Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Estel

Connexions còsmiques a la Granadella

0
Publicat el 24 d'agost de 2019

De vegades la feina d’astrònom i divulgador té derivacions estranyes i felices. Per exemple, quan un artista com Cristian Gil es presenta al despatx per discutir unes idees que té sobre un nou projecte artístic i acabem parlant unes hores sobre l’Univers, la vida de les estrelles i la íntima connexió que els humans tenim amb el final explosiu de les estrelles massives. Com va dir Carl Sagan fa anys i d’on vaig treure el nom d’aquest bloc: Som pols d’estels. Els elements químics que formen el nostre cos, les neurones, els cabells, els ossos, la part més íntima de les nostres cèl·lules van ser creats al centre de les estrelles i escampats milers de milions d’anys després a l’espai quan aquestes explotaren com a supernoves.Cristian Gil, artista i investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, ha sabut conjugar aquest aspecte de la vida d’una estrella que amb al llarg del temps forma capes superposades de diversos elements químics amb talls de soca d’olivera, que també al llarg dels anys, basteix capes i capes, formades per compostos d’un carboni creat justament al profund infern estel·lar. I n’ha fet un cúmul d’estels/talls en una escultura que tot just ha vist la llum.

Fa uns dies a la Granadella (les Garrigues) es va inaugurar un passeig escultòric al Mirador de les Terres de l’Ebre (coll de Bovera) amb dos obres que s’emmarquen dins del land art, un moviment artístic que fusiona art i paisatge. L’obra de Sergi Quiñonero, en pedra, porta per títol “Punts suspensius…” I el valencià Cristian Gil hi va presentar Connexions, amb la qual reivindica la relació entre “el nostre cos” i tot allò que ens envolta. “Al cap i a la fi, tots som carboni”, reflexiona Gil.

Més de 100 persones assistiren a la inauguració de les obres. Cristian Gil explicà la connexió que uneix tota la natura al nostre planeta amb el final explosiu de les estrelles. I en concret amb les oliveres tan representatives de la població i la comarca.

Una placa metàl·lica escrita en làser explica als visitants futurs del Mirador de les Terres de l’Ebre aquesta interrelació còsmica que no hem d’oblidar. Amb una referència a aquella interessant conversa que tinguérem tots dos ja fa mesos. Gràcies, però no calia.


CONNEXIONS: PROJECTE D’INTERVENCIÓ ARTÍSTICA A L’ENTORN

L’obra “Connexions” és el resultat de la repetició, en forma de xarxa, de pals de fusta que connecten entre sí rodanxes d’arbre que provenen de l’olivera, element clau en la identitat d’aquestes terres.

La temàtica d’aquesta obra forma part de la tasca com a investigador al departament d’Escultura de la Universitat Politècnica de València, al voltant de temàtiques relacionades amb l’art, la salut i la natura, temes que ens fan pensar en el cicle natural de la vida i a acceptar que tots som natura.  En paraules d’Enric Marco del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València: “Som pols d’estels”.

Part d’aquesta investigació ens permet reflexionar i entendre què l’univers i nosaltres estem íntimament interconnectats, ja que les oliveres, el nostre cos i la vida en general estan formats de compostos de carboni, carboni que fa milers de milions d’anys es formà en el cor d’estels que explotaren com a supernova. Estem, per tant, interconnectats. Tots som natura.

Ací l’art com a ferramenta de reflexió i creació ens ha permès donar forma a aquesta peça escultòrica creada amb matèria de pols d’estels, la fusta d’olivera, element natural utilitzat com a senyal d’identitat d’aquestes terres.

Finalment aquesta peça pren també l’imaginari mitològic i les diferents possibilitats d’interpretació de formes amb la unió d’estels, per a aportar un diàleg al voltant de la interconnexió entre art, natura i la cultura de l’oli del Terme de la Granadella.

Enllaços:

La Granadella estrena escultures, El Segre, 10 d’agost 2019

S’inaugura a la Granadella un passeig escultòric amb projectes de ‘land art’, Som Garrigues, 9 d’agost 2019.

Fotos: Cristian Gil

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

I arribe als 1000 apunts

6
Publicat el 14 d'agost de 2016

863px-Pillars_of_creation_2014_HST_WFC3-UVIS_full-res_denoised

Vaig començar l’abril de 2005 a contar històries astronòmiques per a qui volguera llegir-me. Ara 11 anys després he arribat al respectable apunt número 1000. Realment el número 1000 va ser el que parlava dels Perseids d’enguany. Aquest seria ja, per tant, el 1001.

El camí fins arribar ací ha estat llarg. Moltes vegades he estat temptat d’abandonar i deixar aparcat temporal o definitivament Pols d’estels. La feina, algunes noves responsabilitats, altres projectes engrescadors han estat els responsables. De vegades he baixat el ritme d’apunts per mes i he deixat de parlar d’esdeveniments astronòmics importants. Però, finalment, he seguit endavant

Ara amb 1000 apunts ja publicats, i uns pocs com a esborranys que eixiran (o no) a l’aire algun dia, veig les coses de manera més tranquil·la. Seguiré, més actiu o menys, depenent de les circumstàncies personals.

Moltes gràcies a Vilaweb que des de fa un temps publica de manera regular notícies científiques (d’astronomia o d’altres disciplines) sense que calga que les publique jo abans. Un bon mitjà que ha descobert que la ciència i la tecnologia també interessen als lectors i que en una societat tan tecnològica com l’actual és necessari parlar-ne tant com es parla de política, d’economia o d’esports.

Us deixe amb una imatge dels Pilars de la Creació a la nebulosa de l’Àguila aconseguida amb el Telescopi Espacial Hubble. Un indret de naixement estel·lar que m’impressiona cada vegada que el veig.

El telescopi espacial Hubble de la NASA va tornar a observar l’any 2014 els famosos Pilars de la Creació, ja observats l’any 1995, revelant ara una visió més nítida i més àmplia de les estructures en aquesta imatge de llum visible. Els astrònoms van combinar diverses exposicions del telescopi per construir un punt de vista molt més ampli que el tradicionalment conegut. Els pilars s’eleven uns 5 anys llum d’alçada. La característica fosca, en forma de dit a la part inferior dreta pot ser una versió més petita dels pilars gegants. La nova imatge va ser presa amb la càmera  Wide Field 3  del Hubble. Els pilars es banyen a la llum ultraviolada d’una agrupació d’estrelles joves i massives situades fora de la part superior de la imatge. Uns dolls de gas es poden veure emanant fora dels pilars a mesura que la radiació intensa els escalfa i evapora en l’espai.

Les estrelles estan naixent en la zona més profunda dels pilars, que estan fets de gas d’hidrogen fred lligat amb pols. Els pilars són part d’una petita regió de la Nebulosa de l’Àguila, una vasta regió de formació d’estels a 6.500 anys llum de la Terra. Els colors de la imatge donen compte dels elements químics més destacats. L’emissió de l’oxigen és de color blau, el sofre és de color taronja, i l’hidrogen i el nitrogen són de color verd.

Imatge:
A higher-resolution HST image of the Pillars of Creation, taken in 2014 as a tribute to the original photograph. 2014. NASA.

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Karlheinz Langanke i l’origen dels elements

0

El professor de física nuclear Karlheinz Langanke parla de la importància de la física nuclear per entendre l’origen dels elements químics. Si bé els elements lleugers com el carboni o l’oxigen es creen en l’interior dels estels, els pesats com l’or o l’urani sembla que tenen un altre origen. Les supernoves i l’expulsió dels elements formats seran condicions fonamentals per a la creació de la vida.

Aquesta ha estat la meua primera entrevista televisiva. L’estiu passat, dins de les activitats de divulgació de les jornades de la Bienal de Física, celebrada al Campus de Burjassot de la Universitat de València vaig fer unes entrevistes a personalitats destacades de la física nuclear, astrofísica i energies renovables amb l’ajuda inestimable del personal de la televisió de la Universitat (MediaUni) i la d’alguns companys. Ara ja muntat el material i accessible a la web de la televisió, poc a poc us aniré posant les meues primeres incursions en el món de l’entrevista.

 

On naixen les estrelles

1

Naixen-estrelles

Les estrelles no naixen aïllades, sinó en el si d’enormes núvols de gas hidrogen. La nebulosa Messier 78 és un molt bon exemple d’un d’aquestes zones de formació estel·lar.En el seu si, centenars d’aglomerats gasosos estan ara mateix concentrant-se per a formar noves estrelles amb planetes al seu voltant.

Les estrelles que ja han nascut il·luminen la nebulosa amb radiació ultraviolada que no és prou intensa per ionitzar el gas i fer-lo brillar. Les partícules de pols del núvol només reflecteixen la llum estel·lar que reben.

Messier 78 pot ser observada fàcilment amb un telescopi petit a la constel·lació d’Orió, just al nord de l’estel més oriental del seu cinturó.  Encara que està ubicada a uns 1600 anys-llum de distància, és una de les nebuloses de reflexió més brillants del cel. El color dominant de la nebulosa és el color blau ja que, com passa a l’atmosfera terrestre, el color blau de la llum de les estrelles és dispersat amb més eficàcia que la llum roja.

Els estels HD 38563A i HD 38563B són les fonts principals de l’energia de la nebulosa. Però hi ha moltes més estrelles. Les més curioses són les 45 estels joves  i de poca massa que tenen encara el seu nucli massa fred per a generar les primeres reaccions termonuclears. La conversió d’hidrogen en heli, base de l’energia  estel·lar, encara no ha començat. El seu nucli encara està massa fred i la seua font d’energia prové de l’energia gravitacional alliberada a mesura que l’estrella s’està contraient.
Aquests estels, que només tenen 10 milions d’anys, pertanyen a la classe T-Tauri. En la seua joventut tenen comportaments violents amb fortes emissions de raigs X, ones de ràdio i vents estel·lars molts forts.

Igor Chekalin, de Rússia, va descubrir les dades sense processar d’aquesta imatge de Messier 78 en els arxius d’ESO, per al concurs de fotografia Tresors Amagats  Igor va processar les dades amb gran habilitat, obtenint el primer premi amb la seua imatge final. Un equip d’experts d’ESO en processament d’imatges va prendre les  dades en alta resolució i les va processar de manera independent per a produïr la imatge que apareix en aquest apunt.

Foto Crèdit: ESO i Igor Chekalin

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2011

2

Mars-Comet-NASA

Ja som al segon mes de l’hivern i la constel·lació d’Orió continua dominant el cel de la primera part de la nit. En la nostra tradició occidental que prové de la mitologia greco-llatina és un gegant caçador, seguit pels seus gossos, els Cans Major i Menor. El Taure, encabritat, amb el seu ull amenaçador, l’estrella Aldebaran, protegeix les set germanes Plèiades i la seua mare Pleione de l’assetjament del gegant caçador.L’estel Sírius al Ca Major, Proció al Ca Menor i Betelgeuse, al extrem superior esquerre de la constel·lació son tres estrelles brillants que formen l’anomenat triangle d’hivern. Betelgeuse és un estel 18 vegades més massiu que el Sol i unes 1000 vegades més gran. És tan gran que si el situàrem al centre del nostre sistema solar, tots els planetes fins a Saturn estarien engolits per aquesta gegant roja com es pot veure a aquesta visió artística. Aquest monstre està situat a uns 600 anys llum i els seus dies de vida estel·lar acaben. Al seu interior el combustible nuclear es crema ràpidament i la seua vida d’unes desenes de milions d’anys s’esgota. D’ací a uns anys potser o d’ací a milers d’anys l’estel explotarà com a supernova, allumenant el cel fins i tot de dia.

Aquest mes, la Lluna estarà en fase de nova el 3 de febrer, quart creixent el 11, plena el 18 i minvant el 24.  A més a més, durant aquests primers dies de febrer la Lluna presenta un efecte molt curiós. Quan es pon per l’horitzó oest ho fa de forma horitzontal, com una barca amb les dues banyes cap amunt. Tracteu de veure-ho i de fer-hi alguna fotografia.

El 6 de febrer Júpiter i la Lluna s’aproximen a uns 8º. El dia següent també es trobaran bastant junts, però caldrà veure-ho poc després de la posta de Sol.Júpiter es troba ja situat prop de l’horitzó oest a la posta de Sol i va sent cada vegada més difícil la seua observació. A finals de febrer només el podreu veure durant una hora i mitja després de la posta del Sol. El que ha estat el rei de la nit des de l’estiu va deixant el pas a l’altre gegant planetari, Saturn.

Saturn presidirà ben aviat els cels de l’hivern i la primavera. En febrer eixirà cap a les 23:30 a principis de mes i cap a les 21:30 h a finals de mes.

