Per Albert Vinyals
El passat 11 de juliol amb l’Andreu vem anar a fer un barranc com els d’abans…. amb un cotxe sense aire condicionat! Tot el demés va transcórrer amb normalitat (bé amb la normalitat que suposa anar amb en Calvó).
El barranc de les Anelles per començar, pujant cap a la Jonquera arribant a Ceret i 8 Km més amunt, s’aparca en un fort revolt i segueixes amunt 30’ a peu per la carretera fins arribar al corriol que et baixa a l’inici del barranc.
Amb els peus a l’aigua, pixadeta i a embotir-se al neoprè. El barranc en qüestió és rapidet amb 2 hores el tens fet, és força engorjat, pel que variarà molt la seva dificultat amb funció al cabal que baixi, nosaltres el vem trobar amb aigua però baix nivell, i sense cap risc si portes la corda per a poder fer ràpels de 26m, com el primer només començar (i amb opció de descordar-se a la feixa de la meitat i fer un salt de 12m. La resta del barranc amb algun que altre ràpel i algun que altre salt més de fins a 6m., tot ell sobre terreny força relliscós i molt de caos.
En acabat, i després d’escampar-nos les galetes de xocolata desfetes per la cara, vem decidir que no n’hi havia prou, i si més no baixant barrancs ningú ens faria pencar, i per unanimitat vem decidir anar a fer el barranc del Salt del pi, que més que el nom d’un barranc sembla una postura del Kamasutra (bé barranc de les Anelles tampoc queda massa lluny de connotacions sexuals, en tot cas podeu ampliar la informació navegant per la xarxa…res que us vingui de nou).El barranc del Salt del Pí també és curtet i d’aigua gens freda, baixa per una vessant de muntanya força oberta, encarat a la carretera per on puges caminant després d’haver deixat el cotxe just al peu del final del barranc. Jo el vaig trobar inclús més divertit, amb algun que altre tobogan més i alguna que altre peripècia per anar avançant.
Un consell quan es va a un barranc: portar un ganivet per si s’enganxa la corda i s’ha de tallar!, no es va donar el cas però gairebé… la nostra escena intentant pujar per la corda a pols per desenganxar-la va tenir la seva gràcia… quan només havíem aconseguit remuntar un pam de l’aigua amb el meu pes i el de l’Andreu va acabar cedint, la imatge i l’espectacle no l’oblidaran els passejants que ens miraven des de la carretera veient com se’ns escapaven les forces descollonant-nos de riure.
Al cap del dia, una bona sortideta.
Els barranquerus: Andreu Calvó i Albert Viñals.
Les fotos: cliqueu aquí.
