Un retaule valencià a Londres

Els valencians no coneixen la seua història. Ni saben les aportacions que hem fet a la cultura universal. Perquè hi hagué un moment en què València va ser la capital cultural de la Corona i porta d’accés de totes les innovacions artístiques europees. Tot això em ve al cap en assabentar-me de les gestions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per retornar a la seua ciutat, encara que siga de forma temporal, l’excepcional retaule gòtic de Sant Jordi de Marçal de Sax, més conegut com el Retaule del Centenar de la Ploma. I em recorda la darrera vegada que vaig estar a Londres i la visita obligada a la una de les nostres joies més estimades.

El Retaule del Centenar de la Ploma és un retaule gòtic de grans dimensions (6.60 m d’alçada per 5.50 m d’amplada) realitzat a l’entorn del 1400 pel pintor alemany Andreu Marçal de Sax per encàrrec de la companyia del Centenar de la Ploma. Aquesta milícia civil comptava amb 100 arcabussers per defensar la ciutat i es trobava sota l’advocació de Sant Jordi. El motiu principal d’aquesta joia pictòrica del segle XV és, per tant, la del sant, primer patró del regne i de moltes ciutats valencianes, entre elles Alcoi. Al centre veurem l’escena clàssica del sant lluitant contra el drac sota la mirada de la princesa alliberada, mentre que al seu voltant s’hi troben diverses escenes de la vida llegendària del sant, segons la tradició cristiana un milicià romà cristià martiritzat en temps de Dioclecià.

Tanmateix l’obra és famosa perquè representa la Batalla del Puig que va tenir lloc el 1237, la conseqüència de la qual va ser la conquista de Madīna Balansiya, la ciutat de València en època musulmana. Jaume I, sobre un cavall cobert per la senyera reial, ataca el rei  Zayyan de València. El pintor representa una veritable batalla a camp obert, en la que es veuen soldats morts i també cavalls ferits i morts. Segons es pot comprovar al Llibre dels Fets, les lluites cos a cos del rei amb els seus enemics van ser, més aviat, escasses. Es guanyaven les places fortes amb negociació i, si calia, setge.

Arran de l’abolició dels Furs, l’any 1711 s’abolí definitivament la milícia armada. La seua funció de defensa de la ciutat ja no tenia sentit en un regne ocupat. Així que el Retaule del Centenar de la Ploma es quedà orfe, fins que l’enderroc de l’església on es trobava comportà la seua venda. Segons conta la historiadora Matilde Miquel Juan, el retaule fou adquirit a París el 1864 pel South Kensington Museum de Londres, que després passà a denominar-se  Victoria and Albert Museum de Londres. Fou comprat per 800 £ (20.000 francs) al marxant d’art Mr. Bauer, una quantitat realment elevada en comparació amb altres adquisicions de l’època.

Cada vegada que he estat a Londres sempre he trobat un moment per visitar aquesta obra mestra de l’art valencià, salvaguardat a Londres. En la primera trobada, el retaule era en una sala més aviat petita i fosca. Una gran emoció m’omplia mentre gaudia d’un tros d’història del meu país. Mentre era assegut al seu davant durant molta estona per admirar-lo i no perdre’m cap detall, el sant, la batalla, els penons i senyeres vaig escoltar la conversa de dues xiques al meu darrere.

Look at this! This is our flag.

Aquesta afirmació al centre de Londres em va deixar sorprès. I efectivament tot quedà clar quan em digueren que eren estudiants de Barcelona en un curs intensiu d’anglés.

Fa ara dos anys, vaig fer el darrer viatge ràpid a la vora del Tàmesis després de molt anys sense anar-hi. La visita al Victoria and Albert Museum era obligada per retrobar-me amb el retaule estimat. A banda de l’obra valenciana, les obres que mostra el museu són excepcionals i ben bé valen una passejada d’admiració per les sales. Des de la meua darrera estada la disposició de les sales havia canviat totalment. El retaule de Sant Jordi ja no es trobava a aquella sala petita i fosca. I les tres plantes dedicades a l’art gòtic europeu no allotjaven la nostra apreciada obra.

