Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Personal

Pere Horts, in memoriam

0

El nostre amic, defensor de la nit, company de tantes batalles contra el tsunami lumínic que ens inunda, ens ha deixat.

Fundador de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica i, actualment membre de la Junta directiva, era un referent a nivell estatal en la lluita contra la contaminació lumínica. Era també cofundador i president de la Societat Astronòmica de Figueres.

Essent de formació filòsof i treballant com a catedràtic de filosofia en l’institut Ramon Muntaner de Figueres, l’Alt Empordà, estimava els clàssics, Plató, Spinoza i Nietzsche, però també aprengué a estimar el cel nocturn.

L’any 1992, després de la fundació de la Societat Astronòmica de Figueres, i cercant un indret per observar se n’adonaren que no hi havia cap indret realment fosc a la nit. La comarca estava ben afectada per la llum de les poblacions i es veia clarament que això era un problema que creixeria sense aturador, si no hi havia un activisme actiu de conscienciació. Així és com va nàixer el 1997 Cel Fosc a Catalunya, com un col·lectiu virtual que, amb una web i una llista de correu, difonia informació sobre la contaminació lumínica i les causes i conseqüències d’aquesta, amb la finalitat de conscienciar i aconseguir normatives que regulessin aquest problema.

Des de llavors, l’activisme de Pere en la lluita per salvar la nit va començar a donar fruits: aconseguir que Figueres aprovés la primera ordenança amb el primer pla de control de contaminació lumínica de l’estat; la Llei Catalana contra la contaminació lumínica el 2001; expandir l’activisme ambiental en convertir Cel Fosc en associació estatal el 2005 i, actualment amb tots els membres individuals i associacions adherides, promoure les lleis de Balears, Navarra, Cantabria, Castella i Lleó, Andalusia i, la valenciana encara en tramitació.

Caldria destacar un fet innegable i ben important: Cel Fosc, també incorpora científics que ara mateix són al capdavant del rànquing mundial de la investigació sobre contaminació lumínica i que formen part de la Red Española de Estudios de la Contaminación Lumínica.

Pere Horts assessorà i col·laborà en la construcció de l’Observatori d’Albanyà i aconseguí que fora designat Dark Sky Park, concedit per la International Dark-Sky Association. Un observatori que és un referent i que gaudeix d’un cel nocturn de qualitat.

Jubilat de l’ensenyament, no havia deixat mai l’activisme actiu assessorant entitats i ajuntaments perquè s’utilitzès un enllumenat responsable, però també denunciant, si calia, les pràctiques il·legals segons la normativa.

Amic, company de lluites compartides, conseller del que es podia i calia fer en cada moment, ens has posat el llistó ben alt. Continuarem per salvar la nit seguint el teu mestratge.

Ell ja descansa. A tots nosaltres ens queda la tristesa de la pèrdua. Però també l’estimul del seu record, realment exemplar.

Enric Marco, president de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica.

Documents:

In memoriam, en català

In memoriam, en castellà

Notícies al diari:

Mor el figuerenc Pere Horts, astrònom i professor de filosofia, El PuntAvui, 20 gener 2024
Mor Pere Horts, president de la Societat Astronòmica de Figueres, Empordà Info, 20 gener 2024
Pere Horts: “La llum pot ser tan contaminant i perniciosa com la contaminació química”. Entrevista, ViladeRoses, 18 maig 2023.
Ha mort Pere Horts Font, Diari de Figueres, 20 gener 2024
“La contaminació lumínica és nociva per a la salut de les persones”, El PuntAvui, 7 maig 2019

Fronteres

0

Títol: Fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa
Autor: Vicent Partal
Editorial: COMANEGRA, S.L. EDITORIAL
Any d’edició: 2022
Matèria: Ciència política
ISBN: 978-84-18857-48-5
Pàgines:256
Enquadernació: Rústica
Col·lecció: ESPORES

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna

0

«Ens agradava tant viure
que mereixíem ser immortals
I ploràvem com infants.

Però les nostres llàgrimes
no eren de dolor ni de tristor,
eren de joia i boja felicitat… »

Desficis, Sico Fons, 2018.

Adeu a Sico Fons, la veu de la Valldigna, Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

Sico Fons presenta Humors agres a la Casa de la Cultura de Tavernes, 2012.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Per Vallibona i la vall del Cérvol

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Tornem d’un viatge curt però intens a Vallibona (els Ports), situat al sud del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat, convidats pel Parc, per fer l’activitat anual de defensa de la nit que inclou una xarrada i una observació astronòmica.

Venint per la N-232 i passat el millorat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 17 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural. En arribar al cim de la serra, a 1176 m, arribarem al Pla de Santa Àgueda on s’hi ha construït l’ermita de Santa Àgueda, d’estil romànic de la reconquesta enclavada en un tossal de fortes ressonàncies esotèriques. A partir d’aquest moment la carretera comença a davallar fent ziga-zaga fins arribar finalment a Vallibona.

El poble, situat a 674 m i amb només 61 habitants (2022), s’assenta sobre la vessant esquerra d’una muntanya de la serra de la Creu al nord damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels mil·lennis. La serra del Turmell tanca la vall pel sud. El cim del Turmell (1276 m) domina el paisatge cap al sud-est.

La vila presenta un urbanisme adaptat al territori agrest i difícil de la serra, amb carrers estrets, empinats i esglaonats. El carrer que mena a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu mostra encara un gran arc ogival, mostra del seu caràcter antic. Sembla que fins al segle XIII fou un lloc de la població musulmana, a tocar amb la població de Morella, conquerida pel rei Jaume I  el 1233. El seu primer senyor feudal va ser un dels seus nobles més actius, en Blasco I d’Alagón que li concedí carta de poblament en 1271. Lligada a Morella durant tota l’edat mitjana i moderna fins que se’n separà el 1960, Vallibona ha estat sempre una població agrícola i ramadera encara que antigament es dedicava a la fabricació de carbó vegetal amb les famoses carboneres, tenia fàbriques de sabó, molins de farina i telers.

El poble de Vallibona és conegut també per la peregrinació que realitza cada set anys al poble del Matarranya Pena-roja de Tastavins, l’anomenada Rogativa de Vallibona a Pena-roja.

