Una educació francesa

Amb aquest títol clar, claríssim, l’escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff ens introdueix,  a la societat de l’Estat francès en general -i a la societat nord-catalana en particular- dels anys 60 i 70, en una època, com la titlla el propi autor, en què els cotxes tenien llums grocs, les vaques menjaven herba, el cinema feia somniar i en què tots els catalans encara parlaven català…

I com acostuma a fer-ho en els seus altres llibres, Bezsonoff ens ofereix  una mirada incisiva, un punt irònica, extremadament intel·ligent d’aquest moment. Però, a més, com dèiem en l’apunt sobre Els taxistes del tsar, l’obra de Bezsonoff, que és professor de llengua catalana a Perpinyà, ens ajuda a entendre també una mica més el que ha passat amb la nostra llengua a Catalunya Nord i per això en aquest bloc de sociolingüística n’hem volgut fer un comentari.

Tot i que l’obra va néixer com un encàrrec de l’editor de la revista d’història “L’Avenç”, podríem considerar-la com una mena d’autobiografia (l’autor ho nega, però) novel·lada, que s’estructura mitjançant episodis breus. Com dèiem, en destacarem alguns, pel component sociolingüístic que incorporen.

Pel que fa a la llengua catalana:

En l’episodi que duu el títol “El català” ens fa una radiografia sociolingüística molt clara de la societat nord-catalana dels anys 60, una terra encara ben bé catalana fins als anys 70 (encara era la llengua de l’amor, de la mort, de la política, dels jocs, de les penes i de les alegries, la llengua de casa, de les botigues, dels carrers, dels autobusos…).. Ell se sentia francès i català, català i francès com al sud molts nens ens sentíem (ho dic en passat) espanyols i catalans, catalans i espanyols. El seus avis parlaven en català a la seva mare, però ella ja els responia en francès. A ell ja li parlaven en francès, però amb “digressions” en català. Quan Bezsonoff els contestava amb frases curtes en català, els avies reien, contents i, també, un xic  inquiets per les rareses del nen (uns comentaris que em recorden, i molt, el que m’expliquen actualment alguns avis algueresos).

En aquest capítol també trobem una interessant reflexió sociolingüística: les paraules incorporades a la llengua després del segle XVII són franceses i occitanes (menys) al nord de Catalunya i espanyoles al sud, i ens confessa, amb una certa recansa, que l’estudi del castellà li va permetre entendre del tot els catalans del sud de l’Albera. Una realitat inqüestionable a causa d’una frontera política que ha pesat molt i molt.

L’acabament del capítol és lapidari: “Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com (…) podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans (…) desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori (…) que pronuncien amb accent llenguadocià. No saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat (…).”

Pel que fa al francès, França, la francofonia i els francesos:

En el capítol sobre el francès, la seva llengua materna (que el porta a dir que mai no ha considerat estrangers belgues, quebequesos, suïssos francesos, mauricians), rebla algunes d’aquestes idees: “Els catalans del Principat em repeteixen que tinc la cantarella francesa i els rossellonesos m’acusen d’espanyolejar un bri” (quan parla en francès a París li diuen que té accent del “Midi”, però quan és al sud li diuen que té accent parisenc -on va viure).

“Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és meu. La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polític incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…”

I, per acabar aquest apartat, no em vull estar de comentar-vos el que l’autor confessa en el capítol intitulat “França”. Després d’explicar-nos com estava d’enamorat de França quan era petit (és fill de militar, d’origen nord-català, però militar, va viure envoltat de fills de militars a diferents llocs de l’Estat francès, a l’escola li ensenyaven cançons patriòtiques franceses i sobretot els mitjans de comunicació que li van inculcar la idea de França…), ens diu:

“A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis -que mai no parlaré tan bé com el francès-, aquest català que estimava tant, em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España

Em va costar molt de comprendre que no era un francès de l’extrem sud sinó un català del pol nord… De tant en tant, si uns amics parlen malament de França, em fereix sentimentalment, tot i que tenen raó… Ara sóc només un francès administratiu. Vinc d’un país que encara no existeix, un estat fantasma. Ciutadà ectoplasmàtic, vinc d’una Catalunya boirosa i llunyana que un dia serà lliure…

La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació.”

De l’Estat francès també ens fa una radiografia de les lllengües que s’hi parlen. de l’alemany d’Alsàcia, del bretó, del basc, del cors (i de la seva relació amb l’italià), del flamenc (que mai no ha sentit en el territori flamenc que pertany a l’Estat francès) i de l’occità (una llengua de la qual arriba a dir que som a “les darreres llums d’una llengua que es mor” i que “s’amaga en algunes masies decrètpites, com bolets verinosos, però la toponímia amb noms quasi catalans, els olius, el mestral, els campanars romànics, els albercoquers, els castells sospiren en la llengua de Frederic Mistral).

Pel que fa al castellà:

O, fins i tot, la relació amb el castellà -una llengua que parlaven alguns companys fills de refugiats espanyols-, una barreja, segons l’autor, de català i de portuguès amb tocs d’àrab. Bezsonoff ens explica com de petit  creia que tots els “espanyols” parlaven català, tret dels que venien del fonso (fons) d’Espanya, que parlaven castellà i que per a la gent de Nils, el poble dels seus avis, aquesta era una llengua desconeguda. Tot i que el nostre autor la va aprendre ràpidament a l’escola (la va començar a estudiar a l’escola amb 14 anys), no va ser fins una estada a Salamanca que es va adonar de la gran diferència entre el castellà literari que li havien ensenyat i el castellà real i on va poder sentir en boca d’una persona culta (potser només una mica més culta que els altres) el que pensen la majoria d’espanyols dels catalans: “A ver… Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español, no reniegues de tus orígenes, coño…

Pel que al mitjans de comunicació nord-catalans:

La relfexió sobre L’indépendant, el diari més llegit a Catalunya Nord (recordeu que al sud ho és La Vanguardia), no es pot perdre: “era i és encara un diarinyol nul·líssim, anticatalà, baluard de la ideologia jacobina. Manté els lectors en un cretinisme permanent comentant un partit comentant un partit de petanca, l’arribada d’algun capità de gendarmeria, sense cap al·lusió a la nostra cultura. Per L’Indépendant, la civilització catalana es limita a les ballades de sardanes, a la Llotja de Perpinyà, als partits de la USAP i a les cargolades”.

Com es pot veure molta reflexió sobre una època recent, però clau, de les comarques de Catalunya que són a l’Estat francès que no acaba en aquesta part sociolingüística, sinó que s’endinsa també en temes com la religió, el tour, el servei militar, els “mites” de Pétain i De Gaulle, l’Algèria francesa…

En definitiva, un llibre que,  d’una forma novel·lada, ens pot ajudar a entendre algunes de les coses que han passat -i que passen- en aquesta part del nostre país.

Deixa un comentari