Una amable guia ens comunicà que el retaule, per les seues grans dimensions, s’havia hagut de col·locar, prop de l’entrada, a una gran sala al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sextina. Bona companyia, vaig pensar.

I efectivament, allí estava, president una gran sala, en que es conjugava l’art sublim de l’últim gòtic amb l’obra subtil i delicada del mestre d’Urbino.

Els daurats, el roig de la creu del Sant, la senyera reial al cavall i a l’armilla del rei conqueridor. La batalla del Puig en primer terme. Un llarg temps dedicat a admirar l’obra d’Andreu Marçal de Sax, a repassar acuradament les diverses escenes de la vida del Sant, a contemplar la recreació de la decisiva batalla del Puig. Així ens quedàrem fins que ens avisaren que el Museu tancava. Lentament abandonàrem la sala, tot esperant retrobar-nos en la pròxima vista a Londres.

Potser el tornem a veure aviat al Museu de Belles Arts de València. Potser ja no calga anar ben lluny a admirar-lo. Potser la direcció del Victoria and Albert Museum ens el deixe temporalment o definitivament. Siga com siga caldrà agrair als conservadors del museu britànic que l’hagen conservat tan bé i que l’hagen preservat de les ignoràncies, rancors i bestieses que els valencians hem exercit tradicionalment contra la nostra cultura. Si s’hagués quedat ací, potser ja no existiria.

 

 

 

Més informació.
El gótico internacional en la ciudad de Valencia: El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma. Matilde Miquel Juan. Universidad Complutense de Madrid.

Imatges:
1-6. Diferents aspectes del Retaule de Sant Jordi al Victoria and Albert Museum de Londres. 30 d’abril 2016. Enric Marco.

Astronomia a la Primavera Educativa

Primavera-Educativa-67P

Dia assolellat i ja amb caloreta. Un dia ideal per col·laborar en la Primavera Educativa, jornades de portes obertes de l’educació valenciana promoguda per la Conselleria de Vicent Marzà. El passat dissabte de maig allí estàvem per explicar què fem a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València per divulgar l’astronomia als xiquets i adults que ens visiten al llarg de l’any.

Després de setmanes de preparació, un grup de set persones ocupàrem l’estand assignat per l’organització del SeDI, muntàrem i ajustàrem els telescopis, disposàrem les activitats de pintar i retallables per als més menuts i situàrem estratègicament la plataforma giratòria ben a prop del pas dels vianants.

Primavera-Educativa-TelescopisUna rèplica a escala del cometa 67P/ Primavera-Educativa-HalfaChuryumov-Gerasimenko realitzat per la nostra amiga artista Paloma i una petita nau Rosetta amb Philae presidien les activitats preparades de l’Aula d’Astronomia.

Limage184a plataforma giratòria va ser l’èxit del públic. Amb ella es comprova de manera ben clara la llei de conservació del moment angular. Si un objecte gira i, de sobte, part de la seua massa se’n separa, el gir s’alenteix immediatament. El producte de la distància de separació per la massa per la velocitat de gir roman constant (L = r mv). Si en voleu saber més de manera més rigorosa podeu anar a aquest enllaç. Volíem fer comprendre com les marees produïdes per la Lluna frenen la rotació de la Terra uns 2 mil·lisegons per any i, com, per a Primavera-Educativa-Evacompensar, la Lluna se n’allunya 3.8 cm/any.

El Sol va ser observat amb tres telescopis. Dos d’ells, amb filtres adequats, permetien veure la fotosfera i les poques taques presents. Un altre, amb un filtre Hα, ens deixà veure la cromosfera i, en ella, les protuberàncies.

Moltíssimes persones passaren i provaren la plataforma, miraren les taques del sol i, el més important, s’aturaren a preguntar com funciona el sol o com es mou la Lluna i com afecten les marees a la Terra. Els xiquets amb els pares

Primavera-Educativa-RiboEntre les desenes de visitants que visitaren el nostre estand, passà també l’alcalde de València, Joan Ribó, amb el qual parlàrem uns minuts.

I quan tocà desmuntar per deixar ample a les activitats del grup d’estudiants de biologia marina BioBlau, ens férem una foto de record.

