Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Nucleosíntesi

Connexions còsmiques a la Granadella

0
Publicat el 24 d'agost de 2019

De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices. Per exemple, quan un artista com Cristian Gil es presenta al despatx per discutir unes idees que té sobre un nou projecte artístic i acabem parlant unes hores sobre l’Univers, la vida de les estrelles i la íntima connexió que els humans tenim amb el final explosiu de les estrelles massives. Com va dir Carl Sagan fa anys i d’on vaig treure el nom d’aquest bloc: Som pols d’estels. Els elements químics que formen el nostre cos, les neurones, els cabells, els ossos, la part més íntima de les nostres cèl·lules van ser creats al centre de les estrelles i escampats milers de milions d’anys després a l’espai quan aquestes explotaren com a supernoves.Cristian Gil, artista i investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, ha sabut conjugar aquest aspecte de la vida d’una estrella que amb al llarg del temps forma capes superposades de diversos elements químics amb talls de soca d’olivera, que també al llarg dels anys, basteix capes i capes, formades per compostos d’un carboni creat justament al profund infern estel·lar. I n’ha fet un cúmul d’estels/talls en una escultura que tot just ha vist la llum.

Fa uns dies a la Granadella (les Garrigues) es va inaugurar un passeig escultòric al Mirador de les Terres de l’Ebre (coll de Bovera) amb dos obres que s’emmarquen dins del land art, un moviment artístic que fusiona art i paisatge. L’obra de Sergi Quiñonero, en pedra, porta per títol “Punts suspensius…” I el valencià Cristian Gil hi va presentar Connexions, amb la qual reivindica la relació entre “el nostre cos” i tot allò que ens envolta. “Al cap i a la fi, tots som carboni”, reflexiona Gil.

Més de 100 persones assistiren a la inauguració de les obres. Cristian Gil explicà la connexió que uneix tota la natura al nostre planeta amb el final explosiu de les estrelles. I en concret amb les oliveres tan representatives de la població i la comarca.

Una placa metàl·lica escrita en làser explica als visitants futurs del Mirador de les Terres de l’Ebre aquesta interrelació còsmica que no hem d’oblidar. Amb una referència a aquella interessant conversa que tinguérem tots dos ja fa mesos. Gràcies, però no calia.


CONNEXIONS: PROJECTE D’INTERVENCIÓ ARTÍSTICA A L’ENTORN

L’obra “Connexions” és el resultat de la repetició, en forma de xarxa, de pals de fusta que connecten entre sí rodanxes d’arbre que provenen de l’olivera, element clau en la identitat d’aquestes terres.

La temàtica d’aquesta obra forma part de la tasca com a investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, al voltant de temàtiques relacionades amb l’art, la salut i la natura, temes que ens fan pensar en el cicle natural de la vida i a acceptar que tots som natura.  En paraules d’Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València: “Som pols d’estels”.

Part d’aquesta investigació ens permet reflexionar i entendre què l’univers i nosaltres estem íntimament interconnectats, ja que les oliveres, el nostre cos i la vida en general estan formats de compostos de carboni, carboni que fa milers de milions d’anys es formà en el cor d’estels que explotaren com a supernova. Estem, per tant, interconnectats. Tots som natura.

Ací l’art com a ferramenta de reflexió i creació ens ha permès donar forma a aquesta peça escultòrica creada amb matèria de pols d’estels, la fusta d’olivera, element natural utilitzat com a senyal d’identitat d’aquestes terres.

Finalment aquesta peça pren també l’imaginari mitològic i les diferents possibilitats d’interpretació de formes amb la unió d’estels, per a aportar un diàleg al voltant de la interconnexió entre art, natura i la cultura de l’oli del Terme de la Granadella.

Enllaços:

La Granadella estrena escultures, El Segre, 10 d’agost 2019

S’inaugura a la Granadella un passeig escultòric amb projectes de ‘land art’, Som Garrigues, 9 d’agost 2019.

Fotos: Cristian Gil

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Som pols d’estels. Parlant a Gandia

0

Quan vaig arribar a la majestuosa Casa de Cultura Marqués de González de Quirós de la ciutat de Gandia el passat divendres 16 de novembre, la sala de conferències ja estava plena. Entre el nombrós públic que esperava vaig veure companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, professors de física i química coneguts, amics de Gandia i de Tavernes i alguns familiars que havien volgut assistir.

