Finalment els periodistes de Vilaweb han aconseguit el que jo no vaig ser capaç de fer, parlar amb David Morrison, astrofísic de la NASA i preguntar-li el perquè de posar-li el nom del poeta de Gandia a un cràter de Mercuri. Va ser assabentar-se de la "troballa" i ràpidament el van cridar al seu despatx del SETI, a Califòrnia.
Us deixe ací l'article que apareix avui a la primera plana de Vilaweb. Gràcies a vosaltres, amics.
Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d'un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March.
Aliaga hi explicava que el mes d'abril d'enguany el president de la
Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s'havia adonat casualment d'aquesta circumstància i que n'havia parlat amb Enric Marco, del Departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d'estels. Cercant a l'hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l'astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat.
David Morrison, ex-alt càrrec d'uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10
de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície
de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. 'La principal categoria d'elements
orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d'impactes
de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als
noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de
Mart s'homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar
aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb
personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors,
escultors, poetes, arquitectes, etc.'
D'aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que
dirigia no en tenia prou coneixement, 'sobretot des d'una perspectiva
mundial': 'Per això vam consultar obres de referència i investigadors
d'universitats per a elaborar una possible llista de noms.'
EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d'Ausiàs March a
la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: 'No recordo qui va
suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una
bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.'
A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d'un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.
L'astrònom Josep Costas morí dissabte passat al seu domicili de Barcelona als 93 anys. Per als que no heu començat la passió per l’astronomia des de baix, construint-vos el vostre telescopi, potser el nom us diga ben poc però el treball de Costas va permetre que tota una generació d’astrònoms aficionats poguérem tindre el nostre primer telescopi.
Costas, des de la rebotiga del seu colmado La Fontana de Oro al carrer Aragó, cantonada Balmes a Barcelona, era un expert en el polit d’espills per a reflectors. Més de 3500 en va fer, amb uns preus molt competitius.
Pero Josep Costas no era només un constructor d’espills sinó també un expert observador del cel i sobretot del Sol.
Josep Costas va néixer a Sant Celoni el 18 de gener de 1918, a uns 40 km de Barcelona. Un cel net i clar en el que la contaminació lumínica no era encara un problema. Fins els 15 anys no mostrà un especial interès per l’astronomia fins que, l’any 1933, un seminarista de nom Arturo li mostra el cel una nit de passeig. Josep queda meravellat i decidí crear l’any 1936 una agrupació astronòmica, la PDA (Pro divulgació astronòmica) en que amb un grup d’amics es dedicà a observar el cel i a construir els seus primers telescopis amb lents d’ulleres i lupes.
Va ser per aquella època, amb uns 18 anys que visitaren l’astrònom Josep Comas i Solà que vivia a la seua Villa Urània a Gràcia. Comàs i Solà, gran divulgador astronòmic, amb 1200 articles a la Vanguardia, i descobridor de 14 asteroides, s’alegrà de l’espenta dels joves astrònoms i els animà a seguir. La segona visita li portaren un sac de creïlles ja que veieren que la situació familiar de l’astrònom era de penúria. Va ser per aquella època que la mare d’un dels membres va veure en una casa d’un poble pròxim un telescopi que feia nosa als propietaris. El van comprar per pocs diners i pogueren per fi observar el cel en condicions amb un refractor de 75 mm. Josep Comàs i Solà els continua ajudant amb el seu nou telescopi però morí el desembre de 1937 per una bronconeumonia per estar massa temps observant a la fresca.
La guerra acabà i Josep tingué la sort que no el cridaren al front. La república fou aniquilada per les tropes franquistes. Aquestes, però, si que el cridaren a files durant més de dos anys. Josep, però, continuà observant des de la caserna amb telescopis improvisats.
En tornar a casa continuà amb l’astronomia, cosa que la seua família no veia de bon grat cal havia de dedicar-se a alguna cosa de profit. Va organitzar alguna exposició astronòmica al poble amb gran èxit però al cap de pocs anys el seu germà major, l’hereu, es quedà la fàbrica de pastes familiar i a ell li oferiren un colmado a Barcelona. Va ser quan es comprà el seu primer telescopi de veritat, un refractor de la marca francesa Mailhat de 110 mm d’obertura. Costà 25000 pessetes de l’any 1950.
L’any següent obria la tenda de queviures la Fontana d’Or, carrer Aragó, cantonada Balmes i es casà amb la Teresa Gual. El negoci anava molt bé, però ell s’escapava a migdia per observar el Sol encara que la cua de la clientela fora llarga. Sort de la dona que tenia...