Primavera-Educativa-Equip

Més fotos:

Primavera-Educativa-Javi Primavera-Educativa-xiquets
Primavera-Educativa-Enric Primavera-Educativa-Roger
Primavera-Educativa-Telescopis

Figures:
1.- Rèplica del cometa 67 P Churyumov-Gerasimenko i de la nau Rosetta. Enric Marco.
2-3.- Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.
4.- Experiment per demostrar la conservació de la quantitat de moviment angular. La dona controla la velocitat de rotació movent les peses cap a dins, per augmentar la velocitat angular, o cap a fora, per disminuir-la. FÍSICA, ROTACIÓN DE CUERPOS RÍGIDOS.
5-final. Diversos moments del taller d’astronomia. Enric Marco.

10 anys de Ca les Senyoretes

10anys02Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

10anys01

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

JoanOlivares

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

PepGimenoBotifarra

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

TonidelHostal

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

DaniMiquel

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

Andreu-Valor

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Jordi-Pep

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Amb un somriure

pari_smiley

Amb un somriure vaig començar la setmana. I el somriure ha continuat mentre van passat els dies.

La primavera s’ha fet més lluminosa  i sembla que els núvols negres s’han esvaït i podem mirar més lluny i respirar millor. El cel sembla més prop i tot. El meu País València torna a reviure de les cendres.

Aquesta setmana estic aclaparat de faena i no he pogut alegrar-me amb tots a la xarxa. Servisca aquest petit apunt com a recordatori d’uns dies històrics.

Imatge: Smiley és un radiotelescopi utilitzat de forma remota per estudiants d’instituts de secundària als EEUU. Foto cortesia de PARI.

Passejant per la vieta, l’antiga via del tren Carcaixent-Dénia

vieta5

Avui hem passejat per l’antiga via del tren de la mà de la cronista oficial de Tavernes, Encarna Sansaloni, com a complement de la presentació de divendres passat del llibre “La Vieta: una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia” de Josep V. Bataller, José M. Fernández i Fernando Rodríguez. Hem conegut els diferents elements ferroviaris que encara subsisteixen en el terme de Tavernes i moltes de les històries que van passar-hi en relació a la línia Carcaixent – Dénia al seu traçat per la Valldigna.

El recorregut ha començat en l’entrada del poble venint de Simat, en la caseta del pas a nivell de la carretera, on la guardaagulles passava la cadena quan el tren anava a passar. Prop d’aquest punt es troba la finca del Pator de baix. Quan els senyorets venien de visita, el tren feia una parada no autoritzada ben prop de la casa, abans d’arribar a l’estació de Tavernes.

vieta6A continuació, seguint el recorregut de l’antiga via, hem passat pel carrer La Farola, que rep aquest nom de la farola de senyals que hi havia per a regular el pas a l’estació de Tavernes. Com que era via única, si hi havia un altre tren a l’estació, el factor li posava a mà un cristall roig per prohibir l’entrada a un altre tren.

De l’estació no en queda res. En tancar la línia, fins als primers anys 90, l’estació es va utilitzar com a local d’assaig de la banda o dels balls populars. A seu lloc tenim ara l’enorme edifici de la Casa de Cultura. De les fotos que la cronista ens ha ensenyat hem comprovat que els dos plataners que hi ha darrere de la casa són encara els que hi havia a l’andana de l’estació.

vieta4Mentre recorríem l’actual Passeig Colon, Encarna ens parlava del Molí Galiana, de la colla que s’encarregava de carregar els camions, de la clínica de D. Miguel Caldentey, de la construcció de les Cases Barates o Grup Salas Pombo en els anys 50 o dels problemes que tenia el cine quan passava el tren mentre feien una pel·lícula.

La via continuava pel costat del camí Vell de Gandia on encara es poden veure la plataforma i alguns talussos i, sobretot, està molt clar el camí actual recte que va entre horts. A l’altura del Tol·lo, els suports de pedra d’un antic pont, encara són ben visibles.

vieta3I ja en el pont del riu Vadell, hem pogut veure els fonaments d’un pont que creuava aquest accident natural. Pels suports podem imaginar que el pont del tren havia d’haver estat ben gran i robust.

