyagament  remuntem de nou fins al coll dels Isards entre nevades, boires i petites ullades de sol. Finalment arribem després d’ un descens catatònic al cotxe, xops de dalt a baix per un xàfec que ens ha enxampat en els últims metres. Son  quarts de sis.