Pols d'estels

L’últim mes de l’estiu comença i de mica en mica les constel·lacions estiuenques deixen pas a les tardorals. L’Escorpí s’amaga ben prompte mentre que els Peixos i la Balena, el monstre de la saga d’Andròmeda, guaiten per l’horitzó est passada la mitjanit.

Els planetes gegants Saturn i Júpiter es veuen cada vegada millor i a hores més assequibles mentre que Venus ja brilla en el cel de l’alba.

Dues o tres pluges d’estels no massa importants ens poden alegrar la nit sempre que busqueu un lloc fosc allunyat de les ciutats.

Tot té un final i l’estiu astronòmic també. Aquest acabarà oficialment el 23 de setembre. Serà el dia en que el Sol, en el camí aparent que segueix al cel per l’eclíptica, travessarà el cercle de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de tardor.

Finalment tornarem a tindre una superlluna a finals de setembre. Recordeu, però, que això només és un fenomen astronòmic sense cap transcendència sobre els humans.

Planetes

Els planetes gegants Júpiter i Saturn ja llueixen resplendents en el cel cap a l’est i sud-est abans de la mitjanit. La seua brillantor i llum fixa els fa clarament distingibles del fons dels estels. Mentre que Saturn ja és visible en pondre’s el Sol, Júpiter ix per l’est a partir de les 23:15 a principis de mes i a les 21:15 a finals. Uns prismàtics agafats amb unes mans fermes o col·locats en un trípode ens permetrà observar els anells de Saturn i les petites llunes de Júpiter, com un collar de perles que l’acompanya.

Cal tenir en compte que Saturn presenta actualment l’anell amb molt poca inclinació així que potser la visió us sorprenga. L’anell quasi perpendicular a la línia de visió sembla una línia ratllant un cercle, com un conjunt buit celeste: ∅

La nit del 4 al 5 de setembre la Lluna passarà prop al nord del planeta Júpiter. Una bona ajuda per trobar-lo al cel. La Lluna també assenyalarà Saturn la nit del 26 al 27 de setembre, cosa que permetrà una millor identificació.

Venus i Mercuri s’observen de matinada. El planeta Venus és l’objecte més brillant al cel a la matinada. A partir de les 5:30 el podreu veure eixir per l’horitzó est els primers dies del mes en la constel·lació de Leo mentre que a finals del mes eixirà abans, cap a les 4:30. El 18 de setembre Venus assolirà la brillantor màxima amb una magnitud astronòmica de  – 4,5 , durant l’aparició matutina.

Mercuri, per contra, sempre és més difícil de veure i només guaitarà per l’est a partir de les 6:30 durant la segona quinzena de setembre. El 22 de setembre el planeta assolirà el punt més alt respecte de l’horitzó i també el punt de la màxima elongació oriental. Serà el moment de la màxima visibilitat del planeta. Teniu present que només serà observable durant 45 minuts abans que la lluïssor de l’alba enllumene el cel matutí.

Pluges d’estels

La Lluna

Aquest mes tindrem també una superlluna. Com que la matinada del 28 de setembre a les 2:58 la Lluna passarà pel perigeu de l’òrbita, el punt més pròxim a la Terra, i, se situarà llavors a una distància de 359 899 km, la grandària aparent de la Lluna plena de la nit següent (28-29 de setembre) serà d’un 12-14% més gran, amb una grandària angular de 33,0 minuts d’arc.

Recordeu que aquest és únicament un bonic fenomen geomètric sense cap conseqüència sobre els humans ni el medi ambient.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1.- Cel estelat sobre el Roine és una pintura de Vincent van Gogh, realitzada cap a la fi de setembre de 1888, representant Arle a la nit, ciutat on llavors vivia el pintor. Tanmateix la posició d’aquesta constel·lació en aquest indret només és una representació artística, ja que  l’Ossa Major que se situa cap al nord de l’esfera celeste no està en la direcció del corrent del Roine (Sud-oest), com apareix al quadre. Musée d’Orsay, Paris

2.- 5. Stellarium.