L’any 1959 un amic el convenç per a que es fera ell mateix els espills. Al principi no se’n fiava dels telescopis refractors ja que ell tenia un Mailhat preciós, però aprengué a fer-los ràpidament i molt bé. En la rebotiga els anava fent quan no tenia clients a la tenda o fins i tot quan en tenia. Aquests clients no entenien el que feia. Durant la seua vida va fer més de 3500 espills que va vendre, a preu de cost, a milers d’astrònoms principiants de tot l’estat. Ací podeu veure el mapa amb l’ubicació d’alguns d’aquests telescopis que usaven un espill made in Costas. Jo també en tinc un, guardat en una andana, que forma part d'un telescopi que vaig fer en acabar Física. Quan puga li faré una foto al meu primer telescopi i us el presentaré.
Les observacions diàries del Sol i el polit d’espills les va fer tota la vida conjuntament amb la venda de queviures fins que Josep Costas es jubilà el 1984. Aleshores es pogué dedicar a la passió de la seua vida. Ja s'endinsà plenament en l’astronomia.
Jordi Lopesino, de la revista Astronomía, l’entrevistava fa uns anys i va comprovar que calia fer-li un gran homenatge a aquest homenot que va permetre que molts ens dedicarem més fàcilment a l’astronomia observacional. Li va obrir una pàgina web, amb la seua biografia, la ubicació dels seus telescopis i la digitalització dels seus quaderns. L’any passat a la reunió del RETA 2010, a Aras de los Olmos, ens feu un repàs de la seua vida. Ja ens digué que la salut de Josep Costas era fràgil i dissabte va arribar a la seua fi.
Només em resta dir: Gràcies, Josep.
Nota: La informació sobre Josep Costas l'he obtinguda de la web creada per Jordi Lopesino. Allí podeu trobar molta més informació detallada.
Demà tanca al Museu d'Etnologia i al Arqueològic d'Oliva (La Safor) l'exposició commemorativa sobre el matemàtic, astrònom, marí i també polític liberal, Gabriel Ciscar i Ciscar. Els espais expositius han estat obert des d'octubre però no he pogut visitar-los fins la setmana passada.
Gabriel Ciscar va nàixer el 17 de març de 1760 a la ciutat d'Oliva, on dominava encara el Palau Comtal d'Oliva, en una gran casa senyorial. Nebot de Gregori Maians i Ciscar, el pensador il·lustrat, va ser enviat, sense ganes, a estudiar lleis a la Universitat de València, de la qual n'era rector llavors el seu oncle Joan Antoni Maians, germà de Gregori. Va estar-hi uns anys però la va abandonar sobtadament en ser acusat, sembla que injustament, d'uns aldarulls que solien fer els estudiants cap a Nadal per no anar a classe.
El rector el castiga tres dies confinat en el calaboç de la Universitat i el jove Gabriel, ferit en l'orgull abandona la seu acadèmica i s'enrola, amb 18 anys, en l'acabada de crear Acadèmia de Guardamarines de Cartagena.
Un viaje de pràctiques el porta a Itàlia i a l'Adriàtic on calcula la posició exacta de diverses illes i les situa en els mapes. En tornar és atacat per dues naus pirates argelines, combat del qual se'n surt prou bé.
Fa un viatge a Amèrica per cartografiar zones del Golf de Mèxic però el comandament de l'armada decideix posar setge a Pensacola a la Florida ocupant finalment la ciutat.
En tornar d'Amèrica retorna als estudis a l'Acadèmia de Guardiamarines de Cartagena,
on prompte esdevé professor de navegació, primer mestre en Matemàtiques, tinent de navili i Director de l'Acadèmia l'any 1788.
Álvaro López, membre del departament d'Astronomia i Astrofísica i de l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València, treballa de fa anys en la detecció i en la determinació d'òrbites d'asteroides. Des de l'amistat ens parla de les seues relacions amb Brian Marsden així com de les seues qualitats humanes.
Brian Marsden (1937-2010) ha estat una figura fonamental, internacionalment reconegut pel seu treball en astrometria i mecànica celeste. Com a director del Minor Planet Center i del Central Bureau of Astronomical Telegrams va gestionar el processat i càlcul dels elements orbitals de centenars de milers d'objectes.
El seu treball va obrir també la col·laboració amb els astrònoms aficionats, que contribueixen significativament en la millora de les dades orbitals que disposem d'asteroides i cometes. La seua bona relació amb els mitjans de comunicació internacionals li va permetre ajudar a conscienciar al públic general sobre la presència d'asteroides propers a la Terra potencialment perillosos.
