Ulisses20

Com m’havia compromés, penge la foto del periodista i historiador vocacional Miquel Calvet, amic i veí, i company d’esforçades sessions a la piscina pública municipal. Com que ja arribem de nit, m’ensenya les llums relamentàries de la bicicleta per poder circular amb seguretat. De vegades, entre carrers de la piscina, ell neda per lliure i jo ho faig amb un mestre seguint un curset estricte, de vegades parlem d’això i d’allò, de política municipal, de cultura, de polítics, de compromisos comuns. Parlem amb veu amplificada, pels taps a l’oïda i perquè els periodistes han de comunicar amb força què passa al món.
Fa uns dies vaig començar un altre esport, d’aquells que practiquen els polítics corruptes d’aquelles imatges censurades al Muvim, que és un museu valencià i que ha provocat no poc rebombori, amb la dimissió del seu director, Romà de la Calle, prohom i professor, que com altres prohoms també dirigeixen institucions que depenen completament d’aquella política i d’aquells polítics censuradors, com altres dirigeixen teatres, o cinemes, o institucions que depenen en gran mesura d’aquest calibre intel·lectual que ens governa. Qui som nosaltres per dubtar de res, o per posar en qüestió on acaba el treball de l’artista i del crític, del gestor, i on el del polític, i si mai l’un nega el treball de l’altre, però accepta segons que…
Sí, el dubte és si l’esport que faig contribuirà o no al règim atlètic sever, perquè és una cosa entre homes que es tanquen en un terreny rectangular amb unes pales de fibra -16 euros a decatlon-, que després ja sopem i ens bevem allò per recuperar el que suposadament havíem perdut.
També és veritat que no sabia de quin cosa podia escriure. Millor encara, com ho sabia, no ho volia fer sinó de banalitats per desintoxicar i anar prenent l’airet. A tres dies de la setmana gran de falles, la preparació atlètica contra la burrera mai no és suficient. I cal estar en forma, davant els imprevistos.

El col·lapse del cap de setmana ens ha deixat muts, sense ganes d’escriure, de veure què passa al món, al món dels valencians, especialment, després de censurar públicament una exposició de fotografies. No eren textos d’opinió, ni editorials, ni articles que tingueren una particular direccionalitat contra ningú: que explicaren realment què passa en la vida política i social valenciana, per exemple. No. Eren imatges de la vida pública i política valenciana, instantànies al segon, al moment just, sense trampa ni cartró. Tampoc no eren fotomuntatges ni treballs estilistes a favor de photoshop. Era la realitat, exclusivament, la realitat valenciana. Però això era massa dur, i excessivament evident per als polítics del PP valencià, que han dit no, que ací governen ells, i són ells qui decideixen la realitat, malgrat les fotografies, els periodistes, la democràcia mateix.
Són ells qui fan i desfan gestionen l’economia, la cultura, l’administració, la premsa, la corrupció, els jutges… No, ací potser que m’he passat. Els jutges, no. Ni la premsa. Potser que una part important de la premsa, que necessita de la seua publicitat, de la seua adulació, d’aquella veritat que ells van fent-se com a única opció del viure valencià. N’hi ha que n’han parlat, i n’hi ha que s’han quedat en sllenci, durant el cap de setmana, esperant de veure per on eixirà el pollastre, davant de falles. Davant la festa, els gramàntols del PP trauen cresta, ploma i, si els cal, els regals i les prohibicions per a plaer i goig de milers de fallers i falleres que els riuran les gràcies. El feixisme valencià. El silenci. (ja l’acabaré)

Al llarg del dia potser que hagen passat més de setanta pares per l’escola, ajudant els mestres, ajudant els alumnes i ajudant-se ells mateix. No passa cada dia, i per això que ha sigut tan especial ho explique. Justament avui em confessa un amic que n’hi ha mestres que es torben, si els pares passen per l’escola. Que fins i tot voldrien eliminar-ne les reunions de trimestre, bàsiques per explicar què anem fent i què va passant a l’aula i amb els seus fills. Home, és veritat que no són una obligació normativa, les reunions, però vols dir que n’hi ha que voldrien impedir la visita dels pares a l’escola?, fins i tot la seua participació? Em sembla que per tres pares pudents, que n’hi ha, no podem fer cas tres mestres pudents, que també n’hi ha, però n’hi ha molts més que volen ajudar-te, participar de l’educació dels fills, i avui la nostra escola era un bull en aquest sentit. I un goig.
A l’escola infantil, els tallers apleguen molts pares joves que volen fer coses amb els fills; perquè encara tenen l’eufòria d’abocar-se sobre l’educació dels menuts. A primer i segon de primària encetàvem una experiència nova. De primer, els xiquetes i les xiquestes feien hipòtesis fantàstiques sobre l’ofici de les mares. Com que s’aporpa el vuit de març, les mestres havien convidat tot de mares perquè explicaren a la resta d’alumnes a què es dediquen realment, què fan, com passen la vida quan no són mares, exclusivament. A cinqué de primària, tot de pares participaven plegats amb els seus fills, explicant cada família una comarca valenciana, després que l’haguessen visitada i estudiada plegats.
Si ahir rebíem mestres del nord, avui eren els propis pares i mares que participen de la vida a l’escola, que vivien el procés d’ensenyar i aprendre amb els fills, amb els mestres. Demà ho explicarem a la pàgina de l’escola amb detall, i també ho compartirem amb la resta de mestres com un dels dies de més goig per tanta participació i entusiasme compartit. Però el resum d’un jorn tan fantàstic mereixia explicar-se contra aquella idea d’alguns mestres que voldrien eliminar la participació d’una part fonamental de l’escola i a l’escola. 

