Pols d'estels

Tornem a l’Alt Palància per continuar l’exploració de les línies de defensa republicanes de la ciutat de València. I aquesta vegada anem de la mà d’Antonio M. Tenas, d’APROPAT, Asociación Valenciana para la Protección del Patrimonio de la Guerra Civil. I amb l’ajuda també de l’historiador Blas Vicente que ja ens va acompanyar el mes de juliol per conéixer la canònica linia de defensa exterior republicana de la ciutat de València, la línia XYZ, en el seu punt de Viver (Alt Palància).Fins a 34 persones en apleguem a la plaça Germán Monleón de Xèrica per conéixer les defenses d’una línia de resistència secundària a la XYZ.Mentre esperem que estiguen tots, ens conten que en aquesta mateixa plaça caigué una bomba just en el moment en que la població era evaquada a mitjan juliol del 1937. Ara 75 anys més tard, cap placa recorda els morts civils del poble. Una vergonya si ho comparem amb el que es fa a altres indrets que també han patit matances sobre la població civil com ara França. La por del franquisme encara està molt arrelada en els pobles menuts.

Segons vaig contar en juliol, la línia XYZ va resistir l’ofensiva de les tropes nacionalistes. Des de l’alt del Ragudo, on estaven les tropes de Franco, amb aviació, i amb incursions, a partir del 19 de juliol del 1938 s’atacaven les posicions defensives republicanes del voltant de Viver. Les posicions republicanes van resistir, però.

Tanmateix els franquistes aconseguiren obrir una bretxa en la línia de defensa republicana. Si passar per Viver havia estat impossible, donat que estava envoltat de turons fortament fortificats, potser envoltar-lo per l’est fora una bona solució. Aquesta zona, anomenada militarment com la Plana, és molt menys agrest i permetria avançar més fàcilment. Així que l’avanguarda nacionalista va empentar fort en la zona de Caudiel i Monte Royo

L’exercit popular va haver d’improvissar unes noves defenses a correcuita per tapar el forat en la seua línia de resistència.

Aquesta línea secundària de defensa, d’ajut a la línia principal XYZ, va haver de fer-se per salvaguardar la via de comunicació entre Xèrica i Gaibiel, veritable objectiu de la penetració rebel. És la que s’anomena línia La Muela – Aceitenebro i transcorre pel sud de la població de Xèrica i de la seua pedania Novaliches des de La Muela, en Xèrica fins a Aceitenebro, en Gaibiel.

Els 22 i 23 de juliol de 1938 l’exèrcit rebel trenca la línia XYZ en Monte Royo, just on està la corba de la línia del ferrocarril. Així que l’alt comandament de l’exèrcit popular mana construir la nova línia la matinada del 23. Aquesta s’omple de búnquers, trinxeres, nius de metralladores (màquines en l’argot militar), etc. per fer-la inexpugnable.

El sender que recorreguem té una longitud de 12 km i ens porta pels punts principals d’aquesta línia secundària. Rep el nom de “Trinxeres de la 40 Divisió“, té forma de 8 sense tancar i passa per diverses posicions fortificades per a la defensa en profunditat del sector: nius de metralladores, línies de trinxera, búnquers i parapets de pedra, abrics i refugis.

La rapidesa i improvisació d’aquestes defenses es feia ben visible en el patrimoni visitat. S’hi veien sacs terrers plens de formigó per reforçar el sostre d’un búnquer, senyals de portes, agafades d’alguna casa del poble, per fer l’encofrat dels búnquers.

La 40 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República venia d’Extremadura. Desplaçada des de Moya, les seues tres brigades, la 222, la 211 i la 87, s’encarregaren de la defensa de la línia. Encara s’hi poden veure alguna inscripció que ens ho recorda.

L’excursió ha estat molt instructiva però una mica llarga. Pràcticament amb una única parada per esmorzar, el recorregut de 12 km, per pujades i baixades, creuament de rierols, passos entre l’espessa vegetació, s’ha fet una mica dur amb les seues 5 hores de caminada. Clar, tampoc ha ajudat gens l’immensa calorada que feia que amb temperatures estiuenques ens ha deixat deshidratats. Sort de l’aigua fresca que hem pogut prendre en la Fuente del Clero i del plaer d’estar enmig d’un paisatge de pins, oliveres centenàries i amb vistes espectaculars del poble de Xèrica i de l’Alt Palància. Tot lo bo, costa, com diu el refranyer popular. Us  recomane la visita, per si la tornen a fer.

Fotos. Enric Marco.

La foto panoràmica del búnquer i de la vista de Xèrica es pot veure si es punxa sobre ella.

“Bolomor aún nos deparará muchas sorpresas y grandes descubrimientos sobre nuestros ancestros neandertales y los primeros humanos de la Valldigna y las tierras valencianas” eren les paraules amb les quals Juan Luis Arsuaga, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, codirector de les excavacions d’Atapuerca i premi Príncep d’Asturies, concloïa la seua xerrada entre els forts aplaudiments dels assistents que omplien la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna.Entre els assistents, Jordi Joan, Agustí Pascual i Sebastià Mahiques, alcaldes de Tavernes, Benifairó i Simat, i regidors del govern de Tavernes. Acabàvem d’assistir a una de les xerrades més lúcides, clares i entenedores sobre l’evolució de l’home i en especial sobre l’home de Neandertal, el primer poblador de la Valldigna i de les terres valencianes. I tot això de la mà del màxim especialista en la matèria, Juan Luis Arsuaga, que -i disculpeu-nos la comparació- si estiguérem parlant de futbol, parlaríem de Messi o de Ronaldo.

Arsuaga va iniciar la xerrada parlant de les set restes humanes exhumades a Bolomor, centrant-se sobre tot en el queixal d’una, segurament, xiqueta d’uns 5 anys i mig,  (primera troballa cronològica) i el parietal, uns ossos que ha estudiat i dels quals ens deia detalls i afirmava que el parietal formaria part amb tota seguretat d’un crani complet. ¿On són la resta d’ossos d’eixe crani? Segurament serien destruït en els treballs de mineria fets al jaciment als anys 30 del segle passat i que destruïren quasi un 70% de la part excavable.

A partir de la referència de Bolomor, Arsuaga va explicar com l’home de Neandertal, que nasqué a l’Àfrica, es va escampar per Europa i Àsia occidental, arribant a la cova del nostre terme, on va trobar refugi i aixopluc en un llarg període entre 300.000 i 100.000 anys abans de la nostra era.

El codirector d’Atapuerca, que en tot moment va estar dempeus i es recolzar en la projecció d’imatges de les restes de Bolomor, va explicar característiques biològiques i morfòlogiques de l’home de Neandertal, les quals determinarien una major corpulència i força que el de Cromanyó per a passar després a un tema que encara ocupa molts debats entre els científics: Com i perquè es va extingir l’Home de Neandertal?  Arsuaga comentava que les duríssimes condicions per a la vida durant la darrera glaciació serien determinants en la desaparició d’espècies com el macaco, l’elefant, la daina i l’hipopòtam, dels quals hi ha presència a Bolomor, i això afectaria també als humans. Tanmateix, deia, hi ha una altra teoria i sobre la qual es va mostrar a favor, que indicaria que l’home de Cromanyó, el nostre avantpassat més directe, que igualment havia nascut a Àfrica, havia arribat a Europa i seria un dur competidor en els recursos alimentaris, i ací és on va portar les de perdre el Neandertal. Així, quan dins del procés d’ocupació d’Europa l’home modern arriba a la Valldigna, el neandertal feia temps que s’havia extingit.