Vaig conèixer al Dr. Marsden el 1989, durant un congrés sobre asteroides, cometes i meteors celebrat a Upsala. En aquells dies ja tenia contactes amb ell a través de l'enviament d'observacions d'asteroides realitzades a València, però el seu coneixement personal va ser una sorpresa molt agradable per a mi, donat el seu interès pel nostre treball i la calidesa del seu tracte personal.
Vaig tornar a veure'l el 1990, en una breu visita al Minor Planet Center (MPC) del Smithsonian Astrophysical Observatory. El seu despatx, un racó en un extrem d'un barracot de fusta, atapeit de llibres i sense quasi espai per a rebre visites, demostrava la seua senzillesa i qualitat com a persona, lluny de cap pretensió personal i dedicat completament al seu treball.
En anys successius vaig tindre nous contactes de treball i trobades ocasionals amb ell, en els quals va mantenir una actitud amable i receptiva, interessant-se sempre per les nostres activitats.
Fa ara dues setmanes em vaig interessar per ell a Boston, durant la reunió del ADASS XX. Els seus col·legues participants en el congrés em van dir que estava retirat, però que seguia en actiu, treballant des de la seua casa. Només puc afegir que ho he sentit molt i que la seua figura serà recordada i enyorada pels membres de l'àmplia i dispersa família dels cercadors i seguidors de cometes i asteroides.
Per a completar aquest record i homenatge a un personatge de la seua categoria humana i científica, els remet a que llisquen la seua biografia en les pàgines del Center for Astrophysics d'Harvard.
Amb 73 anys, ens deixava fa uns dies l'astrònom britànic Brian Marsden. Nascut a Cambridge, Anglaterra, l'any 1937, ha dedicat la seua vida a l'estudi dels cossos menors del sistema solar: els asteroides i els cometes.
Abans de l'invent d'internet els astrònoms que descobrien un fenòmen sobtat al cel, com per exemple, una supernova, un nou cometa o un asteroide havien de comunicar-se per telèfon o telegrama a altres observatoris per avisar i confirmar l'event. La transmissió de la informació era lenta i parcial. Per centralitzar les dades d'aquests fenòmens transitoris es creà l'Oficina Central de Telegrames Astronòmics que s'encarregà de disseminar els descobriments de manera ràpida i eficient, primerament amb telegrames i actualment amb correu electrònic.
Brian Marsden va dirigir aquesta oficina de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a la Universitat de Harvard des del 1986 al 2000 però la faceta més important del seu treball era l'estudi de la trajectòria de cometes i asteroides. Molts d'aquests són observats només algunes poques vegades de manera que la seua òrbita està molt mal determinada. Per això milers d'astrònoms observen els passos pròxims d'aquests cossos per millorar-ne l'òrbita, algun fins i tot des dels telescopis de l'Aula d'Astronomia a Burjassot. Amb observacions d'asteroides suposadament nous, Marsden va predir el redescobriment de l'asteroide Adonis l'any 1977 perdut per falta de dades des de l'any 1936.
I és que Brian Marsdem va dirigir entre 1978 i 2006 el Centre per a Planetes Menors, també a la Universitat de Harvard, d'on centralitzava tota la informació sobre noves dades d'asteroides i cometes. I quan els números correlatius assignats als asteroides arribaren al 10000, va proposar assignar-li aquest número a Plutó per fer palés que aquest cos era només un cos menor però no un planeta. Ningú li va fer cas. El destronar un planeta és molt difícil.
No va ser fins el 2006 quan Plutó va deixar de ser planeta passant a la nova categoria de Planeta Nan. La influència de Brian Marsden en la reunió de Praga de la IAU per aconseguir-ho va ser decisiva.
Ahir, dia 5 de juliol, ens va deixar Francesc Avària, amic i professor de Biologia i Geologia de l'IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna i gran amant de l'astronomia, matèria optativa que va impartir durant molts anys i que va ajudar a divulgar entre la joventut vallera. Hui, al seu funeral civil al cementeri de Potries, el seu poble, del qual fou regidor, se li ha retut un sentit homenatge per part de l'alcalde, d'un regidor de l'Ajuntament i dels companys de l'institut on ha treballat durant 18 anys.
Paco, extraordinari professor i millor persona, company i amic, et dediquem l'adaptació d'un poema del Llibre d'absències de Miquel Martí i Pol:
Dimecres es presentà a l'Espai Ciència de l'Octubre CCC de València el llibre Vicenç
Mut
i Armengol (1614-1687) i l'astronomia, a cura de Víctor Navarro
Brotons. L'amic Juli Peretó en va ser el presentador i, malgrat declarar
que no és astrònom sinó bioquímic, fa al seu bloc una apassionada i detallada explicació de la
trajectòria vital i científica d'aquest astrònom mallorquí del segle
XVII que va investigar els cels i els seus moviments entre les èpoques
de Kepler i Newton.