Vora 80 persones preparades per escoltar d’on venim i d’on venen els elements químics que ens conformen. I comprovar que només som Pols d’estels o, dit d’altra manera no tan poètica, som sols residus còsmics i, per tant, hem de ser humils com a espècie.

La sessió acabà amb unes quantes preguntes ben interessants per part del públic.

Joaquin Grau, membre del CEIC Alfons el Vell, i organitzador de l’acte, féu la presentació que podeu llegir més endavant.


Bona vesprada a totes i a tots.

Continuant amb el cicle dedicat a la ciència i la tecnologia, organitzat pel CEIC “Alfons el Vell”, la xerrada d’avui ens descobrirà un món apassionant: l’astronomia.

Per entendre un poc l’actitud que cadascú té davant les situacions habituals del dia a dia, o respecte de qüestions més serioses, i de segur que apareixeran ara, vull recordar uns pensaments, trobe què molt encertats, que vaig tindre ocasió de llegir aquest estiu:

  • “Qualsevol excusa és bona per pensar que el que convé a una persona, no sols és convenient, sinó que és el més convenient.” Ens aferrem indefectiblement a aquesta excusa per no haver de pensar que cal innovar o canviar d’opinió. És cosa sabuda que el cervell humà recorre a mil subterfugis abans de trencar-se el cap contra la paret. El que importa al cervell no és la recerca de la veritat, sinó sobreviure. I si per això és millor no pensar o seguir pensant com abans, doncs té una excusa perfecta per no pensar més. (Pròleg al llibre “Excuses per no pensar” d’Eduard Punset)
  • Qui no s’ha qüestionat alguna vegada: On i com va sorgir la vida?

El físic britànic Paul Davies ho resumeix molt bé. Diu que quan abordem el  problema de l’origen de la vida, ens enfrontem a tres grans misteris.

  1. Volem saber quan s’establí la vida per primera vegada a la Terra.
  2. Volem determinar on va succeir i, finalment,
  3. Volem descobrir cóm va ocórrer: com un conjunt de substàncies químiques inerts es van poder transformar en algun ser amb vida.
  • O bé, a qui no li ha sorgit mai alguna pregunta com:
  1. Existeixen altres formes de vida?
  2. Què sabem de l’univers?
  3. Com començà tot?
  4. Què n’hi ha de cert a la teoria del Big Bang?
  5. És veritat que darrere de la nostra galàxia hi ha milions de galàxies?

Per donar resposta a aquestes i a d’altres preguntes tenim la sort de comptar amb un astrònom que, de segur, ens contagiarà amb els seus plantejaments, respostes i potser també amb els seus dubtes.

Puc assegurar-vos que a mi m’entusiasmà quan parlàrem d’aquests temes, no tant pels seus coneixements, que són molts, sinó per la seua manera de comunicar-los.

És un bon motiu per no tindre “Excuses per no pensar“. Comptem amb el professor Enric Marco Soler.

Fotos de l’acte realitzades per Claudio Fuster, amb permís.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari

Som pols d’estels

3

Som pols d’estels.

Des del nostre origen còsmic fins al final de tot

Divendres 16 de novembre a les 19:30h
Casa de Cultura Marqués de González de Quirós
Gandia, la Safor

Els humans ens deixem dur tan fàcilment per les rutines diàries, que no tenim temps de parar-nos a pensar d’on venim i cap a on anem. Considerem, inconscientment, que som uns privilegiats en un planeta acollidor, encara que de vegades rebel.

Tanmateix, molt abans que la vida aparegués a la Terra i l’evolució de les espècies es posés en marxa, l’univers ja havia evolucionat per produir els seus elements bàsics, en una fantàstica aventura còsmica, segons ens revelen les darreres recerques i descobriments dels astrònoms

L’hidrogen de l’aigua, l’oxigen de l’aire, el ferro de l’hemoglobina, el iode de la tiroides…, aquests i altres elements químics que necessita la vida humana es van cuinar en diversos escenaris astrofísics, des d’aquella llunyana Explosió Inicial fins a les esporàdiques supernoves, passant per la formació i evolució d’estrelles i galàxies.

La presència dels elements de la vida a tot arreu de la nostra galàxia, junt amb la descoberta de centenars de planetes al voltant d’estrelles semblants al Sol ens inviten a plantejar-nos si la vida al nostre planeta és l’excepció o està escampada per tota la Via Làctia. De moment estudiem les característiques d’aquests planetes i no tardarem a buscar les seues possibles biosferes.

Però res no és immutable. La nostra galàxia també sofrirà, a llarg termini, canvis que, inexorablement, comportaran el final del nostre planeta.

En la xerrada farem un recorregut per la història còsmica de l’univers, passada, present i fins i tot futura. En un viatge d’uns 20.000 milions d’anys podrem obtenir algunes respostes per contestar les eternes preguntes: d’on venim, cap a on anem i què ens depararà l’esdevenidor?

 

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Som fills de les estrelles

1
Moltes vegades, les preguntes més senzilles ens poden portar als problemes més grossos de resoldre. Per exemple, mirar al nostre voltant i demanar-nos d’on han eixit tots els materials que ens envolten i que, fins i tot, ens formen, podria semblar fàcil de respondre. Els metges ens diuen que hem de prendre calci per reforçar els ossos, o que prenguem hidrats de carboni per menjar, ens reforcen amb ferro si estem fluixos… A més, tots sabem que ens mantenim vius mentre som capaços de respirar oxigen i de beure aigua. Sense això , moriríem. Ara bé, aquests elements i altres que ens formen, d’on venen? Evidentment, tot prové de la Terra, més en particular de la biosfera i la escorça terrestre. Però la Terra no ha existit sempre i tenim proves que no va ser creada abans del setè dia. Llavors, han estat a l’Univers des del seu naixement? La cosmologia ens diu que, en crear-se l’Univers, només hi havia hidrogen i una mica d’heli, els dos elements més lleugers. Llavors, on s’han format els altres? La resposta està a l’interior de les estrelles.Efectivament, el mecanisme pel qual es genera energia a les estrelles és la fusió nuclear. Aquesta consisteix a unir dos nuclis atòmics i, com a resultat, s’obté alliberament d’energia i un nou nucli, ço és, un nou element químic. El que caracteritza cada element és el nombre de protons que té al seu nucli. Si un nucli té un protó, és hidrogen, si en té dos, és heli, i així successivament. A més, els nuclis poden tenir neutrons, però el que compta per a nosaltres és la quantitat de protons. Durant la major part de la vida de qualsevol estrella, els nuclis d’hidrogen (formats per un protó o un protó i un neutró) s’uneixen per formar heli, ja que les condicions físiques al si de l’estrella així ho permeten.

La fusió nuclear és una forma de produir energia barata i neta, perquè només genera heli, que és un element molt estable, tant físicament com químicament. Al contrari, la fissió que fem servir a les nostres centrals nuclears consisteix en un trencament de nuclis pesants (per exemple, urani), en què s’allibera energia però es produeix radioactivitat en forma de nuclis inestables. Si algú està preguntant-se per què no fem fusió a les centrals, en lloc de fissió, la resposta és ben senzilla: no podem reproduir les condicions de l’interior d’una estrella. S’estudien maneres de produir fusió, però en totes costa més energia encetar-la que la que se’n trau després.

Tornant a les estrelles, quan les primeres estrelles es van formar, només hi havia hidrogen i heli….

Segueix…

 

Tornant a les estrelles, quan les primeres estrelles es van formar, només hi havia hidrogen i heli. Ara ja sabem com es forma més heli a partir de l’hidrogen, però, i la resta? Per entendre-ho hem de tenir en compte que una estrella no és una esfera sòlida, sinó de gas i que, per tant, està subjecta a deformacions. En realitat, les capes exteriors de l’estrella caurien sobre les interiors per causa de la gravetat, si no fos perquè l’energia generada al centre de l’estrella mentre es crema hidrogen és suficient per a suportar les capes superiors. Per tant, mentre l’estrella genera prou energia, tot va bé. Ara, en el moment en què comença a esgotar-se l’ hidrogen, perquè ja s’ha fusionat i convertit en heli quasi completament, l’estrella deixa de generar energia a un ritme suficient per a continuar mantenint el seu propi pes.

El que passa després depèn de la massa inicial de l’estrella. Hi ha dos camins bàsics: si l’estrella és petita, com el nostre Sol, el pes de les capes exteriors no és molt gran i, per tant, no hi ha canvis espectaculars en un centre que va apagant-se i morint a poc a poc, mentre els últims nuclis d’ hidrogen van desapareixent. És com si, a l’estrella, li faltés l’alè , una mort lenta i cruel com la que espera al nostre Sol (i, per tant, a la nostra Terra). Però encara queda massa temps per a patir per això. Ara, si l’estrella és molt gran, el pes de les capes superiors que cauen sobre el centre fan que augmente la seua temperatura i densitat de tal manera que les condicions canvien de manera espectacular. La diferència vindria a ser entre que ens trepitge el peu un cotxe, o que ho faça un camió. Segurament, el peu estaria més calent en el segon cas, no? Açò és igual.