Un altre tema suscitat va ser si hi hagué relació entre les dues espècies d’hominids, i explicava que els estudis d’ADN vàlid obtingut de les restes dentals de neandertal confirmen que els humans actuals posseïm un poc d’ADN neandertal “una gota circulando en nuestra sangre” amb la qual cosa opinava que alguna mena de contacte va haver-hi entre ambdues. I ací va projectar algunes restes òssies humanes que podrien tindre característiques de ambdues espècies. Una imatge recreà el possible encontre entre les dues espècies a la vora del foc, uns Cromanyons guarnits d’atifells i pintats front a uns Neandertals corpulents i sense ornaments. L’encontre segurament es produiria en algun punt de l’Orient Mitjà, poc temps després d’eixir la nostra espècie d’Àfrica.

La conferència acabava amb unes pinzellades sobre aspectes de la vida de l’Home de Neandertal, cas dels possibles enterraments i sobre tot dels xiquets, i els adornaments dels cossos, que considera innat en la condició humana dels Cromanyons però que els Neandertals no coneixien.

 

A partir de la notícia: XXV aniversari de Bolomor: Conferència de Juan Luis Arsuaga. La Cotorra de la Vall. 27 de setembre 2013.Mireu també l’article: El hombre de Bolomor murió de frio. Levante, 28 setembre 2013.

Fotos: La Cotorrra de la Vall. Amb permís.

Diumenge de la mà de BCM. PATRIMONIO Y ARQUEOLOGÍA i amb la guia de l’historiador Ramon Juan Navarro i amb l’ajuda també de l’historiador Blas Vicente hem conegut la defensa exterior republicana de la ciutat de València, la línia XYZ, en el seu punt de Viver (Alt Palància).

Abans de la construcció de l’Autovia Mudèjar que creua ràpidament la comarca, tothom havia de passar per Viver per pujar el famós port del Ragudo si volia entrar a l’Aragó. Corbes i corbes i desesperació si al teu davant se situava un camió de gran tonatge.

Actualment la carretera al Ragudo és solitària, amable, més pròpia dels amants de la natura, esportistes i descobridors de les petjades de la guerra civil. Just al cim, prop del punt geodèsic i al costat d’un immens aerogenerador, es troben les restes de diversos búnquers i llocs d’observació de les tropes sublevades.

Després de la caiguda del front d’Aragó en la primavera del 1938 i de la presa de Teruel, les tropes feixistes decideixen atacar la ciutat de València. Si els consellers alemanys li recomanaven a Franco anar cap al nord i atacar Catalunya, el dictador va decidir anar cap al sud i amb un objectiu precís: fer-se un cafè a la plaça de l’ajuntament de València el 25 de juliol.

El general Miaja (cap del Grup d’Exèrcits de la Regió Central) , però, juntament amb el coronel Matallana (cap d’Estat Major) de l’Exèrcit Popular, ja havien decidit la defensa. A partir de maig de 1938 es van construir tres línies de defensa encerclant la ciutat del Túria. La més pròxima al front i la única que va entrar en batalla va ser l’anomenada línia XYZ, que anava des de la Vall d’Uixò, seguia per la Serra d’Espadà, passant per Viver i arribava a Sant Cruz de Moya. Dues enormes i llargues serralades amb alçades de més de 1000 m. (Serra d’Espadà i el Toro) dificultarien l’avanç franquista.

La batalla es comença a forjar a mitjans de juliol. El dia 13 comença l’ofensiva franquista que trenca el front i pren la Muela de Sarrión amb 400 boques de foc. El 16 pren la població de Barracas.

Com que el camí a València passa necessàriament per Viver, el foc enemic es concentra en aquesta població. El 18 de juliol s’evacua la població civil en tren en vagons de mercaderies destapats cap a Sagunt i València. Han d’abandonar la seua llar amb el que poden portar deixant la resta i sense saber quan tornarien.

Dalt del cim del Ragudo s’instal·laren la divisió CTV italiana i l’Ejercito del Turia. Encara s’hi poden veure un búnquer i el punt d’observació. Aquests elements han aguantat el pas del temps ja que són molt resistents en estar fets de formigó.

Respecte a les forces republicanes, la divisió 54 s’instal·là en Viver, mentre que la 68 i la 70 se situaren en les muntanyes de la línia XYZ.

El nom d’aquesta línia sembla provindre del fet que si era sobrepassada per l’enemic ja no quedava res darrere, com passa amb l’abecedari. Però això no és del tot cert ja que encara quedaven darrere les línies intermèdia i immediata per protegir València, i d’elles ja n’he parlat en anteriors apunts.

Finalment l’ofensiva sobre Viver comença el dia 19. La part més dura durarà 6 dies, amb tancs, avions, bombardejos i foc d’artilleria. Les posicions resistiran i el front quedarà estabilitzat finalment durant 8 mesos, fins al final de la guerra. Es para aquí l’ofensiva de Franco i Miaja declararà que “Madrid renace en Viver”.

El punt de Viver estarà protegit per les altures que l’envolten. Damunt de la ciutat està el cim de San Roque, cap a l’est i cap a l’oest diverses colines com els cims T5, Cerro Cruz o T1 i l’alt de Morredondo. Tots aquests punts elevats havien estat molt ben fortificats amb búnquers, línies de trinxeres i refugis per a soldats per a amagar-se dels bombardejos de l’aviació.

Viver, la petita població al peu de les fortificacions republicanes, quedarà arrasat en un 90%. El fort foc d’artilleria que va convertir en un infern els punts de defensa caigué també sobre el poble.

El dia 20 va ser el dia més dur. Les Flechas Azules italianes i la divisió de Navarra atacaran els cims. El punt T1 serà pres pel matí però un contraatac republicà el recuperà per la vesprada. El cim de San Roque i Morredondo aguantaran els bombardejos. La línia principal del front se situarà en la carretera Viver-Teresa. I les tropes republicanes resistiren.

L’èxit de la defensa va permetre que la república iniciara l’ofensiva de l’Ebre el dia 25 de juliol. Part de les tropes franquistes en Viver foren desplaçades cap a l’Ebre i la línia del front quedà estabilitzada en Viver i en la línia XYZ. Això no va impedir que cada dia hi hagués un bombardeig, una escaramussa, o algun assalt però això no canvià res la situació.

La divisió 54 republicana era considerada una divisió d’artistes. Hi havia músics que instal·laren, fins i tot, un piano i feren alguns concerts. De tot això tenim coneixement a través de les memòries del gandià Gonçal Castelló, que va ser Cap d’Estat Major a Viver. (referència llibre).

Acabada la guerra, els búnquers, tant franquistes com republicans, foren dinamitats per ordre del governador civil de Castelló que volia evitar que foren punts forts dels maquis que començaren a lluitar a les muntanyes contra la Guàrdia Civil. Només els situats als punts més estratègics, al Ragudo, entre les dues línies de tren (Ojos Negros i Sagunt-Teruel) van ser reutilitzats com a punts de control de la Guàrdia Civil.

Després els drapaires s’encarregaren d’endur-se les restes de metralla, bombes, ferros del formigó. De tant i tant s’hi produïa algun episodi desgraciat com el dia en que un llaurador amb el seu matxo entropessaren amb una mina antipersona i moriren.

El poble de Viver no té edificis antics ja que fou destruïts quasi totalment. Va ser inclòs dins del Programa de Regions Devastades però els diners només arribaren per reconstruir la plaça, l’ajuntament, el grup escolar i la casa abadia. En tornar al poble cadascú va fer el que va poder.