L'italià Giambattista
Riccioli, aprofitant l'extensió planetària de l'orde de Jesús, a la
qual pertanyia, va construir una xarxa de corresponsals científics per tot el món.
Excel·lents astrònoms van compartir projectes, dades i potser també
telescopis a mitjans del segle XVII. D'aquest projecte global destaca a casa nostra l'astrònom
mallorquí Vicenç Mut. No només va ser astrònom, sinó també arquitecte
militar i fins i tot historiador ja que va ser nomenat cronista de Mallorca. Durant l'estada que va fer
l'astrònom valencià Josep
Saragossà a Palma va fer bona amistat amb ell. Saragossà
destacà per l'astronomia pràctica i es feia ell mateix les lents. De Mut
no sabem si les comprava o com el valencià les feia també.
Riccioli
va fer nombroses observacions de la Lluna i va assignar a accidents
geogràfics com cràters, mars i muntanyes el noms dels astrònoms de
prestigi amb els quals es relacionava. La major part de la seua nomenclatura encara s'utilitza. Al mapa de Riccioli de 1651 podem
trobar, prop del pol sud lunar, un cràter de 78 km de diàmetre i quasi 4
de fondària que dedicà al seu col·lega i pel que sembla, amic, Vicenç
Mut de Palma, el cràter Mutus,
El llibre de Victor Navarro reprodueix a la coberta
el mapa de la Lluna de Riccioli on s'hi ubica el Mutus.
Podeu
veure a la fotografia adjunta com sobre el cràter Mutus, d'uns 4000
milions d'anys d'antiguitat s'hi poden veure 3 cràters més petits i joves (ja que estan a sobre) al seu
interior, mostrant-nos l'intens bombardeig a la que fou sotmés
l'interior del Sistema Solar en les seues primeres etapes.
És
curiós que el cràter Mutus és d'interés actualment ja que per la seua
proximitat al pol sud ha estat inclòs en la llista de 50 cràters a estudiar per a la futura exploració humana del nostre satèl·lit. Llàstima que Obama acabà de cancel·lar el projecte de tornar a la Lluna pel 2020 amb el costossísim programa Constellation.
Com bé va dir l'amic Peretó el diumenge 21 acabà la 33ena Fira del Llibre Antic
i d'Ocasió de València que coincidint amb les festes falleres es planta
a l'eixample de València, l'Avinguda del Marqués del Túria.
He
estat passejant la fira en busca de d'ocasions i de petits regals
astronòmics. Des del segle XIX els astrònoms han escrit molt per al
públic, divulgant l'astronomia en ocasions de grans efemèrides
astronòmiques com per exemples eclipsis de Sol. És per això que es
poden trobar obres de divulgació dels astrònoms pioners del XIX i
primeries del XX.
He trobat l'obra en dos volums Astronomia
popular de Augusto T. Arcimis. L'obra és de 1901 i és un compendi de
l'astronomia del canvi de segle, un moment en que encara es parla de
nebuloses espirals ja que el que ara
coneixem com a galàxies es pensava que eren només part de la nostra i única galàxia. I Plutó no existia encara...
Arcimis
era sevillà i era amic de Giner de los Ríos. Aquest l'acostà a la
Institución Libre de Enseñanza. Augusto T. Arcimis era astrònom
aficionat i també metereòleg. Va crear, amb l'ajut de Giner de los Ríos,
el Instituto Central Meteorológico i va ser el seu primer director.
Estava en contra de les institucions astronòmiques de finals del XIX com
l'Observatorio de la Armada a Cádiz i l'Observatorio de Madrid per fer
una astronomia antiga mentre que ell ja usava les noves
eines de l'espectroscòpia. És curiós que a casa nostra el valencià Josep Joaquim Landerer pensava i feia el mateix des del seu observatori a
Tortosa.
Landerer va observar l'eclipsi de sol de 1905 des d'Alcossebre mentre
que Arcimis l'observà des de Burgos però des d'un globus situat a quasi
4000 metres d'alçada...
I de Comàs i Solà he comprat Astronomia, una obra de 1935. Aquest astrònom
que descobrí 14 asteroides des de Barcelona així com l'atmosfera de
Tità, va ser director de l'Observatori Fabra. També era un hàbil
divulgador. Escriví més de 600 articles a la Vanguardia. Però Josep
Comàs i Solà mereix un article o més a aquest modest bloc. Ja en
parlarem més.
