Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Societat

Jo vaig estar al concert de la Primavera Valenciana

0

El Palau de Congressos de València va acollir divendres a la nit un concert de quatre hores i mitja en suport als estudiants processats ara fa un any en ocasió de la ‘primavera valenciana‘.Els assistents van omplir el Palau de gom a gom i ja no hi havia entrades a la venda. De fet totes les invitacions que s’obtenien col·laborant en el Verkami solidari per pagar despeses judicials es van acabar a finals de gener.

Gràcies a Vilaweb TV més de cinc mil persones ho van poder seguir en directe i enviaven piulades de suport als joves que fa un any foren brutalment apallissats per la policia i ara s’enfronten a multes.

Com va anar el concert ho explica àmpliament Vilaweb.  I us recomane també, per si no tinguéreu ocasió de veure’l, seguir-lo a través de la retransmisió que va fer VilaWeb.

Em va agradar molt la interververció d’una mare, d’una advocada i sobre tot de Clara Dies, alumna de l’IES Lluís Vives, i que podeu veure ací.

El concert va acabar amb tots els assistents dempeus enarborant llibres, en record d’una de les imatges icòniques de les manifestacions, que oposava els llibres a les porres de la policia.

Us deixe algunes poques fotografies de l’espectacle. Si no els coneixeu només heu de passar el ratolí per damunt de la foto, deixar-lo descansar un segon i sabreu de qui es tracta.

Amàlia Garrigós amb vestit de festa

El concert va durar més de quatre hores. Encara que cada grup només va tocar dues cançons, la cosa es va allargar fins les tres de la matinada.

Fotos: totes són d’Enric Marco.

Adéu, Andreu

2
Andreu Alfaro, Alfaro com era conegut, ens ha deixat.

No vaig tindre el gust de conéixer-lo en persona però sempre l’havia reconegut per la seua obra pública al carrer. Era una presència constant i amiga d’una veu valenciana al món, una veu neta amb una obra ben característica. Només ell era capaç de fer de torsimany de metalls, com tan be l’ha definit Raimon.

La primera vegada que vaig veure una obra seua va ser a la plaça del costat del camp del Mestalla a València. Un conjunt de barres metàl·liques com deixades caure i agafades pel mig. Aparentment un treball senzill però que apareix en la seua grandesa quan l’examines pel tots els costats. Les paràboles i hipèrboles implícites en l’obra apareixen clarament. Va ser aixecada en ocasió del Mundial de Futbol del 1982.

Ja fa uns quants anys, vaig tindre una forta impressió en arribar a la Jockel-Fuchs-Platz de Mainz a Alemanya, i veure l’obra Lebenskraft (la força de la vida, vitalitat) allí al mig. Feia molt poc que s’havia signat l’agermanament de la ciutat amb València i potser l’obra n’era la conseqüència. Veure l’obra d’un valencià a un país on hi anava a viure durant uns anys em va fer pujar l’autoestima.

Finalment, fa uns mesos vaig anar per raons de feina a l’Observatori de l’Ebre. Vaig comprovar que no era en terra estranya en veure que una obra d’Alfaro em rebia a l’entrada de Tortosa, el Monument al Bimilenari a l’avinguda de la Generalitat.

Però on l’obra d’Andreu Alfaro adquireix una dimensió més important i senzilla, alhora per mi i per a aquest bloc d’astronomia, és l’escultura La norma no és un dogma, que es pot veure a la plaça del Llaurador d’Otos, la Vall d’Albaida. Aquesta peça és un rellotge de sol equatorial que no només dóna l’hora sinó també permet determinar les estacions a partir de la posició de l’ombra de l’anella central.

Aquest rellotge solar d’Alfaro forma part de la coneguda Ruta dels Rellotges de Sol d’Otos, que tan magníficament va dissenyar i construir Joan Olivares. L’Andreu, tan generós com era, s’entusiamà de seguida en el projecte de dotar el poble d’un museu a l’aire lliure amb obres d’artistes consagrats per a una utilitat pràctica com és donar l’hora a partir de la llum solar. D’aquest tema parlava jo quan s’inaugurà aquesta Ruta i també aquest bloc en el llunyà 2005.

Títol: La norma no és un dogma.
Autor: Andreu Alfaro.
Ubicació. Plaça del Llaurador.
Rellotge escultura en acer inoxidable. Marca l’hora solar i els canvis estacionals.Otos, La Vall d’Albaida.

