LA VIA SÀNSCRITA

A partir d’avui – 22 de desembre del 2015, primer dia de l’hivern – i durant un parell de mesos, farà, cada dia, una mica més de fred, però – qui sap si per a compensar una molèstia amb un goig – de mica en mica, un xic a l’alba i un poc a l’ocàs – anirà tornant la llum (o, potser, fins i tot, la Llum!).

Per escassament receptius que ens sentim, en visitar un jardí, fer un tomb per la Natura o anar amunt i avall, veurem uns entorns semblants als descrits a continuació:

Un mantell de gebre blanc
cobreix el terra encarcarat pel fred.
Els rierols ja no conviden al passeig
i les flames criden a recer.

Que feble és el Sol, que freda és la brisa!
Que nívia és la rosada sobre l’herba i els arbres!
Les fulles s’han marcit i els boscos han vist les seves flors, pessigades pel gel.

I, malgrat que el Sol s’enfila tant amunt com pot,
les boires esmorteeixen els seus raigs ardents
i no sembla ja més gran que la Lluna.

Aquests versos pertanyen al Ramàyana (*), un text considerat sagrat per l’hinduisme i un dels indiscutibles cims de la cultura universal. Es tracta d’una epopeia que narra les gestes de Rama – el setè avatar de Vishnu, la deïtat que aglutina els impulsos positius de l’Univers – per tal de vèncer Ràvana, el seu demoníac rival, i rescatar la seva esposa.

La descripció de les estacions incorporada al Ramàyana – en aquest cas, l’hivern – és un  “topos” literari – o recurs incorporat per tal d’estimular l’interès de l’audiència o, des de que l’obra va ser escrita, dels seus lectors – freqüent a la poesia sànscrita i sovint, com en aquest cas, d’elevada volada lírica.

Però, en el Ramàyana, la voluntat poètica és inseparable de la recerca de la màxima precisió descriptiva:

El gel acumulat sobre les nits de desembre
n’ha triplicat la durada.
La llum del dia, ara més breu,
els ha prestat les hores que els calen.

El Vent de Ponent,
tornat glacial per l’aspre hivern,
mossega amb ràfegues matinals
dues vegades més ferotges.

El Sol ha segrestat l’esclat de la Lluna
i el seu disc, velat per les boires,
sembla un mirall entelat per l’alè.

I, en qualsevol cas, el benigne Vishnu, per mitjà de Rama, ens fa també presents els agradosos moment que, malgrat el fred, ens esperen en els propers mesos:

Fa bo passejar amb la generosa calor del migdia,
en aquests dies feliços en els que retrobem el Sol
repartint la seva pàllida claredat sobre la Terra.

(*) El text del que han estat extrets aquests i els següents versos apareixen al Capítol XVI de l’Aranya Kanda (o Llibre del Bosc) de l’obra.