Ulisses20

Bétera, el camp de túria

20 anys d’Institut: expulsats d’Olocau

2

Despatxats realment. Llançats al carrer. Com un drap, o pitjor, com uns delinqüents. Ha passat a Olocau, un dels pobles emblema del Camp de Túria. Ací l’Institut va crear del no res el Centre d’Interpretació de la serra Calderona, es van fer els primers estudis, les primeres Jornades d’Interpretació. Del no res, perquè de diners no en rebíem sinó l’almoina. Però anàvem fent, defensant, publicant, fins que vam aconseguir, juntament amb el Centre Excursionista, Acció Ecologista Agró i un grapat més d’Associacions la denominació de Parc Natural. No va ésser un camí fàcil, però érem punyents amb els uns i amb els altres, amb la dreta i amb l’esquerra, perquè defensàvem el patrimoni de tots, al marge dels corrents polítics.
D’ací van eixir les primeres Travesses a la serra, les exposicions, l’estudi del paisatge, amb un voluntarisme entusiasta que va congriar un grapat de fets i d’il·lusions per les nostres muntanyes.
Ara mateix, l’Ajuntament d’Olocau, governat per Esquerra Unida i el PP, ens ha fet fora. Ens ha dit: –Agafeu els llibres, les publicacions, les exposicions, les muntanyetes, i al carrer. Despatxats!
És el país de mesquins que som, que tenim i que ens governa. De dretes i d’esquerres. Fer fora un Institut de Cultura, malgrat totes les nostres mancances, és caure tan baix com vulgueu imaginar. Del PP podem esperar qualsevol acció, sovint ben desafortunada. D’Esquerra Unida del País Valencià, pel que sembla, també.
Contra els mestres, els historiadors, els biòlegs, els amics de la serra, els estudiosos, els excursionistes, contra tot això ha actuat amb premeditació i nocturnitat l’Ajuntament d’Olocau. I ves que l’Institut sempre havia tractat el poble amb un tacte exquisit. Però tant se val. La política valenciana, ara la política rural valenciana, és el que és. Ni en el franquisme no s’hi havien atrevit a tant.

Per això mateix, l’acte de celebració dels vint anys d’Institut es fa més imprescindible. El 26 de setembre a l’Auditori de la Unió Musical de Benaguasil, a partir de les vuit. A favor de la cultura i del país. No hi falteu.

20 anys d’Institut: fem Camp de Túria

1

Vinc de sopar amb uns quants amics; a la seu de Consolat de Mar, a Benaguasil, ens hem aplegat uns quantes persones, la majoria hem sigut presidents de l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria, una institució altruïsta, voluntària, compromesa, sense la qual no s’entendrien els últims vint anys d’aquesta comarca de trànsit. De trànsit a enlloc, naturalment, i per això mateix l’Institut de què parle ha pintat tan poc en les grans decisions. L’errada dels polítics d’aquesta comarca es paga, i es pagarà cara (com que he estat en un país bell, la Toscana, aquest sí que veritablement bonic i cuidat, sé de què parle). Quina burrera de país.
A la taula hi havia Carles Subiela, actual president i animador de la festa, Pep Jordan (segons Vicent Partal, el pare conceptual de la comarca), Paco Rozalen, Miquel Bort, a més de Toni, Màrius, Pasqual i uns dolços que tombaven de tos, del forn de ca Susi, una altra institució comarcal. Preparem l’acte central de commemoració dels vint anys, que serà a Benaguasil el 26 de setembre, a partir de les vuit de la vesprada. Concert, parlaments (curts) i soparot. La primera part és gratuïta.
Un sopar d’amics, aquesta nit, de prohoms d’aquest Camp de Túria tan lletjot, i encara més que prometen tants albardats com governen els nostres ajuntaments. Malgrat tot, vint anys sempre mereixen un soparot.

La Toscana: Greve in Chianti

0

A la plaça major de Greve, un triangle espectacular, de cases amb finestres obertes a l’ombra, de tancades al sol que encara ompli mitja plaça, hi ha l’Antica Carnisseria Falorni, amb una web molt correcta (falorni.it). Com que mon pare ha sigut carnisser, entre més coses, he trobat curiosa aquesta moderna macelleria de Greve, d’una exquisitesa de presentació i de productes casolans que tomba de tos. Entre premis, diplomes i reconeixements, Lorenzo i Stefano no envegen gens els olímpics Pelps o Bolt. Els germans Falorni lluen l’orgull d’una casa que
s’escampa al llarg de la plaça en diferents portes amb tot de rastres
d’embutits exposats o que pengen del sostre, pernils sobretot. Un parell de porcs senglars són a la porta principal. És ben bé una carnisseria amb un toc de didactisme, de professionalitat per l’ofici, de distinció, de cultura en majúscula.

A la plaça també hi ha moviment de joves que van disposant taules i bancs per a la festa de la nit, actuarà un cantautaor amb traça, segons els assajos que veiem, i n’hi haurà mortadel·la a dojo fins a afartar-se’n. Comprem vi, Chianti, naturalment, i pugem a casa per Impruneta: parem a la plaça Major, sorprén l’esplendidesa, la grandària, una plaça inclinada que baixa fins a l’església; a la vora han parat un cinema d’estiu a la fresca, però preferim de sopar de restaurant, perquè els xiquets volen trobar-hi el secret de la cuina d’ací. Ens han recomanat un indret especial, però el resultat final, després de les provatures i el debat, tampoc no ens convenç gaire. Aquest viatge tampoc no cerca la cuina italiana com a objectiu, però les dues provatures no han sigut reeixides. Sort que som a prop del maset i no ens costarà gaire retrobar el camí de pujada des de Sant Polo. De nou a casa, ens instal·lem més còmodes, preparem altres rutes i comencem les lectures i els consells dels mestres. Com Hèracles, l’heroi mitològic de caràcter venjatiu, decidim de no tornar a caure en el perol de les pastes i les pizzes, si és que no trobem un indret ben suggeridor. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari