Pols d'estels

Les nits es fan més llargues durant el mes de desembre però també més fredes. Això tan natural del fred no ho era tant fa uns dies. I això que finalment el 22 de desembre acabarà una tardor anormalment càlida i seca, sense pluges dignes d’aquest nom des de setembre i entrarem de ple en l’hivern.

Malgrat el fred i els núvols impertinents que senyoregen el cel sense compassió per als amants de les estrelles, aquests dies cal animar-se a admirar el cel nocturn. Desembre i també gener presenten les més belles constel·lacions del firmament, les més conegudes, les més fàcils de reconèixer. Només pondre’s el Sol i fer-se de nit podrem veure cap a l’est el gran rectangle del gegant caçador Orió, amb el seu cinturó triestel·lar característic. A la seua dreta, la V inclinada de la constel·lació de Taure, amb un estel rogenc en la punta inferior: Aldebaran. Al costat dret del toro trobarem una petita acumulació estel·lar, les Plèiades.

Com que tot caçador ha de tenir gossos de caça, als peus d’Orió podrem trobar-los formant uns grupets d’estels dèbils, Ca Major i Ca Menor, entre els quals destaca l’estel Sírius, la més brillant del cel nocturn.

Els planetes Júpiter i Saturn continuaran sent els reis de la nit. Saturn, tanmateix, ja al sud en fer-se de nit, es pondrà abans de la mitjanit.

Venus continuarà ben brillant al cel de la matinada. Mercuri, per contra, tornarà a veure’s cap a l’oest durant uns dies després de la posta de sol.

Cal destacar un fet extraordinari que ocorrerà la nit de l’11 al 12 de desembre. Serà quan l’asteroide (319) Leona eclipsarà durant uns 12 segons l’estrella Betelgeuse de la constel·lació d’Orió. L’observació acurada del fenomen pot ajudar a determinar la forma real de l’objecte celeste. D’això ja en parlaré més endavant però podeu obtenir més informació en aquest enllaç.

Finalment la tardor s’acabarà el 22 de desembre. Començarà llavors oficialment l’hivern.

Planetes

Júpiter continua sent el rei de les nits durant el mes de desembre. Visible durant tota la nit i ben brillant a la constel·lació d’Àries és ara mateix l’objecte més brillant del cel nocturn, després de la Lluna. Una lluna creixent passarà a uns 2º pel nord del planeta la nit del 22 de desembre i permetrà, per si algú no el troba, assenyalar-lo de manera inequívoca.

El planeta dels anells, Saturn, situat a Aquari, es presenta aquest dies cap al sud en fer-se de nit i per tant, passada la mitjanit deixarà de veure’s en pondre’s. Una lluna en quart creixent s’hi situarà a uns 2º al sud la nit del 17 de desembre. D’aquesta manera serà fàcil trobar-lo al cel.

Venus continua embellint el cel de la matinada.  Mirant cap a l’est i unes dues hores abans de l’eixida del Sol el podrem veure ben alt al cel. Les matinades del 9 i 10 de desembre una lluna minvant se situarà prop del planeta per assenyalar-lo.

Mercuri

El planeta més esquiu ens tornarà a oferir els seus encants en veure’s per damunt de l’horitzó sud-oest. En ser Mercuri un planeta tan pròxim al Sol, des de la Terra sempre el veiem molt propet de la lluminària solar. Els millors moments d’observació son els dies en que s’assoleix la màxima separació del Sol, uns 27º. L’anomenada màxima elongació oriental del planeta ocorrerà el 4 de desembre i, per tant, durant aquest dies i els següents no heu de deixar passar l’oportunitat d’observar-lo.

Mercuri, amb una òrbita tan apegada al Sol, deixarà de veure’s ben ràpidament. A partir del 17 de desembre ja estarà tan pròxim al Sol que serà impossible la seua observació.

Pluges d’estels

El mes de desembre també és ric en pluja de meteors.

El màxim de la pluja de meteors Feonícids ocorre el 2 de desembre. Amb una activitat del 28 de novembre al 9 de desembre, la taxa d’objectes observables és variable amb un màxim de 7 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació del Fènix. L’objecte celeste responsable d’originar la pluja ha estat identificat com el cometa 289P/Blanpain. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 2, cap a la part sud de l’esfera celeste.

El màxim de la pluja de meteors Púpids-Vèlids és el 7 de desembre. L’activitat de la pluja va del 30 de novembre al 15 de desembre, amb una taxa màxima observable de 10 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Vela. L’objecte celeste responsable de la pluja no ha estat identificat. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres hores del dia 7, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

El màxim de la pluja de meteors Gemínids és el 14 de desembre. Amb una activitat entre el 4 i el 17 de desembre, la taxa màxima observable de 120 meteors per hora la converteix en una de les més actives de l’any, junt als Perseids d’agost. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

El 23 de desembre serà el màxim de la pluja de meteors Úrsids. L’activitat de la pluja serà entre el 17 i el 26 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de l’Óssa Menor. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat, el cometa 8P/Tuttle. Serà visible des del vespre del 22 de desembre, sent el millor moment cap a l’alba del 23 de desembre, cap a la part nord de l’esfera celeste.

Solstici d’hivern

Finalment la tardor s’acabarà el 22 de desembre. El Sol se situarà en el punt més baix respecte a l’equador celeste. El solstici d’hivern serà a les 4:27 del 22 de desembre.

