Pels camins d’Andilla: la Línia Intermèdia
A principis de la primavera de 1938, per la desfeta del front de Terol, amb l’arribada de les tropes de Franco a Vinaròs, la república quedava partida en dos. Després d’un període de dubte, les tropes revoltades optaren per atacar València, orientant les seues divisions cap a Sagunt. L’operació, comandada pel general Dávila, va durar quatre mesos fins al 24 de juliol i va ser un fracàs. L’ofensiva franquista es trobà amb la forta resistència de la línia de defensa XYZ que anava de des de Nules i Almenara en la costa, passant per la Vall d’Uixò arribava fins a la Serra de Javalambre en Santa Cruz de Moya, ja en Conca.
Centenars de milers de soldats republicans i nacionalistes s’enfrontaren amb nombroses baixes i s’aconseguí aturar l’ofensiva feixista i perllongar l’existència de la República un any més.
La Línia Intermèdia o del Palància era la segona línia de defensa que aturà les tropes franquistes en els pocs casos en que es trencà la línia XYZ. Una llarga línia de trinxeres, nius de metralladores i uns quants aeròdroms mantingueren a ratlla els sublevats.
El 24 de juliol començà l’ofensiva de l’exèrcit popular de la República amb la travessa del riu Ebre. Per aquest motiu l’exèrcit revoltat es va replegar cap al nord i va haver d’abandonar la idea d’assolir la vall del riu Túria per entrar a València. El front de guerra quedaria estabilitzat fins al final de la guerra en aquest indret.
Així, des de finals de juliol del 1938 fins a març de 1939 els combatents d’ambdós costats només es llançaven bombes de tant en tant o es produïa alguna escaramussa. Els últims mesos, vist que el final de la guerra ja estava clar, els soldats de la república anaren abandonant els seus llocs per tornar a casa seguit dels oficials que buscaven un vaixell als ports de València o Alacant per exiliar-se.
La memòria històrica és viva en aquest indret del país. Conten casos de no fa massa anys de coves amb cadàvers i bombes sense explotar. Tanmateix no hi ha material de guerra en aquesta Línia Intermèdia ja que es lluità poc o bé el material es reciclà.
Els incendis devastadors del passat mes de juliol han deixat a la vista trinxeres desconegudes fins ara i sense explorar.
A les 9 del matí del diumenge, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil ens trobarem en la plaça d’Andilla per començar la visita. Des de la pedania pròxima de La Pobleta ens organitzàrem sota la guia de Paco Teruel per comencem a pujar la muntanya per acostar-nos a les trinxeres seguint un barranc.
Paco Teruel és un jove historiador d’Alcublas especialista en la Guerra Civil que s’ha dedicat a estudiar documentalment la Línia Intermèdia i a explorar les muntanyes de la seua comarca per trobar els elements del patrimoni històric de la guerra. Ens contà com en la primavera-estiu del 1938 el front de guerra s’aproximà des de les serres de Javalambre i el Toro però els combats es paralitzaren en la cota de la Salada, a les portes d’Andilla. En aquesta cota així com en la Peña Juliana o en el Barranco del Resinero es lliuraren combats molt durs amb moltes pèrdues humanes. Les trinxeres que ens mostrà no estan tan ben conservades com les de la Vallesa però són més llargues i estan escampades per totes les muntanyes del voltant. Davant nostre, per exemple, veiérem com en una elevació pròxima es mostrava la cicatriu d’una trinxera que recorria tota la vessant.
Actualment les trinxeres estan reblides de terra quasi en la seua totalitat. En elles en les feines de repoblació dels anys 70 s’hi plantaren pins que actualment ja fan un bon gruix. De tant en tant es pot veure llocs de tirador on se situaria un soldat amb un fusell o una metralladora o refugis excavats en la pedra. El cement armat ací no és utilitzat. Es feia servir més bé pedres o sacs terrers per protegir-se de les bales de l’enemic.
Seguidament ens portà a un refugi d’oficials excavat en la muntanya, amb habitacions individuals i fins i tot cuina amb fumeral. Tot ben depriment, la veritat, però la guerra no donava per a més.
Per a acabar la visita anàrem a la població d’Alcublas per visitar les restes de l’aerodrom republicà de “El Llano de la Balsilla”. D’ell només queda el refugi restaurat per guardar el material de guerra, la gasolina o el personal en el moment dels bombardejos.
Hi havia dues pistes situades en forma de creu. La principal d’uns 800 m discorria per l’actual carretera CV245 que uneix Alcublas amb Sogorb mentre que l’altra estava situada en direcció perpendicular. El seu perfil no estava massa delimitat dels camps adjacents i per això era difícil distingir-lo des de l’aire.
L’aeroport albergaba sobretot avions de caça com el famós Polikàrpov I-16 o Mosca. Es dedicaven a escortar els bombarders que estaven en l’aerodrom pròxim de Villar del Arzobispo. Per aquesta base aèria d’Alcublas passà el famós aviador Rómulo Negrín, fill del president de la República.
Mentre Paco Teruel ens contava això des de dalt d’una entrada de ventilació del refugi de l’aeròdrom de la Balsilla, un avió monomotor sobrevolà l’indret recordant-nos el passat aeri de la zona. Aquest mateix historiador ha escrit el llibre Estelas en el cielo on es conta detalladament les circunstàncies històriques que tingué l’aeròdrom de la Balsilla.
Si tot el matí ens havia amenaçat els núvols negres, les gotes d’aigua feren finalment acte de presència al final de l’explicació.
Cal destacar que en aquest descobriment de les defenses republicanes vaig conéixer Lluís, autor de la Paella Mecànica, també actiu membre de +Vilaweb. Resulta que ens llegim mutuament i que compartim aficions. Això de passar del 2.0 al 1.0 és ben interessant.
Per la vesprada passejarem pels boscos cremats de carrasques. Tot un patiment per a la vista. Però una visió acurada dels arbres ens alegrà la vesprada. Ja comencen a rebrotar des dels seus peus un any després de l’incendi.
El patrimoni de la Guerra Civil és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.
Per saber-ne més:
Una passejada dominical per les trinxeres republicanes què van defensar la ciutat de València els anys 1938-1939. La Paella Mecànica, +Vilaweb.
Fotos: Andilla, trinxeres en Andilla i refugi antiaeri a Alcublas. Enric Marco.
xer virtualment en un comentari seu, quan vaig presentar el meu regal de reis de 2008, un petit telescopi amb cerca automàtica d’objectes. La Xesca s’hi interessà i fins i tot li ho comentà a la Roser, cosa que vaig saber a Búger.
Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.
A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc… Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.