Venus, com a astre del matí, lluirà a Sagitari a l’est, unes hores abans de l’eixida del Sol.

Altres planetes com Mart i Mercuri estaran en conjunció amb el Sol, és a dir, es trobaran en la mateixa dirección de la nostra estrella i seran, per tant inobservables.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Crèdits foto: Andrea Dupree (Harvard-Smithsonian CfA), Ronald Gilliland
(STScI), NASA i ESA.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Un monstre estel·lar

0
Publicat el 4 d'agost de 2010

Monstre estel·lar

Fa uns dies es publicà la notícia a tots els mitjans. S’ha descobert l’estrella més grossa, la més massiva. Un estel d’unes 265 masses solars ha estat detectat a la nebulosa de la Taràntula, dins de la galàxia veïna del Gran Núvol de Magallaes. La notícia té el seu interés ja que els models estàndars de formació estel·lar parlen d’un límits superior per als estels d’unes 150 masses solars.Les observacions ja revelaren fa anys que el cúmul estel·lar R136a situat a la nebulosa era un cúmul molt dens d’estrelles. L’equip de Paul Crowther, professor d’astrofisica de la Universitat de Sheffield ha descobert que algunes de les seues estrelles tenen temperatures de més de 40000 graus (6000 graus el Sol) i són milions de vegades més brillants que la nostra estrella. Són estels ben massius, d’uns 150 masses solars, prop del límit teòric estàndar.Tanmateix n’han descobert una especialment massiva, la que ha rebut l’evident nom de R136a1, a partir del lloc on es troba, amb una temperatura d’uns 50000 graus. S’ha estimat que la seua massa és d’unes 265 masses solars. Se sap que aquest tipus d’estel perd gran part de la seua massa per un intens vent estel·lar que en l’últim milió d’anys de la seua vida li ha fet perdre unes 50 masses solars, des del 320 masses estimades inicials.

Aquest tipus d’estels no poden durar molt. En ser tan massius, la pressió al seu centre és enorme i per tant la temperatura interna és tan gran que el combustible nuclear, l’hidrogen, es converteix en heli de manera molt efectiva i ràpida. A més es creu que aquestes estrelles tan energètiques exploten com a hipernoves, una explosió estel·lar equivalent a 100 supernoves juntes.

A més a més els fotons de llum creats en les reaccions nuclears internes són raigs gamma d’alta energia que en presència de nuclis atòmics creen parelles d’electrons i positrons. L’energia perduda en aquest procés fa minvar la temperatura del gas intern de l’estrella. Donat que una estrella depén de l’equilibri entre la força cap a fora a causa de la pressió tèrmica del gas que tendeix a expandir-se i la força cap a dins a causa de la massa del gas, la disminució de pressió tèrmica per la creació de parells electró-positró farà que l’estrella comence a caure sobre ella mateixa. És el començament de la fase supernova.

L’estrella no viurà molt, segur. Futures generacions humanes vivint a l’hemisferi sud veuran l’explosió algun dia proper. Un estel brillarà més que cap altre al Gran Núvol de Magallaes. I com ja ha passat altres vegades fins i tot podran veure’l de dia.

Podeu veure l’article de Juli Peretó, La cosa més gran i l’article de Vicent Martínez al Levante EMV, Citius, altius, fortius.

Foto: R136a1, Wikipedia Commons.

Publicat dins de La Galàxia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Europa és també una lluna de Júpiter

2

EMarco

Us deixe una petita entrevista que m’han fet al Levante sobre el Lèxic de l’Astronomia de l’AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»

Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua.

S. CASTRO

Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.

Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L’atracció pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de l’astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència en la nostra llengua. Atès que enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, i dins d’un programa d’edició d’altres vocabularis semblants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic d’astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d’Alacant, de José Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d’Alcoi i jo mateix, tots tres de la SEA, Societat Espanyola d’Astronomia, que també hi ha donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes usuals però també d’evitar interferències amb el castellà per similitud dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és eclipse.

Segueix…

Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s’han d’usar en contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d’Isabel de Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que penetrà cap al 1800.

Quins termes astronòmics són més complexos?
En general, els termes més antics, del primers moments de la història de la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D’altres més moderns provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.

Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s’emportà el déu Júpiter, transformat en toro, a l’illa de Creta. És el començament del mite d’Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals Europa.

«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds» Levante-EMV 13 d’octubre 2009.