La Lluna
La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.

Durant les nits d’hivern la constel·lació d’Orió és ben visible. Les tres estrelles alineades del cinturó ajuden a que siga una de les més conegudes del cel. La mitologia ens diu que representa un gegant caçador. I aquestes setmanes, Betelgeuse, l’estel rogenc situat al seu muscle dret, sembla que s’està apagant. És un senyal que està a punt d’explotar com a supernova?

Betelgeuse és l’estel més brillant de la constel·lació i un dels 10 més brillants del cel. Tanmateix actualment la seua brillantor ha minvat tant que a finals de desembre havia baixat a la posició 21.

Quina podria ser l’explicació d’aquest fenomen?

Betelgeuse és una supergegant roja, una immensa bola de gas d’unes 12 masses solars, un estel evolucionat que fa mil·lennis deixà la tranquil·la seqüència principal on cremava hidrogen per formar heli. Ara unflada exageradament travessarà fases successives de cremat d’hidrogen, heli, carboni, neó, oxigen i silici. Al final d’aquest procés, l’estrella acabarà amb una estructura interna similar a la d’una ceba, amb diverses capes, cadascuna d’una composició diferent. I quan les cendres siguen de ferro al centre, ja no es podrà generar més energia i s’esdevindrà el col·lapse i l’explosió de supernova.

Betelgeuse és relativament jove. Només té un 10 milions d’anys mentre que el Sol, molt més vell, es troba a la meitat de la seua vida d’uns 4500 milions d’anys. Les altíssimes pressions i temperatures de l’interior d’aquest tipus d’estels supergegants i tan massius tenen com a conseqüència que cremen molt ràpidament i tenen una vida curta. Si vius intensament la vida, la cremes molt de pressa.

Betelgeuse està a només 700 anys llum, prou prop per poder resoldre el seu disc estel·lar amb els nostres telescopis. La imatge superior, realitzada amb els radiotelescopis de  l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), ens mostra l’estel supergegant roig, una de les estrelles més grans conegudes. Les antenes d’ALMA ens presenten l’estrella com d’unes 1400 vegades més gran que el Sol. La figura mostra la mida de l’estrella comparada amb el Sistema Solar. Si situarem Betelgeuse al lloc del Sol engoliria Mercuri, Venus, Terra i Mart i fins i tot el gegant del gas Júpiter. Només Saturn en restaria fora encara que sofriria la calor de l’estrella i, a poc a poc, s’aniria evaporant. I, donada la seua massa i edat, es considera que l’estel explotarà com a supernova en els pròxims 100 000 anys. Però, realment podria ser d’ací 1000 anys, o demà mateix. Ningú ho sap del cert.

I ara, des d’octubre la lluminositat de  l’estel està baixant ràpidament. A finals de desembre del 2019 la brillantor de Betelgeuse s’havia atenuat un factor 2,5, d’una magnitud aparent 0.5 a l’actual de 1.5. És a dir, l’estel és, ara mateix, un 2,5 més fosca que a l’estiu passat.

Betelgeuse està tan prop i és tan gran que és l’única estrella, sense comptar el Sol, de la qual podeu veure amb instrumentació sofisticada la seu superfície. I s’ha detectat una gran variació en l’aparició de zones fosques i brillants, que la converteix en una estrella variable. A més perd material i forma núvols de gas al seu voltant, que poden ser la causa de la baixada de brillantor observada actualment.  Les baixades i pujades de brillantor s’han observat regularment al llarg del temps des del segle XIX però mai s’havia vist una baixada tan profunda i continuada.

Així que la disminució de brillantor observada ara ha estat associada per alguna premsa a l’explosió imminent de Betelgeuse. De fet, no sabem exactament que passa a l’exterior d’una estrella pocs dies abans del seu col·lapse i explosió. Quins signes externs presenta una estrella abans de morir com a supernova? No se sap massa bé.

Tanmateix els astrofísics especialistes en el tema descarten que per ara Betelgeuse vaja a explotar. Només semblen efectes de les capes externes i dels núvols de material que l’envolten.

Ara bé, si tenim la sort que en la nostra vida l’estel es decidira a fer-nos un espectacle celeste serà un fenomen que no ens passarà per alt. Betelgeuse serà aleshores la supernova més brillant no mai observada, tan brillant com la Luna plena. A més, durant uns mesos seria visible tan de dia com de nit, i podríem caminar sota la llum de Betelgeuse. Passat aquest temps començaria a baixar la seua brillantor fins que cap als tres anys retornaria a la seua lluminositat habitual. Aquesta baixada de llum no s’aturaria ja que cap als sis anys Betelgeuse seria tan dèbil que deixaria de ser visible a ull nu. La constel·lació d’Orió perdria el seu muscle dret i el seu aspecte canviaria per sempre.

Mes informació:
Betelgeuse: Star’s weird dimming sparks rumors that its death is imminent
Betelgeuse: What’s up?
El enigma de Betelgeuse

Imatges:

1.- Betelgeuse és l’estrella brillant roja que se troba situada en la part superior dret de l’imatge. Hubble European Space Agency (HST/ESA).
2.- Sense atribució. Wikipedia Commons.
3.- Imatge via ESO.
4.- ESO/L. Calçada. A plume on Betelgeuse (artist’s impression with annotations)
5.- Infografia d’Heloïse Stavance.@Sydonai
6. HeNRyKus Celestia. Wikipedia Commons.