Ulisses20

De matí puge a la Glorieta pre recordar l’encontre. De l’un costat la bandeta juvenil acompanya la marededéu dels Dolors. De l’altre, la banda sènior, acompanya el crist, suposadament ressuscitat. Quan es troben, en un protocol molt amater, lliuren els coloms i la banda gran, la que representa que té els músics fets, més madurs, torna amb l’himne espanyol, una herència franquista que encara no hem superat: el feixisme té tocs més enllà de la ideologia, que són al moll de l’os, tan mamats que són difícils de superar. Explica als presidents de la banda, als directius, als músics amics, perquè s’encaborien a repetir tòpics de dictadura, com si l’amo feixista encara es passegés sota el pal·li, amo i senyor. No s’entén, però passa. Encara sort que Rausell alça la mà, i algú dispara el castell que retrona i l’himne se’n va a pastar fang que ningú no el sent, la guàrdia que saluda militarment, i els músics desisteixen del seu exercici ideològic tan musical. Visca Bach i Amadeus.

Diumenge de Ressurrecció. Paella. Els mallorquins també ens retraten d’aquella manera, als valencians, en aquella televisió. Ho he descobert a través del Youtube. Som això, els valencians, poqueta cosa més. Paella, fartons, falles, encontres… NO ens sentim ridículs, ni insultats, sinó dòcils d’una processó que encara aguanta el PP més enllà del paradís: ací en la terra com en el cel. Passió, mort i ressurrecció. Les enquestes, una altra mentida, prediuen una pujada de Camps, pujada als cels, s’entén. En aquesta Pasqua rocambolesca, si el Papa n’ha eixit qüestionat per afers del silenci als abusos sobre els xiquets, Camps s’hi ha presentat com a primer voluntari a substituir-lo. Paraula.

Camps de Papa. De papa de tots els cristians. Per Obra i gràcia de l’Opus, del PP, de Camps mateix. I el balconet de Roma com a nou escenari per a les mascletades mundials, universals, cristianes… No ho gaudiria Rita ni res. Alcaldessa del món, Rita, i ell, Franceso Camps, com el nou Francesco d’Asís, de València, Papa. Què més podem demanar els valencians, un nou papa, més enllà d’una majoria absoluta tan celestial. Encontres, en fase 3D. Els valencians som la solució al misteri de la Santíssima.

Vicentet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues…, Vicentet, si vas a l’hort, porta figues i albercocs, si vas a l’hort… I fes del nostre Camps, el Francesco que tots esperàvem.

I jo que trobe que darrere d’aquells ulls hi ha una cara, possiblement humana, un potencial abusador de xiquets, o un violador de menors, o un assassí de dones, o un imputat del cas Gürtel, o un ambaixador valencià de nom Matas o Mueres!, o un lladregot de tants com n’hi ha als ajuntaments governats pel PP, o un lladregot de tants com n’hi ha als ajuntaments governats pel PSOE, o encara imagine alguna cosa pitjor, davall el cucurutxo que no és sinó una altra disfressa que tant agraden als valencians: de primer carnestoltes, després falles, ara confrares i socis d’una secta cristiana, d’aqueixes que s’hi han escampat pel territori com una pandèmia pitjor encara que aquella dels conills que tot ho roseguen i ho fan malbé; serpotes, sí, millor una passa de serpotes que no saps mai el cor tan negre com amaguen les disfresses. Com diu l’amic, aqueixa dèria de disfressar-se, que tenim els valencians, és un detall d’indefinició sexual; cal tenir-ho assumit i en pau, i a una altra processó que explicaria el conte.

Però no. No, senyor. Les televisions ho han de passar en directe, a través de programes especials de llarga durada (la valenciana, no ho creure-ho, fa dies que està enganxada a tot de processons, a més, ací ve el gran plaer dels seus directius i locutors, van narrant-les a l’entoix i l’estil de cadascun d’aquells moniatos que es pensen periodistes: passeu-me el poal que arroje! No n’hi ha mesura, ni tisora, i ves que el delicte és prou i suficient per passar-los tots per la pedra. Sobretot, quan diuen com de llastimós i tristoi i compungit es troba aquell i aquell altre, mireu-lo agenollat, davant la imatge (la imatge és lletga i coenta i casposa com un ase llepant-se un gelat de punta de cabota), i potser d’aquell de què parlen, és un gànster inconfés, un abusador, un violent, un desgraciat poca pena… Però ells a la faena, a explicar-nos com són els valencians de beats, de catòlics, de penitents…

A la foguera home! Però passeu de primer per l’escola de periodisme, a veure si us ensenyen una mínima dignitat que, per centenars de bellotos de la TVV, l’ofici fa anys que l’ha perduda.

N’hi ha una sentència que protegeix el Cabanyal, però avui mateix l’Ajuntament ha ordenat de carregar-se una de les cases protegides. L’han deixada feta una runa, però no ha passat res, res de res. Rita i el PP, segons que diuen, són per damunt la llei, i fan i desfan a l’entoix dels seus interessos particulars.

Matas és enmig d’un embolic de milions d’euros, de viure per damunt les possibilitats legals, de tenir propietats que li han plogut del cel. Matas és un polític de primera fila, que ha viscut com a amo de les Illes. No és sorprenent que també siga ambaixador dels valencians, per voluntat del PP de Camps i de Rita. De fet, no volen traure-li el poder de ser ambaixador, mentre la setència no l’inculpe: però si l’inculpa, això no esguitarà també els del PP valencià, de rebot? Si la complicitat d’un imputat, es converetix en complicitat d’un culpable de lladrocini, no haurien d’anar a presó també els del PP valencià? Per desvergonyits, per xulos, per fatxendes…

Els bisbes abusen sexualment dels xiquets. No són tots els bisbes. No, però n’hi ha un grapat de bisbes embolicats, directa o indirectament, culpables o encobridors culpables igualment. N’hi ha retors, seminaristes, cardenals, fins i tot n’hi ha papes que són sota sospita d’haver silenciat els abusos, d’haver-los exculpat. El PP valencià també exculpa els bisbes, els abusos, els retorots violadors, així van les coses en la casa terrenal del PP valencià. Com més complicitat i més pocavergonyes, més el PP valencià defensa els seus escolanets de l’abús.

Tota aquesta lliçó de valors no l’han ordida en quatre dies, els post-falangistes del PP. Ja fa anys que ho van avisar, que eren en política per fer-se rics, per omplir-se les butxaques. Ho va dir Zaplana que va arribar on va arribar, i ho va dir el peix d’en Sanz. Ara aquest peixot ha estat acusat d’abusador, de violador i no sé quantes coses més. No passa res, els del PP trauen el crist gros, l’espasa, la capa i el sentit religiós més profund. Perdonat.

Perdonats tots els pecadors valencians, malgrat tants crims: Camps, Rita, Fabra, Sanz, Zaplana, i tota la còrrua de centenars d’imputats i sospitosos… Sort que som en dijous de passió. Que el calvari acull el peregrinatge de tans indefensos i pobrissons d’homes i dones del PP, culpables impossibles, però innocents als ulls del seu Déu, l’únic i poderós: els diners, el poder i la mare que els va parir.

Home, això no és democràcia. Això és un paper de fumar, que te’l passes pel forat del serengue i se’t queda enrolladet que te’l podries fumar si volgueres. I diumenge Encontre. Quin remei, i quina pena. I quin puret.