En aquestes noves condicions, encara més extremes que les anteriors, es fa possible una reacció mitjançant la qual tres nuclis d’heli en formen un de carboni. “Carboni?”, he dit “carboni”? Ja tenim el primer ingredient de la vida. Vet ací el primer miracle. A més, en aquestes condicions, el carboni es fusiona amb un altre nucli d’heli i es forma un nucli d’ oxigen. Ja en tenim dos. I també tenim ja oxigen i hidrogen, els components de l’aigua. Si, a més, el nucli d’ oxigen es fusiona amb un altre d’heli, generem nitrogen. Algú pot pensar que per això caldrà molt d’heli. És que al si de l’estrella se n’ha estat generant durant molt de temps! Mentre al centre de l’estrella es generen aquestes reaccions nuclears, les capes externes es mantenen en equilibri. Aquest tipus d’estrelles encara emeten llum, com el Sol, però solen ser d’un altre color, més ataronjades, com Artur, una estrella molt brillant que podeu veure cap a ponent als crepuscles de l’estiu.

Ara bé, a partir d’ací tenim un nou problema. Bé , en tenim dos. El primer és que ja no es passa del nitrogen en aquesta fase, i el segon és que tenim ja alguns dels elements de la vida, però estan tots dins d’una estrella a unes temperatures terribles. La solució als dos problemes ve de la mà. En començar a esgotar-se l’heli i ser insuficient l’energia generada al si de l’estrella per a suportar el pes de les capes externes, aquestes cauen a plom i, com que es tractava d’estrelles molt grans (recordeu l’exemple del camió), allò cau tan fort i genera una regió tan compacta al centre, que es produeix un rebot de les capes externes que cauen a gran velocitat. Pel camí, en aquesta regió tan dura, les condicions han estat tals que s’han produït reaccions nuclears en cadena que, fusionant, fusionant, han arribat a generar nuclis de ferro, que pesa 56 vegades més que un d’ hidrogen, o fins i tot més pesants! Aquest procés acaba en una explosió coneguda com a supernova.

La Supernova és, per tant, un procés en què generem nuclis pesants i, a més, expulsem una part important del gas de l’estrella cap a l’espai. Després del masclet còsmic, tenim una quantitat enorme de gas escampada pels voltants del que havia estat una estrella i que ara o bé s’ha convertit en una estrella de neutrons o, si l’estrella era realment gran en un principi, el centre no pot suportar el pes del que li cau damunt i es forma un forat negre, de manera que excepte allò que és expulsat en l’explosió, la resta del material és engolit i passa a formar part d’aquest.

Aquest gas farcit de diferents elements va d’ací cap allà, forma núvols, es mescla amb gas provinent d’explosions d’estrelles properes, i acaba formant noves estrelles. D’aquesta manera, les restes d’una o diverses estrelles —no ho sabem—, es va agrupar en un núvol a partir del qual es va formar el Sol i els seus planetes, entre els quals, la Terra. I és gràcies a això que al nostre planeta hi ha tots els elements necessaris per a la vida. Som fills d’estrelles enormes que vivien en l’entorn de l’espai que ocupa el sistema solar. Després, les condicions ideals donades per les propietats de la nostra estrella i la distància respecte a aquesta del planeta que habitem van fer la resta. La Terra és un lloc meravellós i miraculós, però també és molt petit. És una pedreta a la deriva enmig d’un Univers fosc i infinit, violent i moralment neutre. Si no entenem que aquesta pedreta és la nostra casa, més enllà de les nostres parets, i que l’hem de cuidar, des del primer fins a l’últim, si no ens comprometem en tasques tan senzilles com el reciclatge o l’exigència als nostres governants d’una major cura del nostre entorn, aquest paradís es pot convertir en un infern com Venus, o en un lloc gèlid i sec, com Mart. Tenim a la nostra mà propagar el nostre coneixement, la nostra raó, per l’espai i el temps, o morir com un virus qualsevol, irracional, després de matar estúpidament el cos que ha ocupat.

Manel Perucho és Professor Ajudant Doctor del Departament d’Astronomia i Astrofísica.

Publicat a El Punt Avui, Som fills de les estrelles, 27 de febrer 2012

Imatge de Mark Tiele Westra. La fusione nell’universo: siamo tutti polvere di stelle.

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb | Deixa un comentari