Conta la llegenda que al segle XIV una pesta va deixar Vallibona sense jovenetes. Mossén Pinyol va proposar als set xics,  que amb uns pocs vells eren els únics “supervivents”, que emprengueren el camí de la Tinença de Benifassà a la recerca de parella amb la qual repoblar Vallibona. El mateix panorama desolador van trobar a Castell de Cabres i Coratxà fins arribar exhausts a l’ermita de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja, on els va donar recer el seu ermità. En donar a conèixer les seues pretensions i després de resar a la Mare de Déu, Mossén Brunyisc de Pena-Roja els va posar en contacte amb una anciana acomodada, la tia Petronila, a qui la pesta li havia deixat al seu càrrec set jovenetes òrfenes.  Poc temps després, els set xicots de Vallibona es casaren amb les set nétes i van prometre acudir en peregrinació a Pena-Roja cada set anys. (J.Emili Fonollosa)

L’església de l’Assumpció de Vallibona mereix una visita. L’actual església fou iniciada a poc de conquerit el poble. A finals del segle XIII o començaments del XIV el temple estava format per cinc trams amb quatre arcs de diafragma de pedra, de traçat apuntat i 11,40 metres de llum que suportaven una sostrada de fusta a dos vessants, profusament decorada, amb una porta d’accés al costat de l’Epístola protegida per un porxo. Més tard, potser durant els segles XV o XVI, les actuacions més importants se situen als peus del temple: s’allarga la nau, s’obri una porta i es construeix el campanar sobre una torre preexistent de defensa, amb fortes influències del mudèjar aragonès.

En una nau lateral encara s’hi poden veure part de les bigues de fusta de l’artesanat original, profusament decorat. Quan hi entrarem, una mica abans de les 12 h del dia de la Mare de Déu, la gent del poble es preparava per a la festa major. Les xiquetes vestien amb el tratge tradicional amb banda de senyera inclosa. La missa major estava a punt de començar.

Deixàrem el poble en direcció a Rossell, seguint la vall del riu Cérvol. A poc més d’un quilòmetre ens aturem en un mirador del poble on s’hi ha instal·lat una rèplica en resina plàstica del dinosaure Vallibonavenatrix cani. Aquestes terres de muntanya són també àrea d’interés paleontològic.

Continuàrem el camí cap a l’est. Una carretera estreta però molt cuidada ens menà entre boscos atapeïts de diverses espècies. Les muntanyes ens ofereixen un espectacle de roures, teixos i pi roig ben conservat. A uns 12 km voliem aturar-nos a l’ermita de Sant Domènec però no acabarem per trobar el camí. Llàstima ja que és un lloc interessant. El santuari de Sant Doménec de Vallibona fou fundat el 1237 amb l’estil romànic de conquesta. El temple està dedicat a sant Domènec de Guzmán, patró de Vallibona. Cada any, des de en fa 200, s’hi fa una romeria des del poble. Hom considera que Sant Domènec de Vallibona fou el primer lloc del món dedicat a aquest sant cristià després de la seua canonització. El temple original del segle XIII ha desaparegut, però. El temple actual va ser reformat al segle XVIII i ha estat restaurat recentment.

En l’entorn de Vallibona hi ha, per tant, dos ermites, les ja citades de Sant Àgueda i Sant Domènec. Existeix també l’ermita de Sant Cristòfol en el terme de Castell de Cabres, que visitàrem fa uns anys. Sembla que una llegenda local les relaciona:

Santa Àgueda tingué dos germans, Cristòfol i Domènec. Un mal dia es barallarem i separaren. La germana els va castigar a romandre separats i lluny un de l’altre per a que mai tornaren a renyir. No obstant això, per vigilar que es complira el càstig, ella els observaria des de la seua ermita, damunt dels planells que porten el seu nom. Cristòfol i Domènec arribaren a ser sants al igual que Àgueda i en els llocs dels aïllaments foren alçades sendes ermites que encara es conserven.

Finalment, seguint el camí, la vall s’eixampla i al fons ja endevinem la plana. En un revolt ja ens apareix, encimbellat en un turó, la població de Rossell.

Bibliografia: El Maestrazgo, l’Alcalaten, Benifassar y otras comarcas. Rutas de montaña y costumbres. Ricardo Muñoz Badia.

Fotos: Rosa Magraner i Enric Marco.

De Fanzara a Llucena

0
Publicat el 18 d'abril de 2023

Aquests dies de la segona Pasqua hem visitat uns indrets encara desconeguts per nosaltres però que teníem gran interés per conéixer: Fanzara, a la comarca de l’Alt Millars, per admirar les seues intervencions d’art urbà, Argeleta i les restes del castell del penúltim rei musulmà de València i Llucena com a entrada a la comarca de l’Alcalatén. Tot en un entorn muntanyenc, amb barrancs inaccessibles i boscos de pins infinits. Per fer la ruta seguim el llibre clàssic Rutes valencianes de J. Soler Carnicer, una joia que descriu, de manera detallada, quines meravelles culturals i naturals ens trobarem en el camí.

Després d’un viatge d’una hora i mitja des de la Safor, arribem a Fanzara després de travessar un llarg pont sobre el riu Millars. El poble se situa a la vora del riu. La població és coneguda per ser una referència de l’art urbà o street art al País Valencià, ja que a les façanes del poble hi ha 44 intervencions d’art urbà realitzades per 20 artistes, en el que s’ha anomenat Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Intervencions que van augmentant cada any.  Obres que tenen tots els estils, temes i grandàries possibles. Des d’abstractes a realistes, d’ocupar tota una paret d’un edifici de diverses plantes a fer un petit dibuix al costat d’una finestra. Durant els dies dedicades a l’obra, el poble acull els artistes a casa. És un goig veure com la gent del poble es troba orgullosa de les obres exposades que son sempre respectades i com accepta de bon grat l’allau de visitants que omple el poble, sobretot els caps de setmana. Després de passejar-nos pel poble, descobrint ací i allà art de carrer, dinem al bar de Abajo i en acabar, marxem riu amunt, per endinsar-nos en el bosc infinit.

Una vegada eixim del poble passem prop de l’embassament de Fanzara. Deixem el riu Millars i a partir d’aleshores remuntem el riu Argeleta, més amunt anomenat també de Villahermosa. Passem pel poble de Vallat, mentre que més amunt, a l’esquerra la gegantina mola de la Penya Saganta, on el Millars fa un ample meandre, ens observa. Finalment la vall s’eixampla i a la vora del riu Villahermosa apareix el magnífic poble d’Argeleta. Allí es trobem les restes del palau-castell del penúltim rei musulmà de la taifa de València, Zayd Abu Zayd. Només en queden dues torres, una rectangular i una altre cilíndrica en l’actual plaça de l’església. Després de la conquesta jaumina va retirar-se a Argeleta, es va convertir al cristianisme i, a poc a poc, va viure com un senyor feudal més.

Torre i església d’Argeleta.