Finalment, a través d’un camí en trinxera ben recte, i passant per baix de l’autopista hem arribat a la Casa Verda, caseta i habitatge del guardaagulles. La casa fa anys que està tancada i s’hauria de poder utilitzar.

vieta1La línia del tren eixia per aquest punt de la Valldigna. Després la via girava cap al sud en direcció a Gandia. L’any 1969 la línia tanca. Quan els gandians aconseguiren que la línia de RENFE s’allargara des de Cullera, se desentengueren totalment de la línia Carcaixent- Dénia. El nou tram Cullera- Gandia aprofità la infraestructura de l’antiga línia a partir del quilòmetre 23. Amb això aconseguien que Tavernes i Oliva deixaren de ser competidores comercials en no tindre transport per tren.

vieta2A l’alcalde d’aquell temps, Amado Vila se li va prometre que la línia València- Gandia tindria parada en Borderia, però al final no pressionà prou i l’estació anà a parar a la partida, el lloc on es troba ara.

La línia Carcaixent – Dénia, que feia el trajecte en 3 h 30 min, va anar desmantellant-se. Alguns llauradors compraren la zona de la via que els interessava, d’altres se l’apropiaren directament i l’ajuntament de Tavernes va fer la Casa de la Cultura. Seria interessant que el trajecte fins a Carcaixent es tornara a obrir ara com a línia verda per a ciclistes i caminants.

vieta7

Fotos i text: La Cotorra de la Vall. Amb permís.

La Gran Guerra

5429034_orig

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

9788415963141Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

ww1_4-1024x760Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

Rosetta i la indiferència dels mitjans espanyols

 Finalment la nau Rosetta ha arribat al seu objectiu. Ahir, a partir de les 10 del matí, va començar l’acostament de la nau al cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko. Va ser molt emocionant per als que pogueren seguir en directe per internet l’esdeveniment des de la seu de l’Agència Espacial Europea (ESA), amb parlaments dels responsables. Els nervis es palpaven. Realment era meravellós que una nau construïda fa deu anys i sotmesa a les dures condicions de l’espai funcionara tan bé. Un èxit de l’astronomia i enginyeria europees de les quals hem d’estar ben orgullosos.

Com va dir Jean-Jacques Dordain, director general d’ESA. “Després 10 anys, cinc mesos i quatre dies que viatgem cap a la nostra destinació, girant al voltant del Sol cinc vegades i recorrent més de 6400 milions de quilòmetres, som feliços d’anunciar que finalment som aquí.

El cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i Rosetta són a 405 milions de quilòmetres de  la Terra, a mig camí entre les òrbites de Júpiter i Mart. El cometa segueix una òrbita el·líptica de 6,5 anys que el porta més enllà de Júpiter en el seu punt més llunyà, i entre les òrbites de Mart i de la Terra en el punt més proper al Sol. Rosetta acompanyarà el cometa durant més d’un any fins que gire al voltant del Sol i retorne cap a Júpiter de nou.comet_on_3_august_2014

Ara Rosetta és a 100 quilòmetres de la superfície del cometa. Durant les pròximes sis setmanes, en una complicada maniobra s’anirà aproximant fins a 50 quilòmetres. Mentrestant, el conjunt d’instruments de la nau espacial  farà un estudi científic detallat del cometa i explorarà la superfície per identificar un lloc de destinació pel seu mòdul d’aterratge, Philae. Finalment, Rosetta intentarà una òrbita més pròxima encara, gairebé circular de 30 quilòmetres i, depenent de l’activitat del cometa, pot arribar encara més a prop.

Ha estat, com he dit abans, un èxit de l’enginyeria europea, i amb participació espanyola rellevant. Com vaig dir en l’anterior apunt, l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA), amb seu a Granada, va fer l’electrònica de la càmera Osiris, la que permet veure el cometa. A més a més, com podeu veure a l’adenda al final d’aquest apunt, també hi van participar membres de l’Instituto de Técnica Aeroespacial (INTA) de Torrejón de Ardoz i de la Universidad Politécnica de Madrid.