El nostre nombrós grup ha començat la visita anant als búnquers franquistes situats al cim del Ragudo, ha conegut dos dels cinc búnquers situats a la vessant de la muntanya. Després hem continuat cap a les vies de tren (línia de Sagunt a Teruel i l’antiga minera d’Ojos Negros, ara convertida en via verda), on estratègicament es van construir dos búnquers, encara intactes ja que fins va 20 anys encara eren utilitzats per la Guàrdia Civil.

Després hem vist les defenses republicanes a Viver. Primer les trinxeres al cim de San Roque i després les defenses i nius de metralladores del cim T5, prop de Cerro Cruz.

Malgrat la calor, la visita ha estat molt profitosa. Voldria donar les gràcies a l’associació BCM.PATRIMONIOYARQUEOLOGÍA per organitzar la ruta i per la seua labor de difusió del patrimoni de la guerra civil.

Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Una vegada més vaig compartir la visita amb Lluís, el blocaire amic de +Vilaweb, autor de la Paella Mecànica i que també ha escrit un apunt de la nostra visita d’ahir. Sembla que a banda de compartir l’afició a l’astronomia també ens apassiona la nostra història.

Més informació:

Pizorra, la guerra civil en Levante

Ruejosypreguntas

Foto:

1.- Planol de la situació dels elements del front de Viver.

2.- Punt d’observació franquista al cim del Ragudo. En formigó.

3.- Defenses i nius de metralladores republicanes. Amb pedra i sacs terrers.

4.- Visitants al front de Viver.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

Les petjades de la República a València romanen amagades sota l’oblit concient dels governants. Tanmateix diversos investigadors han estudiat aquella època democràtica valenciana i tracten de presentar a l’actual societat els records arquitectònics del passat republicà.

Diumenge 26 de maig a les 9:00 h. un grup d’interessats ens trobàrem a les torres de Serrans per seguir la visita guiada programada per APROPAT, l’Associació Valenciana per a la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, en el 75é Aniversari de la Batalla de Llevant. Era un dia perfecte de primavera per conéixer de la mà del professor José María Azkárraga els fets principals, els edificis, el patrimoni de la València republicana, del que queda i mostrar-nos també el que no es fa per dignificar-lo i posar-lo en valor.

El començar el recorregut en la porta del Serrans no va ser casual. Aquesta antiga porta de la ciutat va ser protegida amb la declaració de monument artístic nacional de la II República el juliol de 1931. Més endavant va ser un dels depòsits, junt al Col·legi del Patriarca,  de les obres artístiques evacuades del Museu del Prado quan Madrid patia bombardejos constants. Josep Renau, cartellista valencià, era aleshores director de Belles Arts del govern de la República. Els murs de més d’un metre de gruix del monument donaven suficient protecció als quadres i tapiços contra bombes de 100 kg.

Però on la República i la societat valenciana treballaren plegades va ser en la construcció de decenes de refugis antiaeris escampats per tota la ciutat. Un refugi típic constava d’una cambra subterrània amb una capacitat de 350 persones, dues entrades/eixides en L per evitar la metralla i un sostre elevat d’uns 3 metres de gruix fet de capes de formigó i arena de platja. Aquest sistema aguantava les bombes usuals de 100 kg que llençaven els avions. Es calcula que la totalitat dels refugis tenien una capacitat per a 35.000 persones. València arribà a tindre 43 refugis antiaeris construïts i 115 subterranis habilitats.

Encara que hi hagué algunes incursions nazis sobre el cel de València, la majoria dels avions atacants pertanyien a l’Aviació Legionària italiana.  Els seus avions tipus Savoia venien des de Mallorca en grups de 6 o 7 per atemorir una població civil allunyada del front de guerra.

El carrer Serrans, prop de les torres, presenta un d’aquests refugis, amb el cartell identificatiu amb tipografia especial d’autor desconegut. Fins fa poc l’ocupava una falla. Ara mateix, però, es troba en un estat lamentable i sense identificació.

El jardí del Palau de la Generalitat també acollia un refugi. Va ser curiós com durant la república la ciutat canvià el nomenclator eliminant el noms de reis i nobles i posant noms més proletaris. El carrer Cavallers que recorda els caballers nobles valencians del segle XV passà a dir-se carrer Metalúrgics.

Els anys 30 també són el moment de la innovació en l’arquitectura. S’abandonaren els antics materials i s’optà pel formigó i el ferro eliminant l’obligació que les façanes foren mur de càrrega. Les façanes s’alliberaren llavors de murs compactes i gruixuts i es van poder posar finestres en els cantons, per exemple. Arquitectes com Luis Albert construirien edificis racionalistes que encara perduren en tota la ciutat, al carrer Navellos, a l’avinguda de l’Oest, etc…

Arribats a les actuals Corts valencianes, edifici de la família Borja, el nostre guia ens va fer saber que durant l’any que la ciutat fou capital de la II República (1936-1937) aquest palau va ser la seu del Govern de l’estat. Des d’una finestra el president Largo Caballero va fer un discurs del quals se’n tenen fotografies.

Ja a la vora del riu observàrem a l’altra banda del pont de la Trinitat el Monestir de la Trinitat on Isabel de Villena redactà Vida Christi, però que el 1937 fou la Caserna de les Brigades Internacionals. Així mateix, ben a prop, l’actual Museu d’Art Sant Pius V, fou hospital de sang, és a dir, l’hospital dels ferits del guerra, sobretot provinents del front de Terol.

El Govern Civil, en el Palau del Temple, fou el punt  final de la manifestació de proclamació de la república aquell 14 d’abril del 1931.

Per carrers estrets arribàrem al carrer Espasa on s’hi troba un altre refugi semblant al del carrer Serrans. Aquest, però, està en molt pitjor estat que el primer. Ple de pintades i amb part dels elements enderrocats, només conserva alguna lletra del cartell de refugi.

I per camins estrets arribàrem a la plaça Tetuan, anomenada aleshores la Plaça Roja. Allí un bar presenta un cartell intacte de REFUGIO en direcció vertical indicant la proximitat del refugi anterior.

A l’actual Capitania General s’hi trobava la seu de la presidència de la República, mentre que en el Palau de Cerveró, just en front, tenia la seu el Partit Comunista.

És en aquest plaça on tingué lloc un dur enfrontament entre les forces anarquistes de la CNT i els militants comunistes. El resultat va ser sagnant amb més de 100 morts. Una constant de l’època de guerra en la zona republicana, l’enfrontament constant entre les forces de l’esquerra.

Més endavant passàrem per davant de la seu de l’obra cultural Bancaixa. En aquella època era el Ministeri de Propaganda que coordinava la cartelleria de la república.

En el carrer de la Pau, zona burgesa per excel·lència, es quedaren molts pisos buits quan fugiren els seus propietaris de classes poderoses, cosa que fou aprofitada per multitud d’organitzacions populars per instal·lar-s’hi. Allí al número 42 s’hi trobava la Casa de la Cultura, lloc d’encontre dels intel·lectuals de casa i de fora. Actualment és un hotel de luxe (Vincci Hotel) però conserva en la façana la única placa d’homenatge a fets de la república de la ciutat instal·lada per Ricard Pérez Casado, alcalde socialista de València en la dècada dels 80. Per ací passaren Robert Capa, Heminway, etc…

Un poc més endavant, en el cantó amb el carrer Comèdies, on ara podem trobar una botiga de roba, existia l’Ideal Room, café de tertulies molt apreciat per aquells intel·lectuals.

La Universitat de València, situada al carrer la Nau, va ser lloc de discursos celebres. Com aquell del president Azaña el 18 de juliol de 1937 al paranimf demanant concordia als fronts en lluita o el discurs de defensa de la república del rector Joan Baptista Peset que fou motiu determinant per al seu afusellament l’any 1941 acabada la guerra.

Davant de la Universitat de València trobem el Col·legi del Patriarca que també serví per a magatzem de les obres artístiques del Prado. S’aprofità l’estada de les obres mestres per organitzar exposicions per la ciutat per donar a conéixer-les. En una època en que els viatges eren escasos, aquestes obres no s’havien vist mai així que l’èxit fou enorme.

La plaça de davant de la Universitat, l’actual Plaça del Col·legi del Patriarca, era ben diferent en aquella època. Un enorme edifici, ara enderrocat, ocupava el centre de la plaça i un refugi del mateix tipus que els anteriors n’ocupava un altre tros.

Arribat a l’actual plaça de l’Ajuntament, abans del País Valencià, més abans encara del Caudillo, era anomenada d’Emilio Castelar. Però aquesta era només la part de la plaça situada davant mateix de l’ajuntament ja que la part del nord rebia el nom d’Avinguda Blasco Ibáñez.

La guerra avançava i els primers mesos del 1937 els bombardejos ja arribaven al centre de la ciutat. L’ajuntament va rebre l’impacte d’un obús que li destrossà l’escalinata. Encara ara si es puja per aquesta escala noble de la casa de la vila, es poden veure els pedaços posats per arreglar els esglaons. Però els impactes de la metralla sobre la façana principal situats a nivel de terra encara es poden veure perfectament.

Arribat al carrer Xàtiva observarem de lluny la Plaça de Bous que durant la guerra va ser usada com a camp d’entrenament militar amb fusells de fusta però que després esdevingué camp de concentració per als soldats republicans que tornaven del front. Allí estigueren fins a 5.000 soldats quasi sense menjar.

La ruta acabà amb la visita obligada al refugi de professors i escolars de l’IES Lluís Vives, (ací també). Aquest gran refugi, amb quatre corredors amb volta, tenia una capacitat de fins a 1000 persones. Es troba en molt bon estat i de tant en tant s’hi fan actes culturals.

El patrimoni de la Guerra Civil al País Valencià és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que els edificis relacionats amb la València republicana es posen en valor, que la gent els conega i que els visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a València ara fa 75 anys.

Per saber-ne més:

Guía Urbana. Valencia 1931-1939, (2a ed.) La ciudad en la II República. Lucila Aragó, José M. Azkárraga, Juan Salazar.

Hallado intacto un amplio refugio de la Guerra Civil en el centro de Valencia. Coordinadora victimas del franquismo.

València en la república

Ruta republicana (document en pdf)

Foto:

1.- Manuel Azaña, eixint de la Universitat de València. 18 juliol 1937. La Vanguardia, 21 de juliol 1937.
2.- Refugi al carrer Serrans. Enric Marco.
3.- Claustre de la Universitat de València. Compareu amb la foto 1.
4.- Impactes de la metralla de les bombes sobre l’ajuntament de València.
5.- Galeries del refugi del l’IES Lluís Vives de València.

Dins de les commemoracions dels 75 anys de la batalla de Llevant, diumenge 19 de maig passat, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, recoguérem les terres de la comarca dels Serrans seguint les fortificacions, trinxeres i aeròdroms de l’anomenada Línia Intermèdia, que formava part de la defensa republicana de València.

A principis de la primavera de 1938, per la desfeta del front de Terol, amb l’arribada de les tropes de Franco a Vinaròs, la república quedava partida en dos. Després d’un període de dubte, les tropes revoltades optaren per atacar València, orientant les seues divisions cap a Sagunt. L’operació, comandada pel general Dávila, va durar quatre mesos fins al 24 de juliol i va ser un fracàs. L’ofensiva franquista es trobà amb la forta resistència de la línia de defensa XYZ que anava de des de Nules i Almenara en la costa, passant per la Vall d’Uixò arribava fins a la Serra de Javalambre en Santa Cruz de Moya, ja en Conca.

Centenars de milers de soldats republicans i nacionalistes s’enfrontaren amb nombroses baixes i s’aconseguí aturar l’ofensiva feixista i perllongar l’existència de la República un any més.

La Línia Intermèdia o del Palància era la segona línia de defensa que aturà les tropes franquistes en els pocs casos en que es trencà la línia XYZ. Una llarga línia de trinxeres, nius de metralladores i uns quants aeròdroms mantingueren a ratlla els sublevats.

El 24 de juliol començà l’ofensiva de l’exèrcit popular de la República amb la travessa del riu Ebre. Per aquest motiu l’exèrcit revoltat es va replegar cap al nord i va haver d’abandonar la idea d’assolir la vall del riu Túria per entrar a València. El front de guerra quedaria estabilitzat fins al final de la guerra en aquest indret.

Així, des de finals de juliol del 1938 fins a març de 1939 els combatents d’ambdós costats només es llançaven bombes de tant en tant o es produïa alguna escaramussa. Els últims mesos, vist que el final de la guerra ja estava clar, els soldats de la república anaren abandonant els seus llocs per tornar a casa seguit dels oficials que buscaven un vaixell als ports de València o Alacant per exiliar-se.

La memòria històrica és viva en aquest indret del país. Conten casos de no fa massa anys de coves amb cadàvers i bombes sense explotar. Tanmateix no hi ha material de guerra en aquesta Línia Intermèdia ja que es lluità poc o bé el material es reciclà.

Els incendis devastadors del passat mes de juliol han deixat a la vista trinxeres desconegudes fins ara i sense explorar.

A les 9 del matí del diumenge, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil ens trobarem en la plaça d’Andilla per començar la visita. Des de la pedania pròxima de La Pobleta ens organitzàrem sota la guia de Paco Teruel per comencem a pujar la muntanya per acostar-nos a les trinxeres seguint un barranc.

Paco Teruel és un jove historiador d’Alcublas especialista en la Guerra Civil que s’ha dedicat a estudiar documentalment la Línia Intermèdia i a explorar les muntanyes de la seua comarca per trobar els elements del patrimoni històric de la guerra. Ens contà com en la primavera-estiu del 1938 el front de guerra s’aproximà des de les serres de Javalambre i el Toro però els combats es paralitzaren en la cota de la Salada, a les portes d’Andilla. En aquesta cota així com en la Peña Juliana o en el Barranco del Resinero es lliuraren combats molt durs amb moltes pèrdues humanes. Les trinxeres que ens mostrà no estan tan ben conservades com les de la Vallesa però són més llargues i estan escampades per totes les muntanyes del voltant. Davant nostre, per exemple, veiérem com en una elevació pròxima es mostrava la cicatriu d’una trinxera que recorria tota la vessant.

Actualment les trinxeres estan reblides de terra quasi en la seua totalitat.  En elles en les feines de repoblació dels anys 70 s’hi plantaren pins que actualment ja fan un bon gruix. De tant en tant es pot veure llocs de tirador on se situaria un soldat amb un fusell o una metralladora o refugis excavats en la pedra. El cement armat ací no és utilitzat. Es feia servir més bé pedres o sacs terrers per protegir-se de les bales de l’enemic.

Seguidament ens portà a un refugi d’oficials excavat en la muntanya, amb habitacions individuals i fins i tot cuina amb fumeral. Tot ben depriment, la veritat, però la guerra no donava per a més.

Per a acabar la visita anàrem a la població d’Alcublas per visitar les restes de l’aerodrom republicà de “El Llano de la Balsilla”. D’ell només queda el refugi restaurat per guardar el material de guerra, la gasolina o el personal en el moment dels bombardejos.

Hi havia dues pistes situades en forma de creu. La principal d’uns 800 m discorria per l’actual carretera CV245 que uneix Alcublas amb Sogorb mentre que l’altra estava situada en direcció perpendicular. El seu perfil no estava massa delimitat dels camps adjacents i per això era difícil distingir-lo des de l’aire.