De Vilaweb/Ontinyent

El poble d’Otos ha retut aquest diumenge un homenatge a l’artista Andreu Alfaro, mort divendres a 83 anys. A la plaça del municipi, uns xiquets han dipositat una corona de llorer sobre el seu rellotge de sol ‘La norma no és un dogma’, i una veïna ha llegit els versos de la cançó ‘Andreu, amic‘ que el 1978 li va dedicar Raimon.

A més, la banda de música ‘La Raboseta’ d’Otos ha interpretat una peça musical en honor seu.

Fotos de Joan Olivares.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

La primera vaga general de la història

0
Avui dia de vaga general en contra de les retallades i la destrucció de l’estat del benestar estaria bé recordar que les vagues generals no són un invent del segle XIX i de la lluita de classes sinó que a l’antiguitat ja en podem trobar exemples i per causes molt semblants a les actuals. De vegades sembla que la humanitat no ha avançat gens.Roma feia pocs anys que havia enderrocat la monarquia del Tarquins i havia proclamat la República. La societat estava dividida entre els patricis, els nobles, descendents dels primers fundadors de Roma, els pares fundadors (d’ací el nom de patricis) i els plebeus, artesans i agricultors, fonamentalment.

La principal institució era el Senat al qual només podien accedir els patricis i al qual s’accedia per mèrits militars o per haver passat per alguns dels càrrecs electius (Questor, Edil, Tribú…). El govern executiu va estar sempre exercit per una parella de Cònsols, elegits per un any, i les seues decisions sempre havien de ser consensuades, ja que es podien vetar entre ells.

Els pebleus, per contra, no estaven representats per ningú. En una època en què no hi havia documents escrits els seus plets es resolien amb advocats defensors, patricis per suposat, que recordaven les lleis de memòria amb errors probables o intencionats.

Però el més greu de tot era el problema dels deutes, com també passa ara. Un plebeu que demanava  diners a un creditor esdevenia el seu esclau fins que es pagara el deubte o per sempre si no el podia pagar (Contracte Nexum). El creditor podia fer el que volguera d’ells, vendre’l com a esclau o fins i tot matar-lo.

Aquests fets causaven un gran neguit entre les classes populars que no tenien cap dret, però sí totes les obligacions, com ara pagar els impostos i sobretot formar part de l’exèrcit.

L’any 495 aC, amb l’exèrcit dels volcs marxant cap a la ciutat de Roma, els ànims s’escalfaren. Els plebeus es presentaren davant del Senat, ple de patricis, els seus creditors, i exigiren reformes. Un dels cònsols Appi Claudi Sabí Regil·lense I volgué acabar ràpidament per les armes la revolta, mentre que l’altre cònsol Publi Servili Prisc Estructe va negociar amb els plebeus i els va acceptar les seues reinvindicacions:

“…. Cap ciutadà romà podrà ser encadenat o empresonat, per tal d’impedir que introduïsca el seu nom a la llista d’inscripció de cònsols, ningú pot posseir o vendre els actius d’un soldat en guerra, o retenir els seus fills i els seus néts. ”
(Titus Livi, Ab Urbs Coronado, II, 24.)

Els plebeus acceptaren i es formà l’exèrcit per lluitar contra els volscs. Aquests van ser derrotats i, a més, es conquistà la ciutat de Suessa Pometia.

En tornar a Roma, de la promesa, el Senat no en volgué saber res i els cònsols no es posaven d’acord per fer-la complir. Així que acabà el seu mandat sense resoldre’s.

Més guerres, més exèrcits, més protestes però la cosa no es resolia. Finalment els plebeus s’afartaren i fugiren tots de Roma, al Sacer Mons, turó a uns 5 km de Roma mes enllà de l’Annio, a la dreta de la via Nomentana.  Com a soldats que eren fortificaren el campament i s’hi estigueren uns quants mesos. Mentrestrant a Roma cap feina de plebeus no es feia amb el desconcert dels patricis que veien amenaçat el seu estatus de vida.

El Senat no va tindre més remei que negociar amb els vaguistes. Envià a Menènius Agripa, home de gran dialèctica i ben vist per la gent. Segons la tradició, recordada per Tito Livi, Agripa va ser capaç de convèncer els secessionistes per tornar a la ciutat, amb la famosa faula de les extremitats i l’estómac.

Un dia, els va dir, tots els membres del cos humà es revoltaren contra l’estómac; es queixaven que ell estiguera al mig d’ell sense contribuir al servei del cos, mentre que ells suportaven tot el dolor i la fatiga per donar-li aliments. L’estómac es va riure de la seua bogeria, que els impedia d’entendre que, si ell rebia tot l’aliment, era per reenviar-lo i distribuir-lo a cadascun d’ells. Romans, afegí, és el mateix del Senat respecte a vosaltres. Els assumptes que preparen, que digereixen, per dir-ho d’alguna manera, en les seues deliberacions, per tal de regular l’activitat econòmica, vos aporten i distribueixen a tots vosaltres el que us és útil i necessari.” (Vides paralel·les de Plutarc).