En deixar Argeleta, ens encaminem riu amunt cap a Lludient. Ens endinsem ràpidament en un fantàstic paratge on el riu s’hagué d’obrir pas bravament. La carretera marxa al peu d’uns farallons verticals que graviten amenaçadorament per damunt. El riu canvia de nom i la carretera, en eixir del pas estret, contorneja la Mola i, creuant el riu, arribem finalment a Lludient. El poble es troba situat en el punt on el llit del Villafermosa s’eixampla i rep per la dreta l’aportació del barranc de santa Anna.

A partir d’aquest moment deixem l’Alt Millars i entrem en l’Alcalatén. Deixem el riu i comencem a pujar, amb un trajecte sinuós envoltat de pins, per les faldes de la Carrasca. Allà baix, al costat del riu podrem veure el caseriu de Giraba. Finalment arribem al cim i descobrim el caseriu de Castell de Vilamalefa. Som a més de 800 metres d’altitud però del castell que va pertànyer a Zayd Abu Zayd ja només en queda una estroncada i emmascarada torrassa. Va ser volada pel general Espartero en el segle XIX.

No ens hi aturarem sinó que farem via cap a Llucena. Encara pujarem una mica fins arribar al cim de la collada del Rebolcador a més de 1000 m. A partir d’aleshores tot és cap avall. Mentrestant podem gaudir de la vista majestuosa del cim del Penyagolosa. Podem contemplar-ne la cara meridional, tallada en precipicis verticals per muralles enormes que nombrosos canals estretes escindeixen de dalt a baix.

Finalment allà i abaix apareix Llucena. Al principi ens estranya la seua situació a cavall entre el barranc profund i la vessant de la muntanya, com si estigués en un equilibri inestable a punt de caure a l’abisme.

Els carrers son paral·lels a la vessant, com seguint les corbes de nivell. Aparquem a la plaça Major davant de l’església de l’Assumpció. L’enorme temple destaca sobre el carrer estret. Les restes de dos rellotges de sol antic encara son visibles. En la foto de Llucena del llibre que seguim encara se’n veuen rastres. En 2010 sembla que els rellotges encara existien.

Església de Llucena amb les restes dels dos rellotges de Sol.

Part de la Plaça Major, al costat de l’església, és porticada amb arcs gòtics coneguts com Els Perxes. Un dels elements medievals que, encara que prou maltractat, encara perviuen en l’actualitat, són els porxes de la plaça: constituïxen, amb els seus característics arcs apuntats propis de l’estil gòtic, uns de les més definides senyes d’identitat de Llucena.

Després de berenar mona, menjar adient en aquests dies de Pasqua, en un indret en el que tenim una visió panoràmica de la ciutat, refem el camí cap a casa passant per Onda.

Imatges d’Enric Marco.

Passeig de tardor al far de l’Albir

2

Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.

Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.

Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.

Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.

El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors  per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.

Restes fòssils Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingit.

Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.

Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.

Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.

Cala de la Mina on s’hi veuen les restes de la mina d’ocre amb un vaixell ancorat a una boia per protegir la posidònia.

Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.

Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.

Un ocell captat mentre pujàvem.

Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.

En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.

I arribem al far de l’Albir, el final de la ruta. Som a 122 m d’altura sobre el nivell del mar. Des d’ací albirem la mar Mediterrània, la badia d¡Altea, la piscifactoria, els penya-segats de la Serra Gelada mirant cap a Benidorm. El far, automatitzat des dels anys 60 del segle passat, envia encara la seua llum fins a 15 milles nàutiques per avisar els vaixells dels perills de la costa. Ara, la resta de l’edifici fa de Centre d’Interpretació del Parc Natural i també informa de la vida dels farers que hi visqueren durant més d’un segle.
Les restes de la torre Bombarda al costat del Far.

Al costat queden les restes de la Torre Bombarda, erigida durant el segle XVI, una torre defensiva de la costa amb la missió d’avisar dels atacs dels pirates berberescos que, abans de la batalla de Lepanto, assolaven les costes valencianes. Aquesta torre era una més de les desenes que es construïren a tot el llarg de la costa del Regne, com ara la torre de Guaita de Tavernes, o les de Cullera o Xeraco, manades construir pel rei Felip II. Durant la guerra del Francès, (1808-1814) la torre Bombarda va ser volada.

Més informació:

Guia del camí al far de l’Albir. Ajuntament d’Alfàs del Pi.
Geolodia 08. Ruta geològica a la Serra Gelada.
Wikilock. L’Albir Subida al faro
Más allá de la ciudad. Ruta al faro del Albir.

Imatges:

1.- Camí al Far de l’Albir. m.prinke. 3 maig 2016. (CC BY-SA 2.0)
2-6.- Fotos d’Enric Marco.

Rosa Magraner llig el manifest de la diada dels valencians

0

Els actes que ahir es dedicaren a Tavernes a la celebració del “9 d’Octubre, Dia del País Valencià” es van iniciar a les 10 del matí amb l’acte institucional celebrat al saló de plens de l’Ajuntament i que ha reunit a les autoritats i representants de diverses associacions i entitats locals.

La professora Rosa Magraner ha estat enguany l’encarregada de llegir el manifest (manifest complet en pdf ací) amb motiu de la jornada dels valencians i valencianes. Un manifest on recordava els fonaments històrics del nostra país, amb la conquesta de Jaume I el Conqueridor, així com ha palesat la voluntat del rei de crear una nova col·lectivitat sota el nom de Regne de València, atorgant-li lleis pròpies plasmades en els Furs, que ens foren arrabassats ja en el 1707 pel borbó Felip V. 

Molta part del parlament l’ha dedicat a parlar del nostre major signe d’identitat, la llengua i recordava com va ser precisament una conseqüència de la conquesta i com la llengua nostrada va gaudir d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. Això recordava va fer que “la llengua dels valencians anara paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona”.

Rosa Magraner ha explicat com va ser el retrobar-se en la seua llengua, a través de professors com Carme Miquel a Tavernes, i Sanchis Guarner i el mateix Joan Fuster en la Universitat, fins a comprendre que “no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la” i demanava la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar.

Finalment, reivindicava el País Valencià com a cresol de cultures que han passat per les nostres i la gran riquesa del mateix, paisatgística i agrícola. “Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques” i demanava un esforç de tots i totes per mantindre i conrear les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques.

A continuació el manifest complet. També en pdf ací.

Manifest del dia 9 d’octubre de 2022

Bon dia Sr. Alcalde, Regidores i regidors de l’Ajuntament de Tavernes; bon dia a totes les persones que us heu aplegat en aquest acte per celebrar el 9 d’octubre, la festa de tota la ciutadania valenciana. És un honor per a mi poder adreçar-me a totes i a tots vosaltres en un dia tan assenyalat i tan important per a mi, una professora que ha dedicat tota la seua vida laboral a la formació de la gent jove de la Valldigna a peu d’aula.

Pocs països hi ha al món que tinguen la seua data de naixement tan clara com el nostre País Valencià. Hui, un any més i perquè cal, celebrem que el 9 d’octubre de 1238 tingué lloc l’entrada triomfal del rei Jaume I i de la seua host d’aragonesos i catalans a la ciutat de València. Una ciutat que els musulmans dominaren durant més de cinc-cents anys i que ells anomenaven “Balansiya” en arabitzar el topònim d’origen llatí “Valentia”, de quan fou fundada pels valents soldats veterans romans al segle II a.C. I València, de capital de una taifa, prompte esdevingué el cap i casal del nou Regne de València, que immediatament fou creat pel monarca conqueridor, amb corts i lleis pròpies i adaptades a la seua realitat –els Furs– i diferents de les del Regne d’Aragó, de les del Regne de Mallorca, o dels Usatges dels comtats catalans, territoris tots que integraven aleshores la corona confederada sota el monarca.

Jaume I va voler deixar constància del seu llarg regnat (1213-1276) i, probablement, ell mateix va dictar als seus escrivans el “Llibre dels Feits”, la primera de les quatre grans Cròniques dels reis de la Corona d’Aragó amb valor historiogràfic i literari, escrita per primera vegada en català (abans es feien en llatí). El rei narra en primera persona, usant el pronom “Nós” majestàtic que en l’Edat Mitjana empraven els reis i els papes per referir-se a si mateixos. I en aquesta Crònica, poc abans de la Pasqua de 1238, abans fins i tot de la conquesta de la ciutat de València, els emissaris de Jaume I ja havien aconseguit cartes de la rendició o capitulació dels castells d’Alfàndec. I conta el rei:

253. E, enans que nós partíssem d’Almenara reteren-nos Alfàndec sempre en l’altre dia, e haguem aquests cinc castells guanyats. E anam-nos-en al Puig on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia feita.

El 28 de setembre de 1238, després de 5 mesos de setge a la ciutat, el rei musulmà de València, Zayyan ibn Mardanix, va signar la rendició a Jaume I amb la condició de disposar de 5 dies perquè qui volguera pogués marxar cap al sud lliurement amb tots els béns que pogueren portar. Diu la tradició que Zayyan va ser l’últim en eixir de la ciutat el 8 d’octubre i que al dia següent, Sant Dionís, el rei Jaume i el seu seguici van fet l’entrada solemne a la ciutat, on el nou Bisbe de València va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d’agraïment. I diu la Crònica o “Llibre dels Feits de Jaume I”:

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei (moro de València) e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nos fom entre la rambla e el reial e la torre. E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.

Cap a finals d’octubre el rei En Jaume i la seua host conquesten Cullera i, amb dificultats, perquè, com sabeu, és època de gota freda i havia plogut molt, travessaren per vora l’estany de Cullera i continuaren la conquesta cap al sud.

313. E, quan fom anant, trobam aquel grau que ix de la vall d’Alfàndec e dixem a un escuder que passàs a cavall e ab una llança si hi havia gual: e no hi trobà gual en lloc que hi pogués passar que no hagués a nadar tant com una llança de cavaller, e pus nós no haviem barca e nós dixem:
– Passem en bona ventura, que açò a fer ens cové.
E passam d’aquella manera que en l’altra érem passats. E, quan fom endret lo castell a la Ràpita podia bé ésser hora nona. E faem venir per mar pa, e vi, e carn salada, car carn fresca no la hi podiem haver llavors. E, quan nós fom aquí, eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab un escuder tan solament que venc ab ell, e demana’m-li:
***
– Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell.

I l’endemà el rei prengué possessió dels castells d’Alfàndec i de Bairén.

Malgrat que la conquesta del regne no havia finalitzat, pocs mesos després Jaume I atorgaria els Furs a la ciutat i Regne de València i manaria escriure el Llibre del Repartiment, on adjudicava el govern feudal dels territoris conquerits als nobles catalans i aragonesos que havien participat en la conquesta i el rei s’atorgava a ell mateix, el domini de la majoria de les ciutats costaneres més importants, les ciutats reials com Borriana, Vila-reial, València, Cullera, Alzira, Xàtiva, etc. L’interior fou repoblat majoritàriament per aragonesos, mentre que a la costa hi va haver un predomini de repobladors catalans. I d’ací ve la dualitat lingüística que existeix a les terres valencianes, des de la fundació del Regne. Dualitat que no va representar mai un problema i, a més, els moriscos seguien parlant la seua variant d’àrab fins que dolorosament i injustament foren expulsats el 1609. El valencià gaudí d’una normalitat en la vida pública, cultural i econòmica de la gent i en les institucions forals, fins que aquestes foren suprimides pel Decrets de Nova Planta, el 1707. També la llengua dels valencians va anar paulatinament relegant-se als usos privats, imposant-se el castellà per als àmbits d’ús públics i oficials. I això fou així i anà a més durant la dictadura franquista fins als anys 80. I encara, actualment, una persona valencianoparlant, no té garantits totalment els seus drets lingüístics, no pot parlar i viure, a la seua terra, totalment en la seua llengua, com si fórem ciutadans de segona.

De menuda, jo em qüestionava quin problema tenia la llengua que parlàvem a casa, al poble, que no estava a l’escola, ni a la tele, ni al cine. A l’escola, tot en castellà. Només una mestra, la meua estimada mestra Carme Miquel (que recentment ha estat nomenada, pòstumament, filla adoptiva de València), quan eixíem al pati o d’excursió, ens parlava en valencià, ens ensenyava cançons, jocs tradicionals i despertà en mi l’amor per la llengua dels meus iaios, dels meus pares. Però tota la meua educació va ser en castellà fins a la universitat. Allí vaig conéixer i admirar grans professors com Don Manuel Sanchis Guarner, i vaig tindre la sort de rebre classes de Joan Fuster, un dels nostres millors escriptors, tan incomprés, tan poc i mal llegit, amb tan dialogant i brillant com era. Als darrers cursos de la facultat vaig poder començar a llegir i estimar la nostra literatura. I actualment és envejable la nòmina de grans autors i obres d’una qualitat totalment equiparable a qualsevol altra literatura d’altres llengües.