L’aeroport albergaba sobretot avions de caça com el famós Polikàrpov I-16 o Mosca. Es dedicaven a escortar els bombarders que estaven en l’aerodrom pròxim de Villar del Arzobispo. Per aquesta base aèria d’Alcublas passà el famós aviador Rómulo Negrín, fill del president de la República.

Mentre Paco Teruel ens contava això des de dalt d’una entrada de ventilació del refugi de l’aeròdrom de la Balsilla, un avió monomotor sobrevolà l’indret recordant-nos el passat aeri de la zona.  Aquest mateix historiador ha escrit el llibre Estelas en el cielo on es conta detalladament les circunstàncies històriques que tingué l’aeròdrom de la Balsilla.

Si tot el matí ens havia amenaçat els núvols negres, les gotes d’aigua feren finalment acte de presència al final de l’explicació.

Cal destacar que en aquest descobriment de les defenses republicanes vaig conéixer Lluís, autor de la Paella Mecànica, també actiu membre de +Vilaweb. Resulta que ens llegim mutuament i que compartim aficions. Això de passar del 2.0 al 1.0 és ben interessant.

Per la vesprada passejarem pels boscos cremats de carrasques. Tot un patiment per a la vista. Però una visió acurada dels arbres ens alegrà la vesprada. Ja comencen a rebrotar des dels seus peus un any després de l’incendi.

El patrimoni de la Guerra Civil és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Per saber-ne més:

Una passejada dominical per les trinxeres republicanes què van defensar la ciutat de València els anys 1938-1939. La Paella Mecànica, +Vilaweb.

Fotos: Andilla, trinxeres en Andilla i refugi antiaeri a Alcublas. Enric Marco.

Avui fas 18 anys. Segons els cànons establerts, passes a l’etapa adulta i deixes enrere la vida infantil. Tanmateix la maduresa del teu projecte, del teu equip amb cara i ulls, de persones que coneixes del dia a dia, per correu, telèfon o en directe, en encontres amb altres vilawebadictes en Alcanar i a Búger, o a la mateixa seu del carrer Ferlandina de Barcelona, ens han mantingut fidels però exigents alhora.

El bloc Pols d’estels va nàixer en un ja llunyà abril de 2005. Em vaig afegir al projecte perquè ja feia molts anys que et seguia, com es pot veure en la meua participació l’any 1999 en aquelles simpàtiques Festes d’Internet.

Endavant Vilaweb. I records a Vicent i Assumpció.

Ahir la plaça de la Mare de Déu de València estava plena de gom a gom. El dia 3 de cada mes des d’aquell 3 de juliol de 2006 els familiars i amics de l’Associació de Víctimes de l’accident del metro de València s’apleguen a les portes de la Catedral per exigir justícia i reclamar responsabilitats.

Fan anys que s’hi troben allà denunciant l’apagada informativa que quasi ha aconseguit realitzar el govern valencià sobre la seua nefasta gestió de la xarxa de ferrocarrils valencians. Tanmateix l’assistència als actes mensuals era reduïda fins ara.

El programa Olvidados del magnífic programa Salvados de Jordi Évole ha tret la bena dels ulls dels valencians meninfots i ha aconseguit omplir la plaça. Ahir uns 5000 ciutadans han cridat demanant dimissions i responsables.

Els membres de l’Associació llegiren un manifest per instar la Generalitat a reobrir la comissió d’investigació i que, ja d’una, se sàpia la veritat de perquè va descarrilar el metro i va causar l’accident més greu de l’Estat i el tercer d’Europa amb un balanç total amb 43 morts i 47 ferits. La presidenta de l’AVM3J, Beatriz Garrote, emocionada, va acabar demanant: “amor, respecte i dignitat“.

Els reunits llançaren proclames com “Juan Cotino, dimissió“; “justícia, justícia” o fins i tot es preguntàvem “on està Canal 9” que no va aparéixer enlloc. L’emissió del programa “Salvados” de La 6 ha obert un nou camí per a les famílies damnificades. “El missatge del programa era clar i la societat s’ha indignat en vore com un fet tan greu, com va ser l’accident, i on moriren 43 valencians i altres 47 en resultaren ferits, s’haja volgut tapar. Ha quedat clar que el Consell va mentir a l’opinió pública” va dir la presidenta.El pròxim 3 de juliol es compliran set anys d’aquella catàstrofe. Set anys de mentides, manipulacions… però sense cap responsable. Fins a quan? Podeu llegir el que vaig escriure en aquest bloc dos dies després de l’accident. Llegir-ho ara, quasi 7 anys després, encara m’esborrona i m’emociona. I això que no sabíem encara res del que s’amagava darrera de la cortina de fum del Consell.

Fotos: Plaça de la Mare de Déu de València ahir a les 19:00. Punxeu en la panoràmica per veure-la més gran. De la Cotorra de Vall.

A principis de l’any 1938 la República Espanyola queda dividida en dos. L’exèrcit franquista ha arribat a Vinaròs i Catalunya ha quedat separada del País Valencià, Múrcia i Madrid. Entre els generals revoltats hi ha dubtes. Cal atacar cap al nord o cap al sud? Al final s’imposa el criteri de Franco que vol fer-se un café a la plaça de l’ajuntament de València el dia de Sant Jaume.

La República reacciona, però. Font al derrotista Indalecio Prieto, ministre de la guerra, s’imposa el president Juan Negrín que decideix fortificar la ciutat de València. En consequència els estrategues militars, entre els quals es trobava el general José Miaja, dissenyen tres anells defensius per a la defensa esglonada de la capital valenciana. La línia XYZ, que va des de Nules, passa per la Serra d’Espadà, i arriba fins a Santa Cruz de Moya en Conca és la primera i més acostada al front. Existeix una altra línia intermèdia i finalment, a uns 10 km de València, es construeix la línia “Inmediata” o línia Puig-Carasols que és l’última defensa de la capital.

Aquestes línies de defensa estaven constituïdes per una xarxa de trinxeres i bunquers excavats per aprofitat el terreny difícil de les muntanyes i turons que envolten València pel nord i pel nord-est.

La línia XYZ va detindre l’avanç de l’exèrcit rebel més d’un mes al voltant de Mora de Rubielos durant juliol de 1938. 120.000 soldats de l’exèrcit rebel s’enfrontaven a 150.000 soldats republicans. La resistència fou ferotge i uns 20.000 nacionals moriren front a 5000 republicans. Però el 24 de juliol l’exèrcit republicà travessà el riu Ebre començant la batalla de l’Ebre. Per tant, l’exercit rebel hagué d’abandonar el front valencià per tractar de contindre els republicans pel nord.

Commemorant el 75 anys de la Batalla de Llevant, l’Associació Valenciana per a la protecció del patrimoni de la Guerra Civil (Apropa’t) organitza durant aquestes pròximes setmanes una sèrie d’activitats per mostrar al públic interessat les línies de defensa de la ciutat i el patrimoni oblidat de la República.

Avui hem visitat part de la línia “Inmediata” o línia Puig-Carasols, concreta- ment els búnquers i trinxeres de la Vallesa situats a l’Eliana, dins del Parc Natural del Túria.

Aquesta última línia de defensa de València va ser contruïda entre juny del 1938 fins al final de la guerra. El personal que la va fer anava des de voluntaris dels sindicats UGT i CNT, fins a presos polítics o presos comuns. Cada centre de resistència disposava de diversos búnquers i trinxeres comunicats entre si. Aquests centres de la línia es protegien entre ells pel foc creuat de les anomenades màquines o metralladores.

Pep Durban, especialista d’aquest patrimoni, ens ha fet el recorregut per una part d’aquesta línia de defensa. Impressiona veure els búnquers, la posició que ocupaven els nius de metralladora, les troneres per on es disparava i el disseny acurat de les estances per evitar els efectes de la metralla, dels bombardejos o fins i tot del gas mostassa. De la presència dels constructors hem vist graffitis datats l’any 1938.

Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Les dates en les quals cau la Setmana Santa canvien d’un any a un altre, un ball en el calendari que avança o retarda els dies de vacances per a molts i les celebracions religioses que acompanyen aquestes dates. El motiu és que es tracta d’una festa mòbil -no com la de Nadal, que sempre és el 25 de desembre-, que depèn d’alguna cosa molt bella: la primera Lluna plena que segueix al equinoccio de la primavera en l’hemisferi nord.

La Pasqua de Resurrecció se celebra el diumenge següent a aquesta primera Lluna plena primaveral. «La data de l’equinocci pot variar entre el 20 i el 21 de març, depenent del moviment del Sol en la eclíptica», explica Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. «L’Església realment no usa mesures astronòmiques per a determinar quan cau la Lluna plena, sinó unes taules especials d’una Lluna eclesiàstica que es manté, més o menys, al mateix ritme que la real, l’astronòmica», afegeix.

En resum, segons Marco, les regles eclesiàstiques per a determinar el dia de Pasqua són les següents:

1.- Cau el primer diumenge després de la primera lluna plena eclesiàstica que ocorre en o després de l’equinocci de primavera.
2.- Aquesta lluna plena eclesiàstica ocorre el catorzè dia després d’una lluna nova eclesiàstica tabulada.
3.- L’equinocci de primavera es fixa el dia 21 de març.
4.- Si el dia de Pasqua coincideix amb el dia de la Pasqua jueva es tria el diumenge següent.

Amb aquesta elecció el diumenge de Pasqua caurà entre el 22 de març i el 25 d’abril, ambdós inclusivament.

Aquestes petites diferències entre el criteri astronòmic i el religiós poden fer que la Lluna astronòmica no coincidesca amb l’eclesiàstica. Un cas en el qual la diferència entre les dues definicions es va fer notar va ocórrer en 1962. Aquest any, el moment de l’equinocci de primavera va ocórrer a les 2.30 TU (Temps Universal) del dia 21 de març. A les 7.55 TU es va produir la lluna plena astronòmica. Per això, segons la definició astronòmica, hauria d’haver estat Pasqua el diumenge següent, el 25 de març. No obstant això, la lluna plena eclesiàstica, que es calcula a partir de taules, es «va produir» el dia 20 de març, amb el que va caure abans de l’equinocci de primavera fix del 21 de març. Va caldre esperar per tant a la següent lluna plena eclesiàstica (el dimecres 18 d’abril) per a poder determinar el diumenge de Pasqua, que va caure aquest any molt tard, el diumenge 22 d’abril.

Al principi, una festa jueva

Aquests càlculs no s’han utilitzat sempre. Com els primers cristians provenien de la tradició jueva, en un començament la Pasqua cristiana se celebrava al mateix temps que la jueva, independentment del dia de la setmana. No obstant això, en el primer concili de Nicea, en l’any 325, es va fixar un criteri per a determinar el dia de Pasqua, independentment de les tradicions jueves. «El mateix emperador Constantí va presidir i va dirigir aquestes discussions. Després, amb la reforma del calendari gregorià en 1582, es van fer alguns petits canvis», conta Marco.

El càlcul de la data de la Pasqua és un poc complex. S’han creat nombrosos algorismes per a determinar-lo. El més conegut es deu al gran matemàtic alemany Carl Friedrich Gauss.

De la posició en el calendari de la data del Diumenge de Pasqua depenen, com a mínim, altres deu festes cristianes. Algunes d’elles són:

-Dimecres de cendra: (final del Carnaval) 46 dies abans de Pasqua.
-Diumenge de Rams: 7 dies abans de Pasqua.
-Dijous Sant: 3 dies abans de Pasqua.
-Divendres Sant: 2 dies abans de Pasqua.
-Dissabte Sant: 1 dia abans de Pasqua.
-Dilluns de Pasqua (a Catalunya, València, Balears, País Basc, Navarra…): 1 dia després de Pasqua.
-Sant Vicent Ferrer (a València): Dilluns, 8 dies després de Pasqua.
-Ascensió: 39 dies després de Pasqua.
-Pentecosta: 49 dies després de Pasqua.
-Corpus Christi: 60 dies després de Pasqua.

El embrollo de las fechas de la Semana Santa, ABC, 25 març 2013

Foto: Processó de Divendres Sant a Tavernes de la Valldigna, 29 de març 2013

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

Andreu Alfaro, Alfaro com era conegut, ens ha deixat.

No vaig tindre el gust de conéixer-lo en persona però sempre l’havia reconegut per la seua obra pública al carrer. Era una presència constant i amiga d’una veu valenciana al món, una veu neta amb una obra ben característica. Només ell era capaç de fer de torsimany de metalls, com tan be l’ha definit Raimon.

La primera vegada que vaig veure una obra seua va ser a la plaça del costat del camp del Mestalla a València. Un conjunt de barres metàl·liques com deixades caure i agafades pel mig. Aparentment un treball senzill però que apareix en la seua grandesa quan l’examines pel tots els costats. Les paràboles i hipèrboles implícites en l’obra apareixen clarament. Va ser aixecada en ocasió del Mundial de Futbol del 1982.

Ja fa uns quants anys, vaig tindre una forta impressió en arribar a la Jockel-Fuchs-Platz de Mainz a Alemanya, i veure l’obra Lebenskraft (la força de la vida, vitalitat) allí al mig. Feia molt poc que s’havia signat l’agermanament de la ciutat amb València i potser l’obra n’era la conseqüència. Veure l’obra d’un valencià a un país on hi anava a viure durant uns anys em va fer pujar l’autoestima.

Finalment, fa uns mesos vaig anar per raons de feina a l’Observatori de l’Ebre. Vaig comprovar que no era en terra estranya en veure que una obra d’Alfaro em rebia a l’entrada de Tortosa, el Monument al Bimilenari a l’avinguda de la Generalitat.

Però on l’obra d’Andreu Alfaro adquireix una dimensió més important i senzilla, alhora per mi i per a aquest bloc d’astronomia, és l’escultura La norma no és un dogma, que es pot veure a la plaça del Llaurador d’Otos, la Vall d’Albaida. Aquesta peça és un rellotge de sol equatorial que no només dóna l’hora sinó també permet determinar les estacions a partir de la posició de l’ombra de l’anella central.

Aquest rellotge solar d’Alfaro forma part de la coneguda Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, que tan magníficament va dissenyar i construir Joan Olivares. L’Andreu, tan generós com era, s’entusiamà de seguida en el projecte de dotar el poble d’un museu a l’aire lliure amb obres d’artistes consagrats per a una utilitat pràctica com és donar l’hora a partir de la llum solar. D’aquest tema parlava jo quan s’inaugurà aquesta Ruta i també aquest bloc en el llunyà 2005.

Títol: La norma no és un dogma.
Autor: Andreu Alfaro.
Ubicació. Plaça del Llaurador.
Rellotge escultura en acer inoxidable. Marca l’hora solar i els canvis estacionals.Otos, La Vall d’Albaida.