De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices. Per exemple, quan un artista com Cristian Gil es presenta al despatx per discutir unes idees que té sobre un nou projecte artístic i acabem parlant unes hores sobre l’Univers, la vida de les estrelles i la íntima connexió que els humans tenim amb el final explosiu de les estrelles massives. Com va dir Carl Sagan fa anys i d’on vaig treure el nom d’aquest bloc: Som pols d’estels. Els elements químics que formen el nostre cos, les neurones, els cabells, els ossos, la part més íntima de les nostres cèl·lules van ser creats al centre de les estrelles i escampats milers de milions d’anys després a l’espai quan aquestes explotaren com a supernoves.Cristian Gil, artista i investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, ha sabut conjugar aquest aspecte de la vida d’una estrella que amb al llarg del temps forma capes superposades de diversos elements químics amb talls de soca d’olivera, que també al llarg dels anys, basteix capes i capes, formades per compostos d’un carboni creat justament al profund infern estel·lar. I n’ha fet un cúmul d’estels/talls en una escultura que tot just ha vist la llum.

Fa uns dies a la Granadella (les Garrigues) es va inaugurar un passeig escultòric al Mirador de les Terres de l’Ebre (coll de Bovera) amb dos obres que s’emmarquen dins del land art, un moviment artístic que fusiona art i paisatge. L’obra de Sergi Quiñonero, en pedra, porta per títol “Punts suspensius…” I el valencià Cristian Gil hi va presentar Connexions, amb la qual reivindica la relació entre “el nostre cos” i tot allò que ens envolta. “Al cap i a la fi, tots som carboni”, reflexiona Gil.

Més de 100 persones assistiren a la inauguració de les obres. Cristian Gil explicà la connexió que uneix tota la natura al nostre planeta amb el final explosiu de les estrelles. I en concret amb les oliveres tan representatives de la població i la comarca.

Una placa metàl·lica escrita en làser explica als visitants futurs del Mirador de les Terres de l’Ebre aquesta interrelació còsmica que no hem d’oblidar. Amb una referència a aquella interessant conversa que tinguérem tots dos ja fa mesos. Gràcies, però no calia.

CONNEXIONS: PROJECTE D’INTERVENCIÓ ARTÍSTICA A L’ENTORN

L’obra “Connexions” és el resultat de la repetició, en forma de xarxa, de pals de fusta que connecten entre sí rodanxes d’arbre que provenen de l’olivera, element clau en la identitat d’aquestes terres.

La temàtica d’aquesta obra forma part de la tasca com a investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, al voltant de temàtiques relacionades amb l’art, la salut i la natura, temes que ens fan pensar en el cicle natural de la vida i a acceptar que tots som natura.  En paraules d’Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València: “Som pols d’estels”.

Part d’aquesta investigació ens permet reflexionar i entendre què l’univers i nosaltres estem íntimament interconnectats, ja que les oliveres, el nostre cos i la vida en general estan formats de compostos de carboni, carboni que fa milers de milions d’anys es formà en el cor d’estels que explotaren com a supernova. Estem, per tant, interconnectats. Tots som natura.

Ací l’art com a ferramenta de reflexió i creació ens ha permès donar forma a aquesta peça escultòrica creada amb matèria de pols d’estels, la fusta d’olivera, element natural utilitzat com a senyal d’identitat d’aquestes terres.

Finalment aquesta peça pren també l’imaginari mitològic i les diferents possibilitats d’interpretació de formes amb la unió d’estels, per a aportar un diàleg al voltant de la interconnexió entre art, natura i la cultura de l’oli del Terme de la Granadella.

Enllaços:

La Granadella estrena escultures, El Segre, 10 d’agost 2019

S’inaugura a la Granadella un passeig escultòric amb projectes de ‘land art’, Som Garrigues, 9 d’agost 2019.

Fotos: Cristian Gil

Al nostre país el paisatge natural ha estat profundament transformat al llarg dels segles pels humans. Els territoris salvatges originals quan els humans eren caçadors recol·lectors han desaparegut i han deixat pas a boscos esquifits, zones de conreus, masos dispersos i àrees urbanes totalment humanitzades. Grans àrees d’arbrat antigues han quedat reduïdes per l’aprofitament forestal, pels incendis, per la desídia dels gestors del territori a arbres aïllats que aguanten valents com a testimonis d’un passat gloriós.

Aquests arbres vells, grandiosos s’han guanyat moltes vegades un nom propi. Com a exemple tenim el Faig Pare (Fagus sylvatica), arbre que trobarem a la Sénia (el Montsià), el faig remarcable situat més al sud d’Europa. Aquests arbres, a més, formen part del pulmó de la Terra. Amb l’invent de la fotosíntesi, les plantes i, clar els arbres, han jugat un paper fonamental en la vida a la Terra, ja que, a més de mantenir el nivell normal d’oxigen a l’atmosfera, gairebé totes les formes de vida en depenen directament com a font d’energia, o indirectament com a font última de l’energia al seu aliment.

De nit, però, els arbres dormen. Sense llum solar, la fotosíntesi s’atura. Podem dir que els arbres descansen, cansats per la feina que fan per sobreviure i, indirectament per nosaltres. És el moment de la vida nocturna adaptada a la foscor, més fresca, més tranquil·la. Lluny dels humans, els arbres dormen sota una cúpula plena d’estels, acaronats per la banda lletosa de la Via Làctia,

El fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, ha captat aquests moments màgics, de remor somorta, d’hores de foscor en que els únics llums són els de la celístia i els ha presentat en l’exposició Quan dormen els arbres, organitzada pel Jardí Botànic de la Universitat de València i l’Aula de Natura. En les fotos realitzades en les comarques que envolten els Ports de Tortosa-Beseit s’endevinen, això sí, la llunyana presència humana a l’horitzó amb les cúpules de llum contaminant dels pobles veïns. En fer-se de nit, el fotògraf ha dedicat hores per congelar aquestes hores de descans, per aconseguir captar la bellesa d’aquests arbres adormits.

Com en una confluència evolutiva dels nostres interessos, m’hi vaig acostar dimarts 25 de setembre al Jardí Botànic en admirar un reclam de l’exposició Quan dormen els arbres. La foto de portada de l’exposició (primera imatge del post) actuà com un imant per a mi. És foto de natura però també glorifica la bellesa del cel nocturn. La imatge ho té tot. La natura nocturna representada pel Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) en primer pla, la Via Làctia que puja des del sud en una nit d’estiu, on s’hi detecta clarament el cúmul de Ptolomeu (M7), i amb els llums contaminants al fons, segurament de Morella.

La inauguració de l’exposició de Lluís Ibáñez es complementà admirablement amb una visita nocturna al Jardí Botànic. Conduits pel director Jaume Güemes, i Eva Pastor, responsable de Cultura i Comunicació, passejàrem a fosques pels camins, sentint els arbres dormint, en una nit de lluna plena, malauradament amagada darrere d’uns gruixuts núvols.

Tanmateix, la llum de la ciutat, la contaminació lumínica no deixa dormir correctament les plantes. Els llums dels equipaments públics i privats dels voltants envaeixen l’espai del Jardí, i, a més a més, la resta de la ciutat li envia parts dels llums dels carrers reflectits en la volta del cel nocturn.

Alguns de les explicacions sobre alguns dels arbres present ens resultaren d’allò més interessants. Com el Ginkgo biloba, l´espècie viva més antiga de la Terra, ja que forma part de la coberta vegetal terrestre des de fa més de 200 milions d´anys. Al Jardí s’hi troben tres exemplars d´entre els quals destaquen dos, un mascle i una femella, que possiblement siguen els més antics de l’estat, amb uns180 anys cadascun.O com les diferències entre la palmera datilera (Phoenix dactylifera) i la canària (Phoenix canaria), aquesta darrera més sensible a l’atac del morrut roig.

I en això arribarem a una vista icònica del Jardí, la Carcassa, una perspectiva de palmeres que semblen un castell de focs artificials, en aquell moment congelat sobre un cel ennuvolat.