El conflicte va ser resolt amb el següent acord:

  1. no es perdrà la llibertat per l’impagament de deutes.
  2. s’accepten com a magistrats ordinaris dos tribuns de la plebs (tribuni plebis) amb dret de veto a qualsevol actuació del Senat, o dels altres magistrats, que perjudique a la plebs, i amb capacitat d’assistir legalment a qualsevol plebeu en dificultats.
  3. s’accepta la legalitat d’una assemblea exclusivament plebea concilium plebis.

Les vagues han servit per aconseguir millores per a la classe popular al llarg de la història, com veieu, des dels principis de la República Romana. El mateix Montesquieu diu:

“Jo dic que els qui condemnen els tumults entre els nobles i la plebs ataquen el que fou la causa principal de la llibertat de Roma, i que es fixen més en els sorolls i crits que naixien d’aquests tumults que en els bons efectes que van produir. En tota República hi ha dos esperits contraposats, el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat neixen de la desunió de tots dos(Discursos sobre la Primera Dècada de Titus Livi)

Imatge: La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

Fonts: La història de Roma, Indro Montanelli, Labutxaca i Viquipèdia.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Un cel vermell i una pluja de cendra

1
Dies de dol al meu País. Els boscos de l’interior es cremen, els bombers, després de quatre dies, no poden més. Els voluntaris comencen a ajudar i fan front al foc descontrolat.

La riquesa natural que hem gaudit de dia, i també de nit, i que era el nostre pulmó, es converteix en cendra i s’en va per tot el país cobrint-ho tot, cases, camps, cotxes i persones, com per acomiadar-se i recordant-nos que la seua marxa ens afecta a tots.

No tinc més paraules. Les que em queden són de ràbia i d’impotència. 

Foto: Posta de sol a Burjassot el divendres 29. Sobre el cementeri de Burjassot el Sol s’amaga sobre un fons de fum i cendres. Enric Marco.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Tots a Búger, recordant la Xesca (IV)

3
Publicat el 18 de maig de 2012

Després del recital, Marc Cerdó ens presentà el llibre “Una altra vida“, de Xesca, que s’ha editat amb l’ajuda de Maria Muntaner d’Editorial Lleornard Muntaner. Marc contà com passà tot un estiu llegint el llibre 10 hores diàries per comprendre sa mare i “jo sabia que ma mare m’ho agraïa“. Ha estat també una gran feinada de la Maria, que va donar una gran empenta en el llibre. Marc ens confià que se l’ha llegida una dotzena de vegades i que en surt commogut cada vegada.També ha trobat una llibreta plena d’aforismes d’allò més graciosos. Us en pose dos d’ells.

“El futur no és tan bonic com el pinten, hi haurà moltes dones velles”.

“No és ver que les persones que llegeixen siguin millors que les altres, però s’ho passen millor”.

I així passàrem la vesprada tot recordant la Xesca, parlant al mirador Joan Alcover, tot veient la plana de Mallorca. Jo mentrestant muntava finalment el telescopi que ens havia d’apropar a les estrelles i a la Xesca, que també les estimava. Venus es veia a l’oest, mentre els planetes Mart i Saturn anaven apareixent pel cel del Sud. Però uns núvols impertinents començaren a cobrir el firmament i només deixaren  veure a estones de llum planetària, com per burlar-se de nosaltres.

Llàstima que no poguérem veure els estels quan teníem un públic tan entusiasta i fins i tot havien vingut algunes xicotes del poble atretes per la crida que havia fet l’organització de les Jornades.

Finalment s’hagué de suspendre l’observació. I mentre la majoria se n’anava a Sa Pobla a sopar i participar en la Ruta de les Tapes per la Llengua, que havia proposat el Vicent Partal, nosatres marxàrem cap a Palma per sopar, xarrar i dormir.

Diumenge de matí, 13 de maig, havent dormit ben poc, i amb retard, arribàrem al Port de Pollença, més conegut pels seus habitants per U Moll. Allí Marc Cerdó i la seua germana Maria ens passejaren pels itineraris literaris de la Xesca, tot seguint el llibre Quan arriba l’esquadra. En diversos escenaris i sota un Sol ja estiuenc, al port, junt al seu vaixell, davant l’hotel Sis Pins, es llegiren fragments de l’obra i es contaren anècdotes de la vida de la Xesca. I fins i tot la Babalusa la medusa, va fer una aparició triomfal en acabar l’acte.

