Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Publicat el 14 de maig de 2024

Una aurora il·lumina el cel nocturn

Divendres 10 de maig un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic impactà contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Uns hores abans l’enorme regió activa solar AR3664 havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

La Terra, en aquest moment, estava en la línia de visió de la tempesta i, a la nit i matinada les partícules carregades solars xocaven, interaccionaven i excitaven les molècules atmosfèriques com el nitrogen i l’oxigen.

Esquema interacció tempesta solar amb el camp magnètic i l’atmosfera terrestre. NASA.

En principi no hi ha res d’especial en aquest fenomen ja que, amb el Sol prop del màxim d’activitat, s’envien sovint cap a nosaltres aquests andanades de material calent. Les partícules solars queden enganxades al camp magnètic terrestre a gran altitud respecte a la superfície terrestre i, conduïdes per aquest, impacten en les zones polars, tant del nord com del sud. Aquestes interaccions son les causants de les belles aurores boreals i australs. Escandinàvia, Rússia, Alaska, Canadà i Islàndia en el nord i l’Antàrtida en el sud són els llocs habituals on s’observen aquests fenòmens.

Tanmateix divendres a la nit la tempesta geomagnètica tenia categoria G5, la més intensa dels últims 20 anys, així que era de les grosses, com també ho era la taca que l’havia produïda, d’una grandària de 18 terres. Els electrons i protons solars desbordaren les línies magnètiques usuals i pogueren col·lisionar amb l’oxigen i nitrogen a latitud més baixes. Així és com tota Europa, Canàries i Amèrica del Nord fins a Mèxic van observar belles mostres de llum al cel, un fet del tot extraordinari.

Els colors observats depenen de les molècules implicades però també de l’altura. L’oxigen emet llum verda i roja a gran altura mentre que el nitrogen brilla blau i morat a menor altura com es pot veure en el diagrama adjunt.

Durant tota la nit del divendres s’anaven rebent per les xarxes socials imatges impactants des de tot el país, des del nord com Puigcerdà, Prades, Morella, València, fins al sud, Pedreguer, Ontinyent, Alcoi entre milers d’observacions.

Des del 2003 que no se n’havia vist cap aurora boreal tan al sud. Aquella vegada només l’amic Joanma Bullón la fotografià des d’Aras de los Olmos, en els Serrans. L’anterior aurora va ser l’anomenada aurora de la Guerra Civil observada el 25 de gener de 1938 a gran part del món i reportada a Tortosa i Gandia entre molts altres llocs.

Els físics solars i especialistes en oratge espacial han destacat que la gran regió activa AR3664 és similar a la gran regió activa que provocà la tempesta geomagnètica de Carrington el primer de setembre 1859. Les aurores s’observaren fins a Roma, Cuba o Colòmbia. A més aquella fulguració pertorbà les línies telegràfiques.

Sempre s’ha pensat que un esdeveniment similar podria pertorbar o alterar la tecnologia terrestre com ja passà amb les apagades de Montreal causades per les tempestes geomagnètiques de 1989. En la tempesta del cap de setmana sembla que no ha passat res greu llevat d’una notícia no confirmada sobre l’afectació dels satèl·lits Starlink. Això ens portaria a pensar que la societat moderna ha fet els deures front a l’arribada massiva de plasma solar o potser aquesta vegada hem tingut sort.

Aurora des de Pedreguer, la Marina Alta. 10 maig 2024. 22:45- José M. Femenia.
Aurora des de Pedreguer, la Marina Alta. 11 maig 2024. 00:48- José M. Femenia.
Sant Mateu, 10 maig 2024. Héctor Doménech.
València. 10 maig 2024. Paco Burguera.

Jo, per desgràcia, no ho vaig veure. Estava amb un amic sota el cel ras mirant el Benicadell. L’Óssa Major cap al zenit, Sírius a l’oest, Hèrcules a l’est i el Lleó al sud, mentre la Lluna en forma de tall fi de meló buscava l’aixopluc darrere de l’horitzó.

Vídeo: Aurora boreal durant la nit del 10 a l’11 de maig de 2024 observada des de l’Observatori d’Aras de los Olmos (OAO) de la Universitat de València. Alícia Lozano, Vicent Peris, Òscar Brevià, Sergio Marín.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El Sol, La Terra | s'ha etiquetat en , , , , per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent