BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Enric Subiñà

En Joan m’ha convidat a escriure una crònica pel bloc, i a mi que escriure m’agrada, m’hi he posat de valent. En acabar veig que potser m’he passat una mica, però quan hi estàs posat és difícil deixar-se certs detalls. Aquí teniu el rotllo.

Altre vegada un Ironman, i ja en van cinc!. Pels neòfits comentaré que aquesta prova és la distància més llarga de la modalitat de triatló, concretament són 3800 m. nedant, 180 km. en bicicleta i 42,195 km. corrent (una marató).

La nit de dissabte és molt histèrica. A mi em passa sempre abans d’un Ironman. Per molt que vagis al llit a les 22h., no hi ha manera de dormir pels nervis. Així vas fent voltes al llit veient passar les hores. No vaig ser l’únic de l’habitació que estava així, i finalment cap a les 01h. vaig tancar els ulls. La pena és que el despertador va
sonar a les 04:15h., només 3 hores de són!. Un petit esmorzar, ja que a aquella hora no entra res, i a fer camí cap als boxes, que per sort estaven a 1 km. de l’alberg. Fins a les 06h. deixaven entrar per comprovar les bicicletes i per posar quelcom més a les bosses. Aleshores ve el moment de posar-se el neoprè, i entregar la darrera bossa, que és la roba de carrer que et donen al finalitzar la cursa. Anem fent camí cap al llac, que és una impressionant bassa de 20 km. de llarg per entre 3 i 5 km. d’ampla. Els nervis estan a tope, i ens anàvem posicionant a pet d’ones, esperant les 7h. per donar la sortida. L’ambient brutal, amb cinc helicòpters volant pel damunt del llac, filmant imatges. Per un instant et sents important.

De cop, a les 7h. menys 2 minuts, ens aixequen la cinta perquè anem entrant a l’aigua. Ens pensem que hem d’anar fins unes banderoles penjades que estan a uns 50 metres de la riba, però en arribar a allà, xino xano, fent braça, veig que la gent no para, i jo segueixo una mica. De cop m’adono que allò ja no hi ha qui ho aturi, i decideixo començar a nedar de valent. La natació està configurada en una llarga recta de 1400 m., per fer un gir a l’esquerra de 450 m., i aleshores tornar cap a la riba durant uns 1100 m. més, per entrar finalment en un canal que recorrem durant 850 m. més. La recta la faig molt bé, sense aglomeracions, per l’esquerra del circuït. En arribar al gir, hi ha una gran boia blava i vermella que hem de passar per la dreta, punt on hi ha les típiques aglomeracions. El mateix passa en la següent boia, però torno a nedar amb tranquil·litat tot buscant l’entrada del canal. Allà començo a adonar-me que quan hi entri, tenint en compte que només té 10 m. d’ampla, anirem com a sardines. Efectivament en el canal rebo els primers cops, i l’aigua està molt tèrbola per la poca fondària (1 m.), però compensa amb la gran quantitat de gent que veus a la riba i que t’anima moltíssim. Finalment veig el final, i en arribar-hi pugem una forta rampa per sortir de l’aigua. Miro el crono que hi ha i veig 1h 16’, temps raonable pel meu nivell, i que acostumo a fer-ho en la majoria d’Ironmans.

Ràpidament agafo la bossa de ciclisme, em despullo, i em poso el culotte i el maillot, cas, sabatilles, guants i a buscar la bici. Ara comença la part més llarga de l’Ironman, però no la més dura. Són dues voltes de 90 km. cada una, amb moltíssim públic a tot arreu que anima com si fos el Tour. L’inici, vorejant el llac, es fa ràpid, entre 35 i 40 km/h. A l’acabar el llac, però, comencen les pujades i baixades, per bé que no gaire llargues. El terreny es força trencacames, però tenim a favor que el vent no bufa gens. Cap al km. 30 tenim la primera gran rampa, 1 km. aproximadament al 10%. Jo vaig molt més bé en pujades, on passo molta gent, per bé que en el pla els europeus tiren molt i em tornen a passar. En el km. 65 hi ha la gran rampa, també del 10% amb un petit descans però d’1,5 km.. A partir d’allà amb tendència a baixar, tot i que amb tobogans, arribem a meta per fer la primera volta. Vaig força bé, amb una mitjana de 32,5 km/h, però encara queda una volta. Aquesta volta es fa més dura, i noto que no corro tant, tot i que en les rampes continuo avançant gent. A partir del km 130 comença a aixecar-se una mica el vent, que barrejat amb el fort sol que cau, fa més penosa la cursa. Al passar per segon cop per la rampa més forta, començo a notar que els quàdriceps em peten. Baixo una mica el ritme fins a la meta, per no carregar-los més. Finalment acabo el parcial en 5h 35’, amb una mitjana de 31,7 km/h.

Com abans, em trec la roba de bici, i em poso els pantalons i el top per sortir a córrer, juntament amb la gorra. Surto a córrer quan el crono total marca 7h. 04’. Això vol dir que per baixar de les 11h, que és el meu propòsit, haig de fer la marató com a molt en 3h 55’. Els primers dos km. són d’adaptació, i començo a marcar un ritme proper als 5’ per km. Amb això calculo fer la primera mitja marató en 1h 50’. Els plans es compleixen els primers 15 km., però la forta calor que ens obliga a avituallar-nos molt i a llançar-nos aigua per sobre em passen factura, i passo la meitat en 1h 55’. Començo la segona volta sabent que no tinc més de 2h, i intento posar-me les piles. Fins al 25 tot va bé, però a partir d’allí el dolor de cames és molt fort. Per sort han crescut núvols, i el sol a voltes no pica, fet que alleugereix la carrera. Tot i això, alentint el ritme, vaig tirant fins al km. 35, on em veig obligat a
caminar una mica per culpa de les rampes als bessons i als quàdriceps. Això em fa
perdre temps, i veig que no podré fer l’objectiu. Quan passo pel km. 38 queden 20’ per les 11h. En un intent desesperat, m’aboco a apretar a córrer per dessota dels 5’ el km. per aconseguir-ho. No em digueu com, però malgrat el mal de cames aconsegueixo agafar la velocitat que necessito. Es evident que el cap mana per sobre del físic. No em puc aturar per avituallar-me més, i poc a poc passen els km.. En arribar al 41 veig que tinc 7 minuts per fer els últims 1,2 km., objectiu molt assolible. Aquell km. es fa molt llarg, i començo a notar que no hi veig tant bé, que començo a marejar-me. El desig d’arribar per dessota de les 11h és molt gran, i reduint una mica el ritme arribo a la recta final, on hi ha les grades plenes de gent que animava i el crono, que marcava poc més de 10h 58’. He fet la marató en 3h 54’. Passo per dessota, aconseguint l’objectiu, i aixecant rabiosament els braços al cel. Em posen la medalla i noto que no em tinc dret. Ràpidament m’agafen entre dos o tres, i començo a no veure res, fins que caic al terra, on ràpidament em posen en una llitera. Tot i que no perdo el coneixement, de cop i volta em veig en la tenda infermeria amb un goteig de magnesi a la vena. Mica en mica em recupero, i aleshores el goteig és de glucosa. Això reanima molt, i començo a tornar a estar en aquest món. Quan em treuen el goteig, ja recuperat, vaig mica en mica a buscar el diploma i a menjar una mica.