Dinàrem al port al restaurant Brisa Marina i marxàrem cap a l’aeroport per barallar-nos amb la companyia de vols barats líder del mercat. Però això és una altra història.

Nota final:
Sent molt no haver escrit fins ara sobre tot el que vam viure el cap de setmana passat a Búger. Escriure tard et permet llegir el que altres ja han contat i els sentiments que han experimentat. I també veure amb quina mestria escriviu tots. Jo, de formació científica, tinc tendència a escriure massa compacte.

El primer que escrigué va ser Antoni Riera Vives, que m’ha permés recordar les frases més punyents de cada ponent. Dissabte a la nit ja estava penjada.

Carme-Laura Gil, també n’ha parlat al Coc Ràpid, i gràcies per això dels ulls brillants…

Marieta, ara ja a Roma, també en parla a el meu país d’Itàlia, d’una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I agraeix la llonganissa de Pasqua que li portà la Rosa.

I el Josep Selva, que des del Cafè en gra, proposa declarar la República Independent de Búger i vers a vers redactar-ne la Constitució….

David Figueres, Els dies i les dones, tornant als orígens segons ell.

I Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, que compartí un dies amb nosaltres, ell i nosatres que estimen tant internet i la seua llibertat.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, és senzillament feliç, ara que ha tornat a casa.

Josep Blesa, Notices from nowhere, comenta que la pèrduda de la Xesca ha estat com un espoli més d’allò que ens pertany.

Joan Alcaraz, A la brasa i el caliu, a la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el seu bloc, si hi ha alguna fórmula màgica per practicar això dels Països Catalans seria aquesta: treballar, viure i perviure.

I per a Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca.

Per a la Belén de Madrid, Na Xesca ens serví d’excusa, de pedra, de diamant, quina millor, per trobar-nos-hi i donar un sentit a aquesta xarxa que anem teixint a poc a poc. Darrera un ordinador hi ha algú i quan se’n va, encara hi és.

Perdoneu si em deixe alguna crònica. Si hi ha alguna més, no l’he sabuda trobar, feu-me el favor de dir-m’ho en els comentaris i l’afegiré. Només en queda dir-vos que mireu el vídeo de la Jornada que Vilaweb va fer i en el qual s’entrevisten la majoria dels ponents. A passar-ho bé.

Fotos: Presentació d’Una altra vida, passeig pels paisatges de la Xesca a U Moll, i la Babalusa, la medusa. Enric Marco.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tots a Búger, recordant la Xesca (III)

4
Publicat el 18 de maig de 2012
La segona taula de blocaires estava dedicada als lectors i amics de la Xesca. És en aquesta, presentada per la Roser Giner, on havia de parlar jo.Josep Selva, Cafè en gra, d’Osona, comenta que el bloc és un espai que no enganya i que quan coneixes l’autor el reconeixes de seguida.

Des de Callosa d’en Sarrià, la Marina, Joan-Carles Ortega, Anotacions rizomàtiques,  afirma que el bloc li ha permés difondre un material que tenia arxivat. Per exemple, a la biblioteca del seu poble hi ha un llibre que només han llegit tres persones, mentre que el seu bloc rep milers de visites. Els comentaris de la Xesca eren generosos i omplien de vida el bloc.

David Figueres, Els dies i les dones, admirador de la poesia de Gabriel Ferrater, començà amb un comentari de Xesca al seu bloc: “David, pensa que el temps queda enredat en les paraules i les paraules, en el temps”. I encara que no la va coneixer va manifestar que, si l’hagués coneguda ara la trobaria molt a faltar.

La Belén de Madrid  (Boira de Madrid.cat) creà el seu bloc en Vilaweb quan ja Xesca ens havia deixat. Reconeix que quan veus un comentari sempre penses que aquesta persona hi serà per sempre. Els blocs ens apropen, fem país.

Josep Blesa, Notices from nowhere, sempre polemista, recordà les seues converses amb la Xesca: “Ella diu que no s’ho ha llegit tot, però jo ho dubte”. I que gràcies a persones com ella, aquest país nostre agafa consistència.

Joan Alcaraz, La brasa i el caliu, des de Terrassa, ens comenta que els blocs del Vilaweb són genuïnament locals i volgudament universals.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, va idear un viatge somniat amb la Xesca i com era la cuinera  en un vaixell internant-se dins de Birmània, viatge que finalment va fer l’any passat.

Maria Folch, Marieta,El meu país d’Itàlia, emocionada, parlà de les trobades a casa la Xesca i que recorda tendrament el comentari que li va fer una vegada: “Cada vegada que cuines lleva la punteta del llorer“, per això ella també ho fa, perquè la Xesca deia que era verinosa.

I jo, què vaig dir? Vaig parlar de la bellesa del nostre planeta, tan petit i tan bell alhora, però sobretot tan fràgil i que hem de cuidar, donat que si el fem malbé ningú no vindrà a salvar-nos. Un univers immens i amb una violència neutra. Som pols d’estels, de la mateixa matèria de les estrelles. Al meu bloc m’interessa destacar les relacions entre l’astronomia i l’art i em pregunte per a què serveix la literatura si no és per crear vincles, per refermar la tribu i contribuir a la supervivència de l’espècie humana.

La Xesca la vaig conéixer virtualment en un comentari seu, quan vaig presentar el meu regal de reis de 2008, un petit telescopi amb cerca automàtica d’objectes. La Xesca s’hi interessà i fins i tot li ho comentà a la Roser, cosa que vaig saber a Búger.

El bloc m’ha permés conéixer persones com Carles Duarte, poeta, que em portà a investigar l’origen de l’assignació del nom Ausiàs March per a un cràter de Mercuri.

Les ponències del matí acabaren i marxàrem a dinar a l’Aula de Gastronomia de la Fundació, on el mateix Caimari ens preparà un suculent arròs brut pobler amb pollastre de camp, porc, gallina, sípi bruta i verduretes tan bo que va caldre repetir.

Per la vesprada el recital poètic ens mostrà la força dramàtica de David Figueres, recitant Ferrater i els seus propis versos, l’expressivitat de la Victòria Secall amb música de Josep Harp, i la gràcia de la Rosa Magraner amb el romanç de la corrupció i les retallades, entre d’altres.

Continuarà…

Foto: Membres de la segona taula, Maria Victòria Secall recitant i actuant. Enric Marco.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tots a Búger, recordant la Xesca (II)

1
Publicat el 17 de maig de 2012

Dissabte 11 de maig era el gran dia. Cadascú recordaria la Xesca a la seua manera. Després d’un berenar mallorquí reviscolant recollirem la Carme-Laura Gil al seu hotel. Ens presentàrem. Ella tota vitalitat i força. Gràcies per dir-me que sóc tan jove. Els 30 ja no els tornaré a fer…

Ja a Búger, arriba el Biel Mesquida amb un llaç per la llengua, que em recorda que els mallorquins estan mobilitzats per la seua/nostra batalla diària pel català.

La Jornada comença amb l’agraïment de l’Antoni Caimari i la presentació de la Victòria que ens dóna les gràcies per tocar els estels. L’Elisenda Farré, amb un bonic vestit blau, presenta la primera taula, la dels amics de la Xesca. Un resum de les frases més representatives pot veure’s en la crònica d’Antoni Riera Vives.

Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, ens comentà que escriure al seu bloc, és deixar de ser invisible, véncer el silenci, obrir la porta i sortir al carrer.

Segons Carme-Laura Gil, Coc Ràpid, hi ha grans escriptors als blocs, que són grans mestres sense deixebles, perquè el lector no pot subratllar, rellegir. Un fet positiu és que permeten comentaris. Existeix un diàleg en què l’autor rep diàriament opinions que el retroalimenten. Tenir com la Xesca 6 milions d’entrades de lectors ja ho voldria qualsevol escriptor.

Biel Mesquida, Plagueta de Bord, ens parlà de la seua darrera obra, Llefre de tu, i del seu procés de creació des de la seua primera versió en el seu bloc. L’escriptura del bloc la considera, per això mateix, provisional.

Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, començà recordant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians: Uns quants estem ací a Búger, catalans, mallorquins i valencians, però açò no hauria estat possible si un Joan Fuster, des del carrer Sant Josep de Sueca, i amb un whisky a la mà no l’hagués escrit. És un país sencer que naix d’un llibre, que ens fa pensar molt en el poder de transformació de la paraula.

Sebastià Perelló parlà en clau de lector de blocs. Ha estat una manera de desplaçar gèneres, de replantejar-los, allò que en francés diuen poubellication, un mix de poubelle, paperera, i publicació. El bloc modifica les definicions de lectura i escriptura, com a seqüènciada i fragmentada. El bloc és una literatura epidèrmica, sense filtres i recorda el fulletons que es publicaven als diaris del segle XIX.
Cal fer-se també preguntes: Què n’hem de fer, com hem d’arxivar un bloc quan l’autor ha desaparegut? Qui ho arxiva?

Benjamí Villoslada, Bitassa a lloure, es defineix com a bitòleg perquè fa feina en la cosa dels bits. Va parlar del futur d’internet. Tot està canviant ràpidament. L’any passat es van vendre un 30% menys d’ordinadors mentre es venen cada vegada més tablets. Amb ells pots llegir, còmodament, en una postura estirada al llit. A més a més , tota la teua biblioteca hi cap. Internet ja va revolucionar la música i ara li toca a la literatura. Ara s’estan venent obres de 7.000 a 30.000 paraules per a llegir en tablets, la mida ideal per a un viatge en metro o en autobús.

Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.

Marc Cerdó, fill de la Xesca, ben emocionat per la presència dels amics i lectors de sa mare ens presentà el seu llibre inèdit: Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Entre altres passatges sucosos i que caldrà llegir, va presentar el comentari següent de l’entrada del 23 de febrer de 2009 en resposta a Lisa, quan ja estava ben malalta i quan estava hospitalitzada.

A la clínica vaig organitzar una rua amb una desfilada: la Processó de les Moixetes. Una equatoriana, una de Málaga, una altra de Pollença… dúiem el pal del sèrum com els escolans que acompanyen la Sibil·la duen el cirial, amb una mitja passada pel cap perquè no ens coneguessin i la tovallola de la dutxa empaquetant els cabells a tall de turbant oriental, vàrem entrar a mitja dotzena d’habitacions posant veu de màscara. Voleu fresses?
També em vaig menjar l’esmorzar d’un mort. No em volien donar doble ració de l’esmorzar, que és l’únic àpat que jo faig normal. L’excusa que em posaven és que els tenien justos. De matinada vaig sentir plorar en una habitació pròxima, i era que s’havia mort un padrinet. Quan passaren amb l’esmorzar vaig reclamar el del padrinet. Me’l varen dur. Ara quan hi pens em fa una mica d’espant, però la fam cortisonera no té escrúpols ni vergonya.

Continuarà…

Fotos: Primera: Ponents de la primera taula parlen dels seus blocs. Segona: Brindant amb cava amb la Xesca. Enric Marco.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tots a Búger, recordant la Xesca (I)

2
Publicat el 17 de maig de 2012
Ja passat el cap de setmana, revisc des de la distància física, que no emocional, els tres dies passats a Búger, tot recordant la Xesca, la seua amistat presencial per a uns pocs i virtual per a molts més.Divendres a l’hora de dinar marxàrem de l’aeroport de València, Rosa Magraner, Josep Blesa i jo cap a Mallorca, mentre per la finestreta véiem al fons com encara cremava i treia fum un dels més grans magatzems de taronges a Museros. Un símbol del que passa al meu País.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Quan ens deixares

0
Publicat el 10 de maig de 2012

20090514El Sol ja apuntava per l’horitzó est i els estels començaven a perdre la seua lluïssor. El cel estava llavors dominat per les constel·lacions de l’estiu que ja s’acostava. L’Escorpí es gitava cap al sud-oest, mentre que el gegant Hèrcules, de cap per avall, lluitava amb l’hidra de Lerna, monstre aquàtic de set caps. Ben alt al cel, el triangle d’estiu, com un altre anunciador dels temps de calor, lluïa encara, amb Altair, de la constel·lació de l’Àguila; Deneb, de la del Cigne i Vega, de la de Lira.Però era en les constel·lacions del zodíac, com Sagitari, Capricorni, Aquari i Peixos on podíem trobar les joies errants celestes. La Lluna en Sagitari minvava cap al Sol, mentre que Júpiter en Capricorni mostrava els quatre satèl·lits galileans, com recordant el vigent Any Internacional de l’Astronomia en honor al científic toscà.

Venus, com a astre del matí,  mostrava la seua cara esquerra il·luminada mentre que Mart, astre guerrer, perdia el seu hàbit rogenc i pràcticament no es distingia en la lluïssor matinal.

Naixia un nou dia, el dia 14 de maig de 2009 en què Xesca ens deixaria amb el seu record i les seues obres.

Enric Marco, Pols d’estels. Text escrit al bloc dedicat a les I Jornades Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Recordant la Xesca a Búger

0
Publicat el 10 de maig de 2012
Ja ha arribat el dia. Demà partim a la meua illa més estimada, Mallorca, per reunir-nos una colla de blocaires, familiars, amics i lectors de Xesca Ensenyat que fa tres anys ens deixà. Ens trobarem a Búger, petita població  del raiguer de Mallorca. Allí dissabte i diumenge celebrarem les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.Ens trobarem un grapat d’amics, als quals ja coneixem la cara però també d’altres  dels quals només conec el seu bloc. Per exemple no conec la Marieta, ni la Carme-Laura Gil. Victòria Secall, El pèndol de petites oscil·lacions, i Roser Giner, Chào ông Viêt Nam són les organitzadores de l’esdeveniment. La llista completa de persones que hi serem la podeu trobar al bloc de la Roser, al programa oficial i final i al bloc Blocs i Literatura que s’ha obert especialment per a l’ocasió.

Si aquest cap de setmana esteu per Mallorca ja sabeu on podeu anar. I si l’oratge ho permet, farem alguna ullada al cel amb el telescopi.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La nit arriba a Almansa aquell 25 d’abril de 1707

0
Publicat el 25 d'abril de 2012

Es feia de nit al camp de batalla. Des del castell que domina la ciutat, s’havien pogut veure durant tot el dia els enfrontaments dels destacaments aliats i borbònics. Ara jeien mortes o ferides a les afores de la ciutat vora 9000 persones, 3000 fidels a la monarquia hispànica regnant i 6000 a l’Arxiduc Carles, rei Carles III de Catalunya i València.

Era una nit sense lluna, les constel·lacions anaven apareixent i uns planetes destacaven sobre tot al cel manxec. Prop de l’horitzó, podien veure brillar Saturn, prop d’Aldebaran a Taure. Més amunt Mart en Geminis i ja, ben alt, Júpiter en Leo, prop de Regulus. Una bona nit per observar el cel. Llàstima que els ferits i presoners no estaven en condicions d’admirar la bellesa de la natura. La porta d’accés al Regne de València estava oberta i Xàtiva, ben aviat, pagaria ben cara la seua rebel·lia.

25 d’abril de 2012, 305 anys de renadiu….

Foto: Cel d’Almansa el 25 d’abril de 1707. Stellarium.

 

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Lluna plena per Pasqua

8
Publicat el 7 d'abril de 2012
Ahir tinguerem lluna plena al cel. I, si heu estat una mica curiosos, us haureu adonat que sempre hi ha lluna plena durant la Setmana Santa. Això, com ja he contat en alguna ocasió, està relacionat amb la data de la Pasqua.

A tots ens mareja que cada any les seues dates vagen variant de posició al calendari. De vegades el dia de Pasqua cau a finals de març i d’altres cau a finals d’abril. Es diu que la festa de la Pasqua és mòbil.

Tot té un fons astronòmic i va lligat a la lluna plena. L’assumpte es va tractar al concili de Nicea de l’any 325. I allí es va fer una definició exacta.

Es considera diumenge de Pasqua el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (o siga, que caiga a partir del 21 de març, inclòs).

Com que el càlcul dels dies on cauen les llunes plenes és complicat (sense ordinador ni calendari!) existeix l’algorisme de Gauss per fer-ho més fàcil. I ací podeu trobar l’algorisme implementat en diversos llenguatges de programació.

La data de la Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més important del calendari cristià. I a partir d’ella es calculen totes les altres dates: l’Ascensió, 40 dies després de la Pasqua, Pentecostés, 10 dies després de l’Ascensió. I el Corpus, 60 dies després de Pasqua.

Amb aquesta mobilitat penseu en el pobre mossèn d’una parròpia perduda del Pirineu allà per l’any 1000, sense quasi comunicació amb el bisbat. Ell s’ho havia de calcular tot per poder preparar les festes cristianes. Per això s’havia de conéixer l’epacta, que donava la fase de la Lluna el primer dia de gener i que permetia calcular les dates dels novilunis de tot l’any.

Foto: Processó de Divendres Sant a Tavernes, amb la Lluna quasi plena al fons. Enric Marco.  6 d’abril 2012.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Som el poble, no l’enemic

0

Unes 10.000 persones van prendre ahir el centre de València per a exigir, un dia més, la dimissió de la delegada del Govern, Paula Sánchez de León, per la brutalitat desplegada en dies anteriors per la Policia Nacional, i del cap de la policia Antonio Moreno, que va qualificar els estudiants com ‘l’enemic’

La marxa va partir a les 18.00 hores de l’institut de Lluís Vives cap a la Delegació del Govern. Com havien pactat les entitats de la Comissió Democràtica Cívica, la capçalera la presidien els estudiants amb una pancarta amb el lema “Som el poble, no l’enemic”. Uns quants metres per darrere els representants polítics, sindicals i socials acompanyaven el cartell “Per les llibertats i la democràcia”.

