BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Finalment  hem acordat anar a Tavascan. Amb paciència hi arribem, abans però un agent del nostre cos de seguretat ens atura i em fa bufar, i es clar he d’ aguantar la mofa del meu copilot que no te res més a fer. Per  fi arribem i plantem una (2”) al costat del cotxe, ens ensobrem tan ràpid com podem, un conte curt perquè se m’adormi el màster i uns bons taps per no sentir els seus  roncs. Son quarts de dues. Bona hora!!!!!!!Ens aixequem a dos quarts de set, esmorzem i pugem  fins a la Pleta del Prat. D’ aquí ja posarem pells i podrem sortir des de la mateixa estació.

No veiem activitat ni sers vivents enlloc  però comencem  tot xino xano el que ja preveiem serà un dia llarg. Anem remuntant fins al pla de Meli  on deixem la vall principal i ens endinsem per la vall de Mascarida; la innivació és excel·lent  i anem traçant fins a la Pleta de Gavàs  on ens desviarem cap a la dreta en una pala costeruda  que ens portarà al coll de la coma del Forn,  veiem   uns esquiadors que estan arribant al capdamunt, nal tros al darrera anem retallant les seves traçades; Travessem el coll i sense treure  pells tal davallem fins a la coma Vidallera on atrapem un grup  força nombrós.

Intercanviem salutacions i iniciem la marxa tots plegats  remuntant  el coll del Ventolau i amb quatre ziga zagues més arribem  al cim mentre que algun d’ ells aprofita per treure les restes de les banderes que serviren per marcar la cursa de la setmana passada.

És un cim que llevat d’ unes fortes rampes no presenta cap dificultat, simplement en fa content de ser-hi, doncs l’ hem intentat en diferents ocasions i no havíem triomfat mai fins avui. El paisatge és sublim, miris on miris es veuen muntanyes curulles de neu i entre elles no massa lluny es divisa el Mont-Roig el nostre següent objectiu.

Comentem els plans que tenim  amb els companys de cim i ens suggereixen que a la tornada del Mont-Roig no cal  desfer el camí, sinó que vorejant  i saltant alguns “ombros”  podem acabar fent  una volta circular.

Traiem pells i llisquem pendent avall enllaçant un gir darrera l’altre, primer per unes pales amb bona neu, que de mica en mica es van inclinant més, la neu es va endurint ja que entrem en el vessant nord però tot i això fem un bon descens tot vorejant per l’est  l’estany Major  i els petits estanys de Sens que encara romanen ben gelats.

Ens aturem per fer un mos i reposar una estona abans de enfilar-nos de nou,i  tracem mentalment por on creiem que la pujada pot ser més bona. Seguirem amunt per una canal esbiaixada en direcció sud-est.

El sol escalfa de valent i la neu s’està transformant molt ràpidament, les primeres rampes  es fan molt feixugues. La neu que ens colga les fustes son un llast que ens fa avançar molt lentament. Poc a poc però superem els pendents més forts  i avancem fins a la collada de Mont Roig on girem cap a llevant per uns lloms molt mes suaus  fins a l’aresta cimera.

Deixem els esquís i avancem  per la carena que aviat es converteix en una afilada cresta molt aèrea  guarnida amb grans cornises motllades pel vent. Sembla que s’ hagin d’esfondrar al passar-hi  pel damunt, el pati a banda i banda ens avisa que no si val  a badar i amb  pas ferm i precís arribem  fins al cim.

La solitud d’aquest cim que queda allunyat d’arreu ens fa sentir molt satisfets, el silenci profund només queda destorbat pel crit d’algun corb que juga amb els corrents d’ aire que xoquen i s’enfilen resseguint  la cinglera. Aprofitem el bon temps per fer multitud de fotos vídeos i embadalim amb el que més ens agrada: muntanyes colgades de neu, que ens entretenim a desxifrar-ne  les formes i a donar-los-hi  noms recordant antigues batalles.

Desfem el camí i davallem de nou fins on havíem esmorzat, el descens  es fa feixuc i les cames es resenteixen de l’esforç  provocat per la neu tan pesada. Els girs son poc precisos i sovint molt obligats.

De nou tornem a alimentar-nos tot reposant  sobre uns rocs  amb  vistes al estany de la Gallina amb el ja conegut refugi  metàl·lic Mont Roig, característic per la seva franja vermella  pintada en el seu contorn.

Reprenem la marxa i sense perdre massa desnivell anem flanquejant cap a la dreta tot vorejant les faldes del pic del Vedo tot superant el primer “ombro” fins aconseguir passar per l’ oest      l’ estany d’ Avall del Vedo i en forta pendent  remuntar fins a l’espatlla del Cap de Costa Blava.

Des de aquí  flanquegem de nou en direcció sud la serra de costa Blava tot provocant amb el tall dels nostres esquí s nombrosos allaus de fusió que lentament i amb soroll d’ones de mar van omplint de terrosos tot el vessant.

Finalment arribem al que hauria de ser el darrer “ombro” per travessar però com sempre ni ha un altre que fa la guitza i és aquí on amb els esquí s a la motxilla pugem per un llom mancat de neu contínua fins a la cota 2600.

Fa força estona hem acabat l’aigua i tinc una sequedat a la gola que em recorda temps memorables.

De nou ens calcem les fustes  i davallem per buscar un pas entre els nombrosos contraforts rocosos per arribar es LLagunes on al matí havíem atrapat aquell grup d’esquiadors.

Ja només ens queda l’ últim i apoteòsic  descens pel barranc de la coma Vidallera fins arribar al refugi de la Pleta. Són les sis tocades i els nostres cossos estan ben matxucats, ens calen unes cervesetes fresques.

Estem planxats.