Els únics llums del Jardí eren els del l’Umbracle i els Hivernacles tropicals. L’Umbracle, un cobert que hi deixa passar l’aire, és el lloc on traslladaven a l’estiu algunes plantes exteriors per protegir-les de la sequera i de la calor extrema. Va ser construït a principis del segle XX i té clares referències astronòmiques ja que albergà la recepció de benvinguda al famós astrònom francés Camille Flammarion, de camí cap a Elx per observar l’eclipsi de Sol del 28 de maig de 1900. Ara, sobre la bassa central i una escultura d’Alfaro, penja una epífita, el clavell de l’aire (Tillandsia aeranthos), planta sense terra que sobreviu amb la humitat ambiental i els nutrients que recol·lecta de l’aire (pols, fulles que cauen i matèria procedent dels insectes) a través de les estructures en les fulles anomenades tricomes.

Una exposició ben interessant i un recorregut nocturn que cal que es repetesca. Com he dit moltes vegades, la natura no es viu només de dia, sinó que a la nit hi descobrim uns altres aspectes ben diferents.

L’exposició Quan dormen els arbres es podrà veure a l’estufa freda del Jardí Botànic fins el 18 de novembre. No us ho perdeu.

Imatges:

1.- Ginebre de Ginero (Juniperus oxycedrus) Pena-roja de Tastavins, el Matarranya. Lluís Ibáñez. Del cartell de l’exposició.
2.- 3.- Vista general de l’exposició. Enric Marco
4.- Presentació de l’acte amb Lluís Ibáñez, Jaume Güemes i Eva Pastor. Enric Marco
5.- El Jardí Botànic de nit. Enric Marco
6.- La Carcassa. Enric Marco
7.- Palmeres. Enric Marco
8.- L’Umbracle, amb la planta penjada sobre la bassa. Enric Marco
9.- Hivernacles tropical. Enric Marco

Els valencians no coneixen la seua història. Ni saben les aportacions que hem fet a la cultura universal. Perquè hi hagué un moment en què València va ser la capital cultural de la Corona i porta d’accés de totes les innovacions artístiques europees. Tot això em ve al cap en assabentar-me de les gestions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per retornar a la seua ciutat, encara que siga de forma temporal, l’excepcional retaule gòtic de Sant Jordi de Marçal de Sax, més conegut com el Retaule del Centenar de la Ploma. I em recorda la darrera vegada que vaig estar a Londres i la visita obligada a la una de les nostres joies més estimades.

El Retaule del Centenar de la Ploma és un retaule gòtic de grans dimensions (6.60 m d’alçada per 5.50 m d’amplada) realitzat a l’entorn del 1400 pel pintor alemany Andreu Marçal de Sax per encàrrec de la companyia del Centenar de la Ploma. Aquesta milícia civil comptava amb 100 arcabussers per defensar la ciutat i es trobava sota l’advocació de Sant Jordi. El motiu principal d’aquesta joia pictòrica del segle XV és, per tant, la del sant, primer patró del regne i de moltes ciutats valencianes, entre elles Alcoi. Al centre veurem l’escena clàssica del sant lluitant contra el drac sota la mirada de la princesa alliberada, mentre que al seu voltant s’hi troben diverses escenes de la vida llegendària del sant, segons la tradició cristiana un milicià romà cristià martiritzat en temps de Dioclecià.

Tanmateix l’obra és famosa perquè representa la Batalla del Puig que va tenir lloc el 1237, la conseqüència de la qual va ser la conquista de Madīna Balansiya, la ciutat de València en època musulmana. Jaume I, sobre un cavall cobert per la senyera reial, ataca el rei  Zayyan de València. El pintor representa una veritable batalla a camp obert, en la que es veuen soldats morts i també cavalls ferits i morts. Segons es pot comprovar al Llibre dels Fets, les lluites cos a cos del rei amb els seus enemics van ser, més aviat, escasses. Es guanyaven les places fortes amb negociació i, si calia, setge.

Arran de l’abolició dels Furs, l’any 1711 s’abolí definitivament la milícia armada. La seua funció de defensa de la ciutat ja no tenia sentit en un regne ocupat. Així que el Retaule del Centenar de la Ploma es quedà orfe, fins que l’enderroc de l’església on es trobava comportà la seua venda. Segons conta la historiadora Matilde Miquel Juan, el retaule fou adquirit a París el 1864 pel South Kensington Museum de Londres, que després passà a denominar-se  Victoria and Albert Museum de Londres. Fou comprat per 800 £ (20.000 francs) al marxant d’art Mr. Bauer, una quantitat realment elevada en comparació amb altres adquisicions de l’època.

Cada vegada que he estat a Londres sempre he trobat un moment per visitar aquesta obra mestra de l’art valencià, salvaguardat a Londres. En la primera trobada, el retaule era en una sala més aviat petita i fosca. Una gran emoció m’omplia mentre gaudia d’un tros d’història del meu país. Mentre era assegut al seu davant durant molta estona per admirar-lo i no perdre’m cap detall, el sant, la batalla, els penons i senyeres vaig escoltar la conversa de dues xiques al meu darrere.

Look at this! This is our flag.

Aquesta afirmació al centre de Londres em va deixar sorprès. I efectivament tot quedà clar quan em digueren que eren estudiants de Barcelona en un curs intensiu d’anglés.

Fa ara dos anys, vaig fer el darrer viatge ràpid a la vora del Tàmesis després de molt anys sense anar-hi. La visita al Victoria and Albert Museum era obligada per retrobar-me amb el retaule estimat. A banda de l’obra valenciana, les obres que mostra el museu són excepcionals i ben bé valen una passejada d’admiració per les sales. Des de la meua darrera estada la disposició de les sales havia canviat totalment. El retaule de Sant Jordi ja no es trobava a aquella sala petita i fosca. I les tres plantes dedicades a l’art gòtic europeu no allotjaven la nostra apreciada obra.

Una amable guia ens comunicà que el retaule, per les seues grans dimensions, s’havia hagut de col·locar, prop de l’entrada, a una gran sala al costat dels monumentals dibuixos de Rafael per a la Capella Sextina. Bona companyia, vaig pensar.

I efectivament, allí estava, president una gran sala, en que es conjugava l’art sublim de l’últim gòtic amb l’obra subtil i delicada del mestre d’Urbino.

Els daurats, el roig de la creu del Sant, la senyera reial al cavall i a l’armilla del rei conqueridor. La batalla del Puig en primer terme. Un llarg temps dedicat a admirar l’obra d’Andreu Marçal de Sax, a repassar acuradament les diverses escenes de la vida del Sant, a contemplar la recreació de la decisiva batalla del Puig. Així ens quedàrem fins que ens avisaren que el Museu tancava. Lentament abandonàrem la sala, tot esperant retrobar-nos en la pròxima vista a Londres.

Potser el tornem a veure aviat al Museu de Belles Arts de València. Potser ja no calga anar ben lluny a admirar-lo. Potser la direcció del Victoria and Albert Museum ens el deixe temporalment o definitivament. Siga com siga caldrà agrair als conservadors del museu britànic que l’hagen conservat tan bé i que l’hagen preservat de les ignoràncies, rancors i bestieses que els valencians hem exercit tradicionalment contra la nostra cultura. Si s’hagués quedat ací, potser ja no existiria.

Més informació.
El gótico internacional en la ciudad de Valencia: El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma. Matilde Miquel Juan. Universidad Complutense de Madrid.

Imatges:
1-6. Diferents aspectes del Retaule de Sant Jordi al Victoria and Albert Museum de Londres. 30 d’abril 2016. Enric Marco.

Avui comença la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. I amb esperança entrem a l’estació en la que les fulles cauran, alguns arbres quedaran nus i i algunes de les nostres millors fruites com ara la magrana, el raïm o la taronja trobaran el moment per madurar.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres al Sol sinó que, segons com, amb les primeres frescors ja les preferim. I tot això és perquè la nostra estrella, en el seu moviment diürn, es mou al cel en un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó. I avui, 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. I així, durant tot el dia l’arc celeste seguit pel Sol recorrerà el cercle de l’equador, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals. Per tant l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 ja és història.

La pintura ha tractat l’equinocci en diverses ocasions. Com a exemple ben interessant podem admirar l’obra Astròleg observant l’equinocci i una escena de separació Adonis i Venus, la representació de l’equinocci de tardor de l’artista neerlandès Domenicus van Wijnen, que el pintà al voltant de 1680. Prop d’un Sol vell i defallint que es pon en l’horitzó marí, el bes que es fa la parella Nit i Dia representa l’equinocci: la perfecció, la simetria entre els dos, iguals però diferents. Mentrestant un jove astrònom oriental s’ho mira a la llum d’una espelma envoltat de llibres d’astronomia, un d’ells amb un diagrama de constel·lacions que corresponen a l’equinocci tardoral (Libra). Algunes interpretacions de l’obra afirmen que la parella que es besa és Venus i Adonis, mentre que l’home que emergeix del subsol és Caront que ve per endur-se Adonis i portar-lo a l‘inframón al costat de Persèfone amb qui s’hi havia d’estar una tercera part de l’any.

L’ombra de qualsevol objecte seguirà avui una línia recta, l’anomenada línia equinoccial, que si és representa sobre una superfície plana estarà orientada d’Est a Oest. A la imatge veiem la posició del raig de llum vespertí sobre aquesta línia en el rellotge de Sol de Ca les Senyoretes, Otos, la Vall d’Albaida.

Bona tardor.

Imatges:
1.- Astrònom observant l’equinocci. Domenicus van Wijnen, 1680. Wikipedia Commons.
2.- La tardor comença a Otos. La rateta de llum cau just sobre la línia equinoccial del rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes. 21 de setembre 2015.

La visita a Xàtiva per veure l’exposició La Llum de les Imatges ha estat un plaer en aquest mes de sol i platja al principi i de pluja i vent al final. No pretenc explicar l’exposició, d’altra part altament recomanable, sinó contar alguns elements astronòmics d’algunes obres que m’han sorprés gratament.

La Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, patrocinada per la Generalitat Valenciana ha dut a terme una campanya de recuperació artística, prèvia a l’exposició, que ha restaurat sis edificis monumentals i 157 obres d’art, entre pintures, escultures, teixits, orfebreria i documents, la majoria de Xàtiva, de la Costera i de les comarques pròximes de la Ribera Alta i la Safor. La web institucional és indecent per la poca informació que porta. En  aquesta web podem trobar més dades.

La Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, coneguda com la Seu, aloja la major part de les obres restaurades. Entre elles podem veure la taula de Sant Sebastià, de Joan Reixach (Jacomart) datada cap a 1460. Tradicionalment sempre s’ha cregut que representa al poeta Ausiàs March encara que estudis més moderns ho descarten.

Però el que m’ha portat a escriure aquest apunt són dues obres que presenten aspectes astronòmics que voldria destacar. No puc aportar cap imatge ja que està totalment prohibit fer fotografies de les obres així que ens haurem d’acontentar amb les meues explicacions.

La primera obra és una crucifixió datada a finals del segle XV. No recorde l’autor però si que recorde que prové de l’església de la Nostra Senyora de l’Assumpció de Montesa (la Costera). Crist es troba crucificat i allà dalt al cel, al cantó superior esquerra apareix un Sol eclipsat per una Lluna fosca. Al voltant del disc lunar es veu la llum tènue de la corona solar. La representació de l’eclipsi total de Sol està molt ben aconseguida, molt realista, com si l’autor n’hagués observat algun al llarg de la seua vida. Actualització: Taula de Montesa.

L’altra obra que vull comentar és una peca d’orfebreria del segle XVIII d’autor anònim que prové de l’església de Sant Pere de Tavernes de la Valldigna. És una safata de plata que al seu mig té pintada una escena marinera amb un vaixell veler de diversos pals ja prop de terra mentre a l’horitzó, per l’esquerra, és veu un Sol eixint, amb una cara riallera.  Mentre tant, per la dreta, una fina lluna, en forma de C, es troba alta al cel. És per tant una escena d’una eixida de Sol, correctament representada, amb la llum del Sol enllumenant la Lluna per l’esquerra. Tot és com ha de ser, no com solen ser les representacions actuals de la Lluna, un exemple de les quals ja vaig comentar a un apunt anterior.

Aquestes obres m’han fet reflexionar sobre la manera en la qual els nostres avantpassats veien els fenòmens naturals. Acostumats a veure el cel nocturn, sense contaminació lluminosa, amb la poca llum que feien les espelmes, els fenòmens de la volta celeste no els eren aliens. Les estrelles, les constel·lacions i la posició dels planetes eren qüestions de cultura popular.

Ara tenim just el contrari. Dins de les ciutats els xiquets ja no saben que amaga la volta de color taronja del cel. A més, la gent que ix al carrer ho fa sota la llum protectora dels fanals. El coneixement del cel ha deixat de ser part de la educació bàsica.

Actualització (17 Setembre 2007)

Josep Lluís Cebrián i Molina, historiador i autor de diversos textos en l’exposició Llum de les Imatges, Lux Mundi, Xàtiva 2007, m’envia un enllaç a la seua pàgina web on es pot admirar la taula de Montesa. S’hi pot veure clarament el Sol eclipsat com deia jo més amunt. Aquesta representació del Sol eclipsat té l’origen en l’evangeli de Sant Lluc als versicles 23, 44-46:

Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la vesprada: el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esgarrà pel mig.

Jesús va cridar amb tota la seua força:

-Pare, confie el meu alé a les teues mans.

I havent dit això, va expirar. 

Ara, gràcies a Josep Lluís Cebrián i Molina podem gaudir d’aquestes belles taules gòtiques. Però mai podrà suplir la visita en directe a l’exposició i a la ciutat de Xàtiva que enguany compleix 300 anys de la seua destrucció a mans de les tropes felipistes.

Addenda. Text sobre el Calvari de Montesa  de Josep Lluís Cebrián.

Josep Escrivà, natural de Bellreguard, és un referent en el panorama cultural de la Valldigna des de fa anys.  És una persona compromesa amb la realitat cultural, social i lingüística de Tavernes i de la societat valenciana en general. Ha aconseguit normalitzar l’ús del valencià en els oficis litúrgics i en la catequesi. Aquest fet, en els primers anys d’estar al poble, li reportà moltes crítiques dels sectors vallers defensors de la litúrgia únicament en castellà i fins i tot de les altes instàncies de l’arquebisbat.

Titular de la parròquia de Sant Pere des de fa més de deu anys, Josep Escrivà s’ha preocupat també de la restauració de la seua parròquia que es trobava molt deteriorada. Amb l’ajut de subvencions públiques i donacions dels fidels ha fet obres de restauració importants a l’edifici de l’església. Va remodelar completament la façana del temple. Va acabar la torre del campanar que estava inconclusa des del segle XVIII. En aquesta torre es va restaurar un gran rellotge solar de 1738 a la cara sud. Així mateix, se’n va recuperar un altre de semblant, que s’havia perdut completament, a la paret situada a ponent. Les teules de la cúpula del temple van ser renovades per evitar filtracions d’aigua. Tot açò ha permés, en els últims mesos, la restauració de les pintures murals de la cúpula central del temple. Josep Escrivà també ha posat en funcionament el Museu Parroquial, on es troben per exemple diversos elements litúrgics del Monestir de Sant Maria de Valldigna. Aquest és actualment l’únic museu dedicat a la  història de la ciutat i de la vall.

Escrivà ha escrit sobre els valors de la Valldigna i de Tavernes en nombrosos articles de divulgació històrica en revistes comarcals, com L’Avenc i en col·laboracions en diaris.

L’ajuntament de Tavernes va iniciar l’expedient de nomenament de fill adoptiu el mes d’abril i ara s’acaba d’aprovar. Quinzedies s’alegra de la decisió del consistori de la Valldigna i felicita Josep Gregori que ja s’ha convertit en un valldignenc més.

Publicat a la revista comarcal Quinzedies. Maig 2007.

Nota: En la restauració dels dos rellotges de Sol del campanar de l’església de Sant Pere, vaig participar fent els estudis tècnics. També van participar Rafael López Machí i Joan Olivares.

Foto: Mossén Josep Escrivà en la restauració de la cúpula. Miquel Joan.