Ahir ens van visitar un grapat de mestres de diverses escoles cooperatives de les comarques centrals de Barcelona. Tenim tres dies per explicar-nos, els valencinas, què fem, com ho fem, el grau de serietat i de rigor de l’escola cooperativa valenciana. Fóra bromes, com ens costa d’establir ponts de diàleg a dins del país. En el cas de l’escola, estem convençuts que podeu aprendre molt dels valencians, per il·lusió, per ànim, perquè l’entorn social i polític que vivim ens fa espavilar-nos, ens afua, i fa anys que ens movem amb professionalitat, que voldríem compartir més enllà de Vinaròs, sense perdre que solament som el 25% de l’alumnat total valencià. Sí, ja sé que barrege conceptes, però més o menys ja sé per on vull filar la proposta.Ahir va ser un goig aplegar els mestres a la nostra escola. Benvinguts.  

Era una de les possibilitats. La pitjor. Malgrat que el terme pitjor siga elàstic, els valencians som capaços d’estirar-lo fins a límits insospitats. Pitjors. És el que ha passat avui amb les eleccions a Rector de la Universitat de València. Ni Antoni Furió ni Vicent Soler no seran en la lluita, en la segona tanda per redreçar la Universitat. Cap dels dos no hi serà, finalment, rector enguany. El vot dividit del valencianisme no ha passat la barrera. Els altres candidats, la dreta i l’altra dreta, han pogut més que el vot dividit. Algú els ho va dir a Castelló, com no guanyeu cap dels dos, com no guanyeu… 
No hi podem fer res. Ja no. Esperar quatre anys més d’Universitat erràtica, sense identitat, sense llengua, entre més coses que ens podem perdre. Més que no bonegar-los, era una campanya de dos adversaris que haguessen pogut anar-hi plegats, caldrà felicitar-los l’esforç i i el valor de voler ser-hi. Però com en tantes coses, i ja voldríem equivocar-nos en un primer anàlisi, els valencians tornem a perdre. I ja hem perdut el compte de quantes vegades. I quants trens. Res, que demà és un altre dia i tornem a posar-nos en marxa a treballar, que n’hi ha feina i Bausset, per servir a vosté a i a la pàtria, ja ens ho alliçona. A Vicent i Antoni, molts ànims i per molts anys que vulguen fer l’esforç. 

Vinc d’un aniversari d’un exalumne que acaba de fer-ne trenta. Trenta ja li està bé, i tant. Vull dir que, després d’un cap de setmana intens, una festa entre exalumnes i vells amics que eren pares d’escola m’anava perfecta. Per acabar-me de morir de cansament. Però ho he passat bé, perquè és tan sa de veure els teus ex que ara són persones que fan això i allò, i s’hi dediquen encara a l’estudi, i fan goig, molt de goig, de veure’ls contents i pagats de la vida que fan. No van ser els primers alumnes, i jo els vaig tenir amb vuit anys, i ara n’han fet trenta, vol dir que, si no em descompte, que no de veritat, la cosa podia ser pitjor. Però no. Bausset no faria raó de tot això, al contrari, encara tenim tantes coses per fer i tants compromisos a atendre. Ves que és dilluns i fem dues hores de festa, així que ja no pense en treballar. Aquesta nit faig vacances, i abans que siga la una ja seré al llit. Ha de ser fantàstic gitar-se cada dia tan enjorn. I fer trenta anys amb aquell goig, i més coses que han de ser fantàstiques, amb trenta. Amb quaranta, i amb cinquanta. I amb cent. Pregunteu-li-ho a Bausset, que ell no menteix, que no en té necessitat, i a aquestes alçades, com afegí l’Honorable Pujol, ja no el farem canviar.
Per molts anys, Xavi. I Guillem, i Carles, i Sergi, i Maria i Mireia.

Dissabte van presentar Pell de Pruna a l’Ateneu de Benaguasil. El doctor Olivares em perdonarà, però aqueixa era l’excusa per un encontre més paratextual. A més, Pell de Pruna, com va confessar l’escriptor, no es va escriure per ser publicat, en un primer moment. Les circumstàncies d’una nit entre amics que libaven amb goig, la coincidència d’unes històries d’algú altre, i que l’autor se sentia plenament lliure per escriure, el van fer decidir de presentar-lo, de primer a l’editor, que no volia saber-ne res d’il·lustracions, després al premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida. Un llenguatge senzill, pròxim al jovent, sense artifici, talment com si ho estigués contant vosté, o vivint-ho un jove adolescent d’institut, fins i tot aquells que no llegeixen mai res, o que diuen que no llegeixen. Ah, el sexe, entre mestres, a l’Institut: com no voleu que llegesquen, els joves, amb aital reclam.

Segur que n’hi hauria més que llegirien, si els mestres explicaren tanta intimitat, o els joves, o els vells… Però a l’Ateneu van passar més coses, aquella nit de dissabte, sobretot després que van arribar aquells músics trobats, Toni de l’Hostal i Jordi Albinyana. (Més a De Llíria a Ítaca)