Hi ha, per tant, molta gent implicada, pròxima i accessible  que coneix de primera mà el projecte i que ahir estaria botant d’alegria als seus instituts de recerca per l’èxit aconseguit. I potser, també, esperant debades la trucada dels periodistes que sembla que no va arribar. Perquè potser m’equivoque i, tan debò fora així, però ahir vaig mirar les notícies del migdia de diverses cadenes privades i només vaig veure la notícia de l’arribada de Rosetta sense massa comentaris ni entusiasme. De TVE, televisió pública espanyola, esperava més professionalitat periodística, i que saberen que algunes de les institucions de recerca més important de l’estat estan implicades en l’aventura. Però no va ser així. Potser no es van parar a mirar la part inferior de les imatges que Rosetta enviava: …./IAA/…/INTA/UPM/… Una llàstima que la ciència, ni a les portes de l’estudi de televisó interesse. Així estem.

Adenda: The scientific imaging system, OSIRIS, was built by a consortium led by the Max Planck Institute for Solar System Research (Germany) in collaboration with Center of Studies and Activities for Space, University of Padua (Italy), the Astrophysical Laboratory of Marseille (France), the Institute of Astrophysics of Andalusia, CSIC (Spain), the Scientific Support Office of the European Space Agency (Netherlands), the National Institute for Aerospace Technology (Spain), the Technical University of Madrid (Spain), the Department of Physics and Astronomy of Uppsala University (Sweden) and the Institute of Computer and Network Engineering of the TU Braunschweig (Germany). OSIRIS was financially supported by the national funding agencies of Germany (DLR), France (CNES), Italy (ASI), Spain, and Sweden and the ESA Technical Directorate.

Foto 1: Vista de prop centrada en una zona llisa en la “base” de la secció “cos” del cometa 67P / Churyumov-Gerasimenko. La imatge va ser presa pel sistema d’imatges científica a bord  de Rosetta (OSIRIS) el 6 d’agost de 2014. Crèdits: ESA / Rosetta / MPS per l’equip d’OSIRIS.

Foto 2: El cometa 67P / Churyumov-Gerasimenko per OSIRIS càmera d’angle estret de Rosetta el 3 d’agost de 2014, des d’una distància de 177 milles (285 quilòmetres). Crèdits: ESA/Rosetta/MPS for OSIRIS Team MPS/UPD/LAM/IAA/SSO/INTA/UPM/DASP/IDA

#RTVVnoestanca. Amb Son Goku vàrem aprendre a lluitar

Acaba la setmana amb un sentiment estrany. Anit tornàvem cansats però contents després de l’èxit de la manifestació a València (imatges) per la defensa de RTVV. La culminació d’uns dies convulsos per l’anunci del president Fabra per tancar les nostres ràdio i televisió.Uns mitjans que han marginat sistemàticament la part de la societat més dinàmica, l’escola en valencià, la música, la política, la universitat. Uns mitjans que el poder, primer socialista, més endavant popular, s’ha apropiat com a eina de propaganda i manipulació.

Recorde els primers anys de la ràdio i televisió valencianes. Amb una gran il·lusió ens posàvem davant del televisor per veure una televisió feta des del País Valencià. La primera pe·lícula, Casablanca, amb dicció valenciana i veu en off inicial d’Ovidi Montllor. I la ràdio amb programes en que participava Ferran Torrent, amb una visió àcida de la societat.

Amb els xiquets menuts veiem el Tomàtic, la Nets i el Petri a TV3 però també Xoni, Poti (Carme Juan), Tiriti a A la Babalà a Canal 9. Tot dos programes els agradava i a més a més, escoltaven diferents accents de la seua llengua. I amb l’aparició espectacular d’un aleshores desconegut Xavi Castillo amb unes històries medievals.

La cosa va anar canviant, poc a poc, cap al final de l’era socialista. Els debats com Carta Blanca, a l’estil de La Vida en un xip de TV3, van ser cada vegada més sensacionalistes, com bé explica Vicent Partal al seu bloc, programa en que hi va treballar una temporada.

La rematada final, però, va vindre amb l’arribada al poder del PP, amb Eduardo Zaplana al cap. Recorde encara aquell programa infantil que ens agradava tant que de cop i volta passà a presentar l’actriu Maria Abradelo, que no sabia que era això de les vocals obertes. I com el programa, ara fet per una productora externa, costava 500 milions de pts (3 milions d’euros) quan abans en costava només 50. (300.000 euros).