De Vilaweb/Ontinyent

El poble d’Otos ha retut aquest diumenge un homenatge a l’artista Andreu Alfaro, mort divendres a 83 anys. A la plaça del municipi, uns xiquets han dipositat una corona de llorer sobre el seu rellotge de sol ‘La norma no és un dogma’, i una veïna ha llegit els versos de la cançó ‘Andreu, amic‘ que el 1978 li va dedicar Raimon.

A més, la banda de música ‘La Raboseta’ d’Otos ha interpretat una peça musical en honor seu.

Fotos de Joan Olivares.

Avui dia de vaga general en contra de les retallades i la destrucció de l’estat del benestar estaria bé recordar que les vagues generals no són un invent del segle XIX i de la lluita de classes sinó que a l’antiguitat ja en podem trobar exemples i per causes molt semblants a les actuals. De vegades sembla que la humanitat no ha avançat gens.Roma feia pocs anys que havia enderrocat la monarquia del Tarquins i havia proclamat la República. La societat estava dividida entre els patricis, els nobles, descendents dels primers fundadors de Roma, els pares fundadors (d’ací el nom de patricis) i els plebeus, artesans i agricultors, fonamentalment.

La principal institució era el Senat al qual només podien accedir els patricis i al qual s’accedia per mèrits militars o per haver passat per alguns dels càrrecs electius (Questor, Edil, Tribú…). El govern executiu va estar sempre exercit per una parella de Cònsols, elegits per un any, i les seues decisions sempre havien de ser consensuades, ja que es podien vetar entre ells.

Els pebleus, per contra, no estaven representats per ningú. En una època en què no hi havia documents escrits els seus plets es resolien amb advocats defensors, patricis per suposat, que recordaven les lleis de memòria amb errors probables o intencionats.

Però el més greu de tot era el problema dels deutes, com també passa ara. Un plebeu que demanava  diners a un creditor esdevenia el seu esclau fins que es pagara el deubte o per sempre si no el podia pagar (Contracte Nexum). El creditor podia fer el que volguera d’ells, vendre’l com a esclau o fins i tot matar-lo.

Aquests fets causaven un gran neguit entre les classes populars que no tenien cap dret, però sí totes les obligacions, com ara pagar els impostos i sobretot formar part de l’exèrcit.

L’any 495 aC, amb l’exèrcit dels volcs marxant cap a la ciutat de Roma, els ànims s’escalfaren. Els plebeus es presentaren davant del Senat, ple de patricis, els seus creditors, i exigiren reformes. Un dels cònsols Appi Claudi Sabí Regil·lense I volgué acabar ràpidament per les armes la revolta, mentre que l’altre cònsol Publi Servili Prisc Estructe va negociar amb els plebeus i els va acceptar les seues reinvindicacions:

“…. Cap ciutadà romà podrà ser encadenat o empresonat, per tal d’impedir que introduïsca el seu nom a la llista d’inscripció de cònsols, ningú pot posseir o vendre els actius d’un soldat en guerra, o retenir els seus fills i els seus néts. ”
(Titus Livi, Ab Urbs Coronado, II, 24.)

Els plebeus acceptaren i es formà l’exèrcit per lluitar contra els volscs. Aquests van ser derrotats i, a més, es conquistà la ciutat de Suessa Pometia.

En tornar a Roma, de la promesa, el Senat no en volgué saber res i els cònsols no es posaven d’acord per fer-la complir. Així que acabà el seu mandat sense resoldre’s.

Més guerres, més exèrcits, més protestes però la cosa no es resolia. Finalment els plebeus s’afartaren i fugiren tots de Roma, al Sacer Mons, turó a uns 5 km de Roma mes enllà de l’Annio, a la dreta de la via Nomentana.  Com a soldats que eren fortificaren el campament i s’hi estigueren uns quants mesos. Mentrestrant a Roma cap feina de plebeus no es feia amb el desconcert dels patricis que veien amenaçat el seu estatus de vida.

El Senat no va tindre més remei que negociar amb els vaguistes. Envià a Menènius Agripa, home de gran dialèctica i ben vist per la gent. Segons la tradició, recordada per Tito Livi, Agripa va ser capaç de convèncer els secessionistes per tornar a la ciutat, amb la famosa faula de les extremitats i l’estómac.

“Un dia, els va dir, tots els membres del cos humà es revoltaren contra l’estómac; es queixaven que ell estiguera al mig d’ell sense contribuir al servei del cos, mentre que ells suportaven tot el dolor i la fatiga per donar-li aliments. L’estómac es va riure de la seua bogeria, que els impedia d’entendre que, si ell rebia tot l’aliment, era per reenviar-lo i distribuir-lo a cadascun d’ells. Romans, afegí, és el mateix del Senat respecte a vosaltres. Els assumptes que preparen, que digereixen, per dir-ho d’alguna manera, en les seues deliberacions, per tal de regular l’activitat econòmica, vos aporten i distribueixen a tots vosaltres el que us és útil i necessari.” (Vides paralel·les de Plutarc).

El conflicte va ser resolt amb el següent acord:

1. no es perdrà la llibertat per l’impagament de deutes.
2. s’accepten com a magistrats ordinaris dos tribuns de la plebs (tribuni plebis) amb dret de veto a qualsevol actuació del Senat, o dels altres magistrats, que perjudique a la plebs, i amb capacitat d’assistir legalment a qualsevol plebeu en dificultats.
3. s’accepta la legalitat d’una assemblea exclusivament plebea concilium plebis.

Les vagues han servit per aconseguir millores per a la classe popular al llarg de la història, com veieu, des dels principis de la República Romana. El mateix Montesquieu diu:

“Jo dic que els qui condemnen els tumults entre els nobles i la plebs ataquen el que fou la causa principal de la llibertat de Roma, i que es fixen més en els sorolls i crits que naixien d’aquests tumults que en els bons efectes que van produir. En tota República hi ha dos esperits contraposats, el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat neixen de la desunió de tots dos” (Discursos sobre la Primera Dècada de Titus Livi)

Imatge: La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

Fonts: La història de Roma, Indro Montanelli, Labutxaca i Viquipèdia.

Dies de dol al meu País. Els boscos de l’interior es cremen, els bombers, després de quatre dies, no poden més. Els voluntaris comencen a ajudar i fan front al foc descontrolat.

La riquesa natural que hem gaudit de dia, i també de nit, i que era el nostre pulmó, es converteix en cendra i s’en va per tot el país cobrint-ho tot, cases, camps, cotxes i persones, com per acomiadar-se i recordant-nos que la seua marxa ens afecta a tots.

No tinc més paraules. Les que em queden són de ràbia i d’impotència. 

Foto: Posta de sol a Burjassot el divendres 29. Sobre el cementeri de Burjassot el Sol s’amaga sobre un fons de fum i cendres. Enric Marco.

Després del recital, Marc Cerdó ens presentà el llibre “Una altra vida“, de Xesca, que s’ha editat amb l’ajuda de Maria Muntaner d’Editorial Lleornard Muntaner. Marc contà com passà tot un estiu llegint el llibre 10 hores diàries per comprendre sa mare i “jo sabia que ma mare m’ho agraïa“. Ha estat també una gran feinada de la Maria, que va donar una gran empenta en el llibre. Marc ens confià que se l’ha llegida una dotzena de vegades i que en surt commogut cada vegada.També ha trobat una llibreta plena d’aforismes d’allò més graciosos. Us en pose dos d’ells.

“El futur no és tan bonic com el pinten, hi haurà moltes dones velles”.

“No és ver que les persones que llegeixen siguin millors que les altres, però s’ho passen millor”.