Després d’una hora llarga de marxa, el cap de la manifestació arribava a la Delegació del Govern, on quatre furgonetes de la Policia Nacional i un grapat d’agents custodiaven l’entrada de l’edifici. La cua de la marxa amb prou faenes havia avançat. Els últims van poder arribar quan els primers començaven a marxar-se. Els manifestants corejaven crits contra la delegada del Govern i els policies —que guardaven la posició amb cara de pòquer—, però van quedar de nou en un segon plànol que el que va iniciar les protestes va ser la degeneració de l’educació pública.

Finalment, després de més de tres hores des de l’inici de la mobilització, els manifestants que quedaven es van dispersar quan les furgonetes de la Policia Nacional van començar a replegar. Pel que sembla, alguns d’ells es van encaminar cap a la seu del PP, igual que el dia anterior. I també com el dia anterior, la jornada va acabar de manera pacífica i exemplar malgrat els rumors sobre la presència d’infiltrats d’Espanya 2000 que podien rebentar el caràcter de la marxa.

Així va concloure el segon dia de treva, amb cert sabor dolç en els paladars dels adults, que observaven amb admiració a les generacions que vénen trepitjant fort. Però, també sense aclarir-se cap on condueix aquest despertar, més enllà de la promesa de tornar cada dia fins que Sánchez de León dimitisca. No obstant això, a última hora de la nit s’anunciava la convocatòria per al migdia de hui, a la seu de la Conselleria d’Educació i la resta de delegacions educatives del País Valencià, de noves concentracions contra les retallades en educació. La crida del Sindicat d’Estudiants potser reconduirà les mobilitzacions cap a l’objectiu original.

Text: La Cotorra de la Vall.Som el poble, no l’enemic: La manifestació ahir a València…

Fotos: Enric Marco

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Torna la València de la transició?

0

Primavera Valenciana

Els fets de la setmana passada em porten als anys de la “Batalla de València” quan manifestar-se per la ciutat era ben perillós.Ara els estudiants de l’IES Lluís Vives, junt amb els d’altres instituts de València i del País Valencià, farts de les retallades a l’educació pública que viuen cada dia, protesten dia rere dia davant del seu centre. Fan el que els permet la Constitució: manifestar-se i expressar la seua opinió. Però la policia és molt dura amb ells i amb puntades de peu, colps al cap, detencions i multes als xiquets i xiquetes fa el que li manen.

Jo no vaig estar allí dijous però tinc testimonis de primera ma que em certifiquen el que va passar i la conclusió que en trac és que han intentat fer-los por i, a través d’ells, ens avisen a tots que no consentiran més protestes i que anem fent-nos a la idea….

Us deixe algunes de les fotos que m’han passat.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

El meu país està viu i camina

0

Pais-viu

Ahir a aquestes hores caminàvem lentament pels carrers de València. Més de 120.000 persones, segons Vilaweb, protestàvem per les retallades en l’educació que promou el govern valencià. Pares, xiquets, gent molt jove i molts professors, de manera alegre però ferma, portaven pancartes reinvindicatives que provaven que venien de tots els punts del País, de Torrent, de Castelló de la Ribera, de València, d’Albaida, de Gandia,…I, a més a més, a Alacant també s’hi feia una altra. Jo, anava amb els meus, amb l’institut Jaume II de Just de Tavernes de la Valldigna.Si a les 18:00 h. estaven ja concentrats a la plaça de Sant Agustí, just davant de l’FNAC, no va ser fins les 19:10 h. que començarem a caminar. Un caminar lent, ben apretats tots, junt amb milers i milers de persones que allí ens havíem concentrats seguint la crida de la Plataforma per l’Ensenyament Públic.

Carrer de Sant Vicent amunt, plaça de l’Ajuntament, carrer Barques, Glorieta, la Pau, fins arribar a la plaça de la Mare de Déu. Però això va ser ja a les 9 de la nit passades. I mentrestant anàvem veient com moltes persones amb pancartes tornaven ja cap a casa. Eren les del cap de la manifestació que feia ja dues hores que havien arribat al final.

I entrarem a la plaça de la Mare de Déu, al nucli històric de València entre la Catedral i el Palau de la Generalitat, allà on s’arriba a gastar fins a 4000 d’euros al mes de despesa en menjars mentre es retallen serveis públics bàsics. No poguérem escoltar els parlaments que ja feia temps que havien acabat. I darrere nostre encara arribaren més i més representacions d’instituts i escoles amb unes enormes tisores per retallar per tot arreu.

Estic content per la gent del meu País. Ha demostrat que està viva i que respon quan l’ataquen en allò més bàsic i essencial com és l’educació dels nostres fills, el nostre futur com a societat.

El vídeo espectacular del començament de la manifestació es pot veure a can Vilaweb i a Youtube.

Fotos: Moments de la manifestació a València. Enric Marco.

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari