Pols d'estels

Ca les Senyoretes està d’aniversari. L’hotel rural situat a Otos, la Vall d’Albaida, que fa de motor cultural de la Vall d’Albaida va reunir diumenge passat uns tres cents amics de la casa que ens aplegarem per celebrar els 10 anys de la seua obertura.

Per fer temps per als actes previstos i esperar als més tardans dels invitats, la casa ens obsequià, només entrar, una picadeta que ens permeté fer la xarrada amb uns quants dels amics fets aquests anys entre les parets de la casa, escoltant els espectacles i sopant les exquisides menges de l’Assumpció, l’ama de la casa. Allí estaven Víctor Iñurría, Pep Albinyana, Toni Canet, Jordi Albinyana, Toni de l’Hostal, Pep Gimeno el Botifarra, i molts altres.

Joan Olivares ens contà la història de la casa que pertanyia a les Senyoretes, unes ties amb les quals, ell i l’Assumpció, tenien molta relació. Joan ha escrit la història de la casa en el seu bloc. En morir elles, no volien que es perdera la casa. I si al principi pensaren només en fer un hotel rural, Pep Albinyana captà ràpidament les possibilitats de la terrassa de la casa per fer activitats culturals.

Joan agraí a tots els col·laboradors el seu suport durant aquesta dècada: Pep Gimeno Botifarra per ser el primer que hi actua i portà la seua bona música a la casa, Pep Albinyana per l’organització dels “saraos”, Casimir per les vetlades de cuina, a Enric Marco per les nits astronòmiques i tants altres que han donat vida a les nits de Ca les Senyoretes.

I per acabar la festa, Pep Gimeno Botifarra ens oferí unes quantes cançons del seu repertori, mentre d’altres artistes amics de la casa feien uns cameos. Toni de l’Hostal interpretà la versió llarga (les cares A i B d’un LP, va dir) del Romanç del Casament de Maria la Xata, (ací cantada per Pep Gimeno Botifarra), Dani Miquel amb la Princesa Ratolina, Andreu Valor, amb Ací em pariren i ací estic.

Finalment, en agraïment als visitants de la casa, Joan Olivares sortejà un magnific rellotge de Sol, fet en col·laboració amb l’artista Rafael Amorós, entre els clients dels últims mesos.

Deu anys que han passat volant, per a nosaltres i per a Ca les Senyoretes. Durant aquests temps ens ho hem passat molt bé a la casa, escoltant música, aprenent coses noves i menjant molt bé. I, sobre tot, fent amics nous. No es tractava d’això, en definitiva?

Moltes gràcies a Joan i Assumpció, i també a Maria i Clara, per haver creat i mantingut Ca les Senyoretes. Esperem continuar molts anys més gaudint de la vostra amistat i la vostra casa.

No deixeu de llegir la història d’aquests deu anys a Ca les Senyoretes escrita per Joan Olivares. Això si que és literatura de la bona.

Fotos d’Enric Marco.
1-2 Aspecte de la casa en la festa dels deu anys a Ca les Senyoretes.
3.-Joan Olivares presenta l’acte.
4.- Pep Gimeno, el Botifarra, ens regala unes cançons.
5.- Toni de l’Hostal canta el Casament de Maria la Xata, versión LP.
6. Dani Miquel ens fa cantar a tots.
7. Andreu Valor
8. Els dos Albinyana de la casa, Jordi i Pep.

Amb un somriure vaig començar la setmana. I el somriure ha continuat mentre van passat els dies.

La primavera s’ha fet més lluminosa  i sembla que els núvols negres s’han esvaït i podem mirar més lluny i respirar millor. El cel sembla més prop i tot. El meu País València torna a reviure de les cendres.

Aquesta setmana estic aclaparat de faena i no he pogut alegrar-me amb tots a la xarxa. Servisca aquest petit apunt com a recordatori d’uns dies històrics.

Imatge: Smiley és un radiotelescopi utilitzat de forma remota per estudiants d’instituts de secundària als EEUU. Foto cortesia de PARI.

Avui hem passejat per l’antiga via del tren de la mà de la cronista oficial de Tavernes, Encarna Sansaloni, com a complement de la presentació de divendres passat del llibre “La Vieta: una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia” de Josep V. Bataller, José M. Fernández i Fernando Rodríguez. Hem conegut els diferents elements ferroviaris que encara subsisteixen en el terme de Tavernes i moltes de les històries que van passar-hi en relació a la línia Carcaixent – Dénia al seu traçat per la Valldigna.

El recorregut ha començat en l’entrada del poble venint de Simat, en la caseta del pas a nivell de la carretera, on la guardaagulles passava la cadena quan el tren anava a passar. Prop d’aquest punt es troba la finca del Pator de baix. Quan els senyorets venien de visita, el tren feia una parada no autoritzada ben prop de la casa, abans d’arribar a l’estació de Tavernes.

A continuació, seguint el recorregut de l’antiga via, hem passat pel carrer La Farola, que rep aquest nom de la farola de senyals que hi havia per a regular el pas a l’estació de Tavernes. Com que era via única, si hi havia un altre tren a l’estació, el factor li posava a mà un cristall roig per prohibir l’entrada a un altre tren.

De l’estació no en queda res. En tancar la línia, fins als primers anys 90, l’estació es va utilitzar com a local d’assaig de la banda o dels balls populars. A seu lloc tenim ara l’enorme edifici de la Casa de Cultura. De les fotos que la cronista ens ha ensenyat hem comprovat que els dos plataners que hi ha darrere de la casa són encara els que hi havia a l’andana de l’estació.

Mentre recorríem l’actual Passeig Colon, Encarna ens parlava del Molí Galiana, de la colla que s’encarregava de carregar els camions, de la clínica de D. Miguel Caldentey, de la construcció de les Cases Barates o Grup Salas Pombo en els anys 50 o dels problemes que tenia el cine quan passava el tren mentre feien una pel·lícula.

La via continuava pel costat del camí Vell de Gandia on encara es poden veure la plataforma i alguns talussos i, sobretot, està molt clar el camí actual recte que va entre horts. A l’altura del Tol·lo, els suports de pedra d’un antic pont, encara són ben visibles.

I ja en el pont del riu Vadell, hem pogut veure els fonaments d’un pont que creuava aquest accident natural. Pels suports podem imaginar que el pont del tren havia d’haver estat ben gran i robust.

Finalment, a través d’un camí en trinxera ben recte, i passant per baix de l’autopista hem arribat a la Casa Verda, caseta i habitatge del guardaagulles. La casa fa anys que està tancada i s’hauria de poder utilitzar.

La línia del tren eixia per aquest punt de la Valldigna. Després la via girava cap al sud en direcció a Gandia. L’any 1969 la línia tanca. Quan els gandians aconseguiren que la línia de RENFE s’allargara des de Cullera, se desentengueren totalment de la línia Carcaixent- Dénia. El nou tram Cullera- Gandia aprofità la infraestructura de l’antiga línia a partir del quilòmetre 23. Amb això aconseguien que Tavernes i Oliva deixaren de ser competidores comercials en no tindre transport per tren.

A l’alcalde d’aquell temps, Amado Vila se li va prometre que la línia València- Gandia tindria parada en Borderia, però al final no pressionà prou i l’estació anà a parar a la partida, el lloc on es troba ara.

La línia Carcaixent – Dénia, que feia el trajecte en 3 h 30 min, va anar desmantellant-se. Alguns llauradors compraren la zona de la via que els interessava, d’altres se l’apropiaren directament i l’ajuntament de Tavernes va fer la Casa de la Cultura. Seria interessant que el trajecte fins a Carcaixent es tornara a obrir ara com a línia verda per a ciclistes i caminants.

Fotos i text: La Cotorra de la Vall. Amb permís.

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.”

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

 Finalment la nau Rosetta ha arribat al seu objectiu. Ahir, a partir de les 10 del matí, va començar l’acostament de la nau al cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko. Va ser molt emocionant per als que pogueren seguir en directe per internet l’esdeveniment des de la seu de l’Agència Espacial Europea (ESA), amb parlaments dels responsables. Els nervis es palpaven. Realment era meravellós que una nau construïda fa deu anys i sotmesa a les dures condicions de l’espai funcionara tan bé. Un èxit de l’astronomia i enginyeria europees de les quals hem d’estar ben orgullosos.

Com va dir Jean-Jacques Dordain, director general d’ESA. “Després 10 anys, cinc mesos i quatre dies que viatgem cap a la nostra destinació, girant al voltant del Sol cinc vegades i recorrent més de 6400 milions de quilòmetres, som feliços d’anunciar que finalment som aquí.”

El cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i Rosetta són a 405 milions de quilòmetres de  la Terra, a mig camí entre les òrbites de Júpiter i Mart. El cometa segueix una òrbita el·líptica de 6,5 anys que el porta més enllà de Júpiter en el seu punt més llunyà, i entre les òrbites de Mart i de la Terra en el punt més proper al Sol. Rosetta acompanyarà el cometa durant més d’un any fins que gire al voltant del Sol i retorne cap a Júpiter de nou.

Ara Rosetta és a 100 quilòmetres de la superfície del cometa. Durant les pròximes sis setmanes, en una complicada maniobra s’anirà aproximant fins a 50 quilòmetres. Mentrestant, el conjunt d’instruments de la nau espacial  farà un estudi científic detallat del cometa i explorarà la superfície per identificar un lloc de destinació pel seu mòdul d’aterratge, Philae. Finalment, Rosetta intentarà una òrbita més pròxima encara, gairebé circular de 30 quilòmetres i, depenent de l’activitat del cometa, pot arribar encara més a prop.

Ha estat, com he dit abans, un èxit de l’enginyeria europea, i amb participació espanyola rellevant. Com vaig dir en l’anterior apunt, l’Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA), amb seu a Granada, va fer l’electrònica de la càmera Osiris, la que permet veure el cometa. A més a més, com podeu veure a l’adenda al final d’aquest apunt, també hi van participar membres de l’Instituto de Técnica Aeroespacial (INTA) de Torrejón de Ardoz i de la Universidad Politécnica de Madrid.

Hi ha, per tant, molta gent implicada, pròxima i accessible  que coneix de primera mà el projecte i que ahir estaria botant d’alegria als seus instituts de recerca per l’èxit aconseguit. I potser, també, esperant debades la trucada dels periodistes que sembla que no va arribar. Perquè potser m’equivoque i, tan debò fora així, però ahir vaig mirar les notícies del migdia de diverses cadenes privades i només vaig veure la notícia de l’arribada de Rosetta sense massa comentaris ni entusiasme. De TVE, televisió pública espanyola, esperava més professionalitat periodística, i que saberen que algunes de les institucions de recerca més important de l’estat estan implicades en l’aventura. Però no va ser així. Potser no es van parar a mirar la part inferior de les imatges que Rosetta enviava: …./IAA/…/INTA/UPM/… Una llàstima que la ciència, ni a les portes de l’estudi de televisó interesse. Així estem.

Adenda: The scientific imaging system, OSIRIS, was built by a consortium led by the Max Planck Institute for Solar System Research (Germany) in collaboration with Center of Studies and Activities for Space, University of Padua (Italy), the Astrophysical Laboratory of Marseille (France), the Institute of Astrophysics of Andalusia, CSIC (Spain), the Scientific Support Office of the European Space Agency (Netherlands), the National Institute for Aerospace Technology (Spain), the Technical University of Madrid (Spain), the Department of Physics and Astronomy of Uppsala University (Sweden) and the Institute of Computer and Network Engineering of the TU Braunschweig (Germany). OSIRIS was financially supported by the national funding agencies of Germany (DLR), France (CNES), Italy (ASI), Spain, and Sweden and the ESA Technical Directorate.

Foto 1: Vista de prop centrada en una zona llisa en la “base” de la secció “cos” del cometa 67P / Churyumov-Gerasimenko. La imatge va ser presa pel sistema d’imatges científica a bord  de Rosetta (OSIRIS) el 6 d’agost de 2014. Crèdits: ESA / Rosetta / MPS per l’equip d’OSIRIS.

Foto 2: El cometa 67P / Churyumov-Gerasimenko per OSIRIS càmera d’angle estret de Rosetta el 3 d’agost de 2014, des d’una distància de 177 milles (285 quilòmetres). Crèdits: ESA/Rosetta/MPS for OSIRIS Team MPS/UPD/LAM/IAA/SSO/INTA/UPM/DASP/IDA

Acaba la setmana amb un sentiment estrany. Anit tornàvem cansats però contents després de l’èxit de la manifestació a València (imatges) per la defensa de RTVV. La culminació d’uns dies convulsos per l’anunci del president Fabra per tancar les nostres ràdio i televisió.Uns mitjans que han marginat sistemàticament la part de la societat més dinàmica, l’escola en valencià, la música, la política, la universitat. Uns mitjans que el poder, primer socialista, més endavant popular, s’ha apropiat com a eina de propaganda i manipulació.

Recorde els primers anys de la ràdio i televisió valencianes. Amb una gran il·lusió ens posàvem davant del televisor per veure una televisió feta des del País Valencià. La primera pe·lícula, Casablanca, amb dicció valenciana i veu en off inicial d’Ovidi Montllor. I la ràdio amb programes en que participava Ferran Torrent, amb una visió àcida de la societat.

Amb els xiquets menuts veiem el Tomàtic, la Nets i el Petri a TV3 però també Xoni, Poti (Carme Juan), Tiriti a A la Babalà a Canal 9. Tot dos programes els agradava i a més a més, escoltaven diferents accents de la seua llengua. I amb l’aparició espectacular d’un aleshores desconegut Xavi Castillo amb unes històries medievals.

La cosa va anar canviant, poc a poc, cap al final de l’era socialista. Els debats com Carta Blanca, a l’estil de La Vida en un xip de TV3, van ser cada vegada més sensacionalistes, com bé explica Vicent Partal al seu bloc, programa en que hi va treballar una temporada.

La rematada final, però, va vindre amb l’arribada al poder del PP, amb Eduardo Zaplana al cap. Recorde encara aquell programa infantil que ens agradava tant que de cop i volta passà a presentar l’actriu Maria Abradelo, que no sabia que era això de les vocals obertes. I com el programa, ara fet per una productora externa, costava 500 milions de pts (3 milions d’euros) quan abans en costava només 50. (300.000 euros).

Poc a poc ens allunyarem de la cadena, amb pesar, però obligats per conservar la nostra salut mental.

Ens refugiàrem en la cadena del nord, TV3, que almenys no ens maltractava i, de tant en tant, oferia notícies de la realitat valenciana.

Potser va ser injust oblidar la faena dels grans professionals de la casa valenciana. Durant aquests anys he anat coneixent, per raons de la divulgació de l’astronomia, grans persones que han dedicat esforços a fer la seua faena de manera digna. Periodistes com Reis Juan, Amàlia Garrigós o Carles Sanchis.

Amb Carles Sanchis vaig passar l’estiu del 2009 amb una col·laboració setmanal en el seu programa magazine Del Sol a la Lluna.

Per això em pregunte si no vam cometre el mateix error que férem amb la festa de les falles durant els anys 80. Pensar que no hi ha res a fer per fer-les de tots i oblidar-les completament. No ha estat fins fa poc anys que l’esquerra s’ha adonat de la importància del món faller i ha començat a assumir les Falles com a festa pròpia dels valencians, junt a altres festes menys “contaminades” com el Misteri d’Elx o les festes de Moros i Cristians.

Respecte a RTVV, segurament haguérem d’haver sigut més ferms en la defensa de les nostres ràdio i televisions públiques. Haver reivindicat la valencianitat de la cadena. Tanmateix, cal recordar que ho teníem tot en contra. Un llindar del 5% per accedir a les Corts Valencianes fet aposta per impedir l’accés dels nacionalistes, uns membres de l’oposició del consell d’Administració de RTTVV acomodats i que no feien la seua feina i una TV3, en la nostra llengua, si, però no valenciana, que va adormir la protesta de la part de la societat que exigia més televisió en valencià.

Periodistes amb la ploma més àgil que jo ja han escrit les causes i les conseqüències de la desfeta de RTVV i no cal que ho repetisca ací. Xavier Aliaga o Francesc Viadel en parlen a bastament a La Veu del País Valencià. I com aquesta proposada desballestació de la ràdio i televisió públiques és la primera part de la desballestació controlada de la Generalitat Valenciana com bé comenta Josep Albinyana a Vilaweb Ontinyent.

Ahir, uns 100.000 valencians eixirem al carrer a tot el país per lluitar per uns mitjans audiovisuals públics lliures, en valencià i de qualitat. I els volem al nostre únic servei, al servei de tots els valencians.

I com deia una pancarta a la plaça de la Mare de Déu que la gran Amàlia Garrigós ens va fer notar des de la l’entaulat on els músics valencians, fins ara, censurats, cantaven per la nostra ràdio i televisió. “Amb Songoku vàrem aprendre a lluitar.”

Lluitem, doncs.

Imatges: Diversos moments de la manifestació i de l’acte amb músics en valencià.
Més imatges al l’àlbum de facebook: #RTVVnoestanca.

Foto 1: Capçalera de RTVV.
Foto 2: Amàlia Garrigós
Foto 3: La veu de Son Goku en RTVV.
Foto 4: Final de l’acte musical.
Foto 5: Reis Juan, Amàlia Garrigós, Toni Sales i Enric Marco.

Tornem a l’Alt Palància per continuar l’exploració de les línies de defensa republicanes de la ciutat de València. I aquesta vegada anem de la mà d’Antonio M. Tenas, d’APROPAT, Asociación Valenciana para la Protección del Patrimonio de la Guerra Civil. I amb l’ajuda també de l’historiador Blas Vicente que ja ens va acompanyar el mes de juliol per conéixer la canònica linia de defensa exterior republicana de la ciutat de València, la línia XYZ, en el seu punt de Viver (Alt Palància).Fins a 34 persones en apleguem a la plaça Germán Monleón de Xèrica per conéixer les defenses d’una línia de resistència secundària a la XYZ.Mentre esperem que estiguen tots, ens conten que en aquesta mateixa plaça caigué una bomba just en el moment en que la població era evaquada a mitjan juliol del 1937. Ara 75 anys més tard, cap placa recorda els morts civils del poble. Una vergonya si ho comparem amb el que es fa a altres indrets que també han patit matances sobre la població civil com ara França. La por del franquisme encara està molt arrelada en els pobles menuts.

Segons vaig contar en juliol, la línia XYZ va resistir l’ofensiva de les tropes nacionalistes. Des de l’alt del Ragudo, on estaven les tropes de Franco, amb aviació, i amb incursions, a partir del 19 de juliol del 1938 s’atacaven les posicions defensives republicanes del voltant de Viver. Les posicions republicanes van resistir, però.

Tanmateix els franquistes aconseguiren obrir una bretxa en la línia de defensa republicana. Si passar per Viver havia estat impossible, donat que estava envoltat de turons fortament fortificats, potser envoltar-lo per l’est fora una bona solució. Aquesta zona, anomenada militarment com la Plana, és molt menys agrest i permetria avançar més fàcilment. Així que l’avanguarda nacionalista va empentar fort en la zona de Caudiel i Monte Royo

L’exercit popular va haver d’improvissar unes noves defenses a correcuita per tapar el forat en la seua línia de resistència.

Aquesta línea secundària de defensa, d’ajut a la línia principal XYZ, va haver de fer-se per salvaguardar la via de comunicació entre Xèrica i Gaibiel, veritable objectiu de la penetració rebel. És la que s’anomena línia La Muela – Aceitenebro i transcorre pel sud de la població de Xèrica i de la seua pedania Novaliches des de La Muela, en Xèrica fins a Aceitenebro, en Gaibiel.

Els 22 i 23 de juliol de 1938 l’exèrcit rebel trenca la línia XYZ en Monte Royo, just on està la corba de la línia del ferrocarril. Així que l’alt comandament de l’exèrcit popular mana construir la nova línia la matinada del 23. Aquesta s’omple de búnquers, trinxeres, nius de metralladores (màquines en l’argot militar), etc. per fer-la inexpugnable.

El sender que recorreguem té una longitud de 12 km i ens porta pels punts principals d’aquesta línia secundària. Rep el nom de “Trinxeres de la 40 Divisió“, té forma de 8 sense tancar i passa per diverses posicions fortificades per a la defensa en profunditat del sector: nius de metralladores, línies de trinxera, búnquers i parapets de pedra, abrics i refugis.

La rapidesa i improvisació d’aquestes defenses es feia ben visible en el patrimoni visitat. S’hi veien sacs terrers plens de formigó per reforçar el sostre d’un búnquer, senyals de portes, agafades d’alguna casa del poble, per fer l’encofrat dels búnquers.

La 40 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República venia d’Extremadura. Desplaçada des de Moya, les seues tres brigades, la 222, la 211 i la 87, s’encarregaren de la defensa de la línia. Encara s’hi poden veure alguna inscripció que ens ho recorda.

L’excursió ha estat molt instructiva però una mica llarga. Pràcticament amb una única parada per esmorzar, el recorregut de 12 km, per pujades i baixades, creuament de rierols, passos entre l’espessa vegetació, s’ha fet una mica dur amb les seues 5 hores de caminada. Clar, tampoc ha ajudat gens l’immensa calorada que feia que amb temperatures estiuenques ens ha deixat deshidratats. Sort de l’aigua fresca que hem pogut prendre en la Fuente del Clero i del plaer d’estar enmig d’un paisatge de pins, oliveres centenàries i amb vistes espectaculars del poble de Xèrica i de l’Alt Palància. Tot lo bo, costa, com diu el refranyer popular. Us  recomane la visita, per si la tornen a fer.

Fotos. Enric Marco.

La foto panoràmica del búnquer i de la vista de Xèrica es pot veure si es punxa sobre ella.

“Bolomor aún nos deparará muchas sorpresas y grandes descubrimientos sobre nuestros ancestros neandertales y los primeros humanos de la Valldigna y las tierras valencianas” eren les paraules amb les quals Juan Luis Arsuaga, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, codirector de les excavacions d’Atapuerca i premi Príncep d’Asturies, concloïa la seua xerrada entre els forts aplaudiments dels assistents que omplien la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna.Entre els assistents, Jordi Joan, Agustí Pascual i Sebastià Mahiques, alcaldes de Tavernes, Benifairó i Simat, i regidors del govern de Tavernes. Acabàvem d’assistir a una de les xerrades més lúcides, clares i entenedores sobre l’evolució de l’home i en especial sobre l’home de Neandertal, el primer poblador de la Valldigna i de les terres valencianes. I tot això de la mà del màxim especialista en la matèria, Juan Luis Arsuaga, que -i disculpeu-nos la comparació- si estiguérem parlant de futbol, parlaríem de Messi o de Ronaldo.

Arsuaga va iniciar la xerrada parlant de les set restes humanes exhumades a Bolomor, centrant-se sobre tot en el queixal d’una, segurament, xiqueta d’uns 5 anys i mig,  (primera troballa cronològica) i el parietal, uns ossos que ha estudiat i dels quals ens deia detalls i afirmava que el parietal formaria part amb tota seguretat d’un crani complet. ¿On són la resta d’ossos d’eixe crani? Segurament serien destruït en els treballs de mineria fets al jaciment als anys 30 del segle passat i que destruïren quasi un 70% de la part excavable.

A partir de la referència de Bolomor, Arsuaga va explicar com l’home de Neandertal, que nasqué a l’Àfrica, es va escampar per Europa i Àsia occidental, arribant a la cova del nostre terme, on va trobar refugi i aixopluc en un llarg període entre 300.000 i 100.000 anys abans de la nostra era.

El codirector d’Atapuerca, que en tot moment va estar dempeus i es recolzar en la projecció d’imatges de les restes de Bolomor, va explicar característiques biològiques i morfòlogiques de l’home de Neandertal, les quals determinarien una major corpulència i força que el de Cromanyó per a passar després a un tema que encara ocupa molts debats entre els científics: Com i perquè es va extingir l’Home de Neandertal?  Arsuaga comentava que les duríssimes condicions per a la vida durant la darrera glaciació serien determinants en la desaparició d’espècies com el macaco, l’elefant, la daina i l’hipopòtam, dels quals hi ha presència a Bolomor, i això afectaria també als humans. Tanmateix, deia, hi ha una altra teoria i sobre la qual es va mostrar a favor, que indicaria que l’home de Cromanyó, el nostre avantpassat més directe, que igualment havia nascut a Àfrica, havia arribat a Europa i seria un dur competidor en els recursos alimentaris, i ací és on va portar les de perdre el Neandertal. Així, quan dins del procés d’ocupació d’Europa l’home modern arriba a la Valldigna, el neandertal feia temps que s’havia extingit.

Un altre tema suscitat va ser si hi hagué relació entre les dues espècies d’hominids, i explicava que els estudis d’ADN vàlid obtingut de les restes dentals de neandertal confirmen que els humans actuals posseïm un poc d’ADN neandertal “una gota circulando en nuestra sangre” amb la qual cosa opinava que alguna mena de contacte va haver-hi entre ambdues. I ací va projectar algunes restes òssies humanes que podrien tindre característiques de ambdues espècies. Una imatge recreà el possible encontre entre les dues espècies a la vora del foc, uns Cromanyons guarnits d’atifells i pintats front a uns Neandertals corpulents i sense ornaments. L’encontre segurament es produiria en algun punt de l’Orient Mitjà, poc temps després d’eixir la nostra espècie d’Àfrica.

La conferència acabava amb unes pinzellades sobre aspectes de la vida de l’Home de Neandertal, cas dels possibles enterraments i sobre tot dels xiquets, i els adornaments dels cossos, que considera innat en la condició humana dels Cromanyons però que els Neandertals no coneixien.

A partir de la notícia: XXV aniversari de Bolomor: Conferència de Juan Luis Arsuaga. La Cotorra de la Vall. 27 de setembre 2013.Mireu també l’article: El hombre de Bolomor murió de frio. Levante, 28 setembre 2013.

Fotos: La Cotorrra de la Vall. Amb permís.

Abans de la construcció de l’Autovia Mudèjar que creua ràpidament la comarca, tothom havia de passar per Viver per pujar el famós port del Ragudo si volia entrar a l’Aragó. Corbes i corbes i desesperació si al teu davant se situava un camió de gran tonatge.

Actualment la carretera al Ragudo és solitària, amable, més pròpia dels amants de la natura, esportistes i descobridors de les petjades de la guerra civil. Just al cim, prop del punt geodèsic i al costat d’un immens aerogenerador, es troben les restes de diversos búnquers i llocs d’observació de les tropes sublevades.

Després de la caiguda del front d’Aragó en la primavera del 1938 i de la presa de Teruel, les tropes feixistes decideixen atacar la ciutat de València. Si els consellers alemanys li recomanaven a Franco anar cap al nord i atacar Catalunya, el dictador va decidir anar cap al sud i amb un objectiu precís: fer-se un cafè a la plaça de l’ajuntament de València el 25 de juliol.

El general Miaja (cap del Grup d’Exèrcits de la Regió Central) , però, juntament amb el coronel Matallana (cap d’Estat Major) de l’Exèrcit Popular, ja havien decidit la defensa. A partir de maig de 1938 es van construir tres línies de defensa encerclant la ciutat del Túria. La més pròxima al front i la única que va entrar en batalla va ser l’anomenada línia XYZ, que anava des de la Vall d’Uixò, seguia per la Serra d’Espadà, passant per Viver i arribava a Sant Cruz de Moya. Dues enormes i llargues serralades amb alçades de més de 1000 m. (Serra d’Espadà i el Toro) dificultarien l’avanç franquista.

La batalla es comença a forjar a mitjans de juliol. El dia 13 comença l’ofensiva franquista que trenca el front i pren la Muela de Sarrión amb 400 boques de foc. El 16 pren la població de Barracas.

Com que el camí a València passa necessàriament per Viver, el foc enemic es concentra en aquesta població. El 18 de juliol s’evacua la població civil en tren en vagons de mercaderies destapats cap a Sagunt i València. Han d’abandonar la seua llar amb el que poden portar deixant la resta i sense saber quan tornarien.

Dalt del cim del Ragudo s’instal·laren la divisió CTV italiana i l’Ejercito del Turia. Encara s’hi poden veure un búnquer i el punt d’observació. Aquests elements han aguantat el pas del temps ja que són molt resistents en estar fets de formigó.

Respecte a les forces republicanes, la divisió 54 s’instal·là en Viver, mentre que la 68 i la 70 se situaren en les muntanyes de la línia XYZ.

El nom d’aquesta línia sembla provindre del fet que si era sobrepassada per l’enemic ja no quedava res darrere, com passa amb l’abecedari. Però això no és del tot cert ja que encara quedaven darrere les línies intermèdia i immediata per protegir València, i d’elles ja n’he parlat en anteriors apunts.

Finalment l’ofensiva sobre Viver comença el dia 19. La part més dura durarà 6 dies, amb tancs, avions, bombardejos i foc d’artilleria. Les posicions resistiran i el front quedarà estabilitzat finalment durant 8 mesos, fins al final de la guerra. Es para aquí l’ofensiva de Franco i Miaja declararà que “Madrid renace en Viver”.

El punt de Viver estarà protegit per les altures que l’envolten. Damunt de la ciutat està el cim de San Roque, cap a l’est i cap a l’oest diverses colines com els cims T5, Cerro Cruz o T1 i l’alt de Morredondo. Tots aquests punts elevats havien estat molt ben fortificats amb búnquers, línies de trinxeres i refugis per a soldats per a amagar-se dels bombardejos de l’aviació.

Viver, la petita població al peu de les fortificacions republicanes, quedarà arrasat en un 90%. El fort foc d’artilleria que va convertir en un infern els punts de defensa caigué també sobre el poble.

El dia 20 va ser el dia més dur. Les Flechas Azules italianes i la divisió de Navarra atacaran els cims. El punt T1 serà pres pel matí però un contraatac republicà el recuperà per la vesprada. El cim de San Roque i Morredondo aguantaran els bombardejos. La línia principal del front se situarà en la carretera Viver-Teresa. I les tropes republicanes resistiren.

L’èxit de la defensa va permetre que la república iniciara l’ofensiva de l’Ebre el dia 25 de juliol. Part de les tropes franquistes en Viver foren desplaçades cap a l’Ebre i la línia del front quedà estabilitzada en Viver i en la línia XYZ. Això no va impedir que cada dia hi hagués un bombardeig, una escaramussa, o algun assalt però això no canvià res la situació.

La divisió 54 republicana era considerada una divisió d’artistes. Hi havia músics que instal·laren, fins i tot, un piano i feren alguns concerts. De tot això tenim coneixement a través de les memòries del gandià Gonçal Castelló, que va ser Cap d’Estat Major a Viver. (referència llibre).

Acabada la guerra, els búnquers, tant franquistes com republicans, foren dinamitats per ordre del governador civil de Castelló que volia evitar que foren punts forts dels maquis que començaren a lluitar a les muntanyes contra la Guàrdia Civil. Només els situats als punts més estratègics, al Ragudo, entre les dues línies de tren (Ojos Negros i Sagunt-Teruel) van ser reutilitzats com a punts de control de la Guàrdia Civil.

Després els drapaires s’encarregaren d’endur-se les restes de metralla, bombes, ferros del formigó. De tant i tant s’hi produïa algun episodi desgraciat com el dia en que un llaurador amb el seu matxo entropessaren amb una mina antipersona i moriren.

El poble de Viver no té edificis antics ja que fou destruïts quasi totalment. Va ser inclòs dins del Programa de Regions Devastades però els diners només arribaren per reconstruir la plaça, l’ajuntament, el grup escolar i la casa abadia. En tornar al poble cadascú va fer el que va poder.

El nostre nombrós grup ha començat la visita anant als búnquers franquistes situats al cim del Ragudo, ha conegut dos dels cinc búnquers situats a la vessant de la muntanya. Després hem continuat cap a les vies de tren (línia de Sagunt a Teruel i l’antiga minera d’Ojos Negros, ara convertida en via verda), on estratègicament es van construir dos búnquers, encara intactes ja que fins va 20 anys encara eren utilitzats per la Guàrdia Civil.

Després hem vist les defenses republicanes a Viver. Primer les trinxeres al cim de San Roque i després les defenses i nius de metralladores del cim T5, prop de Cerro Cruz.

Malgrat la calor, la visita ha estat molt profitosa. Voldria donar les gràcies a l’associació BCM.PATRIMONIOYARQUEOLOGÍA per organitzar la ruta i per la seua labor de difusió del patrimoni de la guerra civil.

Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Una vegada més vaig compartir la visita amb Lluís, el blocaire amic de +Vilaweb, autor de la Paella Mecànica i que també ha escrit un apunt de la nostra visita d’ahir. Sembla que a banda de compartir l’afició a l’astronomia també ens apassiona la nostra història.

Més informació:

Pizorra, la guerra civil en Levante

Ruejosypreguntas

Foto:

1.- Planol de la situació dels elements del front de Viver.

2.- Punt d’observació franquista al cim del Ragudo. En formigó.

3.- Defenses i nius de metralladores republicanes. Amb pedra i sacs terrers.

4.- Visitants al front de Viver.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

Diumenge 26 de maig a les 9:00 h. un grup d’interessats ens trobàrem a les torres de Serrans per seguir la visita guiada programada per APROPAT, l’Associació Valenciana per a la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil, en el 75é Aniversari de la Batalla de Llevant. Era un dia perfecte de primavera per conéixer de la mà del professor José María Azkárraga els fets principals, els edificis, el patrimoni de la València republicana, del que queda i mostrar-nos també el que no es fa per dignificar-lo i posar-lo en valor.

El començar el recorregut en la porta del Serrans no va ser casual. Aquesta antiga porta de la ciutat va ser protegida amb la declaració de monument artístic nacional de la II República el juliol de 1931. Més endavant va ser un dels depòsits, junt al Col·legi del Patriarca,  de les obres artístiques evacuades del Museu del Prado quan Madrid patia bombardejos constants. Josep Renau, cartellista valencià, era aleshores director de Belles Arts del govern de la República. Els murs de més d’un metre de gruix del monument donaven suficient protecció als quadres i tapiços contra bombes de 100 kg.

Però on la República i la societat valenciana treballaren plegades va ser en la construcció de decenes de refugis antiaeris escampats per tota la ciutat. Un refugi típic constava d’una cambra subterrània amb una capacitat de 350 persones, dues entrades/eixides en L per evitar la metralla i un sostre elevat d’uns 3 metres de gruix fet de capes de formigó i arena de platja. Aquest sistema aguantava les bombes usuals de 100 kg que llençaven els avions. Es calcula que la totalitat dels refugis tenien una capacitat per a 35.000 persones. València arribà a tindre 43 refugis antiaeris construïts i 115 subterranis habilitats.

Encara que hi hagué algunes incursions nazis sobre el cel de València, la majoria dels avions atacants pertanyien a l’Aviació Legionària italiana.  Els seus avions tipus Savoia venien des de Mallorca en grups de 6 o 7 per atemorir una població civil allunyada del front de guerra.

El carrer Serrans, prop de les torres, presenta un d’aquests refugis, amb el cartell identificatiu amb tipografia especial d’autor desconegut. Fins fa poc l’ocupava una falla. Ara mateix, però, es troba en un estat lamentable i sense identificació.

El jardí del Palau de la Generalitat també acollia un refugi. Va ser curiós com durant la república la ciutat canvià el nomenclator eliminant el noms de reis i nobles i posant noms més proletaris. El carrer Cavallers que recorda els caballers nobles valencians del segle XV passà a dir-se carrer Metalúrgics.

Els anys 30 també són el moment de la innovació en l’arquitectura. S’abandonaren els antics materials i s’optà pel formigó i el ferro eliminant l’obligació que les façanes foren mur de càrrega. Les façanes s’alliberaren llavors de murs compactes i gruixuts i es van poder posar finestres en els cantons, per exemple. Arquitectes com Luis Albert construirien edificis racionalistes que encara perduren en tota la ciutat, al carrer Navellos, a l’avinguda de l’Oest, etc…

Arribats a les actuals Corts valencianes, edifici de la família Borja, el nostre guia ens va fer saber que durant l’any que la ciutat fou capital de la II República (1936-1937) aquest palau va ser la seu del Govern de l’estat. Des d’una finestra el president Largo Caballero va fer un discurs del quals se’n tenen fotografies.