I així passàrem la vesprada tot recordant la Xesca, parlant al mirador Joan Alcover, tot veient la plana de Mallorca. Jo mentrestant muntava finalment el telescopi que ens havia d’apropar a les estrelles i a la Xesca, que també les estimava. Venus es veia a l’oest, mentre els planetes Mart i Saturn anaven apareixent pel cel del Sud. Però uns núvols impertinents començaren a cobrir el firmament i només deixaren  veure a estones de llum planetària, com per burlar-se de nosaltres.

Llàstima que no poguérem veure els estels quan teníem un públic tan entusiasta i fins i tot havien vingut algunes xicotes del poble atretes per la crida que havia fet l’organització de les Jornades.

Finalment s’hagué de suspendre l’observació. I mentre la majoria se n’anava a Sa Pobla a sopar i participar en la Ruta de les Tapes per la Llengua, que havia proposat el Vicent Partal, nosatres marxàrem cap a Palma per sopar, xarrar i dormir.

Diumenge de matí, 13 de maig, havent dormit ben poc, i amb retard, arribàrem al Port de Pollença, més conegut pels seus habitants per U Moll. Allí Marc Cerdó i la seua germana Maria ens passejaren pels itineraris literaris de la Xesca, tot seguint el llibre Quan arriba l’esquadra. En diversos escenaris i sota un Sol ja estiuenc, al port, junt al seu vaixell, davant l’hotel Sis Pins, es llegiren fragments de l’obra i es contaren anècdotes de la vida de la Xesca. I fins i tot la Babalusa la medusa, va fer una aparició triomfal en acabar l’acte.

Dinàrem al port al restaurant Brisa Marina i marxàrem cap a l’aeroport per barallar-nos amb la companyia de vols barats líder del mercat. Però això és una altra història.

Nota final:
Sent molt no haver escrit fins ara sobre tot el que vam viure el cap de setmana passat a Búger. Escriure tard et permet llegir el que altres ja han contat i els sentiments que han experimentat. I també veure amb quina mestria escriviu tots. Jo, de formació científica, tinc tendència a escriure massa compacte.

El primer que escrigué va ser Antoni Riera Vives, que m’ha permés recordar les frases més punyents de cada ponent. Dissabte a la nit ja estava penjada.

Carme-Laura Gil, també n’ha parlat al Coc Ràpid, i gràcies per això dels ulls brillants…

Marieta, ara ja a Roma, també en parla a el meu país d’Itàlia, d’una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I agraeix la llonganissa de Pasqua que li portà la Rosa.

I el Josep Selva, que des del Cafè en gra, proposa declarar la República Independent de Búger i vers a vers redactar-ne la Constitució….

David Figueres, Els dies i les dones, tornant als orígens segons ell.

I Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, que compartí un dies amb nosaltres, ell i nosatres que estimen tant internet i la seua llibertat.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, és senzillament feliç, ara que ha tornat a casa.

Josep Blesa, Notices from nowhere, comenta que la pèrduda de la Xesca ha estat com un espoli més d’allò que ens pertany.

Joan Alcaraz, A la brasa i el caliu, a la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el seu bloc, si hi ha alguna fórmula màgica per practicar això dels Països Catalans seria aquesta: treballar, viure i perviure.

I per a Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca.

Per a la Belén de Madrid, Na Xesca ens serví d’excusa, de pedra, de diamant, quina millor, per trobar-nos-hi i donar un sentit a aquesta xarxa que anem teixint a poc a poc. Darrera un ordinador hi ha algú i quan se’n va, encara hi és.

Perdoneu si em deixe alguna crònica. Si hi ha alguna més, no l’he sabuda trobar, feu-me el favor de dir-m’ho en els comentaris i l’afegiré. Només en queda dir-vos que mireu el vídeo de la Jornada que Vilaweb va fer i en el qual s’entrevisten la majoria dels ponents. A passar-ho bé.

Fotos: Presentació d’Una altra vida, passeig pels paisatges de la Xesca a U Moll, i la Babalusa, la medusa. Enric Marco.

La segona taula de blocaires estava dedicada als lectors i amics de la Xesca. És en aquesta, presentada per la Roser Giner, on havia de parlar jo.Josep Selva, Cafè en gra, d’Osona, comenta que el bloc és un espai que no enganya i que quan coneixes l’autor el reconeixes de seguida.

Des de Callosa d’en Sarrià, la Marina, Joan-Carles Ortega, Anotacions rizomàtiques,  afirma que el bloc li ha permés difondre un material que tenia arxivat. Per exemple, a la biblioteca del seu poble hi ha un llibre que només han llegit tres persones, mentre que el seu bloc rep milers de visites. Els comentaris de la Xesca eren generosos i omplien de vida el bloc.

David Figueres, Els dies i les dones, admirador de la poesia de Gabriel Ferrater, començà amb un comentari de Xesca al seu bloc: “David, pensa que el temps queda enredat en les paraules i les paraules, en el temps”. I encara que no la va coneixer va manifestar que, si l’hagués coneguda ara la trobaria molt a faltar.

La Belén de Madrid  (Boira de Madrid.cat) creà el seu bloc en Vilaweb quan ja Xesca ens havia deixat. Reconeix que quan veus un comentari sempre penses que aquesta persona hi serà per sempre. Els blocs ens apropen, fem país.

Josep Blesa, Notices from nowhere, sempre polemista, recordà les seues converses amb la Xesca: “Ella diu que no s’ho ha llegit tot, però jo ho dubte”. I que gràcies a persones com ella, aquest país nostre agafa consistència.

Joan Alcaraz, La brasa i el caliu, des de Terrassa, ens comenta que els blocs del Vilaweb són genuïnament locals i volgudament universals.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, va idear un viatge somniat amb la Xesca i com era la cuinera  en un vaixell internant-se dins de Birmània, viatge que finalment va fer l’any passat.

Maria Folch, Marieta,El meu país d’Itàlia, emocionada, parlà de les trobades a casa la Xesca i que recorda tendrament el comentari que li va fer una vegada: “Cada vegada que cuines lleva la punteta del llorer“, per això ella també ho fa, perquè la Xesca deia que era verinosa.

I jo, què vaig dir? Vaig parlar de la bellesa del nostre planeta, tan petit i tan bell alhora, però sobretot tan fràgil i que hem de cuidar, donat que si el fem malbé ningú no vindrà a salvar-nos. Un univers immens i amb una violència neutra. Som pols d’estels, de la mateixa matèria de les estrelles. Al meu bloc m’interessa destacar les relacions entre l’astronomia i l’art i em pregunte per a què serveix la literatura si no és per crear vincles, per refermar la tribu i contribuir a la supervivència de l’espècie humana.

La Xesca la vaig conéixer virtualment en un comentari seu, quan vaig presentar el meu regal de reis de 2008, un petit telescopi amb cerca automàtica d’objectes. La Xesca s’hi interessà i fins i tot li ho comentà a la Roser, cosa que vaig saber a Búger.

El bloc m’ha permés conéixer persones com Carles Duarte, poeta, que em portà a investigar l’origen de l’assignació del nom Ausiàs March per a un cràter de Mercuri.

Les ponències del matí acabaren i marxàrem a dinar a l’Aula de Gastronomia de la Fundació, on el mateix Caimari ens preparà un suculent arròs brut pobler amb pollastre de camp, porc, gallina, sípi bruta i verduretes tan bo que va caldre repetir.

Per la vesprada el recital poètic ens mostrà la força dramàtica de David Figueres, recitant Ferrater i els seus propis versos, l’expressivitat de la Victòria Secall amb música de Josep Harp, i la gràcia de la Rosa Magraner amb el romanç de la corrupció i les retallades, entre d’altres.

Continuarà…

Foto: Membres de la segona taula, Maria Victòria Secall recitant i actuant. Enric Marco.