Poc a poc ens allunyarem de la cadena, amb pesar, però obligats per conservar la nostra salut mental.

Ens refugiàrem en la cadena del nord, TV3, que almenys no ens maltractava i, de tant en tant, oferia notícies de la realitat valenciana.

Potser va ser injust oblidar la faena dels grans professionals de la casa valenciana. Durant aquests anys he anat coneixent, per raons de la divulgació de l’astronomia, grans persones que han dedicat esforços a fer la seua faena de manera digna. Periodistes com Reis Juan, Amàlia Garrigós o Carles Sanchis.

Amb Carles Sanchis vaig passar l’estiu del 2009 amb una col·laboració setmanal en el seu programa magazine Del Sol a la Lluna.

Per això em pregunte si no vam cometre el mateix error que férem amb la festa de les falles durant els anys 80. Pensar que no hi ha res a fer per fer-les de tots i oblidar-les completament. No ha estat fins fa poc anys que l’esquerra s’ha adonat de la importància del món faller i ha començat a assumir les Falles com a festa pròpia dels valencians, junt a altres festes menys “contaminades” com el Misteri d’Elx o les festes de Moros i Cristians.

Respecte a RTVV, segurament haguérem d’haver sigut més ferms en la defensa de les nostres ràdio i televisions públiques. Haver reivindicat la valencianitat de la cadena. Tanmateix, cal recordar que ho teníem tot en contra. Un llindar del 5% per accedir a les Corts Valencianes fet aposta per impedir l’accés dels nacionalistes, uns membres de l’oposició del consell d’Administració de RTTVV acomodats i que no feien la seua feina i una TV3, en la nostra llengua, si, però no valenciana, que va adormir la protesta de la part de la societat que exigia més televisió en valencià.

Periodistes amb la ploma més àgil que jo ja han escrit les causes i les conseqüències de la desfeta de RTVV i no cal que ho repetisca ací. Xavier Aliaga o Francesc Viadel en parlen a bastament a La Veu del País Valencià. I com aquesta proposada desballestació de la ràdio i televisió públiques és la primera part de la desballestació controlada de la Generalitat Valenciana com bé comenta Josep Albinyana a Vilaweb Ontinyent.

Ahir, uns 100.000 valencians eixirem al carrer a tot el país per lluitar per uns mitjans audiovisuals públics lliures, en valencià i de qualitat. I els volem al nostre únic servei, al servei de tots els valencians.

I com deia una pancarta a la plaça de la Mare de Déu que la gran Amàlia Garrigós ens va fer notar des de la l’entaulat on els músics valencians, fins ara, censurats, cantaven per la nostra ràdio i televisió. “Amb Songoku vàrem aprendre a lluitar.”

Lluitem, doncs.

Imatges: Diversos moments de la manifestació i de l’acte amb músics en valencià.
Més imatges al l’àlbum de facebook: #RTVVnoestanca.

Foto 1: Capçalera de RTVV.
Foto 2: Amàlia Garrigós
Foto 3: La veu de Son Goku en RTVV.
Foto 4: Final de l’acte musical.
Foto 5: Reis Juan, Amàlia Garrigós, Toni Sales i Enric Marco.

Les trinxeres de la 40 divisió a Xèrica

Tornem a l’Alt Palància per continuar l’exploració de les línies de defensa republicanes de la ciutat de València. I aquesta vegada anem de la mà d’Antonio M. Tenas, d’APROPAT, Asociación Valenciana para la Protección del Patrimonio de la Guerra Civil. I amb l’ajuda també de l’historiador Blas Vicente que ja ens va acompanyar el mes de juliol per conéixer la canònica linia de defensa exterior republicana de la ciutat de València, la línia XYZ, en el seu punt de Viver (Alt Palància).Fins a 34 persones en apleguem a la plaça Germán Monleón de Xèrica per conéixer les defenses d’una línia de resistència secundària a la XYZ.Mentre esperem que estiguen tots, ens conten que en aquesta mateixa plaça caigué una bomba just en el moment en que la població era evaquada a mitjan juliol del 1937. Ara 75 anys més tard, cap placa recorda els morts civils del poble. Una vergonya si ho comparem amb el que es fa a altres indrets que també han patit matances sobre la població civil com ara França. La por del franquisme encara està molt arrelada en els pobles menuts.