Arxius:Arcimis02- Ascensión en Globo 1905|Arcimis01- Regeneración Astronomía
Fa uns dies va faltar M. Assumpció Català i Poch, astrònoma de la Universitat de Barcelona.
Jo la vaig conéixer ja fa anys en un congrés d'astronomia espanyol. L'última vegada que la vaig veure va ser fa dos anys, a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia celebrada a Vic. Encara que ja major, el seu caràcter era afable i continuava interessada en tot.
Nascuda a Barcelona el 1925, la Dra. Catalá estudià Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Començà a treballar en astronomia el 1952, una època marcada per la penúria de mitjans i l'ausència quasi completa de dones a les universitats.
La seua trajectòria científica s'inicià com a becària i després com a ajudant de la Secció d'Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, que depèn del Patronat Alfons el Savi del CSIC. Posteriorment, va treballar a Paris a l'Institut Henri Poincaré et Laboratoire de Dynamique et Statistique Stellaire, i va col·laborar amb la càtedra especial de Tecnologies de l'Espai de la UPC.
El 1970 va obtenir el doctorat en Ciències, en la secció de Matemàtiques, per la UB, amb la tesi Contribució a l'estudi de la dinàmica dels sistemes estel·lars: simetria cilíndrica.
M. Assumpció Català i Poch ha estat la representant espanyola a la Comissió 46 de la Unió Astronòmica Internacional per a l'ensenyament de l'astronomia durant quinze anys, i ha format part de diversos projectes de recerca. Va ser també l'autora de llibres de docència universitària i d'estudis d'història de la ciència i de divulgació de l'astronomia, tasca que continuà desenvolupant fins a la seua mort.
M. Assumpció Català i Poch que va convertir-se el 1971 en la primera dona que va ocupar un càrrec d'astrònoma professional a la universitat espanyola, va rebre la Creu de Sant Jordi de 2009 "per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d'astronomia, de física i de matemàtiques". Es va dedicar a la docència del 1952 al 1991, any en què es va jubilar a la UB, i va compaginar l'activitat docent amb la recerca, la direcció de set tesis doctorals i d'onze tesis de llicenciatura, i l'observació astronòmica. En aquest àmbit d'investigació, cal remarcar que va dur a terme observacions sistemàtiques de taques solars durant més de trenta anys.
Foto i informació de Comunicacions UB, Diari digital de la Universitat de Barcelona
Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians. Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copènic i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei. Muñoz s'escrivia amb el millor observador d'aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.
És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s'hi veia res. L'estudi d'aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d'Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.
Fa poc l'amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d'allò més bé us passe directament el seu text.
Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l'edifici on s'alotja el departament on treballe i l'Aula d'Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.
Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d'aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees.Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l'hebreu.
L'astrònom polonés Nicolau Copèrnic va revolucionar l'astronomia al segle XVI amb la seua defensa de la teoria heliocèntrica del Cosmos. La Terra gira sobre ella mateixa en 24 hores i orbita al voltant del Sol en un any. Els altres planetes també giren al Sol en òrbites circulars.
Abandonava així la teoria ptolemaica de l'Univers que propugnava una Terra immobil i amb els planetes girant al Sol sobre esferes perfectes i que havia estat vigent durant catorze segles.
El 24 de maig de 1543 moria sense veure publicada la seua obra magna De RevolutionibusOrbium Coelestium que no veuria la llum fins uns quants mesos més tard.
Era conegut que va ser enterrat a la catedral de Frombork, Polònia, però no se sabia on. Tanmateix fa uns mesos l'aplicació de modernes tècniques forenses a unes restes òssies trobades a una tomba sense nom de la catedral ha permés identificar sense dubte les despulles del gran astrònom del Renaixement.
Segueix...
Arxius:Reconstrucció- Imatge digital de Copèrnic|Retrat- de Toruń - principis del segle XVI
L’any 1959 un amic el convenç per a que es fera ell mateix els espills. Al principi no se’n fiava dels telescopis refractors ja que ell tenia un Mailhat preciós, però aprengué a fer-los ràpidament i molt bé. 
que va convertir-se el 1971 en la primera dona que va ocupar un càrrec d'astrònoma professional a la universitat espanyola, va rebre la Creu de Sant Jordi de 2009 "per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d'astronomia, de física i de matemàtiques". Es va dedicar a la docència del 1952 al 1991, any en què es va jubilar a la UB, i va compaginar l'activitat docent amb la recerca, la direcció de set tesis doctorals i d'onze tesis de llicenciatura, i l'observació astronòmica. En aquest àmbit d'investigació, cal remarcar que va dur a terme observacions sistemàtiques de taques solars durant més de trenta anys.