Ja a la vora del riu observàrem a l’altra banda del pont de la Trinitat el Monestir de la Trinitat on Isabel de Villena redactà Vida Christi, però que el 1937 fou la Caserna de les Brigades Internacionals. Així mateix, ben a prop, l’actual Museu d’Art Sant Pius V, fou hospital de sang, és a dir, l’hospital dels ferits del guerra, sobretot provinents del front de Terol.

El Govern Civil, en el Palau del Temple, fou el punt  final de la manifestació de proclamació de la república aquell 14 d’abril del 1931.

Per carrers estrets arribàrem al carrer Espasa on s’hi troba un altre refugi semblant al del carrer Serrans. Aquest, però, està en molt pitjor estat que el primer. Ple de pintades i amb part dels elements enderrocats, només conserva alguna lletra del cartell de refugi.

I per camins estrets arribàrem a la plaça Tetuan, anomenada aleshores la Plaça Roja. Allí un bar presenta un cartell intacte de REFUGIO en direcció vertical indicant la proximitat del refugi anterior.

A l’actual Capitania General s’hi trobava la seu de la presidència de la República, mentre que en el Palau de Cerveró, just en front, tenia la seu el Partit Comunista.

És en aquest plaça on tingué lloc un dur enfrontament entre les forces anarquistes de la CNT i els militants comunistes. El resultat va ser sagnant amb més de 100 morts. Una constant de l’època de guerra en la zona republicana, l’enfrontament constant entre les forces de l’esquerra.

Més endavant passàrem per davant de la seu de l’obra cultural Bancaixa. En aquella època era el Ministeri de Propaganda que coordinava la cartelleria de la república.

En el carrer de la Pau, zona burgesa per excel·lència, es quedaren molts pisos buits quan fugiren els seus propietaris de classes poderoses, cosa que fou aprofitada per multitud d’organitzacions populars per instal·lar-s’hi. Allí al número 42 s’hi trobava la Casa de la Cultura, lloc d’encontre dels intel·lectuals de casa i de fora. Actualment és un hotel de luxe (Vincci Hotel) però conserva en la façana la única placa d’homenatge a fets de la república de la ciutat instal·lada per Ricard Pérez Casado, alcalde socialista de València en la dècada dels 80. Per ací passaren Robert Capa, Heminway, etc…

Un poc més endavant, en el cantó amb el carrer Comèdies, on ara podem trobar una botiga de roba, existia l’Ideal Room, café de tertulies molt apreciat per aquells intel·lectuals.

La Universitat de València, situada al carrer la Nau, va ser lloc de discursos celebres. Com aquell del president Azaña el 18 de juliol de 1937 al paranimf demanant concordia als fronts en lluita o el discurs de defensa de la república del rector Joan Baptista Peset que fou motiu determinant per al seu afusellament l’any 1941 acabada la guerra.

Davant de la Universitat de València trobem el Col·legi del Patriarca que també serví per a magatzem de les obres artístiques del Prado. S’aprofità l’estada de les obres mestres per organitzar exposicions per la ciutat per donar a conéixer-les. En una època en que els viatges eren escasos, aquestes obres no s’havien vist mai així que l’èxit fou enorme.

La plaça de davant de la Universitat, l’actual Plaça del Col·legi del Patriarca, era ben diferent en aquella època. Un enorme edifici, ara enderrocat, ocupava el centre de la plaça i un refugi del mateix tipus que els anteriors n’ocupava un altre tros.

Arribat a l’actual plaça de l’Ajuntament, abans del País Valencià, més abans encara del Caudillo, era anomenada d’Emilio Castelar. Però aquesta era només la part de la plaça situada davant mateix de l’ajuntament ja que la part del nord rebia el nom d’Avinguda Blasco Ibáñez.

La guerra avançava i els primers mesos del 1937 els bombardejos ja arribaven al centre de la ciutat. L’ajuntament va rebre l’impacte d’un obús que li destrossà l’escalinata. Encara ara si es puja per aquesta escala noble de la casa de la vila, es poden veure els pedaços posats per arreglar els esglaons. Però els impactes de la metralla sobre la façana principal situats a nivel de terra encara es poden veure perfectament.

Arribat al carrer Xàtiva observarem de lluny la Plaça de Bous que durant la guerra va ser usada com a camp d’entrenament militar amb fusells de fusta però que després esdevingué camp de concentració per als soldats republicans que tornaven del front. Allí estigueren fins a 5.000 soldats quasi sense menjar.

La ruta acabà amb la visita obligada al refugi de professors i escolars de l’IES Lluís Vives, (ací també). Aquest gran refugi, amb quatre corredors amb volta, tenia una capacitat de fins a 1000 persones. Es troba en molt bon estat i de tant en tant s’hi fan actes culturals.

El patrimoni de la Guerra Civil al País Valencià és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que els edificis relacionats amb la València republicana es posen en valor, que la gent els conega i que els visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a València ara fa 75 anys.

Per saber-ne més:

Guía Urbana. Valencia 1931-1939, (2a ed.) La ciudad en la II República. Lucila Aragó, José M. Azkárraga, Juan Salazar.

Hallado intacto un amplio refugio de la Guerra Civil en el centro de Valencia. Coordinadora victimas del franquismo.

València en la república

Ruta republicana (document en pdf)

Foto:

1.- Manuel Azaña, eixint de la Universitat de València. 18 juliol 1937. La Vanguardia, 21 de juliol 1937.
2.- Refugi al carrer Serrans. Enric Marco.
3.- Claustre de la Universitat de València. Compareu amb la foto 1.
4.- Impactes de la metralla de les bombes sobre l’ajuntament de València.
5.- Galeries del refugi del l’IES Lluís Vives de València.

A principis de la primavera de 1938, per la desfeta del front de Terol, amb l’arribada de les tropes de Franco a Vinaròs, la república quedava partida en dos. Després d’un període de dubte, les tropes revoltades optaren per atacar València, orientant les seues divisions cap a Sagunt. L’operació, comandada pel general Dávila, va durar quatre mesos fins al 24 de juliol i va ser un fracàs. L’ofensiva franquista es trobà amb la forta resistència de la línia de defensa XYZ que anava de des de Nules i Almenara en la costa, passant per la Vall d’Uixò arribava fins a la Serra de Javalambre en Santa Cruz de Moya, ja en Conca.

Centenars de milers de soldats republicans i nacionalistes s’enfrontaren amb nombroses baixes i s’aconseguí aturar l’ofensiva feixista i perllongar l’existència de la República un any més.

La Línia Intermèdia o del Palància era la segona línia de defensa que aturà les tropes franquistes en els pocs casos en que es trencà la línia XYZ. Una llarga línia de trinxeres, nius de metralladores i uns quants aeròdroms mantingueren a ratlla els sublevats.

El 24 de juliol començà l’ofensiva de l’exèrcit popular de la República amb la travessa del riu Ebre. Per aquest motiu l’exèrcit revoltat es va replegar cap al nord i va haver d’abandonar la idea d’assolir la vall del riu Túria per entrar a València. El front de guerra quedaria estabilitzat fins al final de la guerra en aquest indret.

Així, des de finals de juliol del 1938 fins a març de 1939 els combatents d’ambdós costats només es llançaven bombes de tant en tant o es produïa alguna escaramussa. Els últims mesos, vist que el final de la guerra ja estava clar, els soldats de la república anaren abandonant els seus llocs per tornar a casa seguit dels oficials que buscaven un vaixell als ports de València o Alacant per exiliar-se.

La memòria històrica és viva en aquest indret del país. Conten casos de no fa massa anys de coves amb cadàvers i bombes sense explotar. Tanmateix no hi ha material de guerra en aquesta Línia Intermèdia ja que es lluità poc o bé el material es reciclà.

Els incendis devastadors del passat mes de juliol han deixat a la vista trinxeres desconegudes fins ara i sense explorar.

A les 9 del matí del diumenge, de la mà de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil ens trobarem en la plaça d’Andilla per començar la visita. Des de la pedania pròxima de La Pobleta ens organitzàrem sota la guia de Paco Teruel per comencem a pujar la muntanya per acostar-nos a les trinxeres seguint un barranc.

Paco Teruel és un jove historiador d’Alcublas especialista en la Guerra Civil que s’ha dedicat a estudiar documentalment la Línia Intermèdia i a explorar les muntanyes de la seua comarca per trobar els elements del patrimoni històric de la guerra. Ens contà com en la primavera-estiu del 1938 el front de guerra s’aproximà des de les serres de Javalambre i el Toro però els combats es paralitzaren en la cota de la Salada, a les portes d’Andilla. En aquesta cota així com en la Peña Juliana o en el Barranco del Resinero es lliuraren combats molt durs amb moltes pèrdues humanes. Les trinxeres que ens mostrà no estan tan ben conservades com les de la Vallesa però són més llargues i estan escampades per totes les muntanyes del voltant. Davant nostre, per exemple, veiérem com en una elevació pròxima es mostrava la cicatriu d’una trinxera que recorria tota la vessant.

Actualment les trinxeres estan reblides de terra quasi en la seua totalitat.  En elles en les feines de repoblació dels anys 70 s’hi plantaren pins que actualment ja fan un bon gruix. De tant en tant es pot veure llocs de tirador on se situaria un soldat amb un fusell o una metralladora o refugis excavats en la pedra. El cement armat ací no és utilitzat. Es feia servir més bé pedres o sacs terrers per protegir-se de les bales de l’enemic.

Seguidament ens portà a un refugi d’oficials excavat en la muntanya, amb habitacions individuals i fins i tot cuina amb fumeral. Tot ben depriment, la veritat, però la guerra no donava per a més.

Per a acabar la visita anàrem a la població d’Alcublas per visitar les restes de l’aerodrom republicà de “El Llano de la Balsilla”. D’ell només queda el refugi restaurat per guardar el material de guerra, la gasolina o el personal en el moment dels bombardejos.

Hi havia dues pistes situades en forma de creu. La principal d’uns 800 m discorria per l’actual carretera CV245 que uneix Alcublas amb Sogorb mentre que l’altra estava situada en direcció perpendicular. El seu perfil no estava massa delimitat dels camps adjacents i per això era difícil distingir-lo des de l’aire.

L’aeroport albergaba sobretot avions de caça com el famós Polikàrpov I-16 o Mosca. Es dedicaven a escortar els bombarders que estaven en l’aerodrom pròxim de Villar del Arzobispo. Per aquesta base aèria d’Alcublas passà el famós aviador Rómulo Negrín, fill del president de la República.

Mentre Paco Teruel ens contava això des de dalt d’una entrada de ventilació del refugi de l’aeròdrom de la Balsilla, un avió monomotor sobrevolà l’indret recordant-nos el passat aeri de la zona.  Aquest mateix historiador ha escrit el llibre Estelas en el cielo on es conta detalladament les circunstàncies històriques que tingué l’aeròdrom de la Balsilla.

Si tot el matí ens havia amenaçat els núvols negres, les gotes d’aigua feren finalment acte de presència al final de l’explicació.

Cal destacar que en aquest descobriment de les defenses republicanes vaig conéixer Lluís, autor de la Paella Mecànica, també actiu membre de +Vilaweb. Resulta que ens llegim mutuament i que compartim aficions. Això de passar del 2.0 al 1.0 és ben interessant.

Per la vesprada passejarem pels boscos cremats de carrasques. Tot un patiment per a la vista. Però una visió acurada dels arbres ens alegrà la vesprada. Ja comencen a rebrotar des dels seus peus un any després de l’incendi.

El patrimoni de la Guerra Civil és ben interessant però no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

Per saber-ne més:

Una passejada dominical per les trinxeres republicanes què van defensar la ciutat de València els anys 1938-1939. La Paella Mecànica, +Vilaweb.

Fotos: Andilla, trinxeres en Andilla i refugi antiaeri a Alcublas. Enric Marco.

El bloc Pols d’estels va nàixer en un ja llunyà abril de 2005. Em vaig afegir al projecte perquè ja feia molts anys que et seguia, com es pot veure en la meua participació l’any 1999 en aquelles simpàtiques Festes d’Internet.

Endavant Vilaweb. I records a Vicent i Assumpció.

Ahir la plaça de la Mare de Déu de València estava plena de gom a gom. El dia 3 de cada mes des d’aquell 3 de juliol de 2006 els familiars i amics de l’Associació de Víctimes de l’accident del metro de València s’apleguen a les portes de la Catedral per exigir justícia i reclamar responsabilitats.

Fan anys que s’hi troben allà denunciant l’apagada informativa que quasi ha aconseguit realitzar el govern valencià sobre la seua nefasta gestió de la xarxa de ferrocarrils valencians. Tanmateix l’assistència als actes mensuals era reduïda fins ara.

El programa Olvidados del magnífic programa Salvados de Jordi Évole ha tret la bena dels ulls dels valencians meninfots i ha aconseguit omplir la plaça. Ahir uns 5000 ciutadans han cridat demanant dimissions i responsables.

Els membres de l’Associació llegiren un manifest per instar la Generalitat a reobrir la comissió d’investigació i que, ja d’una, se sàpia la veritat de perquè va descarrilar el metro i va causar l’accident més greu de l’Estat i el tercer d’Europa amb un balanç total amb 43 morts i 47 ferits. La presidenta de l’AVM3J, Beatriz Garrote, emocionada, va acabar demanant: “amor, respecte i dignitat“.

Els reunits llançaren proclames com “Juan Cotino, dimissió“; “justícia, justícia” o fins i tot es preguntàvem “on està Canal 9” que no va aparéixer enlloc. L’emissió del programa “Salvados” de La 6 ha obert un nou camí per a les famílies damnificades. “El missatge del programa era clar i la societat s’ha indignat en vore com un fet tan greu, com va ser l’accident, i on moriren 43 valencians i altres 47 en resultaren ferits, s’haja volgut tapar. Ha quedat clar que el Consell va mentir a l’opinió pública” va dir la presidenta.El pròxim 3 de juliol es compliran set anys d’aquella catàstrofe. Set anys de mentides, manipulacions… però sense cap responsable. Fins a quan? Podeu llegir el que vaig escriure en aquest bloc dos dies després de l’accident. Llegir-ho ara, quasi 7 anys després, encara m’esborrona i m’emociona. I això que no sabíem encara res del que s’amagava darrera de la cortina de fum del Consell.

Fotos: Plaça de la Mare de Déu de València ahir a les 19:00. Punxeu en la panoràmica per veure-la més gran. De la Cotorra de Vall.

A principis de l’any 1938 la República Espanyola queda dividida en dos. L’exèrcit franquista ha arribat a Vinaròs i Catalunya ha quedat separada del País Valencià, Múrcia i Madrid. Entre els generals revoltats hi ha dubtes. Cal atacar cap al nord o cap al sud? Al final s’imposa el criteri de Franco que vol fer-se un café a la plaça de l’ajuntament de València el dia de Sant Jaume.

La República reacciona, però. Font al derrotista Indalecio Prieto, ministre de la guerra, s’imposa el president Juan Negrín que decideix fortificar la ciutat de València. En consequència els estrategues militars, entre els quals es trobava el general José Miaja, dissenyen tres anells defensius per a la defensa esglonada de la capital valenciana. La línia XYZ, que va des de Nules, passa per la Serra d’Espadà, i arriba fins a Santa Cruz de Moya en Conca és la primera i més acostada al front. Existeix una altra línia intermèdia i finalment, a uns 10 km de València, es construeix la línia “Inmediata” o línia Puig-Carasols que és l’última defensa de la capital.

Aquestes línies de defensa estaven constituïdes per una xarxa de trinxeres i bunquers excavats per aprofitat el terreny difícil de les muntanyes i turons que envolten València pel nord i pel nord-est.

La línia XYZ va detindre l’avanç de l’exèrcit rebel més d’un mes al voltant de Mora de Rubielos durant juliol de 1938. 120.000 soldats de l’exèrcit rebel s’enfrontaven a 150.000 soldats republicans. La resistència fou ferotge i uns 20.000 nacionals moriren front a 5000 republicans. Però el 24 de juliol l’exèrcit republicà travessà el riu Ebre començant la batalla de l’Ebre. Per tant, l’exercit rebel hagué d’abandonar el front valencià per tractar de contindre els republicans pel nord.

Commemorant el 75 anys de la Batalla de Llevant, l’Associació Valenciana per a la protecció del patrimoni de la Guerra Civil (Apropa’t) organitza durant aquestes pròximes setmanes una sèrie d’activitats per mostrar al públic interessat les línies de defensa de la ciutat i el patrimoni oblidat de la República.

Avui hem visitat part de la línia “Inmediata” o línia Puig-Carasols, concreta- ment els búnquers i trinxeres de la Vallesa situats a l’Eliana, dins del Parc Natural del Túria.

Aquesta última línia de defensa de València va ser contruïda entre juny del 1938 fins al final de la guerra. El personal que la va fer anava des de voluntaris dels sindicats UGT i CNT, fins a presos polítics o presos comuns. Cada centre de resistència disposava de diversos búnquers i trinxeres comunicats entre si. Aquests centres de la línia es protegien entre ells pel foc creuat de les anomenades màquines o metralladores.

Pep Durban, especialista d’aquest patrimoni, ens ha fet el recorregut per una part d’aquesta línia de defensa. Impressiona veure els búnquers, la posició que ocupaven els nius de metralladora, les troneres per on es disparava i el disseny acurat de les estances per evitar els efectes de la metralla, dels bombardejos o fins i tot del gas mostassa. De la presència dels constructors hem vist graffitis datats l’any 1938.

Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.

La Pasqua de Resurrecció se celebra el diumenge següent a aquesta primera Lluna plena primaveral. «La data de l’equinocci pot variar entre el 20 i el 21 de març, depenent del moviment del Sol en la eclíptica», explica Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. «L’Església realment no usa mesures astronòmiques per a determinar quan cau la Lluna plena, sinó unes taules especials d’una Lluna eclesiàstica que es manté, més o menys, al mateix ritme que la real, l’astronòmica», afegeix.

En resum, segons Marco, les regles eclesiàstiques per a determinar el dia de Pasqua són les següents:

1.- Cau el primer diumenge després de la primera lluna plena eclesiàstica que ocorre en o després de l’equinocci de primavera.
2.- Aquesta lluna plena eclesiàstica ocorre el catorzè dia després d’una lluna nova eclesiàstica tabulada.
3.- L’equinocci de primavera es fixa el dia 21 de març.
4.- Si el dia de Pasqua coincideix amb el dia de la Pasqua jueva es tria el diumenge següent.

Amb aquesta elecció el diumenge de Pasqua caurà entre el 22 de març i el 25 d’abril, ambdós inclusivament.

Aquestes petites diferències entre el criteri astronòmic i el religiós poden fer que la Lluna astronòmica no coincidesca amb l’eclesiàstica. Un cas en el qual la diferència entre les dues definicions es va fer notar va ocórrer en 1962. Aquest any, el moment de l’equinocci de primavera va ocórrer a les 2.30 TU (Temps Universal) del dia 21 de març. A les 7.55 TU es va produir la lluna plena astronòmica. Per això, segons la definició astronòmica, hauria d’haver estat Pasqua el diumenge següent, el 25 de març. No obstant això, la lluna plena eclesiàstica, que es calcula a partir de taules, es «va produir» el dia 20 de març, amb el que va caure abans de l’equinocci de primavera fix del 21 de març. Va caldre esperar per tant a la següent lluna plena eclesiàstica (el dimecres 18 d’abril) per a poder determinar el diumenge de Pasqua, que va caure aquest any molt tard, el diumenge 22 d’abril.

Al principi, una festa jueva

Aquests càlculs no s’han utilitzat sempre. Com els primers cristians provenien de la tradició jueva, en un començament la Pasqua cristiana se celebrava al mateix temps que la jueva, independentment del dia de la setmana. No obstant això, en el primer concili de Nicea, en l’any 325, es va fixar un criteri per a determinar el dia de Pasqua, independentment de les tradicions jueves. «El mateix emperador Constantí va presidir i va dirigir aquestes discussions. Després, amb la reforma del calendari gregorià en 1582, es van fer alguns petits canvis», conta Marco.

El càlcul de la data de la Pasqua és un poc complex. S’han creat nombrosos algorismes per a determinar-lo. El més conegut es deu al gran matemàtic alemany Carl Friedrich Gauss.

De la posició en el calendari de la data del Diumenge de Pasqua depenen, com a mínim, altres deu festes cristianes. Algunes d’elles són:

-Dimecres de cendra: (final del Carnaval) 46 dies abans de Pasqua.
-Diumenge de Rams: 7 dies abans de Pasqua.
-Dijous Sant: 3 dies abans de Pasqua.
-Divendres Sant: 2 dies abans de Pasqua.
-Dissabte Sant: 1 dia abans de Pasqua.
-Dilluns de Pasqua (a Catalunya, València, Balears, País Basc, Navarra…): 1 dia després de Pasqua.
-Sant Vicent Ferrer (a València): Dilluns, 8 dies després de Pasqua.
-Ascensió: 39 dies després de Pasqua.
-Pentecosta: 49 dies després de Pasqua.
-Corpus Christi: 60 dies després de Pasqua.

El embrollo de las fechas de la Semana Santa, ABC, 25 març 2013

Foto: Processó de Divendres Sant a Tavernes de la Valldigna, 29 de març 2013