El problema era que ens volien fer creure que era una llengua de segona, no apta per a usos públics i cultes. Hem mamat durant moltes generacions, i això encara perdura, que cal ocultar la llengua per educació, que només és apta per a la festa, el folklore, la quotidianitat. Però això no és cert. Com a filòloga sé que no hi ha cap llengua superior a una altra, que tota llengua té recursos per ser usada en tots els àmbits de la vida. La nostra també. Per això i perquè m’he dedicat tota la vida al seu ensenyament, em dol profundament que se la utilitze com a font d’enfrontament, com a arma llancívola, sempre qüestionant el seu nom, el seu origen, la seua vàlua. Tot per estigmatitzar els qui la parlem i a vore si per fi desistim d’usar-la. Però això no és tan fàcil. El poble valencianoparlant ha resistit històricament molts atacs i prohibicions i encara som un poble que estima la seua llengua, i manté la transmissió intergeneracional, almenys en comarques com la nostra, perquè és la nostra major senya d’identitat. I el que hem de fer és usar-la, naturalment. Cal mantenir la transmissió a les futures generacions i també ensenyar-la a les persones nouvingudes a la nostra terra, perquè és així com millor ens poden conéixer i es poden integrar. I conrear-la també en els usos públics, estendre-la en aquells àmbits on encara no s’usa o es fa testimonialment.

El poble valencià té una llarga història però no prou coneguda per la majoria de la gent. En les nostres terres s’han anat succeint diverses cultures que hem integrat com una sola. Tenim un territori d’una gran riquesa paisatgística i agrícola. Som un poble divers, treballador i alhora amb enormes potencialitats econòmiques. Gaudim i millorem les nostres tradicions literàries, culinàries, musicals, festives, folklòriques i també defensem la llengua que ens identifica. Hem d’estimar i respectar la llengua tal i com estimem la nostra terra i respectem els nostres avantpassats. Forma part de nosaltres i és la millor herència que els podem deixar als nostres fills.

Descobrim nous camins a la Tinença

0
La vista en començar la ruta.

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

I darrere l’ermita de Sant Jaume de Coratxà.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

A l’ombra dels pins.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Molsa.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Amb mirada de pocs amics.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

Per dins del bosc.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

No! per ací no és.

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

L’arbre fins on arribarem.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Retornant per la pista forestal.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Ruta sobre Google Earth.

Imatges: Enric Marco

Una visita relaxada per conéixer Tarragona

0
Publicat el 26 de maig de 2022
Capçalera oriental del circ romà.
Feia anys que no passejàvem per Tarragona. Fa uns dies ens hi acostarem per visitar, de manera pausada, relaxada, el seu magnífic patrimoni artístic, per gaudir del moment i poder escoltar sense presses les explicacions dels guies.

La ciutat fou fundada pels germans Cneo i Publi Corneli Escipió l’any 218 aC en el context de la segona guerra púnica. Primerament era una només una fortificació militar en la part més alta, amb la ciutat a vora mar. Va ser, però, després de la victòria contra els cartaginesos que la ciutat cresqué i arribà a ser la capital de la Hispània citerior. L’emperador August hi va residir entre el 26 i 25 aC per dirigir les darreres campanyes militars contra càntabres i asturs. Aquest va ser el moment del màxim esplendor de Tarragona com a colònia romana.

Una visita imprescindible per comprendre la magnitud i bellesa de la ciutat en aquella època és acostar-se a la Plaça del Pallol, 3 (Antiga Audiència), just al costat d’una de les portes de la muralla i admirar la maqueta de Tarragona al segle II. Com que la zona on s’ubica la ciutat està a distintes altures, cada àrea es va dedicar a una funció. A la part més alta de la ciutat s’hi pot veure el temple (actual ubicació de la catedral), la segona terrassa hi havia una gran plaça porxada que ubicava el Fòrum Provincial de la Tarraconense, on es feia el comerç i les funcions administratives de la província, a continuació el circ, on es feien les curses de quàdrigues i per sota en direcció al port, hi havia la zona d’habitatges. En aquesta àrea hi havia un petit Fòrum de la colònia per a les funcions administratives de la ciutat. Finalment l’important port que permetia comerciar amb tota la Mediterrània. Ja fora de les muralles i vora el mar s’hi va construir l’amfiteatre, encara existent. Cal destacar la Via Augusta que enllaçava amb Roma al nord i cap a Valentia cap al sud. Al sud de la ciutat la via tenia un ramal que duia cap Ilerda i Caesaraugusta. Cal destacar que aquestes rutes estaven plenes de monuments funeraris on s’enterraven els morts donat que estava prohibit enterrar els morts dins de les muralles de la ciutat.

Maqueta de la Tarraco Imperial. Segle II

Amb aquesta visió de la ciutat antiga ja podem comprendre i gaudir del que queda del mon romà en la ciutat actual i, malauradament tot el que s’ha perdut.

La primera visita s’ha de fer, és clar, al circ romà edificat durant el govern de l’emperador Domicià (81-96 dC) i que va estar en funcionament fins al segle V dC. Actualment només en queda la capçalera est i un centenar de metres de la zona nord. Amb capacitat per a uns 25000 espectadors les curses devien ser uns del espectacles més valorats. Normalment els aurigues eren molt famosos i corrien per diners i prestigi. Aquestes curses tenien una clara simbologia religiosa. L’arena simbolitzava la terra i els carros el sol; les set voltes que s’havien de recórrer representen els set dies de la setmana; els quatre colors de les esquadres o equips que participaven (verd, blau, roig, blanc) representen les quatre estacions; mentre que els dotze carros que hi participen corresponen als 12 mesos de l’any i als 12 signes del zodíac. D’aquesta manera la cursa representa el pas del temps i el cicle de vida i mort.

S’entra per la part sud, prop de la capçalera oriental. Allí queden 3 arcs monumentals de 6,40 m d’altura. El central dona accés a la part superior del circ mitjançant una escalinata de pedra marmòria, de la que es conserven in situ els primers quatre graons. Els espectadors accedien a les grades des de la via, pujaven per l’escala i en arribar a la plataforma superior es distribuïen per les graderies. En pujar a la plataforma superior pots veure l’arena, les grades i pots imaginar-te l’emoció que sentirien els espectadors en veure les quadrigues vindre i girar davant d’ells.

Pretori o castell del Rei.

L’arc més oriental dels tres conservats en aquest sector, dona pas a una volta de canó: la Volta de Sant Hermenegild realitzada en opus caementicium. Té una longitud de 50 m i una alçada entre 5,90 m i 7,10m. Només en queda una part ja que, durant la guerra del francès,  l’exèrcit francès explosionà l’edifici, en retirar-se de la ciutat. Eixim, per tant, a l’exterior, i, a l’esquerra podem recórrer la volta coneguda com a Volta Llarga del circ, de 94 m de longitud, que s’estén sota la del c/ Enrajolat que amida 3,70m de llum per 2,80 d’altura. De tant en tant amb obertures que donen a les grades.

La resta del circ va ser enderrocat i usat com a pedrera durant l’edat mitjana. Tanmateix podem veure com les cases de la plaça de la Font estan construïdes sobre les grades. La plaça mateixa és part de la zona de l’arena i la espina del circ.

Just al costat de les restes del circ s’hi pot accedir al Pretori o castell del Rei. Aquesta construcció d’època romànica fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. Construït i reformat per diversos reis, va servir de residència reial i actualment les seues dependències mostren algunes peces d’interés com ara el magnífic sarcòfag del segle III dC trobat en 1948 en aigües de Tarragona que conta la història tràgica d’Hipòlit i Fedra amb uns magnífics relleus. La visita hauria de continuar pel Museu d’Arqueologia de Tarragona però actualment és tancat per remodelació.

Mite d’Hipòlit. Sarcòfag d’Hipòlit.

Caminant per la ciutat arribant a la part alta on trobem l’escalinata que ens du a la Catedral. Aquesta catedral gòtica està dedicada a Santa Tecla i ocupa just l’àrea on estava el temple dedicat a l’emperador August. Però durant els dies d’entre setmana que hi estiguérem no vam aconseguir entrar-hi. Sempre la vàrem trobar tancada.

Per acabar el dia una gran tempesta amb pluja intensa, trons i llamps ens agafà d’improvís prop de la Rambla Nova mentre tornàvem a l’hotel. Una pluja forta que ens remullà.

El dia següent, sota un plugim intermitent, visitàrem les muralles de Tarragona. D’un perímetre emmurallat total de 4,5 km només en queda 1,1 km i que envolta parcialment la part oest de la part alta de ciutat. Podem trobar diverses fases constructives, des del segle II aC fins a les defenses de la Guerra de Successió al segle XVIII. De les diverses torres hi destacaria la torre de Minerva. Aquesta defensa es localitza en el punt més alt de la ciutat, orientada vers l’interior, però amb un clar domini visual de la mar. En dos dels seus costats i en un dels seus cantons figuren uns caps humans esculpits i en la part superior trobarem la meitat d’un relleu de la deessa Minerva.

Muralles romanes de Tarragona.

Al llarg del passeig arqueològic podem admirar una reproducció d’August de Prima Porta. Donada a la ciutat l’any 1934 per  Mussolini,  va ser instal·lada el 1936 en la seua actual ubicació. També podem veure una reproducció de la Lloba capitolina alletant Ròmul i Rem. És una còpia de la rèplica que es conserva a l’entrada del Pretori que fou lliurada a Tàrraco per l’Ajuntament de Roma, el 1965, per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. Si bé sempre s’ha pensat que l’escultura original era d’origen etrusc, ara els investigadors s’inclinen a pensar que és més bé d’origen medieval.

Eixint del centre de la ciutat i acostant-nos a la zona baixa del port ens trobem amb les restes del Fòrum Colonial que s’encarregava de les funcions administratives i comercials de la ciutat. Aquestes restes varem ser descobertes a finals del segle XIX en enderrocar les muralles renaixentistes que tancaven la ciutat pel sud, a l’altura de la Rambla Nova. La ciutat començà a expandir-se cap al port i, a partir dels anys 20, començà l’excavació arqueològica de la part encara no urbanitzada. De les fotos antigues de l’excavació s’hi veuen munts de terres i restes de construccions mentre el nou carrer de Soler talla com una navalla la zona de nord a sud. Quants restes artístiques s’hauran perdut durant aquests anys d’abandó!

Escultura d’August.

El conjunt està per dues zones separades pel carrer de Soler però unides per un pont que el travessa. En la primera zona s’hi troben les restes de la basílica, amb dues columnes senceres i set bases d’altres, una tribuna i restes de cases i tendes. A l’altra part, passat el pont, hi ha part del Capitoli, el temple principal de Tarraco, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva, restes d’una plaça i cases i un carrer empedrat.

Però a Tarragona no només s’hi pot gaudir del tresor artístic que prové del seu passat romà. Al final del segle XVIII, després de la devastació de la Guerra de Successió, la societat és recuperà i la burgesia es manifestà com a classe emergent. Així que s’hi poden trobar magnífiques mansions com la Casa Canals i la Casa Castellarnau que vàrem visitar el dia següent.

La Casa Canals es troba al carrer Granada, 11, a la part alta de la ciutat, mirant cap a la mar. La construcció original fou destruïda durant la Guerra dels Segadors i l’actual es bastí a finals del segle XVIII.

La casa seria ja monumental a principis dels segle XIX quan la família Canals la cedí de l’11 al 15 de novembre de 1802 al rei Carles IV acompanyat de la reina Maria Lluïsa i del seu seguici. El rei vingué a inaugurar el port de Tarragona. Des dels balcons de la casa, obert en la muralla romana est de la ciutat, la família real pogué gaudir de les activitats que es feren en el seu honor.

Casa Canals.

La família Canals, originaris de Reus, posseïen títols nobiliaris i emparentaren amb altres famílies poderoses de la ciutat. L’esplendor màxim de la casa fou quan Joaquim Canals, un comerciant, es casà amb Maria Antònia de Castellarnau en 1852. «Diu la llegenda que Joaquim Canals Foraster (1803-1868) estava promès amb Rosa Balcells Aleu, però la família Balcells va desfer el matrimoni i la va casar amb Josep Antoni de Castellarnau Camps. Joaquim Canals va anar a fer fortuna a Amèrica i, en tornar, va decidir casar-se amb la filla de la seva promesa anterior, Maria Antònia de Castellarnau Balcells», segons conta el majordom que teatralitza la vida de la família Canals. Llavors Joaquim Canals devia tenir vora 50 anys mentre que la seua esposa en tindria uns 18. La casa fou de la família fins a finals del segle XX fins que el 1992 la comprà la Generalitat que la cedí a l’ajuntament. Se dedicà molt de temps i treball per restaurar i recuperar la casa al seu estat original.

En entrar a la planta noble, s’hi entra directament a la gran sala de ball, amb mobles neoclàssics, presidida a banda i banda pels retrats de Maria Antònia i Josep. Cal fixar-se també amb els espills, les aranyes i les cadires d’estil isabelí. Les habitacions tenen avantcambra i alcova mentre que el jardí romàntic amb fonts de rocalla no es troba arran de carrer, sinó a la planta noble. A la terrassa tenim una vista esplèndida de la ciutat i la mar.

A l’altra banda de la ciutat antiga, prop de les muralles, trobarem la casa Castellarnau. No tan ben conservada que l’anterior però és molt més antiga ja que es va construir a inicis del segle XV. L’any 1542 hi va viure l’emperador Carles I durant la seua estada a Tarragona. Al segle XVIII l’edifici fou comprat per Carles de Castellarnau que inicia una sèrie d’importants reformes que li donaren la fesomia actual. Ací també l’espai més emblemàtic és el saló de ball, que presenta un sostre decorat amb pintures de temàtica mitològica realitzades pel pintor provençal Josep Bernat Flaugier a finals del segle XVIII. A la planta baixa s’ha recuperat l’antiga cuina. Sembla que el darrer propietari de la casa es va vendre tots els mobles per pagar els deutes de manera que actualment s’hi poden veure una barreja de mobiliari de diverses procedències i èpoques.

Casa Castellarnau.

La visita a Tarragona va ser curta però ben profitosa. Si passeu per allà no deixeu de veure almenys les meravelles que hem vist. No us en penedireu.

Imatges. Totes son d’Enric Marco.

A Màlaga en temps de cine

0
Publicat el 14 d'abril de 2022
Carrrer Larios amb els cartells del 25è Festival de Cine

L’últim cap de setmana de març vàrem estar a Màlaga per participar en diverses activitats en defensa de la nit. Tanmateix encara va haver-hi temps per passejar per la ciutat i admirar els monuments, els museus, l’ambient i parlar amb la bona gent que anàvem a visitar.

Pols del Sàhara al balcó de l’apartament.

L’arribada a la ciutat va ser pesada, amb una pluja fina que ens acompanyà contínuament des de casa. A Màlaga la pluja havia caigut mesclada amb arena del desert que pintà de taronja tots els carrers, comerços i habitatges. Una arena semblant a argila que, al llarg de la nit, els operaris municipals tingueren feina per treure de les zones de vianants amb aigua a pressió. I és que calia deixar els carrers nets el més aviat possible donat que la nit del dissabte es lliuraven els premis del 25 Festival de Cine de Màlaga. Abans del lliurament dels premis, les estrelles desfilarien pel foto-call per fer-se fotos i tot havia d’estar impecable.

El centre de Màlaga és accessible només per a vianants. Això la fa una ciutat ben amable. Unes càmeres vigilen que cap cotxe no autoritzat es cole pels carrers estrets plens de gent, tendes, bars i restaurants. I malgrat la pluja fina els passejants anaven i venien seguint els actes on apareixen l’actor o actriu favorits.

La plaça de la Constitució és una plaça moderna creada segurament enderrocant una part del barri antic per connectar-lo a la zona marítima. A mà dreta, mirant cap a la mar, trobàrem el Museu Carmen Thyssen, amb una mostra important de la pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Catedral de Màlaga, la “manquita” ja que li falta una torre que no s’arribà a construir.

Per anar cap al port, caldria recórrer el llarg carrer Marqués de Larios, (o carrer Larios, simplement) creat el segle XIX per arribar ràpidament al centre històric des del port. Aquest carrer va separar la part antiga, situada a l’est, de la part noble del XIX, on s’hi troben palaus senyorials que trobarem si seguim cap a l’oest. En celebrar-se el 25 Festival de Cine, tot de panells amb actors i actrius espanyols omplien tot el llarg del carrer. A més a més, el carrer era cobert per uns immensos arcs que el decoraven de punta a punta. Eren les restes de l’enllumenat de Nadal que no s’havien tret encara. No recordava que Màlaga competeix en despesa en llums decoratives, amb Vigo i altres ciutats balafiadores.

Porta gòtica de la Catedral de Màlaga.

Tot un seguit de carrers estrets a l’esquerra de la plaça de la Constitució ens du a la plaça del Bisbe. Allí trobàrem el Palau Episcopal (1762), que va ser l’obra més important de Antonio Ramos i un dels millors exemples de l’arquitectura civil malaguenya. En la mateixa plaça veurem l’escala de l’entrada oest de la  majestuosa catedral. La Catedral Basílica de la Encarnación és una de les joies renaixentistes més valuoses d’Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Conserva una porta gòtica en el lateral nord, un tipus d’art ja obsolet en la època en que es va construir per exprés desig d’Isabel la Catòlica i del bisbe Ramírez de Villaescusa a principis del segle XVI i que destaca per l’abundant iconografia com un recordatori de quina religió havia guanyat la guerra.. La torre Nord de la Catedral s’eleva fins els 87 metres d’altura, essent així la catedral més alta d’Andalusia. La torre Sud no s’arribà a construir i per això la catedral se l’anomena de manera afectuosa com la “manquita”

Continuant cap al port seguirem pel carrer Molina Lario fins arribar a la confluència del Passeig de la Marina i del Parc. En el cantó mateix s’hi troba l’hotel Marriott, que ha de ser per força residència d’actors i actrius ja que una munió de fans  a la vora esperava veure els seus ídols. Seguint el Passeig de la Marina cap a l’oest veierem com operaris muntaven tribunes i seients  preparant ja les processons de Setmana Santa que començaran ací, passant pel carrer Larios, la plaça de la Constitució,  fins arribar al carrer Granada.

Finalment trencàrem a la dreta pel carrer Torregorda i descobrirem una de les meravelles de Màlaga: el mercat central de Atarazanas. Els mercats sempre m’han agradat. Són els llocs on la ciutat és més viva i hi ha més gent autòctona. L’edifici del mercat és obra de l’arquitecte Joaquín de Rucoba, que el construí entre 1876 i 1879 en el solar on estava una drassana d’origen nassarita, del que només s’ha conservat una interessant porta de marbre. L’interior ple de parades de carn, peix, però on més ens aturarem va ser en les parades de fruita exòtica. La maduixa blanca o «Pineberry», fruita híbrida de la maduixa i la pitaia  a 7 euros la peça ens van captar l’atenció. En les obres de restauració del 2010 es van incloure les 108 parts de la vidriera realitzada pels germans Atienza en 1973 que representen alguns monuments de la ciutat.

Mercat Central Atarazanas amb la porta de marbre nassarita.

Tot esperant l‘assembla general de Cel Fosc, dinàrem a un restaurant a la platja de la Caleta mentre el Sol, després de 15 dies plovent sense aturador, finalment feia actes de presència.