Segons vaig contar en juliol, la línia XYZ va resistir l’ofensiva de les tropes nacionalistes. Des de l’alt del Ragudo, on estaven les tropes de Franco, amb aviació, i amb incursions, a partir del 19 de juliol del 1938 s’atacaven les posicions defensives republicanes del voltant de Viver. Les posicions republicanes van resistir, però.

Tanmateix els franquistes aconseguiren obrir una bretxa en la línia de defensa republicana. Si passar per Viver havia estat impossible, donat que estava envoltat de turons fortament fortificats, potser envoltar-lo per l’est fora una bona solució. Aquesta zona, anomenada militarment com la Plana, és molt menys agrest i permetria avançar més fàcilment. Així que l’avanguarda nacionalista va empentar fort en la zona de Caudiel i Monte Royo

L’exercit popular va haver d’improvissar unes noves defenses a correcuita per tapar el forat en la seua línia de resistència.

Aquesta línea secundària de defensa, d’ajut a la línia principal XYZ, va haver de fer-se per salvaguardar la via de comunicació entre Xèrica i Gaibiel, veritable objectiu de la penetració rebel. És la que s’anomena línia La Muela – Aceitenebro i transcorre pel sud de la població de Xèrica i de la seua pedania Novaliches des de La Muela, en Xèrica fins a Aceitenebro, en Gaibiel.

Els 22 i 23 de juliol de 1938 l’exèrcit rebel trenca la línia XYZ en Monte Royo, just on està la corba de la línia del ferrocarril. Així que l’alt comandament de l’exèrcit popular mana construir la nova línia la matinada del 23. Aquesta s’omple de búnquers, trinxeres, nius de metralladores (màquines en l’argot militar), etc. per fer-la inexpugnable.

El sender que recorreguem té una longitud de 12 km i ens porta pels punts principals d’aquesta línia secundària. Rep el nom de “Trinxeres de la 40 Divisió“, té forma de 8 sense tancar i passa per diverses posicions fortificades per a la defensa en profunditat del sector: nius de metralladores, línies de trinxera, búnquers i parapets de pedra, abrics i refugis.

La rapidesa i improvisació d’aquestes defenses es feia ben visible en el patrimoni visitat. S’hi veien sacs terrers plens de formigó per reforçar el sostre d’un búnquer, senyals de portes, agafades d’alguna casa del poble, per fer l’encofrat dels búnquers.

La 40 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República venia d’Extremadura. Desplaçada des de Moya, les seues tres brigades, la 222, la 211 i la 87, s’encarregaren de la defensa de la línia. Encara s’hi poden veure alguna inscripció que ens ho recorda.

L’excursió ha estat molt instructiva però una mica llarga. Pràcticament amb una única parada per esmorzar, el recorregut de 12 km, per pujades i baixades, creuament de rierols, passos entre l’espessa vegetació, s’ha fet una mica dur amb les seues 5 hores de caminada. Clar, tampoc ha ajudat gens l’immensa calorada que feia que amb temperatures estiuenques ens ha deixat deshidratats. Sort de l’aigua fresca que hem pogut prendre en la Fuente del Clero i del plaer d’estar enmig d’un paisatge de pins, oliveres centenàries i amb vistes espectaculars del poble de Xèrica i de l’Alt Palància. Tot lo bo, costa, com diu el refranyer popular. Us  recomane la visita, per si la tornen a fer.

Fotos. Enric Marco.

La foto panoràmica del búnquer i de la vista de Xèrica es pot veure si es punxa sobre ella.