Mercat Central Atarazanas amb les vidrieres dels germans Atienza de 1973

Per la nit visitàrem la part est de la ciutat antiga situada als peus de l’Alcassaba, es s’hi troben les runes del teatre romà. Enfront del teatre Albéniz, adornat per cartells i foto-call del 25 Festival de Cinema sopàrem amb els amics parlant de les pròximes cites astronòmiques. Ens contàren que l’actor Antonio Banderas, que té la seua residència ben prop d’ací és solidari amb la seua ciutat i regenta des de fa uns anys el teatre Soho CaixaBank, per “consolidar i eixamplar l’oferta artística de Màlaga amb un espai cultural propi“.

L’alcassaba de Màlaga i el teatre romà.

Un viatge curt però intens que ens ha permés conèixer una ciutat andalusa ben interessant.

Imatges. Enric Marco.

Es renova eI CEIC Alfons el Vell de Gandia

0
Foto: Carola Woodward

La Casa de la Marquesa de Gandia va acollir fa uns dies la constitució formal de la nova Junta general del Centre d’Estudis i investigacions comarcal, CEIC Alfons el Vell, formada per 25 membres, que tenia com a únic ordre del dia l’elecció del Consell executiu i del nou director general, Després de la votació entre els membres va ser elegida com a nova directora Rosa Mascarell Dauder, que serà la primera dona en ocupar el càrrec. L’acte va estar presidit pel regidor delegat de Cultura, Nahuel González, qui al dia següent va comparéixer davant els mitjans de comunicació, acompanyat de la gestora cultural, pintora i assagista gandiana.

Foto: Carola Woodward

La directora ha destacat la vàlua de totes les persones que formen el consell general i executiu, totes i tots referents en el seus àmbits: la literatura, la ciència, l’art, la medicina, la música… “Realment serà un bon equip que treballarà per la cultura de Gandia i farà que la ciutat tinga presència, no només a la comarca, sinó més enllà, fins i tot, si cal, internacionalment”.

Acompanyen Rosa Mascarell en el nou Consell executiu del Ceic:

– Juli Capilla: filòleg, escriptor i editor.
– Mar Beltran, historiadora de l’art i comissària d’exposicions.
– Joan Negre, arqueòleg i director del MAGa.
– Boro Mañó, Llicenciat en BBAA i professor de ceràmica.
– Balbina Sendra, historiadora de l’art i directora del Palau Ducal dels Borja de Gandia.
– Enric Marco, físic i tècnic d’astronomia de la UV.
– Emili Morant, matemàtic i professor de secundària a l’Ies Maria Enríquez.

Entre moltes altres mèrits, la nova directora del CEIC, Rosa Mascarell, és gestora cultural, pintora i assagista. Màster en Estètica i teoria de les arts (UAM), Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’educació (UV).

Membre del Patronat la Fundació María Zambrano i de la Fundació Francisco Brines, amb el càrrec de Secretària.

Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

2

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

Corral de Vilalta

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

Ermita de Sant Cristòfol

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

 

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Card marià?

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Vista del Portell de l’Infern

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

 

Imatges: Enric Marco.

Per molts anys, Vilaweb!

2
Publicat el 16 de maig de 2020

Felicitats pels 25 anys de Vilaweb a Vicent Partal, Assumpció Maresma i a tot l’equip de periodistes que han estat en el passat i als que actualment tiren del carro d’aquest periodisme d’avantguarda, pròxim i en línia, a l’abast no només de la comunitat catalanoparlant sinó del món sencer.

Fa anys que seguesc el projecte de Vilaweb, fins i tot des d’aquell temps en que es feien aquelles curioses 24 hores d’internet en que els internautes d’aleshores ens presentàvem i dèiem la nostra. Remenant per la xarxa he trobat aquest fragment de l’any 1999:


Nom:
Enric Marco Soler

Títol:
Endavant des de Burjassot (l’Horta)

Text:
Des de Burjassot, des del campus de Burjassot de la Universitat de València,
salude a tota la comunitat internauta de catalanoparlants d’arreu del món.
En especial a Vicent Grau, el primer que ha enviat un missatge a la festa.
Jo també visc a la Valldigna (la Safor).

Que faig a la xarxa.?

Principalment rebre i enviar missatges electrònics i visitar pàgines web del meu camp de treball, l’astronomia.

En una comunitat lingüística desvertebrada com la nostra en la que no hi ha mitjans de comunicació globals i en els que hi ha s’ajusten de gust o per força als confinaments autonòmics, només Vilaweb ha aconseguit trencar les barreres. Bé, caldria també recordar la revista El Temps, i la revista científica Mètode de la Universitat de València però són una altra cosa.

He seguit diàriament les notícies del país i del món a través de Vilaweb. Un dels fets més fort que se m’han quedat en la memòria va ser aquell 11 de setembre de 2001 quan, en tornar de dinar a les 3 de la vesprada, vaig engegar l’ordinador i vaig trobar-me en portada les Torres Bessones de Nova York en flames. Gràcies per l’objectivitat i el rigor en el tractament d’aquests fets i els dels altres atemptats que van venir en anys posteriors.

Tanmateix, la meua implicació en el diari va fer un canvi radical quan Vilaweb engegà l’interessant projecte del blocs de més Vilaweb a partir de 2004. Centenars de blocaires compartírem els nostres escrits i començàrem a parlar de literatura, de fotografia, d’art, d’història, de filosofia, de política o de ciència. D’això ja fa 15 anys i ho recordava fa unes setmanes en aquest bloc. Des de llavors els blocaires de Vilaweb hem fet de l’amistat virtual una amistat real en les tres trobades que hem fet a Alcanar (el Montsià), a Búger (Mallorca, I, II, III i IV) i a Otos (la Vall d’Albaida). Unes amistats que no existirien sense la idea de país sencer del projecte de Vilaweb.

El 2014 celebràrem a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona els 10 anys de blocs a Vilaweb. Allí trobàrem cares conegudes, amicals, però també gent desconeguda, la família de Vilaweb s’havia fet gran. Ací la crònica i ací el vídeo de la presentació.

Gràcies per fer-nos participar en aquest innovador projecte de periodisme. Per molts anys!

Fotos:

1.- Trobada de blocaires a Alcanar. 2008.
2.- Amb Jaume Prenafeta, llavors director comercial, en una visita a la redacció de Vilaweb. 2011.
3.- Als 10 anys de bloc, amb Francesc Cabiró, Enric Marco, David Figueras, Roser Giner i Vicent Partal. 2014

Publicat dins de Personal i etiquetada amb | Deixa un comentari