Tenim una “gota” de sang neandertal. Juan Luis Arsuaga parla del Bolomor a Tavernes

Bolomor aún nos deparará muchas sorpresas y grandes descubrimientos sobre nuestros ancestros neandertales y los primeros humanos de la Valldigna y las tierras valencianas” eren les paraules amb les quals Juan Luis Arsuaga, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, codirector de les excavacions d’Atapuerca i premi Príncep d’Asturies, concloïa la seua xerrada entre els forts aplaudiments dels assistents que omplien la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna.Entre els assistents, Jordi Joan, Agustí Pascual i Sebastià Mahiques, alcaldes de Tavernes, Benifairó i Simat, i regidors del govern de Tavernes. Acabàvem d’assistir a una de les xerrades més lúcides, clares i entenedores sobre l’evolució de l’home i en especial sobre l’home de Neandertal, el primer poblador de la Valldigna i de les terres valencianes. I tot això de la mà del màxim especialista en la matèria, Juan Luis Arsuaga, que -i disculpeu-nos la comparació- si estiguérem parlant de futbol, parlaríem de Messi o de Ronaldo.

Arsuaga va iniciar la xerrada parlant de les set restes humanes exhumades a Bolomor, centrant-se sobre tot en el queixal d’una, segurament, xiqueta d’uns 5 anys i mig,  (primera troballa cronològica) i el parietal, uns ossos que ha estudiat i dels quals ens deia detalls i afirmava que el parietal formaria part amb tota seguretat d’un crani complet. ¿On són la resta d’ossos d’eixe crani? Segurament serien destruït en els treballs de mineria fets al jaciment als anys 30 del segle passat i que destruïren quasi un 70% de la part excavable.

A partir de la referència de Bolomor, Arsuaga va explicar com l’home de Neandertal, que nasqué a l’Àfrica, es va escampar per Europa i Àsia occidental, arribant a la cova del nostre terme, on va trobar refugi i aixopluc en un llarg període entre 300.000 i 100.000 anys abans de la nostra era.

El codirector d’Atapuerca, que en tot moment va estar dempeus i es recolzar en la projecció d’imatges de les restes de Bolomor, va explicar característiques biològiques i morfòlogiques de l’home de Neandertal, les quals determinarien una major corpulència i força que el de Cromanyó per a passar després a un tema que encara ocupa molts debats entre els científics: Com i perquè es va extingir l’Home de Neandertal?  Arsuaga comentava que les duríssimes condicions per a la vida durant la darrera glaciació serien determinants en la desaparició d’espècies com el macaco, l’elefant, la daina i l’hipopòtam, dels quals hi ha presència a Bolomor, i això afectaria també als humans. Tanmateix, deia, hi ha una altra teoria i sobre la qual es va mostrar a favor, que indicaria que l’home de Cromanyó, el nostre avantpassat més directe, que igualment havia nascut a Àfrica, havia arribat a Europa i seria un dur competidor en els recursos alimentaris, i ací és on va portar les de perdre el Neandertal. Així, quan dins del procés d’ocupació d’Europa l’home modern arriba a la Valldigna, el neandertal feia temps que s’havia extingit.

Un altre tema suscitat va ser si hi hagué relació entre les dues espècies d’hominids, i explicava que els estudis d’ADN vàlid obtingut de les restes dentals de neandertal confirmen que els humans actuals posseïm un poc d’ADN neandertal “una gota circulando en nuestra sangre” amb la qual cosa opinava que alguna mena de contacte va haver-hi entre ambdues. I ací va projectar algunes restes òssies humanes que podrien tindre característiques de ambdues espècies. Una imatge recreà el possible encontre entre les dues espècies a la vora del foc, uns Cromanyons guarnits d’atifells i pintats front a uns Neandertals corpulents i sense ornaments. L’encontre segurament es produiria en algun punt de l’Orient Mitjà, poc temps després d’eixir la nostra espècie d’Àfrica.

La conferència acabava amb unes pinzellades sobre aspectes de la vida de l’Home de Neandertal, cas dels possibles enterraments i sobre tot dels xiquets, i els adornaments dels cossos, que considera innat en la condició humana dels Cromanyons però que els Neandertals no coneixien.

 

A partir de la notícia: XXV aniversari de Bolomor: Conferència de Juan Luis Arsuaga. La Cotorra de la Vall. 27 de setembre 2013.Mireu també l’article: El hombre de Bolomor murió de frio. Levante, 28 setembre 2013.

Fotos: La Cotorrra de la Vall. Amb permís.